dilluns, 22 de juny del 2020

Els barcelonins, els turistes, el català, l'estat d'alarma... que tomba, que gira...



Acaba l’estat d’alerta i entrem en l’estat de represa, la nueva normalidad que diuen a Espanya. Això vol dir que ens podem anar acomiadant d’aquestes imatges que hem estat vivint aquests mesos: aquest centre de Barcelona desert, el Born sense una ànima a les 22h d’un dissabte a la nit... 





Ha estat un veritable plaer fer aquests passejos nocturns per una Barcelona buida de turistes i habitada només per barcelonins, tot i que passejant pel Born i la Barceloneta, que són els barris més propers a casa meva i per on més he passejat, m’ha sorprès la poca diferència que trobo entre l’aspecte dels turistes i el dels barcelonins. Passejant aquests dies per la Barceloneta, la diferència entre una primavera normal i la d’aquest any ha estat la quantitat de persones que hi passegen. Però la fauna sembla la mateixa. Se sent parlar tot tipus de llengües. Molt d’anglès, molt d’espanyol. Moltes llengües que no sé quines són. I gairebé gens de català. I entens que els barcelonins, avui dia, som una barreja de tot tipus de procedències: allò que es diu de “una ciutat cosmopolita”. I t' adones que el català té els dies comptats. Perquè els catalanopalants cada cop som menys. I en els últims temps he anat detectant entre els castellanoparlants una tendència a perdre la paciència amb els que intentem mantenir el català amb un ús habitual. Potser és només una percepció meva, però anys abans notaves un interès i una humilitat en aquells a qui et dirigies en català i no t’entenien. Ara s’ha convertit en gest de fastigueig i cert menyspreu. És una percepció personal, fruit de la meva pròpia experiència i no és extrapolable a tota la població, només faltaria. Però prendre consciència de la pèrdua de terreny de la llengua pròpia em preocupa i m’entristeix. 







Per sort, la immersió lingüística resisteix malgrat l’atac fins i tot d’alguns partits que en el seu moment l’havien defensat a mort. Avui dia és de les poques iniciatives que mantenen la llengua arrelada a la població però estem sempre amb l'ai al cor de si al govern de torn se li girarà la castanya i la prohibirà. No serà per falta de ganes de bona part del Congreso español. De moment, el Suprem ja ha prohibit que les Balears, el País Valencià i el Principat es comuniquin entre ells en català com fins ara es feia amb normalitat, dient entre altres bestieses que la llengua d'ús la decideix l'Estat i que cada comunitat només pot usar la seva llengua pròpia en el seu territori: aquesta obsessió malaltissa de separar els parlants del català en diferents parlars. Com si això ho hagués de decidir un jutge i no un filòleg. 

Però estem en uns moments en què qualsevol gest es pot convertir en un polvorí. Un amic, español y mucho español, un dia em va escriure furiós per unes declaracions "racistes i supremacistes" de l’alcaldessa de Vic. Jo no les havia sentit i li vaig dir que no sabia de què em parlava. Vaig buscar la declaració i vaig trobar que el que s’hi deia tenia sentit. Feia seva una campanya d’un grup de nouvinguts que demanen que no els parlis en castellà només perquè pensis que pel seu aspecte o per com parlen no t’entendran en català. Per tant, el que diu l’alcaldessa és tot el contrari del supremacisme. Diu: Tracta tothom igual malgrat les aparences. Així li ho vaig dir al meu amic i la resposta va ser triple dosi de bilis i mala llet. I és que aquestes declaracions van generar una guerra mundial mediàtica. Perquè la gent no té interès a analitzar el text o el context. Es queden amb el titular que segurament estarà manipulat pel mitjà de comunicació que vol escalfar l’ambient: "L’alcaldessa de Vic distingeix els catalans autòctons pel seu aspecte físic i el seu nom." I coses pitjors he llegit... 

