dilluns, 5 de gener del 2015

Side Show - Nova York, Nadal 2014





Side Show és un d'aquells musicals dels quals n'has sentit a parlar vagament però dels que no en saps massa. Només sabia que el protagonitzava una parella de germanes siameses enganxades pel meluc. Tenia com una aureola de musical de culte, de musical fosc i difícil, i per això tenia la sensació que havia de ser un musical interessant perquè partia d'un material poc convencional i podia donar lloc a una història diferent i sorprenent.

Com intento fer sempre abans de veure un musical, vaig escoltar la música llegint les lletres. I aquí va arribar la primera decepció al descobrir que malgrat la colla de protagonistes del musical (els freaks de la pel·lícula de Todd Browning) tenien molta substància, el musical es centrava exclusivament en els desitjos de les dues protagonistes (una que vol ser una artista famosa i l'altra, que vol casar-se) i les seves relacions amb els dos homes que les descobreixen a Coney Island i les converteixen en estrelles. A nivell argumental, el conflicte surgeix quan els homes no poden resistir el fet que casar-se amb una de les noies implica compartir la vida amb l'altra. 



Primer de tot: i si fem un tallet de no res i les separem? I aquí s'acaba la història. Perquè per molt que estigui basat en una història real, aquesta unió física entre les noies no és gens creible. Al musical ho justifiquen dient que els metges asseguren que si se les separa poden morir... Ja... Un petit tall, les separem i ho deixem córrer i no continuem amb tot plegat...

Però conclouen amb el fet que per estar unides i ser una raresa  poden ser més famoses que si se les separa i passen a ser dues noies ordinàries, ja que Todd Browning no les contractaria per a formar part del repartiment de Freaks. 



Sigui com sigui, el que prometia ser una història fosca, grotesca i incòmoda, resulta ser una mena de culebrot extravagant sense cap mena de profunditat psicològica. 

I després, la música. Fluixa és dir poc! Com que es deia que era un musical difícil jo esperava una música tipus Michael John LaChiusa. I està molt més a prop de la música barata i simplona de Frank Wildhorn que no pas de les creacions arriscades de l'autor de Hello Again. Baladetes convencionals, pop senzill... I això que el primer tema semblava interessant!


Però tot seguit deixa clar el nivell i va combinant pop de garrafa amb les cançons d'estil vodevilesc que interpreten les germanes en les seves actuacions, que acaben sent el més interessant de l'espectacle.

Així doncs, no anava massa convençut al teatre.

S'ha de dir que la posada en escena de Bill Condon és correcta. Té el punt just de creativitat i aconsegueix imatges boniques i transcisions interessants. 

L'inici és molt atractiu. La presentació dels diferents personatges del carnivale és suggerent. 


Però al cap de poc l'engrescament d'aquest inici s'esvaeix. L'acció avança molt lentament i fins que les noies no abandonen la fira passa una eternitat. Després, les actuacions de les noies animen una mica la funció. Però quan una d'elles comença a dir que vol casar-se per ser feliç, tot plegat comença a perdre gas. Mentre tenen fama, Daisy és feliç i Violet infeliç perquè desitja el matrimoni. Quan un dels nois li proposa a Violet que es casi amb ell, Daisy se sent gelosa de la seva germana perquè aquesta boda li dóna més notorietat a la seva germana que a ella. 

I amb aquestes intrigues, que si em caso, que si no, que si es casa l'altre que si tampoc, que si ens separem, que si ni parlar-ne perquè si no Todd Browning no ens contracta, arribem al final de la funció, amb la sensació que ens podrien haver explicat moltes més coses, molt més interessants i amb un punt de sordidesa que els personatges demanaven a crits. I pel camí anem veient una pila de baladetes com aquesta I will never leave you que fan embogir la platea però que em semblen absolutament ordinaries.


I entre tanta cançons on els personatges canten sense aportar massa a la història, el cap se me n'anava a altres coses. Em va ser difícil concentrar-me en el musical.

Això sí, just al final, amb la represa de Come look at the Freaks (reprise) hi ha un moment de pell de gallina quan la colla de freaks de la fira del començament apareixen a escena i Todd Browning els comença a dirigir i l'escenari es converteix en el rodatge de la famosa pel·lícula. És un moment veritablement ben trobat que emociona i genera l'eufòria tan necessària en un musical i que s'ha trobat tan a faltar durant tota la funció. 

