Entremig dels dos concerts participatius, he tingut temps de passar un dies a Londres. Sempre és un plaer visitar aquesta ciutat i la cartellera oferia 3 espectacles que no ens podíem perdre.
Sweeney Todd a l'Adelphi Theatre
Un Sweeney Todd clàssic, de gran format i amb grans estrelles. Després de veure la versió de John Doyle, he agraït veure un Sweeney Todd tal qual. Potser l'única peculiaritat ha estat que han canviat l'època en la que secceeix la història. Ja no estem al Londres victorià sinó als anys 40 (diria jo). Alguns llums de neó, el mobiliari i, sobretot, el vestuari en porten a aquesta època. Però és un canvi que no afecta en res al conjunt. Suposo que queda justificat per com han plantejat la "Balada de Sweeney Todd". El musical comença i acaba en una fàbrica on els treballadors estan netejant i s'expliquen els fets de Sweeney Todd entre ells, com qui explica una rondalla macabra. Fins al final no veurem que el que estan netejant és la sang que han deixat tots el personatges al final de l'obra, degollats pel Sweeney i pel Toby. Un recurs molt bonic, realment. Veure com s'expliquen la història i fan broma, i l'actitud de cada membre del cor en aquell moment, explicant històries de por mentre van fent el seu quefer quotidià sorprèn perquè estem acostumats a una Balada on es trenca la quarta paret i el cor sempre canta al públic.
 |
| God, thats good! |
El repartiment està molt encertat però mereixen un comentari apart els dos protagonistes. Michael Ball fa un Sweeney aspre, rude i contingut. Vocalment impecable. Imelda Staunton fa una Miss Lovett menudeta, enèrgica, viva i molt enamorada. Tots dos fan uns personatges molt humans on totes les transicions estan molt pensades i són molt naturals, buscant sempre la credibilitat en les reaccions dins d'una història de "grand guignol" com és aquest Sweeney. Això és un dels grans encerts de l'obra, aquesta humanitat. Tot és més intens i més dolorós. Quan finalment en Sweeney veu que ha matat la seva dona i que Miss Lovett el va enganyar i torna a cantar el vals de "Priest" (un moment meravellós, una fita del món del musical) tothom sap, i la Miss Lovett també que allò no acabarà bé. I en comptes d'acabar ballant i llençant de forma elegant Miss Lovett al forn, l'impuls d'en Sweeney és estrangular-la, en una escena de gran violència. Quan ja la té mig morta decideix llençar-la al forn. A la platea no se sent ni una respiració...
També vull destacar alguns moments de posada en escena que vaig trobar preciosos, a la barberia d'en Sweeney. Una estructura molt gran, com un gran cub negre on a dal hi ha un bagul i la cadira. En moments com "Pretty Women" van girant molt lentament l'estructura, però els actors sempre miren endavant i el que està assegut, aprofitant que la cadira gira, aconsegueix, girant subtilment, estar sempre mirant endavant. S'aconsegueix una sensació de tràveling cinematogràfic molt especial. Com un moviment de càmera en un teatre. Molt bonic.
I un altre moment és a "Epiphany", on l'estructura s'acosta tan al públic que sembla que ens caurà a sobre. I l'energia i odi que manifesta en Michael Ball a tota la platea posa els pèls de punta.
 |
| Epiphany |
Sweeney Todd és el musical que més cops he vist a la meva vida. Tres cops la versió catalana, un cop la versió castellana, la versió de John Doyle i aquesta. I la pel·lícula, és clar. No hi ha cap obra que conegui més bé i em sàpiga tots els diàlegs de memòria. I, tot i que no hi va haver sorpresa per la història, vaig estar interessat i atent durant les 2:30h que dura l'espectacle. Realment, Sweeney Todd és una obra mestra del gènere, un grandíssim musical al que no li cal massa maquillatge per a que mantingui el seu interès i la seva força brutal.
