divendres, 10 de febrer del 2017

Something Rotten - Nova York - Nadal 2016




Something rotten és simplement una broma. Un acudit graciós, ben explicat i molt ben acabat. Un musical intranscendent, sense segons lectures, i pensat únicament i exclusiva per a entretenir. I tot això, que a algunes persones els podrien semblar defectes insuperables, no és cap impediment per a que aquest musical destaqui com a una de les millors propostes de la cartellera novayorkesa. I és que la transcendència no hauria de ser un valor sinó una caracterísitica. En nom de la gravetat es poden fer grans ploms i de la lleugeresa argumental en poden sortir grans obres mestres. I tot i que és cert que molt sovint es confon el gènere de l’evasió amb la broma barata, el recurs fàcil i la falta de idees, en aquest cas ens trobem amb un espectacle ben pensat i creat des de l’estima cap al musical com a gènere teatral. Una mona vestida de seda. Però una mona simpàtica, graciosa i que s’acaba fent entranyable perquè actua des del cor i amb honestedat. 


L’excusa argumental te gràcia. En una època on Shakespeare és com una estrella de rock que eclipsa a tots els altres autors i companyies teatrals, un autor paga a un “vident”, el nebot del gran Nostradamus, perquè li expliqui què ha de fer per a poder competir amb el gran autor. I aquest li explica que el que triomfarà i omplirà teatres en el futur és el teatre musical, obres de teatre amb música i dansa on pots deixar reposar el cervell una estona. I aleshores comença una declaració d’amor, un constant homenatge al musical ple de mil i una referències, gags impagables i picades d’ullet a aquells que coneixen una mica la història del gènere. A diferència de Spamalot, un musical que es burlava del musical i d’aquells a qui els agrada, aquí es vol jugar amb les regles que està homenatjant i per tant hi ha una cura especial en fer números musicals fastuosos, molt ben coreografiats i perfectament executats. Els dos fantàstics stopping numbers A musical i Make an omelette  són una joia que et reconcilia amb el musical frívol i de lluentons.



De fet, tot i que a simple vista podria semblar un musical a l’estil de Spamalot, penso que té molts més punts en comú amb The Drowsy Chaperon. A Spamalot hi ha una voluntat constant en fer que els números llueixin poc, amb coreografies ràncies i mal ballades. Els altres dos, juguen de forma molt hàbil amb els recursos d’una gran producció de Broadway des del coneixement i l’estima. Llegint el programa ja veus de quin peu calcen els autors. Quan li demanen al compositor que expressi el que significa per a ell tenir un espectacle a Broadway comenta que podria fer servir moltes frases de cançons de musicals: "Everything coming up roses", "What I did for love", Have I found my "Corner in the sky"... Però només una ho pot expressar exactament. I esclar, ve de Sondheim:"Look I made a hat where there's never was a hat". 

DANNY ELFMAN'S Music from the Films of TIM BURTON - 15 de maig de 2016



El Royal Albert Hall va encarregar un projecte a Danny Elfman: un concert, repàs de la seva carrera fent bandes sonores per a les pel·lícules de Tim Burton. Com a resultat, va sorgir aquests Danny Elfman’s Music from the Films of Tim Burton que s’ha pogut veure en diverses ciutats del món i fa molt poc a L’Auditori de Barcelona. 

He de començar dient que aquest ha estat, possiblement, un dels concerts més emocionants als que he anat mai. I no només pel fet de poder gaudir de la meravellosa música d’Elfman en tot el seu esplendor sino perquè també vam poder gaudir de la seva presència en escena cantant pràcticament tots els temes de Nightmare before Christmas. Ser conscient que l’home que hi havia allà davant era el creador de tota aquella música (a part de lletrista i veu protagonista de Nightmare) va ser tota una experiència. I és que tinc un gran record del descobriment d’aquest home, allà pels anys 80. Recordo el dia que vaig comprar el disc de Batman o de quan vaig anar a veure Edward Scissorhands un estiu que estava de vacances a Sant Sebastià i, avorrits al càmping, amb el meu germà vam anar d’excursió al cine Victoria Eugenia i vam caure enamorats per sempre d’aquell personatge i, especialment, de la seva música. 


