Ja som al dia 2 d’octubre. El famós dia 2. I no tinc ni idea del que passarà a partir d’ara. De fet, ha arribat un moment en què un ja no sap ni el que passarà d’aquí a una hora. Però em passen coses per dins i volia aprofitar per exposar-les aquí, a veure com es veuen un cop són fora.
Jo sóc un tipus força fred. M’encanta plorar amb una pel·li o un musical però a la vida real aguanto el tipus amb força facilitat. Quan va succeir el passat atemptat a les Rambles de Barcelona, em va saber molt de greu, va ser un cop dur per a la ciutat que més m’estimo i ho vaig viure amb molta preocupació però el que em venia al cap era que ja tardàvem a tenir un atemptat a casa, després de veure com Londres, Berlín o Niça ja havien passat pel mateix, que el conflicte amb el terrorisme islàmic és un problema complex, que necessita solució global, etc. Tot molt racional contrastant enormement amb la gent que plorava desconsolada davant de tots els memorials plens de flors i espelmes.
Però avui em trobo tou i amb llàgrimes als ulls cada dos per tres. I penso: què em passa?
Dijous passat ja van començar els primers símptomes. En un parell de dies, per whatsapp, els músics catalans es van organitzar per a fer un concert a la Plaça de la Catedral. Amb una capacitat de reacció impressionant, un miler de músics van arribar a la plaça amb la partitura apresa i tots plegats vam interpretar unes quantes peces. Un repertori que jo no programo mai als meus concerts. Jo no treballo mai la cançó catalana patriòtica. Ni Els Segadors, ni el Cant de la Senyera ni La Santa Espina. Jo no sóc gens nacionalista. De fet, en condicions normals, no tindria cap problema per a dir el que va dir amb aquella grolleria simpàtica el catxondo del Rubianes sobre la unitat d’Espanya, sobre Catalunya.
Però no estem en condicions normals.
I cantant aquestes cançons, enmig d’aquella gentada, dirigits pels millors directors del país, notant aquella energia i aquell sentiment que surt del cor i de la il·lusió, en més d’un moment no vaig poder seguir cantant. En aquell context, per fi, els vaig trobar sentit i les vaig cantar amb tota l’ànima. Allà vaig començar a sentir el sentiment de pertinença. La sensació que tota aquella gent amb qui compartia, almenys, un objectiu, estava sintonitzada en la mateixa ona que jo, que ens feia vibrar un mateix sentiment. I el més bonic de tot és que l’esdeveniment va sorgir de la gent, d’una colla de músics que ho van organitzar i de tota una altra colla que s’hi va presentar.
La gent. El poble.
I van passar els dies i va arribar el cap de setmana.
Dissabte vaig dinar al meu col·legi electoral, vaig jugar al sorral de l’escola amb el meu nebot, vaig dormir a la sala polivalent, ens vam alçar a les 5 de la matinada després de no poder dormir en tota la nit per culpa dels helicòpters que passaven a baixa alçada (per acollonir la gent, suposo) i, cal reconèixer-ho, pel merder que feia el jovent pel pati, i vam passar tot el dia al col·legi fins a les 21:30h on van acabar el recompte.
Impressionant veure la gentada a les 5 de la matinada sota la pluja. Negra nit, plovent, gent al porxo de l’escola, altres als porxos de l’altra banda del carrer.
Va arribar un cotxe dels mossos. Amb una fermesa implacable tothom va creuar el carrer i va tapar l’entrada del col·legi. I els mossos es van quedar a l’altra banda.
Una periodista valenciana de Tele5 es queixava que durant els 13 dies que portava a Barcelona no n’havia passat un en què no l’assetgessin per pertànyer a aquell canal. “Jo intento fer la meva feina el millor que puc. No tinc la culpa del que fan els meus caps amb el material que els envio”, ens deia.
Vaig xerrar amb molts veïns, vaig conèixer gent molt maca. Durant una bona estona vaig estar fent de porter a les portes de l’escola per anar deixant entrar mica en mica la gent que, civilitzadament feien cua a l’espera de poder votar.
I esgotant la bateria del mòbil xerrant amb els amics que estaven en altres col·legis electorals, veient fotos d’uns i altres i, ben aviat, veient com les forces de "seguretat" espanyoles perdien els papers i començaven a atonyinar la població.
