John Williams i Tanglewood

Reportatge del concert

Àudio del concert

Aquest estiu vaig tenir la immensa fortuna de realitzar una d'aquelles assignatures pendents que arrossegava des que tinc ús de raó, una d'aquelles coses que somiava des que era petit. Des de molt jove, John Williams es va convertir en el protagonista principal del meu univers musical. En un principi, hi pesava molt el fet que ell era el compositor de les pel·lícules que em causaven més fascinació: E.T., Indiana Jones, Star Wars... Però, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que aquella passió també era deguda a l'extraordinària qualitat d'aquest compositor, que s'ha convertit en una de les més grans figures musicals de la seva època i, sens dubte, en el millor compositor de música de cinema de tots els temps. 

I John Williams ha fet 80 anys, la Boston Pops ho ha volgut celebrar a Tanglewood i... jo hi vaig ser.

La Boston Pops Orchestra és la versió estival de la Boston Symphony Orchestra, una orquestra dedicada a una música més popular i festiva. John Williams va ser director titular d'aquesta orquestra durant molts anys i ha enregistrat amb ells molts discos de gran qualitat. Aquesta orquestra té la seva seu a Tanglewood, un complex cultural amb un parell d'auditoris enmig d'un entorn natural ple de prats i boscos, prop de Lennox, Massachusetts. Aquesta zona es diu Berkshire i és un entorn especial: molt bonic i enormement sobri i elegant. Un lloc de molta classe, on viu gent d'alt poder adquisitiu i on es respira cultura pertot arreu.

La nostra aventura va començar el dia abans. Veníem de Niagara Falls, passant pels Finger Lakes, i havíem de fer nit a prop de Tanglewood per poder viure la jornada del dia següent ben descansats. Vam arribar a Lennox i vam intentar trobar algun lloc per a dormir perquè no teníem reserva. Va ser impossible. Els dos llocs que vam trobar amb allotjament disponible tenien uns preus desmesurats i la resta estaven plens del tot. És una zona molt popular per al turisme autòcton i tot estava ocupat. Vam anar reculant i a Lee, finalment, vam trobar un motel amb habitacions lliures. Contents per tenir un lloc on passar la nit vam anar a sopar. Era el segon cop que els tres viatgers trepitjàvem Nova Anglaterra i a mi em feia especial il·lusió, perquè guardo un record preciós d'aquell viatge. Així doncs, no va faltar al sopar un bon plat de "clam chowder", la sopa de cloïsses de Nova Anglaterra que vam descobrir llavors i que tantes alegries ens ha donat des d'aleshores. Tot seguit vam anar a dormir i ens vam preparar per al dia D.

El dia no podia començar millor. Malgrat que el dia anterior havia plogut moltíssim, ens vam llevar amb un ambient clar i fresc i un cel blau sense cap núvol. Vam fer un esmorzar discret i tot seguit vam enfilar cap a Tanglewood: teníem entrades per a l'assaig general a les 10h del matí.

Content i emocionat

Vam arribar força abans perquè havíem quedat amb uns amics espanyols que havien organitzar la sortida i tenien les entrades. Ens vam saludar i de seguida vaig veure que estaven tan emocionats com jo. Tanglewood és un lloc mític per als amants de la música de John Williams. 

Tota la colla a punt d'entrar a Tanglewood

Vam entrar al recinte i vam veure la gran esplanada on la gent porta mantes i cadiretes per escoltar els concerts que es fan a l'auditori The Shed, que està cobert però no té parets i per tant el públic en pot gaudir des de l'exterior. 

La gent va molt preparada a Tanglewood...

Més enllà hi havia una caseta de fusta on hi ha fotos, maquetes i molta història. En una petita sala hi havia un preciós piano de cua. No me'n vaig poder estar i vaig dedicar a John Williams uns quants compassos d'E.T. per al seu aniversari. 

Tocant uns quants compassos de Flying de E.T. l'extraterrestre

Veure fotos amb Williams, Bernstein, Copland, etc. a Tanglewood et feien adonar que estaves en un lloc especial. Perquè aquell racó de món no és cap capital important. És un raconet rural enmig del no-res i la seva importància li la dóna la història i els seus protagonistes.

Leonard Bernstein, Aaron Copland i jo...

Una imatge de l'entorn bucòlic de Tanglewood

S'acostaven les 10h i anava sent hora d'ocupar els nostres llocs. Teníem unes localitats immillorables, entrades que a l'acte de la nit estarien reservades a la crème de la crème de la societat americana. Però en aquell assaig serien nostres!

Esperant l'inici de l'assaig

Va sortir Keith Lockhart, actual director de la Boston Pops i el primer director del concert. Va fer-nos algunes explicacions de com aniria tot plegat i de seguida es va posar mans a l'obra.

