dijous, 28 d’abril del 2011

Un pare, una mare, dos pares, dues mares o un pare i una mare?

Avui llegia una notícia al diari que m'ha semblat escandalosa:

Una jutge de BCN concedeix l'adopció d'un menor a una lesbiana "per imperatiu legal"

La magistrada substituta al·lega que "l'ideal" és tenir pare i mare, ja que així ho va determinar Déu

 

Tan poques paraules i tantíssimes consideracions! Per començar, que aquesta magistrada s'hauria de dedicar a una altra cosa. Monja, segurament. És una vergonya que una treballadora pública del món jurídic posi en dubte, amb consideracions personals, les lleis que ha de fer complir. Si les persones que ens emparen a nivell judicial poden posar les seves reserves morals per sobre de la llei, anem llestos! O sigui que no estaria de més una dimissió immediata d'aquesta magistrada, anomenada María Rosa Gutés Pascual, i que se'n vagi a treballar a un convent on segur que podrà aplicar les lleis divines sense cap contratemps.

 

Després, llegint les apassionades opinions dels lectors, he pogut llegir això:

 

La madre naturaleza no va a cambiar y un niño necesitará siempre un padre y una madre. Los gays y lesbianas se comportan como niños mal criados y caprichosos en su empeño por aparecer normales cuando no lo son.

 

Un parell de lleons en plena acció
Bé, ja hi som amb el tema de la naturalesa i l'homosexualitat... Des que va sortir la llei del matrimoni homosexual, no deixem de sentir comentaris que diuen que això és una barbaritat, que el matrimoni només pot ser entre un home i una dona, que així ho ha dit Déu, i que les relacions sexuals entre dues persones del mateix sexe és antinatural... Aquest discurs de la dreta i de l'església (parlar d'uns sembla que és com parlar dels altres... tenen la mateixa moral) tan retrògrad i conservador no té cap sentit. Aquesta gent confon natura amb La casa de la pradera on la figura de la família exemplar és una mostra exacta del que ha de ser una bona família: tradicional i cristiana. Però això no té res a veure amb la natura. Si busquem l'homosexualitat en el regne animal, ens trobem que gossos, gats, lloros, pops, hienes, etc. tenen relacions pecaminoses i poc naturals. Resulta que molts animals són bisexuals i alguns clarament homosexuals. Es diu que l'índex d'homosexualitat en els animals arriba fins a un 15% tot i que, en el cas de la cacatua rosa, fins a un 44% dels seus exemplars mantenen relacions amb membres del seu propi sexe. Realment, la sexualitat animal va més enllà del que la nostra moralitat està disposada a acceptar. Les xinxes guarden l'esperma dels seus amics en el propi cos per dipositar-lo en el cos de les femelles (marranots...) i les oques tenen vincles homosexuals i, fins i tot, arriben a fer un ménage à trois quan una femella, gelosa, els interromp. Dofins, macacos, bonobòs (que es masturben i es miren a la cara mentre tenen relacions sexuals)... Més de 1500 espècies! Per tant, podem assegurar que l'homosexualitat és absolutament natural. 


Dos ximpanzès amorosos

 


Alícia Sánchez Camacho

Ara bé: el que no és tan natural és el matrimoni. Aquest contracte sí que és absolutament humà. 

 

I avui dia els homosexuals també es poden casar. Però aquests matrimonis poden adoptar fills? Segons Alícia Sánchez Camacho, capo del PP català, és evident que no. Recordo com aquesta dona em va fer bullir la sang en l'última campanya electoral quan va participar en el programa Tinc una pregunta per a vostè. Va ser tota una declaració de principis i un exemple de cinisme extrem. Li van preguntar si una parella homosexual podia adoptar un fill. Ella va respondre que no, que això no era raonable, que un nen necessita sí o sí la presència d'un pare i una mare, no pas de dos pares o dues mares. I tot seguit va precisar que era un tema sensible per a ella perquè resulta que és mare soltera gràcies a la inseminació artificial. ?!?!?!?  Es pot ser més incoherent? Dues mares no poden tenir un fill però una sí. Què vol dir això? Si estan en contra que dos pares o dues mares adoptin, també haurien d'estar en contra que un pare sol o una mare sola adopti o es quedi embarassada per mitjans artificials. És de sentit comú. Una persona sola cuidarà pitjor un nen que dues persones. Simple matemàtica. Quatre mans, quatre ulls, quatre cames, poden més que dues. Malauradament no té cap explicació que no sigui homòfoba. El que no vol l'església ni el PP és que un matrimoni homosexual pugui adoptar. Però no perquè un nen necessiti un pare i una mare sinó perquè és un tipus de relació basada en el pecat i mal vista per Déu Nostresenyor. I ja està. Tota la resta són focs d'encenalls per distreure la població del que hi ha realment. Afortunadament som al segle XXI i les coses han canviat. L'homosexualitat ha existit sempre però ara està més protegida que mai (tot i que encara queda molt de camí per recórrer) i la dreta no sap com amagar o difuminar la seva presència. I no deixarà de posar pals a les rodes a tots els intents per normalitzar-la. 

