EUA - estiu 2010 / Canyonlands

12 d'agost de 2010

Mapa del Parc Nacional de Canyonlands
Mapa d'Island in the Sky

Després de visitar Arches vam passar la nit a Moab. Els meus companys de viatge van començar a rondinar quan els vaig dir que ens havíem de llevar a les 4:30 de la matinada. Però és que era imprescindible llevar-nos a aquesta hora si volíem veure la sortida de sol a Mesa Arch, a Canyonlands, el nostre proper parc.

Dit i fet, el despertador, sense compassió, ens va despertar ben d'hora i, com vam poder, vam alçar-nos i vam enfilar cap a Canyonlands. Encara era de nit i estàvem cansats. Potser per això s'entén que ens vam saltar el senyal que indicava l'entrada al parc i vam passar de llarg. Quan ja portàvem molta estona i ja quedava clar que no anàvem bé, vam fer mitja volta. Jo patia perquè no podia ser que ens perdéssim la sortida del sol. Finalment vam arribar al parc.

És un parc molt gran, un gran desert foradat per l'erosió constant del riu Colorado i el riu Green. El parc té tres parts però nosaltres vam voler anar només a Island in the Sky (Illa en el cel) un gran altiplà des del qual tens vistes a tot el parc.

Es començava a fer de dia. La llum feia que els colors i les muntanyes comencessin a tenir forma. No hi havia ni una ànima. Tot en calma. La sensació era molt especial. Finalment vam arribar al punt on s'han de deixar els cotxes i comença el camí que porta a Mesa Arch. No érem els únics però els 3 cotxes que hi havia no feien preveure una sortida de sol massa multitudinària.

Ens vam afanyar i de seguida hi vam arribar. Allà estava l'arc: preciós, espectacular. I el sol encara no havia sortit! Ho havíem aconseguit. Estàvem molt contents. Vam saludar les persones que estaven per allí, fent fotos i esperant, i vam començar a gaudir de l'indret. Island in the Sky està molt per sobre de la resta del parc i les vistes des d'allí són impressionants. Encara no hi havia sol i la visió era una mica boirosa però la imatge que es veia per sota l'arc era com un somni.

 

 

Una gran extensió de terra, plena d'estructures de pedra i grans forats, com si una urpa gegant hagués esgarrapat el terreny. De mica en mica, va anar augmentant la llum i finalment va sortir el sol. La llum vermella del sol va il·luminar-ho tot. Va ser un moment màgic. Un punt àlgid del viatge, sens dubte. La vista anava adquirint més definició i cada cop podíem observar més detalls. Vam anar recorrent tota la zona, buscant noves vistes, observant nous detalls, gaudint del moment. Vam fer moltes fotos i vam estar xerrant amb un autòcton que ens va explicar que hi anava sovint per fotografiar l'arc en diferents moments de l'any. Finalment, amb el sol ben amunt, vam continuar la visita a Island in the Sky.

Vam continuar fins a un mirador, el Grand View Point Overlook, del qual surt una ruta que passeja per la vora de la meseta. Les vistes et deixaven bocabadat. Vam passejar observant el White Rim i els meus companys aprofitaven per a fer el mico a la vora del penya-segat tot i que sabien que jo tinc vertigen. Males companyies...

Quan tornàvem al cotxe per a continuar la ruta pel parc, una colla d'americans van venir a trobar-nos. Resulta que un membre del nostre grup s'havia deixat la càmara de fotos per allà (!!!). Ells van mirar les fotos que hi havia a la targeta i en van veure una on hi sortia la matrícula del nostre cotxe. Així ens van reconèixer quan hi vam arribar. Encantats per la seva amabilitat, els ho vam agrair molt efusivament. 

Vam continuar fins a Upheaval Dome, que sembla que és un cràter format per l'impacte d'un meteorit a l'època juràssica. Tot plegat tenia un aspecte ben curiós.

El sol començava a picar fort, o sigui que vam donar l'excursió per acabada. Jo vaig quedar amb les ganes de baixar a les altres parts del parc i visitar-lo des de baix. Encara no havia vist 127 hores...


D'aquells dos dies a Moab, em sap greu haver deixat de visitar Dead Horse State Park. Espero que hi haurà altres ocasions per a fer-ho.

La decadència d’Occident

L’altre dia vaig ensopegar amb un programa de televisió on comentaven la suposada catàstrofe meteorològica deguda al fred siberià que havia anunciat el govern per a aquests dies i la reacció desproporcionada que hi ha hagut.