I avui dia, per la meva experiència, pocs clàssics poden dir el mateix.
Matilda al Cambridge Theatre
Matilda ha estat la sorpresa del viatge. Hem quedat encantats! Només entrar al teatre et va entrant una sensació de bon rotllo. Tot està decorat amb elements infantil, joguines de les d'abans i material escolar i els anuncis estan escrits amb guixos de colors, . I quan entres a la platea l'escenografia és tan bonica que causa impacte. L'escenari està emmarcat per centenars de peces de Scrabble de diferents tamanys i colors, posades de forma desordenada i al mig de l'escenari, set gronxadors porten les lletres del nom de la protagonista de la història. Tothom queda molt sorprès i les fotos no es fan esperar...
L'espectacle comença de forma espectacular. En els primers deu minuts t'ensenyen totes les cartes. Sobretot quedes impressionat per la qualitat dels nens. Nens molt petits, de vuit a onze anys que canten, actuen, es mouen i ballen amb una precisió, una entrega i una maduresa que deixa amb la boca oberta. En aquests deu primers minuts trepidants passen tantes coses que gairebé no tens temps d'assimilar-les totes. Els nens que són els reis de la casa, els pares que els cau la bava, les funcions de final de curs, els pares que es queixen dels professors, la mare de la Matilda que pensa que està grassa quan està embarassada de nou mesos i que vol un antibiòtic per a curar-se perquè ha d'agafar un vol per anar a un concurs de ball a París, el metge que canta sobre el miracle de la vida i la Matilda que canta que els seus pares pensen és un cuc i que nenes com ella justifiquen el control de la natalitat i haurien d'estar prohibides per la llei. Molt de ritme, molts canvis, molta precisió. Mil coses en poc temps però que no dóna la sensació d'atapeïment sinó de ritme i emoció.
És difícil mantenir el ritme a partir d'aquí però aleshores Eleonor Worthington ens va robar el cor. Quina Matilda més encantadora! Una nena preciosa que va fer tota una creació amb el seu personatge. Totes les frases impecables, ni un error, vocalment perfecte... Un deu.
 |
| Naughty |
Els moments corals són el millor de la funció, però. "School song" i "Bruce" són altres grans moments del primer acte, on els nens més petits es barregen amb els adults que interpreten els alumnes més grans de l'escola. Tot el repartiment és impecable.
I al començament del primer acte és on arriba un dels moments més especials, per mi, del musical. Un moment dels que et queden marcat per sempre: "When I grow up". Una cançó molt senzilla i innocent, sobre els desitjos dels nens, del que esperen per a quan es facin grans. Comencen els nens més petits del repartiment, gronxant-se en quatre gronxadors. Cada cop amb més empenta. I altres nens més grans els van substituint fins que en el moment més culminant de la cançó, adults vestits de nens agafen empenta i es llencen cap a la platea amb tanta energia que sembla que sortiran disparats. Aleshores te n'adones que estàs veient créixer els nens en aquells gronxadors. I és tan bonic i emocionant que encara ho tinc del tot gravat. Sobretot perquè no està subratllat. És només un petit moment que dura pocs segons. Però és màgic.
 |
| When I grow up |
La història és un conte infantil de Roal Dahl i té la suficient mala llet per a mantenir l'interès dels adults. Uns quants moments emotius ben posats i uns secundaris amb prou entitat ajuden a tirar de la història sense dificultats. Però el més destacable, a banda dels nens, és la posada en escena, molt rica, original, ben pensada i amb molt de ritme. Crea imatges d'impacte amb elements molt senzills i això té molt valor.
La música no és una gran creació però és d'aquelles que s'enganxen i no te les pots treure del cap. Porto ja uns quants dies cantant "Naughty", "When I grow up" i "Revolting children" sense parar. I això també és un valor. I les coreografies recorden una mica les de Spring Awakening amb un punt de Our House, gestos secs, molta energia, salts, picar amb els peus a terra... Funcionen a la perfecció.
 |
| Revolting children |
Una proposta honesta, fresca i sense pretensions. De les millors experiències teatrals que he tingut a Londres últimament.