 

Sigui com sigui, m'alegra llegir que, malgrat la senyora María Rosa Gutés Pascual, la parella de la dona que ja tenia el fill en adopció ha pogut dur a terme la seva propia adopció del nen, ara fill legal de totes dues, i em fa sentir bé pensar que vivim en un país on això, malgrat tot, ja és possible.


dimarts, 19 d’abril del 2011

El frau de l'homeopatia

L'altre dia vaig escoltar una entrevista a Catalunya Ràdio en què un metge molt reconegut de qui malauradament no recordo el nom, parlava de psicologia i psiquiatria, de fàrmacs i altres drogues. Quan en un moment concret li van preguntar sobre l'homeopatia, no va dubtar ni un segon. Va afirmar amb absoluta rotunditat que l'homeopatia no té cap valor terapèutic real més enllà de l'efecte placebo i va explicar que, fa pocs mesos, una comissió encarregada pel parlament britànic va recollir tota la informació existent sobre el tema i van arribar a la conclusió que en cap cas es podia demostrar que els beneficis superaven l'efecte placebo abans esmentat.

La veritat és que vaig aplaudir aquestes afirmacions. Més d'un cop m'he "barallat" amb un amic per aquest tema. Quan l'homeopatia va començar a ser moda al nostre país i vaig començar a veure les coses tan estranyes que feien alguns amics, em va pujar una mica la mosca al nas. Jo sempre he sigut molt escèptic i necessito explicacions raonables. Quan preguntava les raons d'una cosa o de l'altra, sempre em sortien amb arguments molt volàtils, ambigus, molt new age. I gens convincents. Per aquest motiu vaig començar a investigar una mica sobre l'homeopatia, per saber quins fonaments té. I aleshores em va quedar tot clar...




Estem en un moment en què l'esperança de vida és cada cop més alta i la medicina occidental rendeix al màxim. Vivim més que mai però no en tenim prou i demanem miracles. Evidentment la medicina occidental no és infal·lible i, segurament, en casos greus, quan t'arregla una cosa, te n'espatlla una altra. Però si tenim aquesta esperança de vida i vivim millor que mai, no és només perquè tinguem més higiene, com diuen alguns que desestimen aquesta medicina. S'hi dediquen molts estudis, molta investigació, molts diners i molta energia. És cert que també hi ha molts interessos, com en tots els àmbits del capitalisme atroç en què vivim, però crec que si fem un balanç just, podríem assegurar que si tens una malaltia greu, millor que vagis a un bon hospital de la seguretat social. De moment, és clar. No sé si podrem dir el mateix després del pas (espero que fugaç) d'en Mas per la Generalitat.

I de moment no vull discutir els avantatges de totes les medicines alternatives perquè no les conec prou. Segur que moltes de les seves aplicacions són efectives i moltes no serveixen per a res. Per molts interessos que hi hagi en el món farmacèutic, em costa de creure que les universitats no les hagin investigades a consciència per veure si tenen un valor real i les hagin fetes passar pel mètode científic i tots els procediments estrictes que es fan servir per a validar tractaments que passen al nostre sistema sanitari. Estic segur que la nostra medicina seria la primera interessada a aplicar tractaments efectius i integrar-los en la indústria.

Sigui com sigui, sobre el que més m'he informat és sobre l'homeopatia. I la veritat és que és per a arrencar a córrer. És escandalós!

