dimarts, 28 de juny del 2011

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 5

9 d'agost de 2010

El nostre últim dia a Yellowstone es va alçar ben marcià. Per una confluència estranya dels núvols i el sol, vam començar a plegar la tenda en un entorn tot vermell. Amb un punt de tristor vam anar recollint tots els nostres paquets i vam anar omplint el cotxe. Vam pensar que després de tants dies esmorzant tan tristament, aquell dia esmorzaríem a Jackson Hole com déu mana. Així doncs, un cop vam tenir tots els trastos guardats, ens vam enfilar al cotxe i de seguida vam arribar a l’última zona que ens quedava pendent amb activitat termal: West Thumb.





Era ben d’hora i l’ambient era tot boirós. Unes passarel·les ens portaven per un circuit ple de piscinetes i brolladors que deixaven anar els seu rastre en forma de fum amb olor de sofre. Una particularitat d’aquesta zona és que està just al costat del Llac de Yellowstone i alguns guèisers surten des de dins mateix del llac. Les vistes del llac a aquelles hores del matí tenien un aire de somni molt especial. 

I ja està. La visita va ser curta. Vam tornar a agafar el cotxe i vam sortir del parc per on vam venir. 
 
 
 
 
 
 

A l’entrada ens vam fer una foto a amb el cartell que anuncia el parc (un ritual que vam seguir en tots els parcs que vam visitar en aquell viatge) i tot seguit vam enfilar cap a Jackson Hole. El camí de tornada igualment bonic però com que ja estàvem curats d’espants, no hi vam fer massa cas. 
 
 
 

Un cop arribats a Jackson Hole vam passejar una mica pel poble, que té un cert encant, i després vam fer un bon esmorzar a The Bunnery, un forn/pastisseria/restaurant molt i molt bo, on vam menjar com uns reis.  
I tot seguit, vam començar el camí que ens portaria fins a Salt Lake City.


 
 
 
 


Després d’aquests dies a Yellowstone tinc la sensació d’haver estat un privilegiat per haver pogut gaudir d’un paratge incomparable, de difícil accés pels que vivim tan lluny però que val molt la pena fer l’esforç per arribar-hi. En tots els aspectes és un lloc únic i ple de sorpreses i poques vegades m’he quedat tan sovint amb la boca oberta admirant la bellesa de la naturalesa en tot el seu esplendor.

Però tot i que vam pensar, mentre atravessàvem l’estat de Utah, que havíem començat pel plat més fort i que a partir d’aleshores tot el viatge seria costa avall, no ens imaginàvem pas l’impacte que seria viure en directe l’experiència de Arches, Canyonlands, Monument Valley, Grand Canyond i Yosemite...

Però aquesta és una altra història i serà explicada en una altra ocasió...

diumenge, 19 de juny del 2011

Phenomena, Super 8 i la nostàlgia


Sempre he tingut un punt de nostàlgic ben acusat. Com els personatges de l'última de Woody Allen, Midnight in Paris, que anhelen els temps passats. Jo no me'n vaig tan lluny en el temps ni m'obsessiono amb el tema però és cert que quan recordo les bones estones d'anys enrere em ve una enyorança que em queda ben endins. M'agrada escoltar músiques que escoltava antigament, mirar fotografies, veure pel·lícules que he vist mil cops... 

I dos esdeveniments aquesta setmana passada m'han despertat uns sentiments que situo en una època molt concreta i els he rebut amb molta emoció i alegria. Per una banda, he vist que ja es poden comprar les entrades per a l'últim Phenomena del mes de juny i, per una altra, he vist el tràiler de Super 8.

 



Phenomena és una gran iniciativa de no sé ben bé qui (he buscat informació al seu web i a Facebook i només surt el nom de Nacho Cerdà, el director de cinema) que vol recuperar una manera d'anar al cine com la de fa uns quants anys: sales i pantalles gegants, cues que feien la volta a l'illa i on havies d'arribar molt d'hora per aconseguir seure en una butaca decent, so impressionant i pel·lícules que van marcar una època. 