També recordo l’impacte que em va causar Nightmare before Christmas quan vaig arrossegar tots els meus amics a l’antic Capsa de Barcelona, que era l’únic cinema on la feien en versió original. I quan em vaig comprar el cd i l’escoltava a totes hores, cantant el lament de Jack o les veuetes tan divertides d’aquells personatges tan encantadors (weeee!!!). 


Per això quan aquest home elf va sortir a l’escenari, la pell se’m va posar de gallina immediatament. I quan va començar a cantar, amb aquella veu tan característica, amb 25 anys més però la mateixa expressivitat, les llàgrimes no van abandonar els ulls fins que va sortir d’escena. S’ha de dir que van augmentar en quantitat amb This is Halloween, el millor moment del concert. 4 membres del cor, disfressats d’habitants de la ciutat de Halloween, es van posar en primera línia amb en Danny al mig. I tots cinc i el cor van fer una gran interpretació de la cançó, amb totes les veuetes i caràcters dels diferents personatges. Va ser rodó. I la cançó és tan magnífica que, per tot plegat, la sensació de tocar el cel per uns minuts es va fer totalment present. 

He de dir que alguna llagrimeta ja havia caigut abans sense la presència d’Elfman. La suite d’Edward Scissorhands va ser irresistible. Primer vaig agrair el fragment tan divertit de quan Edward fa la primera tallada de cabell. El virtuosístic fragment original es va ampliar amb l’ajuda d’una gran violinista, vestida a l’estil del personatge, que va interpretar una llarga cadència amb motius de la pel·lícula, mig ballant, mig descabellant-se amunt i avall de l’escenari. 




Així com va entrar, a mig de la suite, va marxar i la suite va continuar, sense interrompre el ritme del concert i donant pas al Grand Finale. Aquest fragment posa un nus a la gola a qualsevol. Les imatges de la pel·lícula recordaven l’emocionant escena final de la pel·lícula i la grandesa de la música va fer plorar a tota la sala. 

Al llarg de les diferents suites t’anava arribant l’amor d’aquest tàndem cap als diferents, la gent que no encaixa en aquesta societat, l’estima cap a la lletjor, la poesia dels monstres. La voluntat de donar un merescut reconeixement a tots aquells que pateixen per no ser com la majoria i que lluiten pel seu lloc al món. I aquest posicionament s’acaba fent entranyable i ajuda també a alimentar aquesta emoció que esclata al final amb la presència d’en Danny. 

Per a mi, l’única queixa que em permeto manifestar, és l’excessivitat de la primera part. És molt contundent i enèrgica, sense donar cap respir a l’espectador. I com que, a sobre, està tot amplificat i el volum és un punt excessiu, arribes a la mitja part una mica fatigat i el cap com un timbal. 

Les suites estan molt ben contruïdes i està tot allò que hi ha de ser. La suite de Batman, per exemple, és impecable i és un goig veure com a banda dels temes principals, també hi trobes temes incidentals que són una delícia com Descent into Mystery, el Waltz to the Death o el Finale. Es nota que de larranjament (que no de les orquestracions) se nha ocupat en Danny Elfman personalment i ha elaborat les suites donant interès musical al concert, fins i tot creant música nova perquè tot flueixi millor.  


Impressionant veure el nivell d’aquesta producció: l’OBC ampliada, almenys 6 percussionistes, theremin, 3 teclats, guitarres, saxos, la coral Càrmina, tot molt curosament amplificat, i una gran pantalla on s’anaven projectant els títols de les obres, esbossos i dissenys del propi Burton i fragments de les pel·lícules a les que corresponia la música en qüestió. Es notava que el producte està molt cuidat i molt controlat. És difícil muntar una producció així en pocs dies i com que tot va anar impecablement, és fàcil imaginar el gran equip de producció que hi ha al darrera i els tècnics que es deuen conèixer perfectament el concert i ja saben com dur-lo a bon terme sense que res no falli.

Per últim, s’ha de destacar que tot i que en Danny Elfman ho va estrenar a Londres i ha actuat en alguna altra ciutat, no sempre hi actua. De fet, no estava prevista la seva presència al concert i va ser a última hora que es va anunciar gràcies a l’estima que li té el compositor a la ciutat. O sigui que estic doblement agraït per aquest regal. 




Sembla que la música de cinema s’està posant de moda a Barcelona i al món. Moltes gràcies a L’Auditori i a l’OBC per aquesta oportunitat. Esperem més concerts tan interessants com aquest!