dimarts, 20 de març del 2012

EUA - estiu 2010 / Monument Valley



M’he proposat acabar el meu repàs dels parcs naturals que vam visitar fa dos estius durant el nostre viatge als EUA abans del proper gran viatge d’aquest estiu que ve. Segur que el Canadà també portarà molta feina... M’he d’espavilar!

Així doncs, vam sortir de Moab i vam continuar cap al sud. Vam passar per Mexican Hut i de seguida vam veure una d’aquelles imatges que tens gravades des de fa tant que ni te’n recordes. La llarga carretera que porta a les famoses estructures de Monument Valley. 
 
 


Monument Valley és sens dubte un dels escenaris naturals més utilitzats en el món del cinema. Per a un amant del cinema com sóc, era impossible desaprofitar l’ocasió de visitar aquest parc. Tot i així, tenia els meus dubtes. M’impulsava la meva part mitònoma, la curiositat i la fascinació de veure en persona els decorats de tantíssimes pel·lícules de John Ford com La diligencia o Centauros del desierto, o de pel·lícules més modernes com com Regreso al futuro III, Forrest Gump, Thelma and Louise o Misión imposible II entre tantíssimes altres. Però no sabia si l’experiència com a visitant del parc valdria la pena sense tenir en compte tot aquest contingut cinèfil.

La direcció era clara i vam arribar a l’entrada del parc. Monument Valley és dins d’una reserva dels nadius Navajo i ells controlen tota l’explotació comercial del parc. Vam deixar el cotxe al pàrquing i ens vam dirigir cap a l’hotel que és com la porta que dóna pas a la vall. I un cop vam travessar l’hotel i vam sortir al mirador des d’on pots observar el parc, és quan vam entendre la fascinació per aquell paisatge. Preciós. Ens vam quedar bocabadats admirant la vista: una gran vall on, de tant en tant, immenses estructures de pedra sobresurten del no res creant formes peculiars, esculpides per l’erosió al llarg del temps. Un terreny vermell i polsegós que immediatament et fa pensar en tantes pel·lícules que s’han rodat allà mateix. En qualsevol moment podria aparèixer John Wayne a cavall, darrera algun turó. 


 

Un cop superat l’impacte inicial, vaig admirar també la sensibilitat amb la que s’ha construït l’hotel. Del color de la roca i de només 3 pisos d’alçada, està perfectament camuflat. L’impacte humà està molt ben mesurat en els parcs naturals americans i aquest no és una excepció. Malauradament és un hotel molt preuat i tot i que les habitacions no són precisament barates, amb 8 mesos d’antelació ja no era possible reservar allotjament. Així doncs, ni ens vam plantejar la possibilitat de dormir-hi tot i que estic segur que la posta i la sortida del sol des d’aquest hotel ha de ser una experiència inoblidable. 


 



























 


Volíem endinsar-nos en el parc o sigui que vam contractar un tour en un 4x4 que ens portaria per alguns dels racons més bonics del parc. Un nadiu amb gorra, texans i ulleres de sol ens faria de guia i conduiria el vehicle. Era molt simpàtic i feia preveure una excursió ben divertida. El 4x4 tenia capacitat per a unes 10 persones i només una lona ens protegia del sol. No cal dir que aquell dia vaig quedar ben torrat. Ens hi vam enfilar i va començar la sortida. Entre bots i pols vam anar avançant i ens vam endinsar en el parc. El nostre guia ens anava explicant curiositats del parc, com ara els noms que els havien posat a les diferents estructures: Snoopy, les tres germanes, el gall, l’elefant... I de tant en tant anàvem parant per gaudir de l'espai, trepitjar el terreny i observar el paisatge amb calma.


 

 


 

 


Al cap d'una bona estona de passejar per espais ben oberts, ens vam endinsar en una part del parc més muntanyosa, vam passar prop de rius absolutament vermells, vam veure bestiar i cowboys que treballaven per aquells indrets, restes molt antigues de símbols i pintures de les tribus indígenes, diferents arcs i estructures curioses formades per l'erosió... 

 

 

Algú hi veu el cap d'un ocell?


L'excursió no va ser molt llarga però sens dubte va valer la pena. Finalment vam tornar cap a l'hotel i altre cop vam admirar les vistes.

