dissabte, 19 de març del 2011

Somnis acomplerts i somnis pendents

Aquest estiu vaig tenir la immensa sort de fer un d’aquells viatges que queden per sempre més en la memòria i d’una volada vaig acomplir un bon grapat d’aquells somnis de joventut que vaig estar gestant durant una pila d’anys. Tot plegat em va fer pensar que, de mica en mica, he anat esborrant un bon nombre de somnis pendents de la meva llista. Em va venir un punt de tristor en pensar que pot arribar un dia en què s’hagin acomplert tots. Ràpidament vaig pensar que, si ets una persona inquieta i imaginativa, no t’ha de costar gaire fer una, dues o trenta llistes amb una pila de somnis nous. Però ja no seran somnis de joventut. Ja no tindràs aquell punt de nostàlgia en recordar el moment en què vas descobrir que voldries conèixer aquell indret, o veure aquella obra de teatre, quan eres jove i tenies tot el món per descobrir. Tot i així, pot ser que alguns dels somnis d’avui siguin els que acompleixis durant la jubilació i tinguis el mateix sentiment que tinc jo ara. Segurament, no hem de deixar de somiar mai.

Deu formar part del fet de fer-se gran anar superant etapes i reptes i acomplint fites. El problema d’acomplir-les és que deixen de generar-te il·lusió i empenta. M’ha passat sovint que la realitat no ha superat les expectatives i em pregunto si no hagués estat millor continuar amb aquella emoció d’arrels infantils que no pas consumar el somni i adonar-te, amb un punt de decepció, que segurament no n’hi havia per a tant. L’etern debat sobre què produeix més satisfacció: el procés o el resultat, el viatge o l’arribada.


Her Majesty's Theatre
Recordo com si fos avui quan vaig anar a veure The phantom of the opera. Feia uns quants anys que havia aconseguit gravar la banda sonora de l’espectacle en un programa radiofònic que dirigia Àlex Gorina a Catalunya Música. Aquella música em va fascinar. L’escoltava sense parar i cada cop m’imaginava posades en escena ben imaginatives per a cada moment. L’orquestra sonava espectacular, grandiosa, com a mi m’agraden. Michael Crawford feia una gran creació. Vaig fer un viatge a Londres i vaig passar per Her Majesty’s Theatre i vaig veure les fotos del muntatge. No em podia creure que en un teatre es poguessin veure coses així. Vaig intentar comprar una entrada però, evidentment, no en quedaven... Tot plegat va ser com una gran sopa bullint a foc lent que em va provocar unes ganes tan terribles de veure aquest espectacle que, quan finalment vaig seure a la platea del teatre, el pobre fantasma ho tenia molt difícil per a fer-me sortir satisfet. I la sensació va ser agredolça. Era la culminació d’una llarga espera, va ser un gran muntatge, però no va ser la catarsi que jo necessitava, que jo esperava després de tant de temps. I vaig sortir decebut tot i entendre que era el millor espectacle que havia vist mai. Però com deia aquella de l’Oh, Europa!: me l’imatxinava més gran.


Michael Crawford i Sarah Brightman


Alguns cops, la realitat supera l’expectativa. Nova York em va enamorar des del primer moment i, tot i tenir al cap tota la ciutat apresa en milions de fotografies, pel·lícules o sèries de televisió, veure en directe tot allò que coneixia tan bé, va ser impressionant.


Nova York


I aquest estiu va ser la costa oest dels Estats Units i uns quants parcs nacionals propers. La idea inicial era Califòrnia, plena de llocs ben emblemàtics, però després d'investigar una mica, em vaig adonar que hi havia un munt de parcs nacionals ben a la vora de la costa. I aleshores vaig voler saber on era Yellowstone exactament. Aquest parc és un altre somni de joventut. De sempre l'havia volgut visitar. I vaig veure que estava a l'estat de Wyoming. Tot plegat s'estava escampant massa. Ho vaig comentar als companys de ruta i vam estar d'acord d'ampliar els dies del viatge per poder visitar el màxim de parcs possibles. A saber quan tornaríem a ser tan a prop d'allà!

