dilluns, 11 de novembre del 2013

Londres estiu 2013 - Merrily we roll along

Merrily we roll along









Maria Friedman, després d'haver interpretat el paper de Mary fa vint anys en una de les revisions de l'espectacle, ha agafat les regnes d'aquesta nova versió, que es va estrenar a la Menier Chocolate Factory i, atès l'èxit aconseguit, ha passat al West End. Friedman és una especialista en Sondheim. Ha protagonitzat Sunday in the park with George, Passion, el mateix Merrily, i ha fet gires amb concerts dedicats en exclusiva a Sondheim. Sap el material que té entre mans i la seva sensibilitat, sòbria i emotiva alhora, s'ajusta com un guant a les necessitats de l'espectacle.




Aquest Merrily és un muntatge fantàstic que presenta en safata de plata totes les virtuts del musical. Surts del teatre pensant, si això és encara possible, que Sondheim és encara més gran del que un creia. Musicalment és impecable. Totes les cançons funcionen a la perfecció i les joies s’acumulen una rere l'altra: “Merrily we roll along”, “That's Frank”, “Franklin Shepard INC”, “Old friends”, “Not a day goes by”, “Now you know”, “It's a hit”, “Good thing going”, “Opening door”s, “Our time”...

Com és habitual en Sondheim, text i musica van perfectament units i les reflexions sobre la vida, l'amistat o les il·lusions quallen en l'espectador per sempre. A més Sondheim juga amb els motius de l'obra i segons el viatge dramàtic dels personatges podem localitzar motius amagats que ja han aparegut en altres cançons contínuament. El tàndem Sondheim/Furth torna a treballar junt després de l'aclaparador èxit artístic de Company. I aquí tornem a trobar algunes de les seves claus. El llibret és mordaç, enginyós i divertit però, a diferència de Company que mossegava sense cap compassió, aquest Merrily té un punt d'optimisme i de candidesa. Tot plegat és fals, és clar. Un dels grans encerts de l'obra és la seva estructura: una colla de situacions que se succeeixen retrocedint en el temps. Així doncs, comencem quan en Frank és ric i famós i es baralla amb la seva amiga Mary de tal manera que es queda sol i sense cap amic, i, a mida que avança el musical, anem descobrint com hem arribat fins aquí: el trencament amb el seu gran amic i col·laborador Charles, el seu divorci, el seu primer èxit comercial, la seva primera revista, fins arribar a aquell moment on, de ben joves, els tres amics van veure volar pel cel el satèl·lit Sputnik, una proesa tal per a la humanitat que els fa creure que tot és possible i que el món està als seus peus. 







Pel camí anirem profunditzant en la relació del trio protagonista i ells ens aniran parlant dels somnis, les il·lusions, les expectatives que hi posen a la vida i, sobretot, de l'amistat, de com s'ha de regar perquè no mori. El musical passa d'una escena molt dura i agre al començament a una escena d'innocència i somnis de joventut al final en un viatge que es va endolcint mica en mica. Però és una dolçor fictícia perquè tot i que cada escena és més amable que la següent, en el fons saps que aquests personatges acabaran tots barallats i aquesta amistat tant bonica que el públic va apreciant escena rera escena, acabarà desapareixent de la pitjor de les maneres. Aquesta seqüenciació de la història crea un sentiment molt contradictori al final de l'espectacle. Per una banda t'emociona l'actitud dels joves que es volen menjar el món plens d'esperances i il·lusions posades en el seu futur i per altra banda et sap molt de greu saber que en aquest futur, els seus camins aniran per separat.






El muntatge és senzill (un decorat únic i modest que fa pensar en el seu origen a la Menier Chocolate Factory, que amb pocs canvis passa a ser tots els escenaris de l'obra) i es centra especialment en els actors i la seva interpretació. Guanya per golejada Jenna Russell que fa una gran creació amb el seu personatge de Mary (potser jugava amb avantatge perquè és un personatge que Maria Friedman coneix molt bé). Des de la borratxera de l'inici, tots els intents per aconseguir calmar els ànims entre Charles i Frank, el seu amor amagat per en Frank, la ingenuïtat de les últimes escenes.






Alguns moments em semblen especialment emotius. La represa d'”Old friends”, quan després de discutir acaben fent les paus tots tres i fan el gest de l'amistat agafant-se del del dit petit "here's to us, who's like us, damn few", emociona perquè fa una estona, en una escena anterior, la relació estava tan degradada que no han sigut capaços de fer aquest gest. Quan Beth canta "Not a day goes by" a Frank, veus que s'estimen però ella no és capaç de perdonar la infidelitat del seu marit. La cançó és tan potent que posa la pell de gallina. El final, al terrat veient passar l'Sputnik posa un nus a la gola. Després de saber tot el que els passarà, veure els seus orígens i les seves esperances és veritablement entranyable.