Entenc que en els temps actuals aquella declaració es podia considerar políticament incorrecta. Posava en una mateixa frase paraules i conceptes que són pólvora per a la caverna mediàtica espanyola. Però és que quina pena que fa aquesta tirania de la correcció, aquest anar amb peus de plom, aquesta censura constant. De debò que ara ens hem de replantejar i revisar la programació d'Allò que el vent s’endugué? No som prou grans per entendre el context històric de l’obra? Ens estem infantilitzant i perdent criteris de referència per poder conviure en una societat culta i madura. I les xarxes hi tenen molt a veure. Vomitar merda contra qui no t’agrada surt de franc a internet i cada cop l’estat d’ànim de la xarxa el tenen més en compte els qui remenen les cireres en tots els àmbits. 






Bé, que me n’he anat per les branques. La qüestió és que, per una realitat demogràfica, el català va perdent tirada. Alguns diran que és llei de vida i que què hi vols fer. Segurament aquests alguns no dirien el mateix si el cas fos que l’espanyol estigués amenaçat per l’àrab, per exemple, a la península ibèrica. Em resulta inimaginable que l’estat espanyol no respongués amb absoluta contundència i orgull a qualsevol escenari on la seva llengua es veiés amenaçada. Si es fa des de Catalunya el mateix amb el català és que són uns supremacistes. 

La supervivència de la llengua depèn dels seus usuaris i de nosaltres depèn que no mori. Algunes persones em diuen: Com és que el teu bolc és en català i no en castellà? En castellà tindries 500 milions de parlants i en català només 10. Ho entenc quan veig algunes pàgines de Youtube gestionades per catalans catalanoparlants totalment en castellà o pàgines dedicades a explicar totes les bondats de Barcelona on el català hi és absolutament absent de qualsevol entrada, comentari o opinió dels lectors. El negoci és en les visites i la pela és la pela.






Em costa més quan passejant per la ciutat veig que es més freqüent l’anglès i menys freqüent el català. És com tenir la sensació que t’estant prenent casa teva, que la teva ciutat ja no és per a tu. Allò de "hostes vingueren que de casa ens tragueren". Evidentment la ciutat és de tots i de tots els que decideixen quedar-s'hi a viure. I de cap manera voldria semblar trumpista amb allò de Americans first. Són sensacions, preocupacions, reflexions... No tinc cap solució al problema. La política es barreja amb l’economia i la demografia. Que cadascú parli com vulgui o pugui, faltaria més. Però una llengua és més que simplement un mitjà de comunicació. És història, cultura, t’identifica, t’agermana... Però no tenir poder de decisió i la capacitat de prendre les mesures corresponents sense que et vigilin i et censurin des del poder central és com conduir amb una mà lligada a l'esquena. 

Tenim el català a l'UVI. És responsabilitat de tots treure’l d’allí. 




dijous, 26 de març del 2020

Nova York - Nadal 2016 (3 anys després...)

Els confinaments és el que tenen... Que et fan recuperar hàbits antics. I he recordat que tenia un blog on hi penjava coses com comentaris dels espectacles que anava a veure a Londres o Nova York. I veig que l'últim que hi tinc penjat és del Nadal del 2016. Ha plogut força des d'aleshores i la veritat és que he vist força cosa. Potser és una mica absurd després de tant de temps i segurament la memòria em fallarà i no recordaré exactament què em van semblar tots els espectacles que he anat veient. Però què carai...

De fet el Nadal del 2016 el vaig deixar a mitges. Vaig comentar Something Rotten i Dear Evan Hansen. Però me'n vaig deixar uns quants dels que no en vaig dir res:

Falsettos,  The last ship, The front page, Sweet Charity i Fiddler on the roof.

Així doncs, tot i que en versió més breu, aquí van quatre ratlles de cada un:

Falsettos

Falsettos era un dels motius del viatge. Un clàssic de William Finn i James Lapine dirigit pel mateix Lapine amb un repartiment de luxe. Una història costumista d'una Modern Family que avui dia no sembla tan agosarada com quan es va estrenar. De fet són dos musicals en un March of the falsettos (1981) i Falsettoland (1990) que es van ajuntar en un sol musical l'any 1992 i es van convertir en Falsettos, el musical que ara ens ocupa. Jueus, gais, lesbianes, psicòlegs, bons menjars, sida i moltes discussions i molta estima. Un món molt woodyallenanià que potser es passa de rosca amb el melodrama i que està conduït amb una música totalment al servei de la història, una posada en escena molt dinàmica en la que es va molt al gra i s'expliquen moltes coses en molt poc temps. Plena de referències culturals pensades per a un públic determinat que es poden perdre si no hi estàs molt al cas. Un musical molt àgil i divertit pensat per a un públic madur.    


