dilluns, 29 de desembre del 2014

Kinky Boots - Nova York, Nadal 2014



Vídeo  de l'entrega dels Tony 2013

Avui ha tocat l’obra guanyadora del Tony al millor musical de l’any passat. Tenint en compte que competia amb Matilda, havia de complir uns mínims. De manera que, tot i que no tenia massa expectatives pel poc que havia vist i sentit, hem comprat les entrades. Per saber una mica de què anava havia vist la pel·lícula en que es basa el musical uns dies abans. Una historieta d’aquelles per fer sentir bé els espectadors, una crowd-pleaser que diuen els americans. Amb els seus tòpics i els recursos barats per emocionar però que funciona raonablement bé per la seva sobrietat, tan anglesa.

info  de la pel·lícula.

I el musical és un horror. No s’aguanta per enlloc. Em rebenta veure coses així. Són la decadència del gènere. I donen arguments a tots aquells que, de forma despectiva, diuen que no els agraden els musicals. A mi tampoc m’agraden aquests musicals! 


Ja fa temps que veig a Broadway una manera de fer teatre que no m’agrada gens. Els seus grans musicals són fàbriques de fer diners i per tant han de seguir una sèrie de patrons que ells creuen que porten més gent al teatre. I l’humor barat es veu que ven molt. I d’aquesta manera, totes les històries, per més serioses que siguin, han de tenir una dosi de pallasada, de caricatura, d’humor infantil que m’indigna. Ja em va passar fa poc amb Once. I aquí la cosa se’n va de mare. Tot allò que a la pel·lícula era realisme, contenció, credibilitat i empatia amb l’espectador, aquí és fer l’idiota, cridar i fer el mico. El personatge de Lola a la pel·lícula te l’enduries a casa. Entens el seu dolor, la seva lluita constant, el contrast entre la seva part masculina i la seva part femenina. En el musical, en canvi, és un caballot que es passa tota l’obra cridant i fent ganyotes. El personatge de Lauren a la pel·lícula és discret i sobri. Al musical sembla directament subnormal…

Potser el problema és haver vist la pel·lícula abans. Però igualment, aquest punt de comedieta estupida amb humor digne de la parella Joan Pera/Paco Moran, no l’aguanto. 

On són els personatges? On és la credibilitat? On és la complexitat dels sentiments? Tots aquests elements són imprescindibles per crear empatia amb l’espectador, per emocionar-te amb la història i els personatges. 


Però als creadors de l’invent no els interessa gens això. Tot ben simple, sense transicions ben pensades, tot tal com raja, ben cridat i subratllat.

On és la posada en escena? Cap idea interessant. I en general, per ser Broadway, un montatge low cost. 

I què dir de la música? Interès zero. Un grapat de cançons disco i una altra colla de cançons argumentals que s’obliden al minut 1 d’haver-les sentit.

Finalment tinc la sensació que la idea principal és crear tot un seguit de números de drag-queens ben vistosos perquè agradin els turistes i els forats entre número i número s’omplen amb la història amb total desinterès i de la forma més rutinària possible.

I som a Broadway. I per tant la qualitat tècnica de tot plegat “se le supone”. Amb el preu de les entrades, ja no es pot considerar un valor que la il·luminació sigui espectacular o que el so sigui impecable.

Partint d’aquí el que se li demana a Broadway és creativitat, interès, emoció. 

A Kinky boots de tot això hi ha 0, 0 i 0.

I això va guanyar a Matilda??? Tonys, shame on you!


  

Into the woods - Nova York, Nadal 2014

Curiosament, la temporada nadalenca de musicals a Nova York ha començat amb una pel·lícula. Into the woods, dirigida per Rob Marshal.



Jo tinc una relació contradictòria amb Into the woods. Tot i que és un dels musicals de Sondheim més aplaudits pel públic en general, jo crec que és una obra molt irregular. La idea és fantàstica: reunir en una mateixa història un munt de contes de fades per explicar-nos què passa després d’aquell “i van ser feliços i van menjar anissos.” I tot plegat serveix per fer una reflexió sobre el fer-se gran, el pas a la maduresa, com la vida ens marca i ens canvia, com l’experiència ens fa créixer. Aquestes boscos són la vida on hi trobarem el sexe, l’aventura, la passió, l’amor, la mort. I després de passar pels boscos, haurem canviat.