Comencem pel començament:

Samuel Hahnemann
Tot va començar fa uns 200 anys quan Samuel Hahnemann, un metge alemany, va tenir la idea que per curar qualsevol trastorn que afecti un ésser viu, s'havia de combatre amb un trastorn més fort que, sense ser idèntic al que es desitjava combatre, fos similar en les seves manifestacions. Dic jo que deu ser com intentar curar un refredat amb el virus de la grip A. Un altre concepte una mica especial és el de la definició de malaltia, que és com un mal espiritual o una aberració. A més a més, proclamen que no hi ha dues malalties iguals i que els homeòpates curen malalts particulars i no pas malalties. Fan una distinció entre tres tipus de malalts:

1. El tipus carbònic: persones de temperament clar i decidit.
2. El tipus fosfòric: persones altes, delicades, amb gestos expressius, amb rampells d'entusiasme interromputs de sobte per moments de desil·lusió.
3. El tipus fluòric: persones de pas inestable i gestos desordenats.

Els va fer tastar diferents substàncies per veure quin efecte provocaven. Ho va anar apuntant tot al seu llibre Matèria Mèdica. Aquest pas el va anomenar "provació".


Com que algunes de les substàncies eren molt tòxiques i, és clar, els pacients es morien, aquest savi va decidir diluir-les per disminuir-ne l'efecte. Com que veia que no hi havia canvi en el resultat (ni per a bé ni per a mal), va tenir la brillant idea que com menys quantitats de l'element en qüestió, més gran seria l'efecte que tindria en el nostre cos.

Aleshores van venir les dilucions. Agafes una mesura de l'element tòxic que t'interessa, la poses en un pot amb nou parts d'aigua (l'aigua, l'alcohol, la lactosa i el sucre són els diluents més comuns) i el sacseges enèrgicament. Dilució més agitació dóna dinamització. Aleshores agafes una part d'aquesta dissolució i la tornes a barrejar amb nou parts d'aigua. I tornes a dinamitzar. Aquest procés s'ha de repetir moltes, moltes, mooooltes vegades. Sense oblidar-te de sacsejar l'aigua cada vegada, és clar. Es fa tantes vegades aquest procés que per pura estadística, el més probable és que en el resultat final no hi hagi cap mol·lècula de l'element principal. Ni una. Però és que en homeopatia, com més diluïda estigui la substància, més potent serà...


Però tot té explicació. Resulta que els homeòpates consideren que l'aigua té memòria. Aleshores, quan sacsegem l'aigua amb l'element que ens interessa, aquesta queda impregnada de les característiques d'aquest element. I així, encara que no hi hagi cap partícula a l'aigua, l'efecte és el mateix... S'ha de dir que no només té memòria sinó que, a més, és de molt bona pasta i té coneixements mèdics perquè només recorda allò que ens pot fer bé. Encara que s'hagi barrejat amb porqueria diversa, contaminació, radiació, etc. només recorda aquell component que necessitem...






Bé. Fins aquí podíem arribar. No puc escriure més barbaritats.

Així doncs, com és que l'homeopatia té tant d'èxit avui dia? Segurament, la immensa majoria dels seus clients no saben tot això. I la indústria farmacèutica se n'ha aprofitat. Una pastilla de sucre que no fa mal ni té efectes secundaris és un negoci fàcil i rodó. Només cal que alguns metges la receptin. I ja tenim l'homeopatia dins del sistema occidental.




Evidentment, segur que hi ha gent que diu que l'homeopatia els ha anat bé. Seguríssim. Però és que el poder de la suggestió és altíssim. Per això els fàrmacs "legals" passen uns estrictes controls i processos de doble cec on una part de la mostra pren el fàrmac i l'altra part un placebo i ningú no sap qui ha pres què, ni tan sols els metges, no sigui que es manipuli el resultat ni que sigui sense voler. Si algú pren una pastilla de sucre i creu que es curarà, és possible que això passi. També és possible que aquest algú es prengui la pastilla de sucre amb gust de menta en el moment en què la grip ja va de baixa i allò que ha passat de forma natural ho atribueixi a la pastilla. També és comú que un remei homeopàtic en realitat no ho sigui i que tingui en la seva composició alguna herba que tingui un component realment actiu.
I també és cert que els homeòpates dediquen molt de temps i atencions als seus pacients. Avui dia, que tot és tan ràpid i tecnificat, la gent també vol ser escoltada i entesa. Que s'atenguin les seves necessitats emocionals. Segurament, si l'homeopatia estigués plenament integrada en el sistema públic, amb el seu poc temps d'atenció personal, fins i tot perdria bona part de l'efecte placebo.