- És curiós. M'adono que em faig gran perquè la meva generació comença a agafar les regnes de la societat. I és una sensació molt estranya. Coses que per a mi són ben importants descobreixo que per a altra gent també ho són i, a sobre, tenen poder per a dur-les a terme. - 

Aquest final de juny podrem veure un programa doble excepcional: Regreso al futuro i ET el extraterrestre. Per a mi, dues pel·lícules clau i, sobretot la segona, font d'una muntanya de moments inoblidables. ET el extraterrestre segurament tindrà un post per a ella sola un dia d'aquests. És una de les pel·lícules que més m'han impressionat i que he vist més cops. Sempre m'emociona, em fa plorar i em porta a la meva infància, quan creia que amb la meva bicicleta podria volar i que conèixer alienígenes de bon cor era una cosa que podia passar en qualsevol moment. I això és el gran mèrit de Steven Spielberg, un director que adoro. Sobretot en la seva primera època, fins a mitjans anys 80. Pel·lícules on gent ordinària vivia experiències extraordinàries. Plenes de vida, emoció, aventura, humor, tendresa, personatges humans, carismàtics, i resoltes amb una eficàcia formal que et deixava sense paraules. 

Així doncs, gràcies a Phenomena, aquest proper 30 de juny, a les 20h, al cinema Urgell de Barcelona, amb còpies impecables, en versió original subtitulada i per només 8€, podré reviure per unes quatre horetes aquells moments. I estic segur que la màgia inundarà la platea. M'imagino que les 1800 localitats seran plenes de gent que van ser nens en aquella època i ja puc sentir els aplaudiments durant els moments clau i les llàgrimes a flor de pell en uns altres. Una catarsi col·lectiva. Segur.








Cartell de Super 8, a l'estil dels de Drew Struz
I tot això em porta a Super 8. És una de les pel·lícules d'aquest estiu, dirigida per J. J. Abrams i produïda per Spielberg. L'altre dia vaig veure el tràiler i vaig tenir una sensació molt curiosa. Aquesta pel·lícula vol recuperar l'esperit de les produccions de Spielberg dels 80: ET, Los Goonies, Gremlins, Regreso al futuro, Poltergeist... Aquelles pel·lícules que es convertien en grans esdeveniments i que tothom anava a veure, quan el blockbuster estiuenc tenia un altre significat i no pas el producte de màrqueting que és avui dia. I el tràiler realment evoca l'aire d'aquelles produccions i m'ha creat una emoció perduda de fa molt de temps. Una aventura amb nens, bicicletes, àliens... I una fotografia que recorda la llum del magnífic Allan Daviau que va pintar pel·lícules com ET, El imperio del sol o El color púrpura. No sé com serà el resultat final. Segurament no estarà a l'alçada de les grans expectatives que hi ha dipositat tothom i, no ens enganyem, Abrams no és Spielberg.


El tràiler de Super 8, aquí.







Però sigui com sigui, estic content d'haver tingut aquesta regressió als 80, quan la vida era tota una aventura i el futur, ple de possibilitats. Després del 30 faré un altre post per explicar les meves experiències durant i després de la projecció.

Començo a sentir aquella emoció com quan s'acostava l'estrena de la temporada... Espero que m'acompanyi per molts anys. La vida viscuda amb emoció és molt més interessant!

dilluns, 13 de juny del 2011

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 4



8 d'agost de 2010

Després de llegir i rellegir la guia, vaig decidir que la propera excursió seria "el camí dels estanys dels castors" (Beaver Ponds Trail). Aquesta ruta sortia des de la zona de Mammoth Hot Springs, així és que ens vam llevar, vam esmorzar (la llet de soja no va triomfar gens, la veritat, i la vam acabar llençant) i cotxe fins al començament de la ruta.

Pel camí vam seguir veient bestiar divers i tot de paratges de somni. Però és estrany com t'acostumes a tot i arriba un moment en què gairebé ni et sorprens.

Arribar a l'inici de l'excursió no ens va costar gaire. Vam començar pujant i al cap d'una hora vam arribar a un pla. El camí segueix a camp obert i es poden veure bones vistes de la zona de Mammoth.

I al cap de poc el camí s'endinsa en el bosc. El paisatge és preciós, un bosc de conte amb un caminet que va resseguint una colla de llacs de diferents mides.





