Sovint sorgeix la discussió, entre els amants del cinema, sobre quina és la millor manera de gaudir del 7è art: en versió original o en versió doblada. No tan sovint, es discuteix sobre la importància de traduir, o no, un musical i gairebé mai sobre si cal traduir una òpera.
Jo mantinc enceses polèmiques defensant el cinema en VOS però en canvi reivindico l'òpera en català. I moltes vegades m'acusen de incoherent.
Parteixo de la base que el millor és conèixer totes les llengües per no haver de necessitar cap traducció. Ja sabem que "traduttore, traditore".
La llengua original és sempre la millor opció, la que serà més fidel als objectius del creador. Tot i així, hi ha gent que opina que en alguns casos la traducció millora l'original. Jo concebo la creació artística com quelcom que va més enllà del resultat final, que té més relació amb el procés i amb el fet creatiu en si. Per tant, el que ha escrit, o modelat, o interpretat un artista és el que val, la seva creació única i personal. Una traducció, per molta qualitat que tingui, no és l'obra original i per tant està en un altre nivell.
Entenc dues possiblitats per a gaudir de l'art en el seu estat original: que tothom conegui totes les llengües del món (una utopia preciosa però poc realista) o que tota creació es faci en una única llengua universal que tots coneguem, l'anglès, posem per cas (Ja m'imagino els espanyols esquinçant-se les vestidures, reivindicant el valor de la llengua pròpia i el seu valor patrimonial, cultural i identitari per sobre dels beneficis de la comunicació global...). Aquest escenari és trist, pobre i inacceptable. Per tant, acceptem el fet que per entendre hem de traduir malgrat la traïció a l'original que representa això. En alguns casos s'accepta sense problemes, en altres no es tolera i en altres n'hi ha per a tots els gustos. Jo crec que cada manifestació artística té les seves característiques pròpies i s'ha de valorar particularment.
Jo mantinc enceses polèmiques defensant el cinema en VOS però en canvi reivindico l'òpera en català. I moltes vegades m'acusen de incoherent.
Parteixo de la base que el millor és conèixer totes les llengües per no haver de necessitar cap traducció. Ja sabem que "traduttore, traditore".
La llengua original és sempre la millor opció, la que serà més fidel als objectius del creador. Tot i així, hi ha gent que opina que en alguns casos la traducció millora l'original. Jo concebo la creació artística com quelcom que va més enllà del resultat final, que té més relació amb el procés i amb el fet creatiu en si. Per tant, el que ha escrit, o modelat, o interpretat un artista és el que val, la seva creació única i personal. Una traducció, per molta qualitat que tingui, no és l'obra original i per tant està en un altre nivell.
Entenc dues possiblitats per a gaudir de l'art en el seu estat original: que tothom conegui totes les llengües del món (una utopia preciosa però poc realista) o que tota creació es faci en una única llengua universal que tots coneguem, l'anglès, posem per cas (Ja m'imagino els espanyols esquinçant-se les vestidures, reivindicant el valor de la llengua pròpia i el seu valor patrimonial, cultural i identitari per sobre dels beneficis de la comunicació global...). Aquest escenari és trist, pobre i inacceptable. Per tant, acceptem el fet que per entendre hem de traduir malgrat la traïció a l'original que representa això. En alguns casos s'accepta sense problemes, en altres no es tolera i en altres n'hi ha per a tots els gustos. Jo crec que cada manifestació artística té les seves característiques pròpies i s'ha de valorar particularment.
LITERATURA
En el cas d'un llibre, no hi ha res a dir. Si no coneixes la llengua d'origen, necessites forçosament una traducció. Perdrem pel camí, segur, però no hi ha cap alternativa. En el cas de la poesia és encara més dur. Fer una traducció fidel vol dir necessàriament trair les rimes, el nombre de síl·labes i el ritme intern. Si es volen respectar les rimes i la mètrica, és pràcticament impossible aconseguir una traducció exacta. Potser la traducció fidel i la versió original al costat poden ser complementàries. Però sense conèixer les característiques pròpies de cada llengua, és molt complicat arribar a la comprensió del gènere en la seva totalitat. O coneixem la llengua original o mai podrem gaudir d'una poesia en la seva plenitud.