En tot cas, en aquesta ocasió, el problema ha estat més de base que de posada en escena. El que podria haver estat sòrdid, grotesc, fosc, enverinat, complex, profund, amb densitat psicològica, acaba sent blanc, tou, simple, sentimentaloide i amb la profunditat d'un culebrot de migdia. Amb un mal llibret i una mala música és molt difícil fer un bon musical. I aquesta no ha estat l'excepció.


divendres, 2 de gener del 2015

If/Then - Nova York, Nadal 2014



Aquest és un exemple clar de musical com a vehicle de lluiment per a una actriu important. Idina Menzel ha estat implicada des dels workshops d’aquest projecte i hi ha participat fins al final. 

La història narra la vida d’una noia a punt de fer-ne quaranta, a Nova York. Com a partir d’una decisió trivial la vida la pot portar per un costat o per un altre. Elizabeth ara es dirà Eliza o Beth en funció de si veiem la seva vida a partir de la decisió A o la dicisió B. 


S’agraeix veure a Broadway una història contemporània i quotidiana. No és comú i s’ha de valorar la valentia d’oferir una història costumista ambientada avui dia. No hi passen grans coses a If/Then. Bàsicament tracte el tema laboral i l’amorós. Malauradament aquest és el principal problema, que la història no té cap interès. Deixant de banda que l’excusa formal de presentar dues realitats possibles que es van desenvolupant successivament no funciona perquè les dues històries no estan prou contrastades i molt sovint no entens si estàs veient la història de Eliza o la de Beth, (aquest recurs no és nou i funcionava enormement millor a Our House) el musical no interessa perquè cap situació té prou entitat com per a mantenir-nos pendents dels personatges. Hi ha pocs moments divertits, com la cançó What the fuck, on Beth acaba preguntant-se com és possible que hagi acabat anant-se al llit amb el seu millor amic,

 o dramàtics com la cançó I love you, I hate you


Aquest és un dels millors moments del musical on veiem com el marit de l’Eliza s’acomiada i se’n va a la guerra i tot seguit li notifiquen la seva mort. Tot això durant una cançó on Eliza li canta al seu marit com l’estima i com l’odia per abandonar-la a ella i als seus fills. La cançó es va agreujant fins que ella, destrossada remarca que el va estimar, en passat, i com l’odia, acabant amb un sentit “fill de puta”. Aquest és un dels pocs moments emotius, que impacta per la seva intensitat emocional. 


La resta, són anècdotes: unes amigues lesbianes, el seu amic de l’ànima que en una de les històries té una parella gai i en l’altra s’embolica amb ella, un embolic amb el seu cap que li va oferint millors feines…

Res especialment atractiu. I això és capital. El musical no s’enlaire en cap moment, a part d’algun instant aïllat.
S’agraeix la música de Tom Kitt, el compositor de Next to normal, que és interessant, treballada, amb recursos inesperats i amb unes bones orquestracions de Michael Starobin, el creador de les fantàstiques orquestracions de Sunday in the park with George. La pega és que al no tenir un bon text que la suporti, de vegades no n’hi ha prou amb la qualitat musical com per mantenir l’atenció.

La partitura no és fàcil i el repartiment la canta amb molta solvència. Dóna gust sentir cors tan ben afinats i amb tanta energia, fent, en alguns casos, filigranes harmòniques. 


El repartiment és correcte tot i que no especialment destacable. A part d’Idina Menzel i Anthony Rapp (el Marc Cohen de Rent), destaca Rhona LaChanze Sapp, la guanyadora del Tony pel seu paper de Celie a The color purple que és qui s’acaba enduent la funció malgrat la popularitat de Idina Menzel fa tornar bojos als seus fans. Idina Menzel està simplement correcta. No destaca ni per a bé ni per a malament a part dels moments que ja he esmentat abans. 

La posada en escena de Michael Greif, el director de Rent o Next to normal,  és senzilla i funcional. Un immens mirall mòbil de vegades fa de sostre i d’altres es col·loca de manera que reflexa el que passa en escena creant imatges interessants, com a l’escena de l’accident d’avió on s’hi reflexen uns llums que hi ha al terra giratori i simulen estels. 


Però en general dóna la sensació de ser un espectacle sobreproduït per justificar el preu d’una entrada de Broadway. Estic convençut que l’espectacle funcionaria molt millor en una versió de petit format, amb els actors més a prop i una escenografia més senzilla.  

Un altre exemple de bones intencions i de resultats mediocres, en aquest cas, per culpa exclusiva del llibret.