diumenge, 28 d’agost del 2011

Londres i el teatre

Començo a escriure aquest post a Coven Garden, a l'apartament que hem llogat a Londres durant uns dies, després de veure South Pacific. Han estat quatre dies de teatre i després de veure els quatre espectacles em queda una idea molt clara de dues maneres ben diferents d'enfocar una posada en escena, de dues visions radicalment diferents de fer teatre. Hem vist Road Show, l'estrena europea de l'últim musical de Stephen Sondheim, Crazy for you, la revisió de Girl Crazy de George Gershwin, War Horse, una obra de text produïda pel National Theatre que ha guanyat tots els premis aquí i a Broadway i South Pacific, la producció del Lincoln Center de Nova York del musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II.




El primer va ser Road Show. Hi vaig anar amb recança. Tot i que adoro Sondheim, de Road Show no m'interessava ni la música ni la història. La direcció, però, era de John Doyle, que ja havia triomfat amb dues produccions de Sondheim: Company i Sweeney Todd. Això era un element molt a tenir en compte. I finalment va ser fonamental. El Road Show de Doyle és simplement meravellós. Muntat en la petita sala de la Menier Chocolate Factory, és un prodigi d'imaginació, humanitat i teatre, al capdavall. Una obra plena de vida, intensitat, ritme... Proposa mil i una imatges, és plena de poesia i metàfores, suggereix molt més que no mostra.  Els dos germans Mizner tenen mil capes, mil matisos i són tan plens d'humanitat que te'ls emportes a casa perquè te'ls acabes estimant. I tot això és mèrit del director i d'una manera d'entendre el teatre. Amb un material que sobre el paper no semblava donar massa de si, ha construït un món i uns personatges que t'emocionen i et commouen. Demostra que per a arribar a l'espectador no fan falta grans decorats ni grans orquestres. Només cal veritat.

Vídeo de Road Show


Al dia següent vaig anar a veure Crazy for you. Havia llegit molt bones crítiques, o sigui que m'esperava un bon espectacle. I la decepció va ser majúscula. Molt d'avorriment i gens d'emoció. Som a Londres, o sigui que el fet que cantin i ballin bé "se les supone". Una bona producció amb recursos és el que ja esperes en un teatre en aquesta ciutat o sigui que no és un valor en si mateix. I jo no en tinc prou, amb això. És cert que l'obra original tampoc no ho posa fàcil. La dramatúrgia és molt justa i els diàlegs són una simple excusa que serveix de pont entre cançó i cançó. I, sens dubte, les cançons de Gershwin són el millor de la funció. Però no n'hi ha prou! On són els personatges? On és el carisma? On és la química? D'això no hi ha res. I aleshores es crea una desconnexió afectiva envers aquests personatges. Si no t'importen els personatges, no t'impliques en la història i, finalment, només pots gaudir dels números musicals que estan ben resolts perquè canten i ballen bé. Però hauríem acabat abans amb un espectacle de varietats. Per a què fer una història si no se la creu ningú?
 
Tots aquests defectes tenen un responsable que és Timothy Sheader, el director. La posada en escena és conservadora, simple i d'una altra època. I la direcció d'actors és inexistent. Crec que ha sigut poc valent. Si li ha caigut dirigir Crazy for you i el llibret no funciona, l'hauria d'haver canviat. Hauria d'haver treballat més la història, els personatges, canviar l'actor protagonista (si us plau, quin peix bullit!), i crear veritat. Estic convençut que amb talent es poden fer grans coses a partir d'un material menor. Aquí no és el cas. La posada en escena és rutinària i passada de moda i jo vaig acabar amb una sensació de tedi molt desagradable. Sobretot perquè és un altre exemple que dóna la raó a aquells que menyspreen el musical per ser un gènere frívol que no ven més que fum. I realment, aquest Crazy for you no és més que fum.

Vídeo de Crazy for you


I amb South Pacific he tingut un seguit de sensacions contraposades. Reconec que és una bona producció de l'obra però no m'ha emocionat gens. Altre cop, culpa del director. L'obra és d'una altra època, antiga, rància, amb poc ritme, etc. Si no pots canviar ni una coma perquè és un text clàssic de Hammerstein II, almenys intenta proposar alguna cosa nova amb la posada en escena! Altre cop una direcció d'actors nul·la. Com pot ser que en el moment més emotiu del personatge principal, la Nellie, faci la represa de "Some enchanted evening" "tiessa" com un pal, sense moure ni un múscul? Això no s'ho creu ningú! Igual que totes les cançons del personatge d'Emile, que les canta amb aire solemne mirant al cel. Quina manera d'actuar és aquesta? Cos per una banda i emoció per una altra? Avui dia, fins i tot l'òpera intenta anar cap a una altra direcció. Aquí tots tenen micròfon, o sigui que no hi cap l'excusa de la preparació corporal per al cant.