Keith Lockhart donant instruccions

De cop, catorze soldats vestits de gala i amb unes trompetes especials van sortir a l'escenari i, amb un moviment tots alhora ben impressionant, es van col·locar en posició. I la “Olympic fanfare and theme” va començar. Tots els pèls de punta, llàgrimes als ulls i un nus a la gola. El so era brutal. Quina potència! Quina força! No podien haver triat un començament més poderós. Vam escoltar la peça gairebé sense respirar i quan va acabar, els aplaudiments van ser especialment generosos. Molt emocionant. I constantment essent conscient del lloc on era i què estava veient i escoltant.

Els tompetistes de la U.S. Army Herald interpretant "Olympic fanfare and theme"

Just després van tocar un arranjament de Williams d'una cançó de Jerome Kern i Oscar Hammerstein II, “The song is you”, que a la nit cantaria Jessye Norman. 

Jessye Norman i Keith Lockhart interpretant "The song is you"

Després Lockhart es va acomiadar i va entrar Shi-Yeon Sung, directora assistent de la Boston Symphony Orchestra, que ha fet una feina tan destacable que la van convidar a dirigir la part del concert dedicada a la música de concert del compositor, en concret, els concerts per a solista i orquestra. Van tocar un moviment del concert d'oboè, un del concert de tuba i un del concert de trompa.Va ser una ocasió única per a gaudir en directe d'aquesta música de tan alt nivell que, encara, no s'acostuma a programar gaire en el nostre país. Els solistes, extraordinaris. I em quedo especialment amb el nocturn del concert de trompa, un moviment preciós que demostra el domini de Williams per tot tipus d'instrumentació i climes sonors. 

Després va sortir Leonard Slatkin i va dirigir “Adventures on Earth”, l’històric final de E.T. l’extraterrestre. No cal dir que vam acabar tots del tot emocionats. I aquí va acabar la primera part de l'assaig, que coincidiria amb la mitja part del concert de la nit.

En aquest moment vam aprofitar per visitar la botiga. Tot tipus de material, entre discs, samarretes, tasses, gorres. No vaig poder resistir la temptació i em vaig comprar un jersei que precisament ara mateix porto posat mentre escric aquestes paraules i una batuta amb el nom de Tanglewood. Espero que se m'enganxi alguna cosa. Començava la segona part, o sigui que vam tornar als nostres llocs.

Secció de CDs a la botiga de Tanglewood

Aquesta segona part va estar més dedicada a la música de cinema però va començar amb Keith Lockart dirigint “ Fanfare for Fenway”, una obra dedicada als Red Socks, l’equip de beisbol de Boston. Van abaixar una pantalla i la música va sonar perfectament sincronitzada amb les imatges. No cal dir que el públic va reaccionar apoteòsicament davant aquell homenatge al seu equip de beisbol preferit. I jo no parava de recordar: Tot el camp (plas, plas, plas), és un clam (plas, plas, plas)... Vaig tenir un brot de vergonya aliena. Potser si l'himne del Barça fos de John Williams m'agradaria el futbol......

Després va dirigir “Hedwig theme” de Harry Potter i la pedra filosofal, ple de màgia. Una gran obra. I va marxar.

Tot seguit tocaria “Air and simple gift”, l’obra que Williams va arranjar per a la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units. Però és una obra de cambra i la van reservar per al concert. 

Va sortir altre cop Leonard Slatkin acompanyat de Yo-Yo Ma i ens van oferir “Going to school” de Memòries d’una geisha i després Gil Shaham va fer de violí solista a Schindler’s List. Tot seguit va tornar a baixar la pantalla i amb imatges de les pel·lícules vam sentir el tema principal de Star Wars. Tot plegat va ser meravellós. Obres mestres de la història del cinema.

Per acabar van tocar una curiosa peça que Williams va escriure per a l'aniversari de Seiji Ozawa: “Happy birthday variations”. A l'orquestra se li van afegir diverses colles de joves músics agrupats per famílies instrumentals i tots plegats van interpretar aquesta obra tan curiosa com complexa que té com a contingut temàtic el "Moltes felicitats" i del qual extreu un ventall de variacions tan sofisticat com sorprenent.

I llavors ja va acabar l'assaig.

Vam estar comentant la jugada i tots vam estar d'acord que havia estat una experiència única. I només era l'assaig general! 

Vam dinar i cada un va anar al seu hotel/motel. Ens trobaríem més tard al concert. 