Normalment, l'homeopatia tracta dolences que no són greus però que són molt molestes. El problema de tot plegat és que hi ha gent que es pot deixar enredar per aquest món i, en el moment en què tingui una malaltia greu, cregui que se'n pot sortir a base de pastilles de menta.





És sorprenent que avui dia hi hagi gent que es deixi portar per la fe d'aquesta manera. En un moment en què gairebé tot té una explicació racional, algunes persones prefereixen viure pensant que altres mons són possibles i que no tot ha de tenir una raó de ser que hàgim de conèixer. Segurament és una evolució de la fe religiosa, una necessitat de creure en coses que són fora de l'abast de l'home. Com tot, amb mesura, no ha de ser perjudicial. Però fa por pensar que hi ha pares que no vacunen els seus fills perquè no creuen en les vacunes, o que no deixen que els facin transfusions de sang perquè va en contra de la voluntat de Déu i tantes altres monstruositats. Afortunadament són minoria.

Des d'aquí només poso un petit gra de sorra en favor de la veritat, de la raó, de l'anàlisi i del sentit comú.

I que cadascú faci el seu camí.

Per si a algú li interessa, aquí deixo un enllaç on s'explica la història de l'homeopatia en format de còmic.
Homeopatia, un còmic de Darryl Cunningham




 _

dilluns, 18 d’abril del 2011

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 2

6 d'agost de 2010


Per a mi va ser una sensació molt emocionant el fet de despertar-me al bell mig d'aquest parc. Enmig de la natura, amb vistes al llac de Yellowstone i respirant aire ben pur. És cert que aquest despertar no va ser tan bucòlic per a tots els aventurers protagonistes d'aquests posts. La duresa del terra no va ser massa ben rebuda, el fred no va acompanyar gaire i l'ensurt, cap a les 2 de la matinada, causat per l'alarma d'un cotxe a tot drap (sembla que per causa d'un ós) va neguitejar una mica... Jo anava amb por perquè el nostre equipatge era una mica escàs de cara a l'acampada. Preparant el viatge vam haver d'escollir entre portar motxilles o maletes. En un dels dies del nostre viatge hauríem de baixar el Grand Canyon i acampar al costat del riu Colorado. Això implicava portar sac, aïllant, tenda, cantimplora, menjar... Com que al Decathlon són els genis de la miniaturització, vam comprar uns sacs minúsculs i uns aïllants molt petits. De tal manera que seria possible baixar el Grand Canyon amb la motxilla petita i així poder portar maleta, que és més pràctica per a un viatge com aquest. Tot això ho explico perquè és el motiu pel qual el nostre sac era d'estiu, molt petit i portable però molt fi. Yellowstone és a uns 2400m d'alçada i havia llegit que a les nits hi faria fred. Tenia por que passéssim malament les nits per causa del fred. Ben abrigats (la manteta de l'avió va fer miracles) la cosa no va ser tan greu. Una altra por que no es va complir va ser la dels mosquits. Havia llegit que n'hi havia un munt i que t'havies d'untar constantment de repel·lent antimosquits. Tot i que portàvem tones d'Autan, no el vam fer servir mai.

Glamour a les 7 del matí
Així doncs, ens vam alçar, ens vam rentar la cara com gats i vam esmorzar. Cereals, galetes, formatge, llet de soja amb gust de xocolata (ecs...). Sense fer massa escarafalls, ens ho vam menjar tot i de seguida vam estar a punt per a sortir. Avui tocava el Gran Canyó de Yellowstone.









Una cosa que aprens de seguida a Yellowstone és que si hi ha cotxes parats a la carretera és que alguna cosa passa. I així va ser. El nostre primer contacte amb la fauna salvatge del parc van ser aquests tres ants que anaven pasturant tranquil·lament. Va ser molt emocionant veure aquests animals tan imponents de tan a prop. Al cap del temps ens acabaríem acostumant però el primer cop va ser molt especial.






I al cap de poc vam tornar a parar. Vèiem sortir fum per tot arreu, al costat del riu. Per curiositat vam parar i vam baixar al riu. L'espectacle era impressionant. Moltes fumeroles i un paisatge de postal.











Una mica més enllà vam tornar a parar. Mud Volcano i Sulphur Caldron. Més brolladors i estanys amb aigua bullent, el Dragon's Mouth Spring, una font d'aigües àcides i sulfuroses que treu molta fumera... Aquí vam tenir el primer encontre amb un bisó.