La idea és molt atractiva però el conjunt no està equilibrat perquè hi ha una gran desproporció qualitativa entre el llibret i les cançons. Jo penso que el llibret no acaba de funcionar. És redundant en moltes ocasions, és llarg i el segon acte, on el drama té molt més pes, té com una lleugeresa frívola que no ajuda a aguantar la trama. En moltes ocasions és molt trivial, els diàlegs tenen poc nivell i l’argument no va enlloc. La qual cosa fa perdre brillantor i espurna a una història que ho demana a crits. 

No vol dir tot això que no hi hagi res aprofitable en el llibret. Ni molt menys! Està farcit de gags molt divertits, de situacions molt enginyoses i el pes de la idea general al voltant del pas a la maduresa es fa sentir en molts moments i emociona. Però el problema arriba quan entre un llbret de nivell mitja hi van apareixent cançons que estan en una altra dimensió. A part que musicalment són sensacionals i tota la partitura brilla sense donar treva a l’espectador, les lletres de les cançons són d’una profunditat i d’una inteligència que deixa bocabadat. El virtuosisme de les rimes poques vegades a quedat més present en un musical de Sondheim com a Into the woods. I la maduresa d’alguns versos, plens d’humor i tendresa emociona molt més que la trama en sí. 

Children will listen no té desprerdici. Educació i responsabilitat:


Careful the things you say

Children will listen

Careful the things you do
Children will see and learn
Children may not obey, but children will listen
Careful before you say "Listen to me"

Children will listen

Careful the tale you tell
That is the spell
Children will listen

Moments in the woods parla de la infidelitat. Per què sempre ha de ser “o” i mai “i”? Brillant!


Back to life, back to sense,
Back to child, back to husband,
You can't live in the woods.
There are vows, there are ties,
There are needs, there are standards,
There are shouldn'ts and shoulds.


Why not both instead?

There's the answer, if you're clever:
have a child for warmth,
And a Baker for bread,
And a Prince for whatever-
Never!
It's these woods.

Is it always "or"?
Is it never "and"?
That's what woods are for:
For those moments in the woods…

I know things now parla del desobriment del sexe. Especialment graciós quan qui la canta és la Caputxeta Vermella que acaba de tenir una trobada amb el Llop i li ha despertat el desig sexual. Una cançó plena de dobles sentits:


And he showed me things
Many beautiful things,
That I hadn't thought to explore.
They were off my path,
So I never had dared.
I had been so careful,
I never had cared.
And he made me feel excited-
Well, excited and scared.


N’hi ha d’hilarants, com la competició dels dos prínceps a veure quin pateix més d’amor per la seva estimada. O absolutament virtuoses com Your fault on els personatges es donen la culpa els un als altres de les seves desgràcies en un reguitzell de retrets cantats a una velocitat supersònica.

Per mi No more és de les millors cançons del musical. El forner, derrotat després de saber que la seva dona ha mort, es rendeix. Pell de gallina:


No more giants waging war!
Can't we just pursue our lives, with our children and our wives,
'Til that happy day arrives, how do you ignore
All the witches, all the curses,
All the wolves, all the lies, the false hopes, the good-bye's,
The reverses,
All the wondering what even worse is still in store!
All the children.
All the giants..
No more. 

Així doncs, entre tanta inteligència a les lletres, el llibret més bàsic de James Lapin es fa llarg en més d’una ocasió i feia preveure una adaptació difícil de cara a la versió per al cinema.



Lapine s’ha encarregat del guió amb la qual cosa podíem esperar una adaptació força fidel de l’obra. 

I ens trobem amb la que possiblement sigui la millor adaptació d’un musical de Sondheim al cinema. Malauradament això no és dir massa tenint en compte la mala sort que ha tingut sempre Sondheim amb les seves adaptacions. I en aquest cas, tampoc no ens trobem amb una pel·lícula rodona, ni molt menys.

Han entrat amb les tisores amb força. Han retallat un munt de cançons i han suavitzat uns quants aspectes que podrien haver causat enrenou no sé on. Però és clar, som en una producció Disney. I certes qüestions relacionades amb el sexe no hi poden sortir. Ni amb la mort. Per tant la Caputxeta és una simple nena que ha patit l’atac d’un llop, la dona del forner simplement s’ha fet uns petons amb el Príncep, les morts sempre s’elideixen i no es mostren mai i Rapunzel sobreviu a tot plegat. Com si la mort de la mare de Bambi no hagués curat d’espants a tota la quitxalla mundial...