Així doncs: Yellowstone, Arches, Canyonlands, Monument Valley, Grand Canyon, Las Vegas, Los Angeles, Hollywood, els Estudis Universal, Yosemite, San Francisco... Un viatge inoblidable i uns quants tenguis més a la llista de somnis pendents.


La veritat és que aquest post havia de ser la introducció al post de Yellowstone perquè vull fer una sèrie de posts sobre tots aquests parcs (alguns són molt pocs coneguts a casa nostra i tots valen molt la pena)... però veig que m'he embolicat i m'ha sortit massa llarg. Així doncs ho deixo com a un post independent. Potser una mica caòtic i sense un fil clar, on he començat parlant d'una cosa i he acabat parlant d'una altra. Però és el que tenia ganes d'explicar en aquests moments.

Vull acabar amb un cita d’una pel·lícula que trobo que ve al cas en relació al plantejament del post i que sempre m'ha agradat molt:

-        Els vells somnis eren bons somnis. Alguns no es van fer realitat però estic content d’haver-los tingut.

Els ponts de Madison

diumenge, 6 de març del 2011

Informatius i l'esport

Com sempre que veig l’informatiu del 3/24, m’ha vingut un rampell d’indignació i el pensament que el món està molt malament.

L’informatiu dura mitja hora i la manera de repartir aquest temps em sembla indignant: 2 minuts per als titulars, 5 minuts per al conflicte a Líbia, 3 minuts per a un assassinat a Ciutat Vella, 4 minuts per al carnaval d’aquest cap de setmana, 1 minut per a l’acord de govern a Irlanda, 1 minut per a un xoc frontal al Brasil entre un camió i un autocar, 1 minut per a un incendi a Taiwan, 1 minut per a les noves protestes del gessamí a la Xina, 1 minut per a la mort d’un amic del Che Guevara i 1 minut per al concurs Curtficcions

En arribar als 20 minuts d’informatiu, jo ja tremolo perquè sé que s’acosta el moment fatídic: Vichi Catalán els ofereix els esports.

Aleshores ens han parlat de la marató de Barcelona, del Barça i de Guardiola, de la llotja de dones, de l’Arsenal, del Mallorca i del València, del Madrid i del Racing, de l’Espanyol, de la copa Davis, de ciclisme, del raŀli de Mèxic, de l’NBA...

8 minuts...

Després, 1 minut i mig per al temps i tornem a començar.

8 minuts. El 28% del telenotícies dedicat als esports... No m'ho puc creure! El tant per cent que es dedica a cultura i el que es dedica a esports a TV3 suposo que és un reflex de la nostra societat. Els esports venen més i per això els dediquen més temps. Jo pensava que una televisió pública havia d’estar per sobre d’aquestes qüestions. 

Però tampoc no deu ser ben bé així. La quantitat de tertúlies amb personatges amb cert renom dins de la nostra societat dedicades al futbol, em fa venir esgarrifances. Que el meu admirat Antoni Basses pugui parlar tantes hores de futbol per antena és una cosa que no he pogut superar mai. Ni les tertúlies de El matí de Catalunya Ràdio del dilluns. Tant de seny desaprofitat! 

La televisió es torna rosa quant als esports i és capaç de destacar les estupideses més insignificants sempre que les protagonitzi Messi o Piqué, per no parlar de la quantitat d’hores de televisió malgastades en les interessantíssimes declaracions dels esportistes: el fútbol es así, un partido difícil, un partido importante, hem de remuntar... 

I ara, a sobre, les dones, que semblava que s’havien deslliurat del virus del futbol, s’hi estan posant (potser per demostrar que són més iguals que ningú) i veig, amb llàgrimes als ulls, com es criden i s’esbatussen amb una alegria acarnissada amb els seus companys tertulians sobre temes tan apassionants com si Mourinho és un fatxenda o si en Guardiola és el nen mimat de la premsa.