I és una llàstima que per a aquesta revisió més de 25 anys després de la seva estrena s'hagi optat per la contenció i la censura. El musical original és rabiós, ple d'insults i paraules malsonants, extrem i arribant a l'histerisme. Aquí en canvi, tot està més mesurat, s'han censurat moltes paraules gruixudes, i els personatges són molt més racionals. Segueix essent un gran musical però a mi m'hagués agradat que fossin més agosarats. I per què si tota l'escenografia juga amb aquests blocs de construcció amb els que formen tots els decorats de l'obra, a l'escena final tenim una habitació d'hospital absolutament realista amb tots els elements perfectament definits? Un rampell de mandra per part de l'escenògraf...       



The last ship

 Aquest musical va ser una petita sorpresa. Explica la història d'un poble amb una comunitat dedicada a la construcció de vaixells. En un moment on el negoci no funciona i s'han de desmantellar les drassanes, es decideix construir un últim vaixell. Un musical benintencionat i amb resultats modestament satisfactoris, amb aquell esperit que respirava How green was my valley, el de la noblesa de la classe treballadora que amb esforç i sacrifici tira la vida pròpia i la dels seus, endavant. Bonic, emotiu, sense grans ambicions en la posada en escena, funciona amb correcció i crea moments interessants. No va anar massa bé de públic i per atraure més espectadors van incloure al compositor, l'Sting, en un dels papers secundaris, cosa que jo particularment, vaig agrair. 





The front page




Volíem veure Waitress però al tkts no hi quedaven entrades. Així que com que és un clàssic i el repartiment tenia bona pinta, vam optar per The front page, aquesta obra fantàstica que s'ha adaptat tantes vegades al cinema. Jo soc especialment fan de His girl friday i fins i tot vaig riure molt amb Switching Channels o sigui que hi anava amb ganes. Però em vaig trobar amb un muntatge que es rendia a les estridències d'en Nathan Lane. Tot eren crits, estirabots i ganyotes. Va ser tant francament insuportable que aquí ho deixo.  





Sweet Charity




Sweet Charity, Off Broadway i Sutton Foster. Què podia sortir malament? I realment va ser una gran experiència viure aquest clàssic esplèndid en un format tan petit i proper. Poder allagar el peu des de la butaca i trepitjar un escenari de Nova York sempre és bonic. L'abscència de mitjants estava ben suplida amb imaginació en la posada en escena i el repartiment estava entregat i era perfectament solvent. 


Tant que l'estrella, la Sutton Foster, no acabava de brillar com semblava que ho hauria de fer algú del seu nivell. Fins al punt que em va fer pensar que potser és una actriu amb algunes limitacions interpretatives. És evident que balla com ningú (especialment el claqué) i que va estar estupenda a dos dels musicals on havia pogut veure-la, a The drowsy chaperone i a Anything goes. Però és cert que a tots dos musicals no tenia un treball de personatge amb fons, amb un viatge emocional tan fort com el que té la Charity Hope. I si a sobre tens tan present la meravellosa interpretació de Shirley MacLaine a la pel·lícual d'en Bob Fosse, doncs és cert que la Foster no ho tenia fàcil. A mi em va semblar poc creïble i amb poc matís i va ser una petita decepció. Me n'esperava més d'algú de la seva talla. 



Fiddler on the roof



Un altre súper clàssic. Hi havia coincidit unes quantes vegades però mai m'havia decidit a veure'l. Daniel Burstein va ajudar a decidir-me després de l'alegria que em va causar a Follies pocs anys abans. I Judy Kuhn va ser una sorpresa inesperada i molt benvinguda. El muntatge va ser bastant convencional. Una d'aquelles operacions historicistes, mantenint coreografies originals, etc. En aquest cas, com que Burstein és un actoràs, va ser tot un plaer seguir les peripècies d'en Tevye a través d'aquest grandíssim musical al que no li passen els anys i que tindria ocasió de veure pocs anys després a Londres en una enorme versió d'en Trevor Nunn. 


I crec que no vaig veure res més. Poc més de tres anys després i ben sintètic però almenys hi he deixat constància!