Altres moments són festius i espectaculars, amb el punt de complexitat que afegeix sempre Sondheim a les seves partitures: "Now you know" és un final d'acte impecable. Jenna Russel està esplèndida convencent a Frank que malgrat ja ha vist que la vida pot ser una merda, és el moment de tornar a començar. I el contrapunt dels diferents cors és molt engrescador.






La festa que organitza Gussie plena de gent del món de l'espectacle (és curiós com els autors carreguen amb tanta mala llet contra la gent que orbita al voltant dels que són algú en aquest món) on en Frank i en Charly canten "Good thing going" sorprèn amb la facilitat que es desenvolupa si pares a pensar en com n'és de complexa. Les actituds dels protagonistes cantant cridant la seva cançó mentre ningú a la festa els fa el més mínim cas no té preu.






"Opening doors" és un prodigi de cançó. Els tres amics treballant en tres ambients diferents, fent música amb un piano i dues màquines d'escriure creen un moment fantàstic. I durant 5 minuts veiem procés de creació, audicions davant productors (divertidíssima la referència a "Some enchanted evening" per il·lustrar el poc cantable que són les cançons de Sondheim), frustració quan les coses no van bé, l'empenta per tirar endavant un projecte malgrat totes les dificultats. Entremig, parlen de mil coses: el moviment cultural de l'època, dels pares, de My Fair Lady... Tot plegat a ritme d'Old Friends i amb una alegria absolutament contagiosa.
També fa gràcia l’ampliació de l’obertura del segon acte, amb la cançó “He’s only a boy” amb una estètica francesa i referències musicals a Sunday in the park with George.





En definitiva, un plaer i privilegi poder gaudir de moments teatrals d’aquest nivell, emportant-te a casa un munt d’emocions a flor de pell. 

diumenge, 10 de novembre del 2013

Londres 2013 - Charlie and the chocolate factory



Charlie and the chocolate factory



Tot són bones expectatives abans d'entrar a veure Charlie and the chocolate factory: una adaptació d'un llibre famós d'un autor de moda avui dia (Roald Dahl) gràcies a l'immens èxit de Matilda, the musical; un equip de compositor i lletrista (Marc Shaiman i Scott Wittman) amb solvència, autors de l'energètic Hairspray; un director de prestigi (Sam Mendes) tant en el món del musical (Company, Cabaret) com en el del cinema (American Beauty, Revolutionary Road); un teatre monumental (Royal Drury Lane Theatre) i un pressupost més que folgat.


Però al poc de començar ja s'intueix que les coses no aniran per bon camí. Ens trobem davant d'una superproducció cuidada en tots els seus detalls però que no funciona en absolut perquè falla en els aspectes principals: posada en escena, dramatúrgia i música. L'estructura està mal plantejada. El primer acte queda allargat com un xiclet perquè volen reservar l'arribada a la fàbrica per al segon acte. Així doncs, la màgia que esperes d'aquesta història és inexistent en tot el primer acte que es dilata fins l'avorriment dedicant números sencers a cada un dels nens que troben un del 5 tiquets daurats i... doncs intento recordar i no trobo massa cosa més que hagi succeït en el primer acte, a part de presentar-nos a en Charlie i la seva família. El que hauria pogut durar mitja hora ho allarguen tot un acte. I acaba resultant molt avorrit. En bona part perquè Sam Mendes no li sap donar cap interès a la trama ni als personatges. Tot és pla, simple i previsible. Els personatges, grisos del primer a l'últim. Fins i tot en Charlie i el Willy Wonka estan poc cuidats. I ni tan sols l'escenografia és especialment espectacular, cosa que esperes en una producció nova i caríssima com aquesta.





Però, segurament, la llosa més gran que arrossega el musical és la música. Poc inspirada, feta a l'antiga, molt passada de moda malgrat els estirabots tecno que deixa anar de tant en tant per definir un dels nens protagonistes. Una música que no emociona ni queda en el record un cop acabada la funció. Alguns números del primer acte haurien pogut passar amb més encant i energia si la música hagués aportat quelcom més que un simple suport narratiu. Ni coreografies interessant ni números corals remarcables en tot un acte (amb la discreta excepció del número quan en Charlie mosta el seu tiquet guanyador a la família) condemnen aquest primer acte al tedi.




Malauradament el segon acte no millora gaire. És cert que apareixen els Oompa Loompa (sens dubte el millor de la funció i els únics que aconsegueixen donar una mica d'humor, creativitat i vida al musical)  però la narrativa episòdica de l'acte, on cada escena serveix per a fer desaparèixer cada un dels nens candidats al gran premi promès per Willy Wonka fa avançar la trama de forma rutinària i poc interessant i el final, poc intens i sense cap clímax destacable (el vol amb l'ascensor de vidre és digne de les rebaixes d'un off off West End, tot i que veient el vídeo publicitari penso que potser aquell dia van tenir una avaria perquè jo no vaig veure cap ascensor) deixen un regust de pèrdua de temps i de diners.