 



Dins de l'hotel hi ha una botigueta. Em va fer gràcia veure tots els pòsters, fotos, dvds i tot el que algú es pugui imaginar dedicat a John Wayne. Una pila de pel·lícules rodades al parc, samarretes... Vam tafanejar una estona i poc després vam donar per acabada la nostra visita a Monument Valley.


La propera posta de sol la faríem a Grand Canyon! 

 



dilluns, 19 de març del 2012

Incendis


AUTOR: Wajdi Mouawad
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat

REPARTIMENT:
Clara Segura
Julio Manrique
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Claudia Font
Xavier Ricart
Xavier Ruano

ESPAI ESCÈNIC: Oriol Broggi i Sebastià Brosa
DIRECCIÓ: Oriol Broggi

VESTUARI: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel
IL·LUMINACIÓ: Albert Faura
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Ferran Utzet

PRODUCCIÓ: La Perla 29



Tot i que últimament he anat molt al teatre, fins avui no m'he animat a escriure sobre algun dels espectacles que he vist. Però em resulta impossible deixar d'escriure sobre aquesta obra immensa que és Incendis i que es pot veure al teatre Romea de Barcelona.

Dos germans bessons es troben amb el notari que els llegeix el testament de la seva mare, que acaba de morir. Aquí comença un viatge que els portarà a descobrir els seus orígens, qui són i d'on vénen. Una obra escrita fa poc temps però que sembla talment una tragèdia grega. L'amor, la família, la maternitat, la guerra, la violència, el perdó, l'odi, la dignitat, la venjança... Realment, Incendis no parla de coses menors.




I no només explica coses grans. També la manera com ho explica és ambiciosa i és una de les grans virtuts d'aquest muntatge, d'aquest text i d'aquesta posada en escena, d'una plàstica i d'una poesia visual ben potent i d'una narrativa complexa i exigent, que demana al públic molta atenció per no perdre's entre tants salts en el temps i entre tants personatges interpretats pels mateixos actors. L'us del muntatge paral·lel mentre explica situacions que passen en temps diferents, transicions entre escenes molt treballades buscant el pas d'un moment a l'altre d'una manera especial, original, creativa, que pot descol·locar a més d'un però que, quan entres en el joc, augmenta el plaer poètic de la proposta, les transformacions de Clara Segura de mare a filla i de filla a mare tan sols posant-se o treient-se unes ulleres, l'us de l'aigua (l'aspersor de sang)... Cada escena és una proposta diferent plena de recursos teatrals que li donen vida. I no hi ha res perquè sí. No és una exhibició gratuïta de talent. És un concepte, unes ganes de plantejar una història d'una manera concreta, amb un punt de distanciament en la primera part, que complementa perfectament la potència dramàtica de la segona i que porta a un dels desenllaços més emotius que he vist mai en un teatre.

És cert que hi ha un contrast evident entre la primera i la segona part. Durant tot el primer acte hi ha un punt de desconcert. No saps ben bé què t'està explicant el director i el com sorprèn en més d'un moment. Hi ha més propostes visuals en aquest acte, on els personatges encara estan perduts buscant el seu camí, els seus objectius.



 
Al segon acte la proposta s'asserena i la potència dels diàlegs guanya enormement la partida. El que es diu és tan potent, és tan bonic, que el director centra la mirada en els actors i els deixa fer i dir. I la poesia neix de la paraula, d'un text tan ben escrit i tan ben dit, sobretot per Clara Segura que encara ara la recordo amb la pell de gallina. Reflexions sobre l'odi que neix de l'amor que neix de l'odi que neix de l'amor, aquesta cadena de fets que no s'acaba mai, sobre la impossibilitat de parlar quan el que t'ha passat és tan gran que no es pot explicar, sobre la necessitat de descobrir el teu origen a través de la pròpia experiència, el so del silenci...

Són tres hores i quinze minuts. El director es pren tot el temps necessari per contar la història. I al final te n'adones que ha calgut passar per tot allò, per totes les experiències viscudes per arribar a aquell final, aquelles dues cartes més una tercera, a aquella tomba i aquella pedra amb el nom escrit i els dos germans donant-se la mà. Els plors se sentien per tota la platea. Però poques vegades he sentit uns plors tan sincers provocats amb tanta honestedat.

Enhorabona a tota la companyia. Han aconseguit una obra mestra.