I a mi què m’importa!!! Jo no vull saber-ne res, d’aquests dos! Però gràcies al 3/24 i a la televisió pública que miro mentre em faig el dinar, estic al cas, fins i tot, del preu que valen les fotos del Piqué i la Shakira en una situació compromesa...

Haurien de fer el Canal 33 del 3/24. 

I altre cop amb la sensació d’estar més allunyat del món que t’envolta i de ser una raresa estranya dins d’aquesta societat. 

Per sort, gràcies a tenir un ordinador connectat a la televisió, a les nostres polítiques prellei Sinde i al meu esperit pirata, puc gaudir de la televisió que m’agrada, quan a mi m’agrada i com a mi m’agrada: 6 feet under, ER, In treatment, Carnivale, Hung, Mad men, Rome, True blood, Band of brothers, Sex and the city...

Uff! Me n’estic anant. Definitivament, això és una altra història i serà contada en una altra ocasió.  

dissabte, 5 de març del 2011

Jesucrist va existir realment?

Sempre m'ha apassionat el tema de la religió. Des del meu lloc d'ateu convençut, el misteri de la fe m'ha semblat sempre un enigma sense solució. Des del meu punt de vista racional, tot el fet religiós té una explicació antropològica i històrica òbvia i avui dia no té sentit creure en fets paranormals. Però avui dia la gent hi segueix creient. I a tot el món. Fins i tot bons amics meus hi creuen. I són gent culta i intel·ligent. Per això, aquesta incongruència tan monumental sempre l'he trobada interessantíssima. Una cosa que jo entenc com un conte de fades, mitja humanitat (o més) hi creu i fins i tot estaria disposada a qualsevol cosa per a defensar-la.

Ara podria estar tres hores parlant sobre tot plegat: fanatismes, dobles morals, el vaticà, el PP, l'Opus, la inquisició... Però em vull aturar en un tema que sempre havia donat per entès i del qual fa poc m'ha semblat veure la llum: la figura de Jesucrist. Una figura sobre la qual fins i tot els ateus més escèptics diuen que sí, que està demostrat que la figura històrica va existir, tot i que no va fer tota la colla de miracles de què la Bíblia parla. Tothom sap que Jesucrist va existir. Ningú sap com ho sap, però.

I si, en realitat, Jesucrist va ser una invenció? I si no va existir mai? Riu-te de les innocents teories de Dan Brown i el seu codi davincià! Bona part del món segueix la doctrina catòlica i aquesta es basa fonamentalment en la figura de Jesús. Si es demostrés sense dubte que aquest no va existir... El món s’acaba!

Per començar vull dedicar un fort aplaudiment a l’Església. Ens ha convençut a tots i ens ho hem empassat sense dubtar. Ni la Coca-Cola té un sistema de màrqueting tan eficaç. Per altra banda, una clatellada afectuosa a tota la societat que no ha tingut la més mínima curiositat ni l’interès per a fer sortir a l’opinió pública els més que evidents dubtes respecte a la realitat d’aquest personatge.

Tot va començar quan vaig veure el documental Zeitgeist. Un documental molt efectista i manipulador que té una sèrie de teories molt interessants sobre Jesús, el sistema econòmic mundial i sobre l’atac terrorista de l'11 de setembre de 2001 als EUA. Diu, sense cap mena de dubte, que Jesús va ser un invent molt posterior al seu hipotètic naixement i que és un recull de característiques i fets coincidents en moltes altres religions, mites i societats. Si pares a analitzar atentament el que diu, t’adones que algunes de les coses que proposa són pura invenció i que no estan gens documentades. Però si més no, em va servir per a inculcar-me el dubte. Si realment Jesucrist no va existir, són impressionants les conseqüències que tindria en la nostra societat si el món s’atrevís a acceptar-ho.

Jo no sóc historiador però, per pur sentit comú, penso que la manera de verificar un fet històric llunyà és revisant la documentació de l’època. I en aquella època s’escrivia molt i de tot. Fins i tot del més insignificant lladre se n’escrivien pàgines i pàgines.