TEATRE
En el cas del teatre ningú no dubta que la versió traduïda és imprescindible. Quin sentit tindria veure Anna Lizaran, Emma Vilarasau i la resta del cast esforçant-se a memoritzar i recitar les 4 hores que dura Agost en el seu anglès original? No només perquè el 90% dels espectadors no entendrien res, sinó perquè un actor només pot fer una bona interpretació en una llengua que domini perfectament. Traduïm i perdem matisos, reinterpretem registres i intentem adaptar alguns aspectes a la nostra realitat perquè el més important en el teatre és comunicar allò que l'autor ha imaginat, l’essència del seu discurs.
TEATRE MUSICAL
En el cas del teatre musical, ens trobem amb el mateix, però s’hi afegeix el tema de les cançons. La gent que ve del món del clàssic, veu amb molt mals ulls que es tradueixi una cançó. És la idea que el compositor va pensar en aquella paraula justa amb aquella vocal en particular per a aquella nota concreta. I això és absolutament cert. Però quin sentit té que hi posin text si l’espectador a qui va destinat no l’entén? Estic segur que els autors tenen prioritats. I la primera és que el seu discurs arribi al públic. Si no s’entén res, tant fa que aquella paraula tan especial estigui en el seu lloc.
El teatre musical és teatre. Per tant, hi ha una història, uns personatges, un conflicte... Això és el més important. Amb una bona traducció podrem gaudir de l’espectacle amb molta més intensitat que no pas si veiem l’obra en la seva versió original. Estic parlant, òbviament, d’una posada en escena d’un musical estranger feta a Catalunya amb un repartiment autòcton. Si anem a Londres o a Nova York i anem a veure un musical, allà gaudirem de l’obra en el seu estat original, especialment si tenim la sort de veure el cast original. Però si no dominem la llengua o no ens hem preparat l’espectacle prèviament, ens perdrem el més important: la història.
Evidentment, hi ha musicals i musicals. De vegades tenen històries tan mínimes que es poden seguir tranquil·lament encara que no entenguis res. Però fins i tot en els musicals més simples, hi ha humor, acudits, jocs de paraules. No entendre’ls és una pena.
En el cas de Stephen Sondheim, el tema és dur. És un autor que dóna tanta importància al text de les seves cançons que si no l’entens t’estàs perdent una part immensa del tot. Però també és cert que les seves rimes i jocs de paraules són tan brillants i exactes que és impossible trobar una traducció literal.O t’estudies tot el text i te’n vas a Broadway o acceptes la versió catalana que, en alguns casos, ha estat força notable. És el cas de Sweeney Todd, on Roser Batalla i Roger Peña van fer una versió molt fidel.
Aquí podeu veure la versió catalana de "Pretty Women".
Aquí, la versió en el seu anglès original "Pretty Women".
ÒPERA
I què passa amb l’òpera? Aquí és quan els melòmans puristes salten amb les urpes ben esmolades. Jo crec que s’ha de traduir. I, fins i tot, sonoritzar amb una bona microfonia, ara que la tècnica ho permet de forma molt fàcil i imperceptible. Una òpera no deixa de ser teatre musical. Ens estan explicant una història amb música. I el que es diu és molt important. No podem pensar que a l’òpera només s'hi va a gaudir del virtuosisme dels solistes i de la qualitat musical de l’obra. Això és quedar-se a la superfície. Només si entens cada paraula del text, podràs entendre l’abast de la composició. És cert que a l’òpera no s’ha tingut mai massa en compte el fet teatral. Per a mi és un gran error. Fa un temps hi va haver una gran polèmica perquè un director d’escena va refusar una solista perquè era molt grassa. No recordo de quin paper es tractava però tenint en compte que les heroïnes de les òperes acostumen a ser guapes i primes, una Mimi grassa (per posar un exemple) no és creïble. De mica en mica se li va donant més importància a aquest aspecte i això és bo. Els intèrprets són més actors i els directors busquen més recursos escènics. Però al nostre país no acabem de fer el pas i encara no ens hem atrevit a traduir els textos. Una cosa que, per altra banda, a Alemanya o a la Gran Bretanya fan sense cap mena de problema. Algú dirà que pots anar llegint els sobretítols i, així, entendre el que succeeix en cada moment. Jo puc dir que, al Liceu, els sobretítols són la cosa més incòmoda que hi ha i al final acabes no fent-ne cas, de tant de mirar amunt i avall.