Ja havia sentit parlar, anteriorment, de la decadència d’Occident, però el fet que la relacionessin amb un fet tan proper em va sobtar.

El periodico de Catalunya 4 de febrer de 2012

Cauen quatre volves de neu i sembla que el món s’acaba. Tothom corre a buscar els nens a escola, es tanquen instal·lacions i a l’endemà no hi ha classe, no fos cas que... I és aquest “no fos cas que...” el que em fa pensar. Vivim en un món còmode, segur, confortable... Tot està controlat i no hi ha marge per al conflicte, la violència, el caos, la inestabilitat, la crisi. Totes aquestes coses ens provoquen un malestar profund i unes ganes boges de tornar al nostre niu, calentó i acollidor.

Avui dia estem absolutament obsessionats amb la seguretat. Volem protecció per damunt de tot. Ho portem fins a extrems tan desgraciats que estem convertint els nostres fills en figures de porcellana que, a la mínima rascada, ploren desconsolats perquè la vida els ha agredit. Ho tenen tot fàcil i els pares els tracten amb cotó fluix. Hem criat una generació que patirà la crisi més que ningú, perquè no està preparada per al canvi.

El que és més sorprenent és que tota aquesta qualitat de vida que tant ens agrada és, al mateix temps, la nostra condemna, el començament de la nostra decadència. En el punt en què hom no s’ha d’esforçar per sobreviure, quan la vida és fàcil i apartem qualsevol aspecte que ens espanti i ens allunyi de la nostra placidesa, la societat es torna mandrosa, passiva, sense esma. I sense una societat activa, no hi ha idees, no hi ha evolució.

Aquestes qüestions em fan pensar en un llibre que vaig llegir fa temps d’Isaac Asimov,  El final de l’eternitat (The end of eternity, 1955), una història de ciència ficció que jugava amb els viatges en el temps. Una nova raça, els “eterns”, viuen més enllà del temps i tenen un control total de la història humana, de tal manera que poden intervenir fent el mínim canvi per evitar grans catàstrofes. Són com els guardians de la humanitat, que vetllen perquè tot ens vagi rodat i visquem feliços i en harmonia. El problema és que milions d’anys més enllà hi ha els segles obscurs, on l’espècie humana s’ha convertit en éssers sense intel·ligència, amb característiques més pròpies del bestiar que de la humanitat tal i com la coneixem. La moral de la història ve a ser que tractar-nos amb tants miraments ens ha tornat estúpids i, per assegurar-nos un futur, el que s’ha de fer és destruir l’Eternitat.

Ràpidament podem fer paral·lelismes amb el món més ultraliberal que vol destruir la seguretat social. Però és que segurament no hi ha blancs ni negres en el nostre món i hi ha part de raó en tots els arguments.

Els països comunistes han fracassat, en part, perquè les seves societats no han tingut cap estímul per a progressar individualment. I els humans som absolutament individualistes. Vivim en societat perquè és més segur però volem ser únics i sentir-nos especials. 

Recordo, quan vaig anar a Cuba fa uns quants anys, que em va sobtar molt veure com un taxista ens explicava que era enginyer de camins i ports. Quan li vam preguntar com era possible que un enginyer fes de taxista ens va comentar tranquil·lament que guanyava més amb les propines dels turistes que amb el sou d’enginyer que li pagava l’estat. Un país que no valora l’esforç individual i no l’esperona està abocat al fracàs perquè ningú no s’esforçarà més del compte si no veu una recompensa al seu esforç.

Per altra banda, hi ha el sistema capitalista, atroç i rapaç, dels Estats Units, on només es valora el que dónes de tu mateix. Si ets espavilat probablement tindràs una bona vida, però si ets una persona mediocre (de la mitjana) o no tens gaires llums, més val que tinguis una família que et faci costat o segurament viuràs amb moltes mancances perquè els EUA són un país que no ajuda gens la gent amb dificultats. 

Europa és un entremig: un sistema capitalista que té una bona seguretat social. Segurament és el punt just, tot i que és possible que la crisi ens porti cap a un sistema més semblant al dels Estats Units. 

Sigui com sigui, Occident és avui dia molt conservador. És una societat espantada, que necessita seguretat per damunt de tot i que no vol renunciar, per res del món, als seus drets adquirits, a la comoditat del seu dia a dia. 