Altre cop la sensació d'estar en un museu i de veure un espectacle clàssic tal i com va ser concebut fa seixanta anys. Segur que és lícit i segur que molta gent demana aquesta fidelitat a l'original. Però jo entenc que directors de teatre com Calixte Bieito, quan han d'afrontar la posada en escena d'una òpera facin el seu camí i aportin quelcom de personal. La gent més conservadora s'escandalitza però crec que el món dels escenaris hi surt guanyant. A mi, si més no, m'interessa molt més. Sigui com sigui, tampoc no demano que traslladin l'acció de South Pacific al segle XXIII, però sí que s'atreveixin a canviar situacions, diàlegs o reaccions de personatges que estan escrits així com a conseqüència d'una època però que ara resulten poc naturals i poc creïbles. I sobretot que la direcció d'actors busqui la veritat. Altre cop aquesta paraula tan important. El musical ja és un gènere difícil en aquest sentit perquè s'ha de conviure amb la convenció d'explicar una història cantant. Així doncs, ajudaria enormement una interpretació natural, sense artificis ni postures de cantant. Potser aleshores descobriríem els veritables Emile i Nellie i patiríem amb ells la seva història en comptes d'observar-los des de fora, indiferents.

Vídeo de South Pacific


He pogut observar aquestes dues maneres de fer teatre i he de dir que em quedo, sens dubte, amb la primera. No m'agraden els posats, encara que s'estigui interpretant un text absurd. La comèdia guanya molts punts quan s'interpreta des de la humanitat. Es pot estar un punt per sobre de la realitat però no es pot posar el pilot automàtic i distanciar-se emocionalment del que s'està vivint en escena. Crec que els actors de Crazy for you i South Pacific han estat bons executors però mals actors. O, si més no, la direcció d'actors no ha estat encaminada cap on jo crec que hauria d'haver estat. En canvi els actors de Road Show ens han fet creure el seu viatge per tot el món amb quatre fustes i una interpretació sincera.

Sens dubte és un problema de la indústria teatral. Un espectacle al West End val un ull de la cara i arriscar-se pot voler dir perdre molts diners. Anar sobre segur sempre serà la primera opció d'un productor i muntar un clàssic de Rodgers o Gershwin sempre és una aposta d'èxit. Segurament hauré d'esperar que el National Theatre produeixi un espectacle d'aquests per a veure una versió més arriscada i intensa i descobrir els mil i un replecs que --n'estic segur-- amaguen aquestes grans obres.

I parlant del National Theatre, War Horse va ser l'única obra de text que vam veure. Havia vist moltes imatges d'aquesta obra i, fins i tot, estic molt al cas de la versió cinematogràfica que està preparant Steven Spielberg. Després de veure-la guanyar el Tony al millor espectacle d'enguany, vaig pensar que seria una opció molt bona. A partir d'una novel·la per a nens ambientada en la primera guerra mundial, han creat un espectacle preciós, molt emotiu, que juga molt bé amb el seu màxim reclam: uns meravellosos titelles de mida real que interpreten, amb un realisme impressionant, els cavalls protagonistes de la història. Deixa astorat veure com han aconseguit recrear un cavall en tots els seus detalls: la respiració, el moviment de les orelles, el moviment de la cua, quan camina, quan corre. La història és senzilla i el missatge queda molt clar. El que destaca per sobre de tot és la gran emoció que desperten alguns moments com el pas de cadell a adult de Joey, el cavall principal; el viatge en vaixell cap a França; la mort del capità mentre cavalca al galop sobre Joey; la mort del cavall negre; l'enganxada a les trinxeres... Tot gràcies a molts recursos visuals i sonors molt potents: l'escenari giratori; les càmeres lentes; les projeccions en un tros de paper rebregat gegant que serveix com una pantalla on es van projectant paisatges o dibuixos; i les cançons, que donen molta humanitat al cavall i a la història. Una història maca, molt ben contada i amb uns titelles que treuen l'alè.


Vídeo de War Horse


Bé, el títol del post era: Londres i el teatre... Doncs Londres, fantàstica com sempre. En aquest viatge he fet un gran descobriment: Borough Market. Vora el London Bridge i al costat de la catedral de Southwark. Un conjunt de paradetes que obren només de dijous a dissabte. Va ser una sorpresa que no ens esperàvem i va ser maco passejar per allí i comprar un pastís de carn o una hamburguesa de cangur. Sempre és agradable descobrir coses noves en una ciutat que ja coneixes molt. L'any que ve tornarem a Borough Market. L'hamburguesa serà d'estruç!