 
 Aleshores vam patir un atac massiu. Ens vam trobar dins de núvols de mosquits famolencs que ens van començar treure la sang sense compassió. I vinga a córrer per fugir de les bèsties. Curiosament, com els vampirs, només ens atacaven en zones d'obaga. Quan trobàvem zones amb sol, ens deixaven tranquils. 




Així doncs, de sol en sol vam arribar al llac més gran de l'excursió. L'entorn era de postal. Tot un espectacle. Un dels membres de l'expedició diu que va veure un castor que se submergia en l'aigua. Jo vaig quedar amb les ganes. El motiu secret de fer aquella excursió era que durant l'EGB vaig ser de la classe de Castors i era gairebé un deure veure'n un en el seu hàbitat natural en honor a aquells vells temps quan vaig passar tantes bones estones. En comptes de castors, mosquits a manta. No es pot tenir tot.



 

El llac era el punt més allunyat d'aquesta ruta circular. Vam passar-lo i vam començar a tornar. La tornada, sense novetats destacables.

Arribats a Mammoth Hot Springs, cansats i amb gana, vam decidir dinar en una de les moltes taules que hi ha repartides pel parc. Jo em vaig quedar fent guàrdia i vigilant el material mentre els altres anaven a comprar beguda fresqueta i alguna cosa de postres. Vam dinar a l'ombra, ben a gust, i després vam fer la migdiada. La calma i la temperatura eren agradabilíssimes. I de cop ens va sorprendre una altra bestiola que passava per allà. Realment, els animals no passen ànsia a Yellowstone.





Després de descansar a consciència, vam decidir l'última excursió al parc: una cascada ben a prop de la zona del Grand Prismatic, les Fairy Falls. Així, de passada, tindríem l'oportunitat de veure el brollador des d'una altra perspectiva. Una mica més al sud hi ha una zona d'aparcament. Allà vam deixar el cotxe i vam començar el camí. Havíem llegit que per veure el Grand Prismatic des de més amunt, t'havies d'enfilar a una muntanyeta. Però no hi ha res indicat. Al cap d'una estona vam veure petits corriols que s'enfilaven cap amunt i en vam agafar un. Fent camp a través i després de desviar-nos una mica, vam arribar al cim del turonet des d'on es fan les típiques fotos d'aquell espai.

 


Després vam continuar la ruta. S'anava fent tard i teníem aquella llum tan bonica de les últimes hores de la tarda. Hi havia sol però també era núvol i queien quatre gotes de tant en tant. El paisatge era molt curiós. És una de les zones del parc que es van cremar en l'últim gran incendi i és plena d'arbres morts i d'arbres joves que estan creixent. Diferent i molt bonic. Vam continuar fins a la cascada. Com que era ple estiu, no anava gaire carregada però, tot i així, déu n'hi do l'aigua que baixava. Vam estar una estona més gaudint d'aquell racó de món i tot seguit vam tornar per on havíem vingut. L'espai, la llum, la conversa, la companyia... Tinc molt bon record d'aquella tarda.


Fairy Falls










Un cop vam arribar al cotxe, vam decidir que l'última nit a Yellowstone s'havia de celebrar. Vam anar cap a Old Faithful i vam fer un bon sopar. Ja de nit, cap a Fishing Bridge a fer la dutxa de rigor i cap al sac. Després de tantes nits ja no teníem cap mania. El cos, acostumat a la duresa del terra i al fred nocturn, va caure rodó després de riure una estona a costa de la carraca/llanterna. Pot haver-hi estri menys eficaç? 

Era l'última nit a Yellowstone però encara quedava molt de viatge!

dimecres, 1 de juny del 2011

Operetta

Dramatúrgia i direcció escènica
Jordi Purtí

Direcció musical

David Costa

Arranjaments

Pere Mateu Xiberta
Esteve Palet Mir

Escenografia
Montse Baeza
Pablo Paz
  
Figurinisme
Rosa Lugo



Intèrprets (Cor de Teatre)
Montse Baeza
Carles Besalú
Gerard Capdevila
Mariona Callís
Lluís Coll
David Costa
Paula Costabella
Ginesta Ferrer
Anna Figueras
Lali Figueras
Gemma Fontbernat
Llorenç Gómez
Lluís Gratacós
Arcadi Juncosa
Alicia Lorente
Iona Llagostera
Eduard Mas
Albert Massip
Natacha Nesterchuk
Laura Pla
Adriana Planagumà
Pere Quintana
Joan Rigat
Rosa Rigau
Mònica Vila
Joan Vila




Aquest diumenge passat vaig tenir la sort de poder gaudir de l'espectacle Operetta al Teatre Nacional i m'he volgut afanyar a escriure un post sobre aquest muntatge perquè aquest cap de setmana que ve serà l'última oportunitat de veure'l, si més no, en aquest teatre, i voldria aprofitar per a recomanar-lo a tothom.