Tampoc apareix l’home misteriós ni la figura del narrador, que simplement és una veu en off, perdent un dels millors moments del musical, quan els personatges de la història volen oferir a la geganta el narrador perquè, diu la bruixa, a alguns no els agrada com explica la història. I altre cop, com passava a Sweeney Todd, no hi ha cap cor en escena. Els moments corals són sempre en off. Cosa molt sorprenent en un musical tan coral com és Into the woods. Fins i tot el cor final després de Children will listen que és un fragment a canon a tres veus s’ha simplificat i l’han deixat a una sola veu perdent la gràcia del contrapunt original. Altre cop dóna la sensació que vulguin fer un Sondheim per a tontos. 



I ens han tret dos dels millors moments de l'obra. No hi ha Ever after ni No more. !!!!!!!!!!

I la sensació final és que és una pel·lícula més o menys fidel a l’obra però que per un munt d’imposicions d’uns i altres s’ha volgut fer una obra per a masses, sense risc i convencional. La història es segueix amb facilitat i tot està correctament explicat i filmat. 

Però no hi ha ànima. No hi ha emoció. El director es diverteix poc amb el que està explicant. És una producció Disney, per tant de molts diners. Per què aleshores sembla que vulguin ser fidels al muntatge teatral i no han optat per fer una pel·lícula ben espectacular? La història es prestava a mostrar la terra dels gegants, els balls fastuosos del Príncep… Però en tot moment es conté i es limita a filmar els personatges davant la càmara. Especialment greu és Giants in the sky. Quin número més avorrit! I la imaginació que Rob Marshal ens havia mostrat a Chicago? Després del desastre de Nine i aquest Into the woods, ja he aparcat a Marshal de la meva llista de directors capaços de dur a terme un musical en condicions.

I quan els personatges moren, no sembla que hi hagi conseqüències en els vius que els ploren. És cert que on hi hauria d’haver No more, el forner plora una mica. Però on és la tristor d’en Jack? Amb una mica més de contundència s’hauria pogut commoure més als espectadors que es remouen incòmodes durant bona part del segon acte esperant que acabi ja la pel·lícula. Durant la meva projecció, vaig veure sortir un munt de gent de la sala i en acabar vaig sentir uns quants al darrera lamentat-se d’haver triat aquesta pel·lícula i descant el seu avorriment mortal. 



S’ha volgut fer una pel·lícula per nens perquè la vegin tots els públics. Però és massa adulta perquè els nens la gaudeixin i s’ha suavitzat massa perquè els adults la trobin prou interessant.

Una pena perquè els ingredients hi són. El repartiment és força destacable. Meryl Streep està esplèndida, com no podia ser d’una altra manera. Emily Blunt fa una fornera creible i plena de matisos. Els dos nens són correctes i Anna Kendrick fa una Ventafocs solvent. Malauradament el forner, que és qui porta el pes de la trama és massa pla i no li treu prou suc al seu personatge provocant una falta de química amb l’espectador que no ajuda gens a la pel·lícula. 

Els dos prínceps estan fantàstics i el seu Agony és un dels millors moments de la pel·lícula. El director juga amb ells i amb la cançó i aconsegueix una posada en escena divertida i dinàmica que fa aplaudir el públic. Llàstima que no surtin després a fer l’Agony (represa). Malauradament els seus flirts amb la Bella Durment i la Blancaneus han quedat fora de la pel·lícula. 

La factura és impecable i el disseny de producció molt bonic. La música sona molt bé i en general està molt ben cantat.

I destacant per sobre de tot tenim el Pròleg. Els fantàstics 18 minuts amb els que s’inicia el musical. Un tour de force on es presenten bona part dels personatges, els seus conflictes i convergeixen tots plegats al bosc on es barrejaran i la vida seguirà el seu curs. És una joia de creació, entre el millor que ha fet mai Stephen Sondheim i a la pel·lícula funciona perfectament i arriba al que va ser el meu únic moment de pell de gallina que és just al final amb aquell And home before dark! amb aquell moviment de càmera de grua, el sol, i la visió dels personatges endinsant-se en el bosc i el nou arranjament vocal, sorprenentment més complex que l’original. És un moment eufòric que malauradament no continua durant la resta de la pel·lícula…

Una obra imperfecta, bones cançons i un repartiment eficaç. Malauradament, la productora no era la més adient i el director no ha sabut treure el millor partit de tot plegat.

Una altra oportunitat perduda d’aconseguir un gran musical cinematogràfic. Ho serà The last five years? No perdrem l’esperança!


dimecres, 14 de maig del 2014

Londres 2014 - Urinetown


 

La cartellera de Londres no està massa bé quan després d'un any de no anar-hi, passar-m'hi 4 dies i anar cada dia al teatre, he repetit Matilda, tripetit Jersey Boys i he anat a una obra de text, Let the right one in. Matilda i Jersey Boys són meravelloses i ja n'he parlat en altres posts. Però vull dedicar aquest post a l'única proposta nova i brillant d'aquest viatge: Urinetown, al St James Theatre. 