Al començament no ens ho podíem creure. Però va ser tan ingent la quantitat de fotos i vídeos que van començar a arribar des de tots els racons de Catalunya que de seguida vam veure que havíem arribat a un punt d’inflexió. Res no tornaria a ser el mateix. Per edat, aquest salvatgisme no l’he viscut mai al meu país. Són coses que t’expliquen els pares: “Com corríem davant dels grisos!”, sempre diuen els grans. I veure aquest menyspreu, aquesta prepotència, aquesta violència, aquests cops de porra envers gent pacífica que l’única cosa que vol fer és votar, t’esquerda el cor. Perquè aquests, figura que són els que t’han de defensar, els que han de vetllar per la teva seguretat. I en canvi, van actuar com si nosaltres fóssim l’enemic a combatre. Vam ser els "ellos" d’aquell “a por ellos, oé” que ens va esgarrifar sentir quan alguns andalusos els van acomiadar en sortir de la seva terra cap a Catalunya.
Suposo que aquesta contundència de bon matí pretenia espantar la gent perquè no sortís. Són molt de fer por, aquesta colla. Però en nosaltres va generar un esperit revolucionari sorprenent i ens vam assegurar que aquelles urnes que s’anaven omplint ràpidament amb els vots de tants i tants veïns, no ens les prendrien sense la resistència pacífica que tots plegats sabíem que érem capaços de du a terme.
Nervis. Un punt de paranoia que ens feia a tots plegats estar ben atents per si de cop havíem de córrer de pressa cap a la porta del col·legi per fer un tap impenetrable. Aplaudiments als grans que sortien satisfets d’haver pogut votar. Aquells silencis que es feien de tant en tant perquè semblava que passava alguna cosa però que no eren res i generaven riures...
I xerrar molt amb uns i altres, com si ens coneguéssim de tota la vida. La veïna de Pere IV amb qui comparteixo passat i present polític, el navegant que em va fer un interrogatori per assegurar-se que la meva parella no era un infiltrat de la secreta (no es pot fer 190 cm sense despertar sospites), el senyor de la porta que ens explicava que el cens estava al núvol i com el “gobierno” estava treballant per tombar-lo i com se n’anaven fent rèpliques, l’estibador que ens explicava els moviments de policia que havia observat al port aquests dies, els bascos que han vingut a donar suport...
Més vídeos, més fotos, alguna notícia falsa d’aquelles que s’escampen en un sospir, més violència i, per fi, les reaccions d’indignació en els mitjans de comunicació. Trucades i missatges de la família, sms i correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger o en altres punts d’Espanya i estaven veient, horroritzats, el que estava passant a casa nostra.
Els mossos, que després d’estar tot el dia davant del col·legi, entren. Tots ens posem davant la porta. No hi cap una ànima. Sentim que pregunten: Qui està al càrrec de tot això? Diem: Toooots! Després: Ens deixareu entrar? I diem: Nooooooo!
I marxen. I els fem sentir el nostre agraïment sent conscients que el seu paper ha estat clau en aquesta jornada.
Grans aplaudiments quan a les 20h van tancar el col·legi per a fer el recompte i una ovació quan els membres de les meses i els observadors internacionals van sortir finalment a dir-nos que 3195 persones havien pogut votar aquell dia, de forma pacífica i sense incidents.
I, mort, arribar a casa a veure la tv esperant dades de participació i les rodes de premsa de rigor. La Soraya i la “proporcionalidad” i “profesionalidad”, el Rajoy i el “no ha habido referéndum”... “El objectivo de sus actuaciones nunca han sido las personas, sino el material electoral”, “España: democracia madura, amable y tolerante”, “La culpa de esa violencia es solo de Puigdemont”...
I arribem al dia 2.
I avui veig el vídeo d’un mosso a la Vall d’Aran que està emocionat fent una fila mentre els veïns volen votar i algú se li atansa i l’abraça. I m’emociono. La Rahola i el Xavier Sardà s’abracen a Rac1 i tots ploren, i m’emociono. I l’Empar Moliner fa un monòleg en castellà perquè allà l’entenguin i ella s’emociona i jo, m’emociono.
I vaig pel carrer i veig com passen deu furgones de la policia espanyola i la gent els xiula, el cotxes piten, i sento que hi ha un ells i un nosaltres. Uns ells, que ens han atacat, ens han fet mal, i són culpables d’unes escenes negríssimes que passaran a la història d’aquesta Europa vella i insolidària. I uns nosaltres. La noia que li trenquen els dits, els veïns asseguts en bancs de l’església que han posat al mig del carrer, la senyora gran amb un trau al cap i la cara plena de sang, els mossos que han desoveït l’estat espanyol i han jugat un paper molt difícil, les àvies amb el caminador intentant arribar a l’urna, els meus veïns, que no conec de res, però que van passar tot el dia amb mi per defensar allò en què creuen.
I jo, que sóc tirant a fred, penso en tots ells i alguna cosa s’encongeix, m’emociona, i em fa estar orgullós de tota aquesta colla que és el meu poble.