És una pena. Que el més destacable del musical siguin les idees de vestuari dels Oompa Loompa o les seves coreografies donen una idea del resultat final. No puc entendre com amb una producció d'aquesta envergadura no han vetllat abans per tenir un material de partida de primera qualitat.



No crec que duri gaire al West End. Em pregunto si ni tan sols arribarà a l'any en cartell…












Londres estiu 2013 - The Color Purple

The color purple



La Menier Chocolate Factory s'està convertint en la competència directa a la Donmar (l'anomenat per alguns Teatre Lliure anglès). Les últimes temporades està apostant per espectacles ambiciosos de petit format liderats per creadors de prestigi. I els resultats estan convertint la sala en un dels teatres de referència de la ciutat on bona part dels seus espectacles passen al West End o fins i tot arriben a Broadway.

El musical d'aquest estiu és The color purple, dirigit per John Doyle.


'The Color Purple'

Vaig veure aquest musical a Nova York fa uns quants anys i no en guardava un gran record. Va ser un muntatge força gris i convencional i l'adaptació feia enyorar constantment la meravellosa pel·lícula de Steven Spielberg, basada  en la mateixa història. Però si tenia clar que havia de passar per la Menier, no era per l'obra escollida si no pel director. He tingut la immensa sort de veure tres muntatges dirigits per John Doyle de tres obres de Stephen Sondheim, Sweeney Todd, Company i Road Show, aquesta última a la mateixa Fàbrica de Xocolata, i les tres experiències van ser grandioses. Certament el material de partida era de primera divisió, però la visió d'aquest director sap aportar sempre sang, idees i emocions noves.



'The Color Purple'


Menys és més. Un escenari buit, 11 cadires i un llençol són els únics elements que fan falta per explicar aquesta història. Aquesta economia de mitjans, l' imaginació per combinar-los, i la proximitat de tot el repartiment, que actua a 2 metres de distància, fan d'aquest musical una experiència molt positiva. Tot és molt bonic i flueix amb naturalitat. Tots els actors canten, es mouen i actuen fantàsticament i la posada en escena genera alguns moment preciosos com quan Celie pareix i es va traient un llençol de sota el vestit mica en mica i el va plegant fins a convertir-lo en el seu fill o l'inici amb tots els personatges donant la mà al públic com si tots forméssim part de la missa.




Però està clar que ni un director genial com John Doyle pot fer miracles. S'entén que sempre intenti muntar musicals de Sondheim. Són materials de partida amb moltíssimes possibilitats. Aquest Color Porpra és un musical més just. Musicalment no acaba de quallar. Tant espiritual negre fa com una bola on costa distingir les diferents melodies, hi ha poques cançons que cridin l'atenció i que emocionin al públic.  Too Beautiful For Words, What About Love? i I'm here són les cançons més destacades de l'obra i curiosament són els moments més intimistes.




D'altra banda, és molt decepcionant com es resol la relació entre Celie i el seu marit Albert. Vaig llegir el llibre fa temps però no recordo si succeeix així en la història original. Sigui com sigui, la pel·lícula oferia una resolució impecable i creïble: després de totes les barbaritats que li havia fet l'Albert a la Celie, ella es revelava, el maleïa i ell no tornava a aixecar el cap fins que en un moment de màxima decadència arreglava els papers perquè la germana de Celie i els seus fills poguessin tornar. Però ells dos no es tornaven a veure mai més. Quan en el musical l'Albert li demana que es tornin a casar i ella li diu que millor que siguin amics, em cau als peus. No pot ser que la Celie vulgui ser amiga d'algú que l'ha apallissat tota la vida, que l'ha separat de la persona que més estima i que li ha amagat les seves cartes durant tants anys. Amics? Aquesta Celie no me la crec.




I tinc un però per a John Doyle. Quin retrobament és aquest? Després de tot el musical esperant que les dues germanes es retrobin, quan això succeeix amb prou feines es miren i passen a cantar la cançó final. ???? Potser estic contaminat per la pel·lícula però aquell final tenia una força dramàtica que m'ha fet plorar sempre. Aquí passa sense pena ni glòria. No ajuda gens l'interpretació de Cynthia Erivo que fa una Celie tan continguda sempre que costa d'emocionar-te amb ella. Tinc la sensació que el director li ha demanat molta contenció, com si tingués por de caure en la sensibleria de la que molts acusen a la pel·lícula de Spielberg. Però el resultat és una Celie freda, gairebé autista, a la que li bull la sang breument quan es revela en contra del seu marit i que s'emociona poc quan descobreix que la seva germana és viva i viu amb els seus fills o quan es retroba amb tots ells a l'escena final.


Així doncs em quedo amb un sentiment contradictori. És un espectacle preciós visualment però que emociona més per la forma que per la història.

Espero amb candaletes un nou tàndem Doyle/Sondheim...