I aleshores surten veus que diuen que la crisi és el millor que ens podria passar, que la crisi vol dir oportunitat, canvi, renovació d’idees, noves alternatives...  

Segurament tenen raó. Però, segurament, els canvis que sorgiran no seran cap a millor. Quan les grans corporacions manen, no es pot esperar que els canvis que proposin els governs siguin per a fer un planeta més sostenible o per a acabar amb la fam al món. 

Jo no acabo d’entendre per què ha de passar per la reforma laboral la solució a tots els nostres problemes econòmics. Que l'acomiadament sigui pràcticament gratuït per a les empreses farà que hi hagi menys atur? Potser les empreses esperen aquesta reforma per a acomiadar de forma molt més econòmica tots aquells treballadors que fa anys que hi treballen perquè són treballadors cars i els nous que contractin els sortiran molt més bé de preu. Això és bo per al país o per a les empreses?

El futur que ens espera serà una regressió a uns temps on la societat lluitava molt més pels seus drets, una societat més mobilitzada i motivada, amb voluntat de justícia i ganes d’un futur millor.

Pensant-ho millor, potser sí que la crisi serà a fi de bé...

Comences parlant de peres i acabes parlant de cols. Potser he divagat una mica i no he concretat en res. Sigui com sigui, són moments de canvis. Tan de bo, d'aquí un temps, poguem constatar que han estat a fi de bé.

Nova York - Nadal 2011 - Concerts

Ara que tots els espectacles que vam veure aquest Nadal a Nova York comencen a trobar un lloc definitiu en els meus records, aprofito per a comentar-los breument.

Finalment en vam veure vuit. Vam començar per Follies, que ja he comentat en el post anterior, i la veritat és que vam començar per damunt de tot. A partir de Follies tot va anar cap avall... Els tres següents, curiosament, van ser concerts.

An evening with Patty LuPone and Mandy Patinkin
 
Concert dirigit per Mandy Patinkin mateix que fa un repàs a tota una colla de cançons ben famoses d'alguns dels compositors més importants del gènere. El més destacable del concert va ser, sens dubte, el fet de poder veure en persona, a dos pams de distància, aquestes dues figures tan destacables del món teatral americà. Va ser realment emocionant veure com Mandy Patinkin feia el seu famós "Buddy's Blues" que tan bé va immortalitzar en el concert de Follies al Lincoln Center. Una creació que va recrear allà mateix, 20 anys després i que va generar una gran ovació. Patty LuPone també va tenir el seu moment remember cantant "Don't cry for me Argentina", que ella va estrenar als Estats Units, al Dorothy Chandler Pavillion. Va ser maco sentir com Patinkin explicava la seva experiència de terror absolut quan tots dos estaven a punt d'estrenar Evita, i de com es van jurar amor incondicional que, segons sembla, encara dura. Molt maques, també, van ser dues escenes llargues de South Pacific i Carousel, amb tots els textos parlats i cançons. Jo, que no he tingut gaires bones experiències amb els revivals dels musicals clàssics, vaig quedar de pedra en veure com podien sonar de creïbles i emocionants unes escenes que havia vist feia poc a Londres i que m'havien semblat totalment postisses i passades de moda. Estèticament l'espectacle era molt bonic, auster, sobri. Un piano de cua, un contrabaix, una tauleta, dues cadires i una pila de peus amb bombetes de diferents formes al capdamunt.

Però crec que tot plegat hauria anat molt millor si no ho hagués dirigit Mandy Patinkin. Ell fa patir molt en molts moments. Afortunadament no abusa gaire d'aquell falset que fa mal a les orelles però en canvi ha desenvolupat un vibrat tan exagerat que arriba un moment en què no saps quina nota està fent. Quan fa notes agudes passa raonablement bé. En els greus, és insofrible. Físicament, es passa moltes cançons amb les mans agafades i amb el paquet endavant (absolutament estàtic), amb la qual cosa moltes cançons estan cantades com si allò no anés amb ells. Que cantin com de passada "When" de Sondheim, sap greu. I més quan saps que són grans actors tots dos.

En definitiva va ser una vetllada agra-dolça. Un concert bonic en molts aspectes però que feia patir molt en d'altres. Se'ls perdona perquè són ells. Però sembla que a Broadway tot hauria de tenir més nivell.