Fa cosa d'un any vaig veure El concert, una mena de concert teatralitzat a la sala Gaudí, on el Cor de Teatre oferia una visió renovada del que pot ser un concert de cant coral. De memòria, sense director, amb humor, coreografia, posada en escena... Em va sorprendre molt positivament i vaig pensar que caldria seguir-los la pista.

Quan vaig saber que Cor de Teatre entrava a la programació del Teatre Nacional vaig quedar molt sorprès. El salt d'aquesta colla era mortal i sense xarxa. Un cor amateur de Banyoles de cop dins de la programació oficial del Teatre Nacional? No coneixia Jordi Purtí, el director d'aquest espectacle però es veu que és un director molt reconegut i que quan va veure El concert a la Gaudí va pensar que havia trobat el col·lectiu ideal per a col·laborar-hi. Així doncs, de la mà de Purtí, l'arribada al Nacional ha estat per la porta gran.



Amb ganes i afecte vaig arribar al teatre. A deixar-me sorprendre i seduir. I vaig acabar dret i formant part d'una ovació com poques vegades he vist en un teatre català. Molt emocionat no només per la qualitat evident del que acabava de presenciar sinó també de pensar que allò era fruit de la passió i les hores (moooltes hores) d'un grup d'amics que es reuneixen per cantar i que tenen cada un la seva feina que els dóna menjar. La demostració que, si creus en el teu projecte, tot és possible.

Les virtuts que ja es veien a El concert, aquí estan multiplicades per mil. No només per les possibilitats d'un Teatre Nacional sinó, sobretot, per la posada en escena del director. Mil idees visuals per minut, poètic, divertit, enginyós, trepidant, precís... I els membres del cor són impecables com a actors també. Molt deixats anar, moltíssima energia, molt de clown i teatre de gest i, altre cop, molta precisió. És un espectacle que funciona com un rellotge i totes les peces van perfectament a lloc.

Per això és tan impactant: perquè res grinyola i fan que sembli fàcil una cosa que és complicadíssima. Perquè encara no he parlat de la música. I és que, al cap i a la fi, és un concert. Com a membre de cors i director coral, puc valorar ben bé la dificultat tècnica que representa el que fa Cor de Teatre a escena. I és impressionant el resultat. Quan tots els membres del cor es dispersen per l'espai, les diferents cordes es barregen i, a sobre, canten sense director, un pensa que el desastre és imminent. Però no. Tot flueix sense contratemps, tot és a lloc, canten ben junts i afinats, amb bon gust i amb molt bones veus. El joc contrapuntístic, els solistes, les dinàmiques... I els arranjaments no són fàcils. A càrrec de Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir, són complexos i molt eficaços. No és fàcil arranjar per a cor obres simfòniques o substituir l'orquestra d'una ària per un cor. Els arranjaments són molt bons i funcionen perfectament. També s'ha de destacar algunes de les veus solistes del cor que brillen amb força. En l'aspecte tècnic, cal dir que els micròfons d'ambient donen el punt just de gruix necessari i la reverberació precisa. Impecable.


Molts moments per a destacar. La sortida del piano, una imatge molt poètica on la música surt de dins mateix de l'instrument en la forma dels membres del cor; el fragment de Wagner, molt bonic i hipnòtic; Saint Saëns, un arranjament preciós; el fragment dels esports; la història d'amor dels escombriaires; Carmen a ritme d'esternut... La veritat és que costa destacar un fragment respecte dels altres. És un espectacle molt homogeni, molt compacte i regular.



En definitiva, una proposta molt recomanable i que tant de bo trobi sortida en un teatre privat de la ciutat on pugui fer una temporada ben llarga. S'ho mereixen!


I ara, a omplir-los les dues últimes funcions!