Un altre dia potser parlaré de percentatges i legitimitats, de diversitats i majories silencioses, i de la políticament correcta equidistància. Avui només volia parlar del sentiment de pertinença.
Jo sóc un tipus força fred. M’encanta plorar amb una pel·li o un musical però a la vida real aguanto el tipus amb força facilitat. Quan va succeir el passat atemptat a les Rambles de Barcelona, em va saber molt de greu, va ser un cop dur per a la ciutat que més m’estimo i ho vaig viure amb molta preocupació però el que em venia al cap era que ja tardàvem a tenir un atemptat a casa, després de veure com Londres, Berlín o Niça ja havien passat pel mateix, que el conflicte amb el terrorisme islàmic és un problema complex, que necessita solució global, etc. Tot molt racional contrastant enormement amb la gent que plorava desconsolada davant de tots els memorials plens de flors i espelmes.
Però avui em trobo tou i amb llàgrimes als ulls cada dos per tres. I penso: què em passa?
Dijous passat ja van començar els primers símptomes. En un parell de dies, per whatsapp, els músics catalans es van organitzar per a fer un concert a la Plaça de la Catedral. Amb una capacitat de reacció impressionant, un miler de músics van arribar a la plaça amb la partitura apresa i tots plegats vam interpretar unes quantes peces. Un repertori que jo no programo mai als meus concerts. Jo no treballo mai la cançó catalana patriòtica. Ni Els Segadors, ni el Cant de la Senyera ni La Santa Espina. Jo no sóc gens nacionalista. De fet, en condicions normals, no tindria cap problema per a dir el que va dir amb aquella grolleria simpàtica el catxondo del Rubianes sobre la unitat d’Espanya, sobre Catalunya.
Però no estem en condicions normals.
I cantant aquestes cançons, enmig d’aquella gentada, dirigits pels millors directors del país, notant aquella energia i aquell sentiment que surt del cor i de la il·lusió, en més d’un moment no vaig poder seguir cantant. En aquell context, per fi, els vaig trobar sentit i les vaig cantar amb tota l’ànima. Allà vaig començar a sentir el sentiment de pertinença. La sensació que tota aquella gent amb qui compartia, almenys, un objectiu, estava sintonitzada en la mateixa ona que jo, que ens feia vibrar un mateix sentiment. I el més bonic de tot és que l’esdeveniment va sorgir de la gent, d’una colla de músics que ho van organitzar i de tota una altra colla que s’hi va presentar.
La gent. El poble.
I van passar els dies i va arribar el cap de setmana.
Dissabte vaig dinar al meu col·legi electoral, vaig jugar al sorral de l’escola amb el meu nebot, vaig dormir a la sala polivalent, ens vam alçar a les 5 de la matinada després de no poder dormir en tota la nit per culpa dels helicòpters que passaven a baixa alçada (per acollonir la gent, suposo) i, cal reconèixer-ho, pel merder que feia el jovent pel pati, i vam passar tot el dia al col·legi fins a les 21:30h on van acabar el recompte.
Impressionant veure la gentada a les 5 de la matinada sota la pluja. Negra nit, plovent, gent al porxo de l’escola, altres als porxos de l’altra banda del carrer.
Va arribar un cotxe dels mossos. Amb una fermesa implacable tothom va creuar el carrer i va tapar l’entrada del col·legi. I els mossos es van quedar a l’altra banda.
Una periodista valenciana de Tele5 es queixava que durant els 13 dies que portava a Barcelona no n’havia passat un en què no l’assetgessin per pertànyer a aquell canal. “Jo intento fer la meva feina el millor que puc. No tinc la culpa del que fan els meus caps amb el material que els envio”, ens deia.
Vaig xerrar amb molts veïns, vaig conèixer gent molt maca. Durant una bona estona vaig estar fent de porter a les portes de l’escola per anar deixant entrar mica en mica la gent que, civilitzadament feien cua a l’espera de poder votar.
I esgotant la bateria del mòbil xerrant amb els amics que estaven en altres col·legis electorals, veient fotos d’uns i altres i, ben aviat, veient com les forces de "seguretat" espanyoles perdien els papers i començaven a atonyinar la població.
Al començament no ens ho podíem creure. Però va ser tan ingent la quantitat de fotos i vídeos que van començar a arribar des de tots els racons de Catalunya que de seguida vam veure que havíem arribat a un punt d’inflexió. Res no tornaria a ser el mateix. Per edat, aquest salvatgisme no l’he viscut mai al meu país. Són coses que t’expliquen els pares: “Com corríem davant dels grisos!”, sempre diuen els grans. I veure aquest menyspreu, aquesta prepotència, aquesta violència, aquests cops de porra envers gent pacífica que l’única cosa que vol fer és votar, t’esquerda el cor. Perquè aquests, figura que són els que t’han de defensar, els que han de vetllar per la teva seguretat. I en canvi, van actuar com si nosaltres fóssim l’enemic a combatre. Vam ser els "ellos" d’aquell “a por ellos, oé” que ens va esgarrifar sentir quan alguns andalusos els van acomiadar en sortir de la seva terra cap a Catalunya.