Hugh Jackman - Back on Broadway

El dia següent va ser el dia que vam dedicar a Hugh Jackman, les seves chorus girls i la seva fantàstica big band. I altre cop vaig marxar amb la sensació agra-dolça que la cosa no estava prou ben acabada. El que és innegable és la capacitat extraordinària de Hugh Jackman per a posar-se el públic a la butxaca en 10 segons. Així que va començar el concert ja ens tenia a tots menjant de la seva mà. Un carisma evident, una presència a escena molt important i unes dots per a cantar i ballar més que suficients el fan una estrella absoluta dels escenaris de Broadway. El concert no tenia cap lligam en especial. Era un poti-poti força arbitrari de cançons que li agraden. Alguns moments realment brillants com l'homenatge al musical de Hollywood amb una sèrie de projeccions de pel·lícules en una pantalla o el repàs d'algunes cançons del seu musical The boy from Oz pel qual va guanyar el premi Tony ara fa uns anys. Uns quants popurris amb cançons d'aquí i d'allà, ben lligades i amb la col·laboració d'unes noies espectaculars que canten, ballen i fan el que calgui d'allò més bé, que estaven tan ben resolts que no podies evitar aplaudir i entrar dins de l'efecte "fan" que impregnava la sala. Però vaig trobar a faltar que cantés més. Sovint pensava en aquella escena de Cantando bajo la lluvia: "No hables, Lina. Canta!" Doncs això: que es passa la meitat de l'espectacle parlant, fent acudits, explicant-nos la seva vida, la de la seva dona, la dels seus fills, la del seu doble en les escenes perilloses de les seves pel·lícules d'acció, etc. Improvisava massa. Feia la sensació que no sabia com omplir l'espectacle perquè durés el necessari per fer que la gent se sentís satisfeta atès el preu de l'entrada. Tendim a pensar que en el món professional tot està estudiadíssim, que no hi ha espai per a la improvisació... No va ser el cas. Així doncs, l'acabat no era el que podria haver estat. Tothom tenia molt de talent però sembla que faltava una idea, un guió, una direcció clara que portés l'espectacle fins al bon port que tots esperàvem. Queda, això sí, el plaer d'haver vist Hugh Jackman en acció. Valia la pena.

Mostly Sondheim


Aquest no va ser un espectacle de Broadway. Passejant per Greenwich vam veure que en un piano bar de Christopher Street, cada divendres a les 23:30h, hi feien un espectacle de cabaret que es deia Mostly Sondheim. No ens va fer falta res més per a decidir-nos a passar la nit del divendres següent a la cabaret room del Dupplex.

I no va ser res d'espectacular però sí que va ser força divertit. Dues noies presentaven la festa: Molly Pope i Emily McNamara. Maques, ben vestides, una rossa, l'altra pèl-roja. Donaven una imatge força angelical. Fins que van obrir la boca. Quines noies més malparlades!!! Van sortir tantes marranades de les seves boques que semblava difícil de creure. Elles anaven improvisant bromes i imatges obscenes amb total tranquil·litat mentre un grandíssim pianista les acompanyava amb perfecta sincronia, a l'estil micky mousing i fent servir tot tipus de repertori, però mostly Sondheim. Després d'uns 20 minuts de xerrameca, van cantar la primera cançó.

Molly Pope

No eren grans veus però va ser divertit. I aleshores vam entendre de què anava l'espectacle. Van passar una llista perquè tots els del públic que volguessin cantar apuntessin la cançó que volien interpretar. I sí, van començar a passar, presentats per les noies i acompanyats pel pianista. I hi va haver de tot, però la veritat és que algun em va deixar força impressionat. Especialment un "Someone to fall back on" de Jason Robert Brown, cantat per un noi ple de pírcings i amb un aspecte força punk, que ens va deixar a tots amb la respiració continguda. "Magic time", com va anunciar un del públic abans de sentir-lo cantar. "Unworthy of your love", "Marry me a little", un "Seasons of love" cantat a cor per tot el públic i amb totes les veus i moltes més. Ens ho vam passar molt bé i vam estar-hi com tres hores. I ells continuaven. Els va saber greu que marxéssim. Gairebé ens havíem fet amics d'aquelles noies, que ens van preguntar d'on érem, què havíem vist, quin musical de Sondheim ens agradava més...

Emily McNamara

Va ser una d'aquelles coses gracioses, que no programes i que et porta bons records quan mires enrere.