Mud Volcano Area

Al costat d'un bisó que pastura lliurement

Mud Volcano

Dragon's Mouth Spring

La meva ombra reflectida sobre el vapor de la font


Sulphur Caldron
Sulphur Caldron Area

Hayden Valley


Hayden Valley

Vam continuar més amunt per Hayden Valley. I ens vam trobar uns quants bisons pel camí. És normal a Yellowstone que els bisons campin per les carreteres tranquil·lament. I els conductors, encantats de compartir la carretera amb ells.

Seguint per Hayden Valley ens vam aturar un altre cop en un lloc on hi havia una colla d'observadors amb binocles. Deien que estaven observant llops. Estaven massa lluny i només vam veure taquetes...




I finalment vam arribar a la zona del Grand Canyon of Yellowstone. Vam començar per les Upper Falls. El riu Yellowstone va caient en una sèrie de cascades. Preciós. Però res a veure amb el que ens trobaríem després.

Upper Falls
Hi ha una pila de miradors des dels quals pots gaudir de les Lowers Falls i del Grand Canyon of Yellowstone. Els vam anar recorrent tots. I les vistes ens van deixar amb la boca oberta.



Grand Canyon of Yellowstone



Lower Falls




Ben parat de veure com la vida salvatge és tan present al parc

Veient aquestes roques, s'entén que el parc es digui Yellowstone.








Després d'aquest impacte per als sentits, vam anar a dinar a Canyon Village. Va caure una hamburguesa. Impressionant. Ja se sap que no se'n poden menjar cada dia, però aquesta gent sap com fer-te caure en la temptació. S'ha de dir, però, que durant tot el viatge ens vam portar molt bé, gastronòmicament parlant, i que no vam fer gaires excessos...



I després de dinar ens en vam anar a Norris. La Norris Area, s'entén. Una zona plena de piscinetes, guèisers i brolladors. Es divideix en dues parts. La primera que vam veure va ser Porcelain Basin. De mil colors diferents i amb un aspecte una mica llunar, tot plegat. A causa de la calor i de l'àcid de les aigües no hi pot viure cap planta. L'altra part és Back Basin. Un recorregut pel mig del bosc que, lamentablement, encara estava una mica cremat a causa d'un gran incendi que va arrasar bona part del parc ja fa uns quants anys. Per unes passarel·les vas passejant pel bell mig de tot plegat. La paraula impressionant ja començava a perdre sentit. És curiós com et pots acostumar a certs impactes quan són constants. Però s'ha de dir que cada zona té el seu caràcter i la seva diferència com per a no semblar més del mateix. Per les fotos ho podreu jutjar vosaltres mateixos.

Porcelain Basin





Back Basin

Emerald Spring

Pearl Geyser

Vist Norris, vam agafar la carretera cap al nord i vam arribar a Mammoth Hot Springs. Un altre paisatge de conte de fades. En aquesta zona, les fonts han creat tota una sèrie de plataformes de travertí que conformen un paisatge irreal. Yellowstone és una zona en canvi constant i aquí això s'aprecia molt. Hi ha zones que tenen aigua i d'altres que ja són seques. El contrast és absolut. Suposo que a la llarga tot quedarà sec i ben blanc. Algunes de les imatges d'aquesta àrea són de les més maques del parc.











Després de tot el dia de no parar, estàvem cansats i vam decidir tornar cap al càmping. Sortint de Mammoth Hot Springs vam tenir una altra sorpresa. Yellowstone és el parc de l'ós. I per fi en vam veure un. Malgrat que el vam veure de lluny, va ser molt emocionant igualment.






Ja es començava a fer fosc però teníem l'esperança d'arribar amb prou llum per poder sopar sense fer servir llanternes. Però ja se sap que, quan la dutxa és innegociable, sopar amb llum no entra al menú... O sigui que dutxa, sopar a les fosques i cap al sac, amb l'esperança de dormir ben a gust i sense passar fred. Per cert, recomano als clients de Decathlon que s'estalviin de comprar les llanternes que es carreguen a força de donar-li a la manivela. El primer dia fa gràcia tot el tema de la matraca però quan ja són uns quants els dies en que veus a algú del grup intentant veure alguna cosa amb aquesta llanterna la bateria de la qual dura 3 segons un cop has deixat de donar-li voltes, te'n recordes de tota la parentela del senyor Decathlon. No hi ha res com una bona llanterna a piles de les de tota la vida!