Suposo que aquesta contundència de bon matí pretenia espantar la gent perquè no sortís. Són molt de fer por, aquesta colla. Però en nosaltres va generar un esperit revolucionari sorprenent i ens vam assegurar que aquelles urnes que s’anaven omplint ràpidament amb els vots de tants i tants veïns, no ens les prendrien sense la resistència pacífica que tots plegats sabíem que érem capaços de du a terme.
Nervis. Un punt de paranoia que ens feia a tots plegats estar ben atents per si de cop havíem de córrer de pressa cap a la porta del col·legi per fer un tap impenetrable. Aplaudiments als grans que sortien satisfets d’haver pogut votar. Aquells silencis que es feien de tant en tant perquè semblava que passava alguna cosa però que no eren res i generaven riures...
I xerrar molt amb uns i altres, com si ens coneguéssim de tota la vida. La veïna de Pere IV amb qui comparteixo passat i present polític, el navegant que em va fer un interrogatori per assegurar-se que la meva parella no era un infiltrat de la secreta (no es pot fer 190 cm sense despertar sospites), el senyor de la porta que ens explicava que el cens estava al núvol i com el “gobierno” estava treballant per tombar-lo i com se n’anaven fent rèpliques, l’estibador que ens explicava els moviments de policia que havia observat al port aquests dies, els bascos que han vingut a donar suport...
Més vídeos, més fotos, alguna notícia falsa d’aquelles que s’escampen en un sospir, més violència i, per fi, les reaccions d’indignació en els mitjans de comunicació. Trucades i missatges de la família, sms i correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger o en altres punts d’Espanya i estaven veient, horroritzats, el que estava passant a casa nostra.
Els mossos, que després d’estar tot el dia davant del col·legi, entren. Tots ens posem davant la porta. No hi cap una ànima. Sentim que pregunten: Qui està al càrrec de tot això? Diem: Toooots! Després: Ens deixareu entrar? I diem: Nooooooo!
I marxen. I els fem sentir el nostre agraïment sent conscients que el seu paper ha estat clau en aquesta jornada.
Grans aplaudiments quan a les 20h van tancar el col·legi per a fer el recompte i una ovació quan els membres de les meses i els observadors internacionals van sortir finalment a dir-nos que 3195 persones havien pogut votar aquell dia, de forma pacífica i sense incidents.
I, mort, arribar a casa a veure la tv esperant dades de participació i les rodes de premsa de rigor. La Soraya i la “proporcionalidad” i “profesionalidad”, el Rajoy i el “no ha habido referéndum”... “El objectivo de sus actuaciones nunca han sido las personas, sino el material electoral”, “España: democracia madura, amable y tolerante”, “La culpa de esa violencia es solo de Puigdemont”...
I arribem al dia 2.
I avui veig el vídeo d’un mosso a la Vall d’Aran que està emocionat fent una fila mentre els veïns volen votar i algú se li atansa i l’abraça. I m’emociono. La Rahola i el Xavier Sardà s’abracen a Rac1 i tots ploren, i m’emociono. I l’Empar Moliner fa un monòleg en castellà perquè allà l’entenguin i ella s’emociona i jo, m’emociono.
I vaig pel carrer i veig com passen deu furgones de la policia espanyola i la gent els xiula, el cotxes piten, i sento que hi ha un ells i un nosaltres. Uns ells, que ens han atacat, ens han fet mal, i són culpables d’unes escenes negríssimes que passaran a la història d’aquesta Europa vella i insolidària. I uns nosaltres. La noia que li trenquen els dits, els veïns asseguts en bancs de l’església que han posat al mig del carrer, la senyora gran amb un trau al cap i la cara plena de sang, els mossos que han desoveït l’estat espanyol i han jugat un paper molt difícil, les àvies amb el caminador intentant arribar a l’urna, els meus veïns, que no conec de res, però que van passar tot el dia amb mi per defensar allò en què creuen.
I jo, que sóc tirant a fred, penso en tots ells i alguna cosa s’encongeix, m’emociona, i em fa estar orgullós de tota aquesta colla que és el meu poble.
Un altre dia potser parlaré de percentatges i legitimitats, de diversitats i majories silencioses, i de la políticament correcta equidistància. Avui només volia parlar del sentiment de pertinença.