Jo estic convençut que si les òperes fossin en català, la connexió amb el públic seria molt més estreta i seria un gènere molt més proper.
Aquí tenim un fragment de La flauta màgica dirigida per Julie Taymor a Nova York i en anglès amb una gran posada en escena.
CINEMA
Per últim tenim el cinema. I, en aquest cas, sóc un ferm partidari de la versió original subtitulada. Alguns em diuen que ho prefereixo així perquè entenc l’anglès, però que els que no l’entenen no tenen altra opció. Sempre m’ha fet gràcia aquest comentari, que he sentit moltes vegades. Com si no hi hagués altre cinema que no fos en anglès. Crec que el cinema ha de ser en versió original, sigui en anglès, xinès o maori.
No estic d’acord amb el doblatge, tot i que hi ha gent que opina que algunes vegades les veus dels dobladors milloren la veu original. És com el cas de les traduccions de llibres de què parlava abans. No es tracta de si és millor o pitjor. El tema és que la interpretació d’un actor inclou la seva veu. Una veu que ha estat treballada pel mateix director de la pel·lícula. Quan veiem una pel·lícula doblada, estem veient una barreja estranyíssima. Un actor posa la cara i un altre li posa la veu, amb les indicacions d’un director de doblatge que no té res a veure amb el projecte i que fa la seva propia versió. El resultat no té res a veure amb l’original i és una vulneració molt greu de l’obra. John Hurt va estar nominat a l’Oscar pel seu paper a L’home elefant. Tenia la cara plena de pròtesis i no se li veia la seva. Tot el valor de la seva interpretació era a la veu. Si la dobles, John Hurt ja no hi és.
Per altra banda, estar veient Clint Eastwood i sentir Constantino Romero, també és una barbaritat, per molt que sigui un gran actor de doblatge. Ningú no nega que en aquest país es fa el millor doblatge del món. Havíem de ser els millors en això...?
Però també és fonamental entendre el que passa. Per això tenim els subtítols. Són una murga, ho reconec, però són el mal menor i arriba un moment en què estàs tan acostumat a llegir-los que gairebé no te n’adones. Al començament, costa i fa mandra però és un esforç imprescindible. L’alternativa no és la pel·lícula que van crear els autors i, en aquest cas, la màxima fidelitat és possible!
Però també és fonamental entendre el que passa. Per això tenim els subtítols. Són una murga, ho reconec, però són el mal menor i arriba un moment en què estàs tan acostumat a llegir-los que gairebé no te n’adones. Al començament, costa i fa mandra però és un esforç imprescindible. L’alternativa no és la pel·lícula que van crear els autors i, en aquest cas, la màxima fidelitat és possible!
Els ponts de Madison en versió doblada. Els ponts de Madison en la seva versió original subtitulada. Alerta a l'accent de Meryl Streep. Impossible d'imitar en el doblatge.
També hi ha qui es queixa de l'horror que impliquen els subtítols dins de la pantalla i com alteren la composició, la fotografia i tots els elements visuals del film. És veritat, tenen raó. Com tot, és una qüestió de prioritats. Per a mi, la màxima prioritat és sentir els actors com van actuar el dia que van rodar aquelles escenes, amb tota la seva ànima i el seu talent. Potser un director de fotografia prioritzarà altres coses...
Segurament no hi ha receptes universals. Aquí exposo el que m’agrada a mi i voldria no ser un pària que, per a poder veure certes pel·lícules en versió original, les ha de veure en sales minúscules amb pantalles més petites que la meva televisió de 43".
Un altre dia ja parlaré de la impossibilitat de veure-les amb subtítols en català i de la polèmica llei del cinema i de les mentides dels exhibidors... Però això és una altra història i serà contada en una altra ocasió.