Urinetown és un musical que beu de Kurt Weill i Bertolt Becht i les seves L'òpera de 3 rals i Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagony, obres amb una gran crítica social, humor cruel i el distanciament brechtià típic de l'autor. 


Urinetown parteix d'una situació inversemblant: per causa d'un llarga sequera de més de 20 anys, s'ha racionalitzat l'ús de l'aigua de tal manera que només es pot anar al lavabo en llocs concretament habilitats i pagant uns diners. No s'hi val a fer les necessitats darrere d'un arbust. És il·legal i la condemna és anar a Urinetown, un lloc del qual no n'ha tornat mai ningú. 

Una metàfora en la qual podem veure l'abús d'autoritat de les societats dictatorials o del capitalisme radical, on els drets més fonamentals estan legislats per governants corruptes i amb ànsies de poder que només pensen a enriquir-se a còpia de sotmetre al poble i negar-li les necessitats més bàsiques.


I amb aquesta premisa i amb molt d'humor, aquest musical explica la història d'uns personatges, els de dalt i els de baix, els rics i poderosos i el pobres miserables que lluiten cada dia per aconseguir els cèntims necessaris per poder pixar legalment i no acabar a Urinetown. Bobby Strong, treballador d'un urinari públic iniciarà una revolta que acabarà amb els seus ossos a Urinetown. De fet, el llançaran des del terrat d'un edifici, pocs segons abans de descobrir que Urinetown no existeix i que tots els que es diu que hi van acaben morts, assassinats per la policia. Urinetown és, de fet, una amenaça inventada per a tenir espantada i sota control la població. La ironia del final no pot ser més cruel. La població es rebela, mata els seus governants i s'allibera d'haver de pagar per poder anar al WC. Es dóna accés lliure a l'aigua a tothom. Però com que hi ha sequera, sense control, les reserves d'aigua s'acaben i la població acaba encara pitjor que al començament. 



El musical té un parell de narradors: l'oficial de policia, que explica el perquè de tot plegat, i Little Sally, que li fa preguntes i li planteja dubtes sobre la història, els personatges o, fins i tot, el títol. Amb molt d'humor negre van esquivant els forats que planteja la narració i fan avançar la trama fins al final, en què se'ns proposa la lectura de l'obra de Malthus i les seves idees per al control de la població. Juguen al distanciament, al teatre dins del teatre i les seves opinions sobre l'obra o com hauria de ser un musical per a ser comercial i atraure públic al teatre generen una bona complicitat amb el públic. 


Amb un material tan potent, la producció del St James s'hi ha implicat del tot en oferir una obra visceral, divertida i brutal. La platea és una grada gairebé vertical de manera que tens l'escenari molt a prop, els actors actuen a molt pocs metres de tu i l'energia de tot el repartiment arriba com un vendaval des de la primera escena. És un musical molt coral i la força de la companyia hi és present durant tot l'espectacle.

L'escenografia omple perfectament el petit escenari amb una estructura de dos pisos on tenim l'urinari al pis de baix i el despatx de l'amo de l'empresa d'urinaris al pis de dalt. I al voltant de l'urinari, una plataforma giratòria que dóna moltes possibilitats teatrals i molt de ritme al musical. L'aspecte és brut, el so d'ambient, malaltís (se senten mosques i tot) i gairebé pots sentir l'olor infecta d'un urinari públic en les pitjors condicions. 


La posada en escena és molt rica en el detall, plena d'idees visuals molt efectives i divertides com l'aspecte de zombie dels morts que són colpejats per la policia durant la cançó Cop song (un moment terrible i hilarant alhora) que tenen la cara plena de sang; el moment en què tiren Bobby Strong des de dalt d'un edifici i veiem com cau, lentament, un Bobby de joguina. Quan la joguina cau a terra, un raig de sang cau a la cara de l'actor, que ha quedat immòbil i il·luminat per un zenital; el dinamisme de tota la companyia sobre la plataforma giratòria en moviment, els diferents plans simultanis dels rics i els pobres, actuant alhora; els moviments espasmòdics del cor quan els personatges somien alguna cosa... Meravella sempre la precisió de tot el repartiment i la seva dedicació i energia, especialment Jenna Russell, que es torna a lluir amb el paper de Penny.


En definitiva, un musical interessant que resulta meravellós gràcies a una posada en escena valenta i una companyia entregada. 

Així és un gust anar al teatre!