Ragtime al Open Air Theatre
I l'últim dia teníem Ragtime, a l'Open Air Theatre al Regents Park. És un teatre a l'aire lliure. I des del primer dia vam estar patint per la pluja. Va ploure cada dia. I aquell dia no va ser una excepció. Tot i així, vam tenir sort i pràcticament vam veure tot el primer acte sense pluja. Però a "Till we reach that day" vam haver de treure el paraigües. I tot el segon acte sota la pluja. I amb fred. I amb helicòpters (ciutat olímpica)... En definitiva, no eren les millors condicions per a gaudir de l'espectacle. I paties tant pels actors, actuen com si res sota la pluja, que costava posar-se en situació.
Tot i així, el muntatge no està gens malament i té propostes realment curioses. L'escenari té un punt d'apocalíptic. Un descampat tot ruïnós, com un abocador d'avui dia, o fins i tot del futur. Un cotxe destrossat, un piano vell, una cartell de Barak Obama mig cremat... Els actors, amb un vestuari contemporani (s'aniran vestint d'època a mida que avanci l'espectacle), van apareixent mica en mica, mentre el públic va seient i una veu en off va narrant notícies de tot el segle XX als Estats Units. Hi ha de tot, negres, blancs, jueus... I arriba un moment en que et comencen a explicar una història, del passat, com fent un repàs d'una època llunyana. Tots els actors s'hi van incorporant. I torna a sorprendre que blancs, negres i jueus canten les seves parts sense tenir en compte els seus personatges. Sobta molt aquesta idea en una obra que té com a base el conflicte racial i la immigració. Però funciona en el cor. És la manera de tenir molts actors fent totes les escenes sense haver de tenir molts actors de cada raça per els diferents moments. I també flota la idea que avui dia és un tema més superat i que tots plegats podem conviure sense els conflictes que es van viure en aquells moments tan complicats. El que no s'entén és que Grandfather sigui negre. És l'únic personatge que no és del cor que és d'una altra raça. Al ser només un personatge, la proposta té coherència.
Ragtime és un musical molt complex. Moltes subhistòries i molts personatges. Aquí està ben resolt i el musical es segueix amb interès. Hi ha un punt de distanciament i vol fugir del realisme en molts moments i això ajuda al musical. El cor hi és molt present tota l'estona i dóna vida i ritme al muntatge.
Però, en alguns moments, tens
la sensació que tot va massa de pressa i no paren a mastegar bé el que
estan fent. Cançons com "New music" estan desaprofitades i passen com si
res, cantades de qualsevol manera, molt ràpida, sense la seva
introducció, tallant estrofes... Una pena.
Una grua immensa serveix per a donar una mica de moviment a l'escenografia, que és molt estàtica, afegint algun element com una estàtua de la llibertat, un gronxador o una caixa forta, al mig de l'escenari. Petits elements ben posats que donen un puntet d'espectacularitat a un muntatge més aviat sobri.
Del repartiment només destacaria, en negatiu a Rolan Bell (Coalhouse). No té carisma i vocalment, si més no aquell dia, no va estar a l'alçada del paper, fent numbrosos galls. Acostumat a Brian Stokes Mitchell, Rolan Bell no li arriba ni a la sola.
Potser costa ser objectiu amb aquest muntatge. La pluja, el fred i els helicòpters no ajudaven. Però tot i que al segon acte, quan Coalhouse agafa protagonisme, es nota que baixa l'interès perquè l'actor no el sap mantenir, en general crec que és un bon muntatge. Jo el vaig trobar més interessant que el revival que van fer a Nova York fa pocs anys, que era més realista, però molt més avorrit.
En tot cas, encara espero la versió definitiva de Ragtime.