Així doncs, si busquem informació en els textos dels historiadors de l’època, només trobem dos breus passatges d’un historiador del segle I anomenat Flavi Josep en els quals lloa les virtuts de l’home, diu que és el Messies, que va ressuscitar, etc. Tenint en compte que era jueu i que mai es va convertir al cristianisme, són uns textos força sospitosos. Els experts, en general, opinen que aquí hi ha una interpolació, ja que els textos van estar guardats per cristians i no van sortir a la llum fins molts anys després. 

També tenim Tàcit. En aquest cas no hi ha tant de consens en el fet que hi hagi interpolació en els seus textos però sembla que Tàcit es va limitar a escriure el que els cristians li havien dit o el que a Roma es pensava d’ells. Sigui com sigui, tan Flavi Josep com Tàcit van néixer anys després de la suposada mort de Jesús, o sigui que no van tenir cap informació de primera mà i els seus escrits tenen un valor molt relatiu. 

Aquests són els textos seculars bàsics en els quals se sustenta l’existència de Crist. Un personatge que va ser tot un fenomen de masses no hauria de ser més representat en els textos d’aleshores? Evidentment, sí.
Els investigadors diuen que els primers textos cristians són les cartes de Sant Pau. Cap a la meitat del segle I. No hi ha cap referència a la virginitat de Maria, ni s'hi parla de cap miracle, ni es diu que Sant Pau visqués en l’època de Jesús, ni s'associa la mort de Jesús amb el judici davant de Pilat. Aquests textos són anteriors als evangelis. Els evangelis apòcrifs, que són també anteriors als quatre evangelis de la Bíblia, tampoc parlen d’aquestes qüestions. Segurament van ser un invent posterior.

Després tenim la Bíblia i tots els escrits religiosos. Demanar rigor històric als evangelis crec que a aquestes alçades no és necessari. 

En definitiva, que un fenomen de masses com es diu que va ser Jesucrist no tingui una gran representació en els escrits de l’època, tenint en compte que els romans ho posaven tot per escrit, és un motiu de pes per a dubtar de l’existència d’aquest personatge. 

També tenim un munt de mites i divinitats d’altres religions i cultures que comparteixen multitud de característiques amb Jesús. És sabuda l’obsessió del cristians per esborrar ritus o festes, paganes o d’altres religions, absorbint-les i substituint-les per les seves. Així doncs, és molt probable que la figura de Jesús sigui una barreja d'elements d’altres cultures que ha desembocat en el personatge definitiu.

Bé, ja he dit abans que no sóc historiador i potser no tinc en compte qüestions fonamentals que algú amb més seny em podria rebatre sense parpellejar. Però també és cert que no em crec el primer que llegeixo per internet o veig en una pel·lícula. M’agrada contrastar la informació i arribar a conclusions per mi mateix. I això és el que he fet. 

El que és segur és que no tenim proves irrefutables de la seva existència. Ans el contrari. Que no tinguem proves que va existir tampoc no vol dir que no existís. Però, afortunadament, tenim el sentit comú...

De vegades em pregunto, en un exercici d'història-ficció, què passaria si el  món acceptés que Jesús és una invenció humana. Però veig implicacions tan grans que no m’ho sé imaginar. No em puc imaginar un món sense el domini de la religió sobre la humanitat, dient-li què ha de fer i com s’ha de comportar. No em sé imaginar l’Església acceptant una veritat que no sigui la seva i molt menys cedint tot el seu poder de manipulació i la seva situació de privilegi.

Però reconec que un sentiment de satisfacció em recorre l’espinada cada cop que hi penso...

Malauradament, tal i com està el món avui dia, tal i com ens té collats el món eclesiàstic, fer caure aquest mite és més difícil que el fet que el PP accepti el matrimoni homosexual. 

Però aquesta és una altra història i serà contada en una altra ocasió...