Després de descansar i descobrir, per casualitat, un outlet on vam comprar molta roba bé de preu, vam fer camí cap a Tanglewood altre cop. Estava tan ple que ens van enviar a un pàrquing que estava ben lluny de l'auditori. Vam deixar el cotxe enmig de la gespa i vam agafar un caminet que, entremig de boscos, portava a l'entrada del recinte. Va ser realment impressionant veure la immensa gentada que hi havia. Tota la part exterior de l'auditori estava plena de gent perfectament equipada amb mantes, cadiretes i "tumbones", neveres, menjar, fins i tot ampolles i copes de vi. Venien disposats a gaudir de l'ambient i del concert amb totes les de la llei. Vam arribar a l'auditori i vam seure als nostres llocs. Les localitats no tenien res a veure amb les del matí però bé, érem allà a unes files d'on era John Williams. L'emoció es palpava en l'ambient i de tant en tant descobríem entre el públic algun personatge conegut. 

Es va fer fosc, van entrar els soldats i el concert va començar. 

Va anar tot més o menys com a l'assaig del matí amb la diferència que estàvem més lluny, que hi havia l'emoció d'un concert i, a més, amb la presència de John Williams entre el públic. Jessye Norman va aparèixer i vam poder gaudir de la cançó de Kern en la seva plenitud tot i que s'ha de dir que la soprano ja no és el que era i té una veu poc equilibrada en els diferents registres.  Hi va haver algunes sorpreses com alguns vídeos de felicitació de George Lucas, Bill Clinton, Barack Obama, Seiji Ozawa... Si algú no ho tenia clar, aquell concert va servir per a demostrar la importància d'aquest compositor a qui molts d'ells van anomenar "tresor nacional". 

Barack Obama felicitant John Willams

Un altre moment important va ser quan va sortir Steven Spielberg en persona per presentar una de les peces. Va ser emocionant veure tanta gent de tant de talent en un mateix acte. També va aparèixer James Taylor amb una guitarra i li va dedicar “You've got a friend”.

James Taylor interpretant "You've got a friend"

I finalment John Williams va pujar a l'escenari, tot emocionat. Rodejat d'una pila d'amics i grans artistes. I tots plegats li vam cantar un "Happy birthday" per acabar la festa. Tocat, va abandonar l'escenari i es va acabar el concert.

John Williams envoltat dels seus amics Steven Spielberg i Jessye Norman

     

I nosaltres, des del públic, concients d'haver assistit a un acte especial i, en el meu cas, d'haver format part d'un ambient i d'una manifestació artística que he admirat des de ben petit. És d'aquells dies en què et sents ple i penses que estàs en el lloc i en el moment que toca.

Musicals a Nova York 2011-2012

Després de decidir que mai més no tornaré a demanar excuses per deixar passar tant de temps entre post i post (prou dura és la vida per a afegir-hi més preocupacions) he pensat que podria ajuntar en un mateix post tots els musicals que he vist aquest any a Nova York: els d'aquest Nadal i els d’aquest estiu.

En un post passat ja vaig comentar els concerts que vaig veure a Broadway amb Patty Lupone, Mandy Patinkin o Hugh Jackman, i en un altre ja vaig parlar de Follies, la joia del viatge. Però em vaig deixar els altres musicals que vam veure.

The Book of Mormon

 
L'última gran sensació de Broadway. Tots els premis i sempre ple fins a la bandera. Tan ple que no hi havia entrades. Ben armat de paciència vaig anar a la cua de les entrades retornades. De fet la cua era jo sol. Passar un matí del mes de gener al hall d'un teatre (sort que no era enmig del carrer) amb la companyia d'un “hot chocolate” no és el més atractiu que es pot fer a Nova York però quan una hora i mitja després la taquillera em va cridar per dir-me que tenia un parell d'entrades per a mi, la sensació de felicitat va fer que l’espera valgués la pena... Si no fos perquè enmig de l'alegria, travessant Broadway corrents, el meu estimat iPhone va sortir disparat pels aires. Ara la meva pantalla té una gran cicatriu en record d'aquell matí... Però això és una altra història...

Evidentment, hi havia moltes ganes de veure l'última aventura del compositor de la gran Avenue Q, Robert López (2 musicals a la seva carrera i 2 Tony al millor musical...) i dels terroristes creadors de South Park, Trey Parker i Matt Stone. Després d'escoltar el disc i llegir les lletres, les expectatives encara eren més altes, sobretot després d'escoltar cançons com “Hasa diga eebowai” o “Turn it off”, tan enginyoses i hilarants com terriblement dures i amargues en el fons.

Extracte de la lletra de "Hasa diga eebowai"

ELDER PRICE
Excuse me, sir, but what EXACTLY does that phrase mean?

MAFALA
Well, let's see...'Eebowai' means 'God', and 'Hasa Diga' means 'FUCK YOU'. So I guess in English it would be, "Fuck you, God!" (Hasa Diga Eebowai!)

If you don't like what we say
Try living here a couple days
Watch all your friends and family die
Hasa Diga Eebowai!
Fuck you!

Brutal...

Vídeo amb el cast original 

Àudio amb subtítols en espanyol

Extracte de la lletra de Turn it off

When I was young my dad
would treat my mom real bad,
every time the Utah Jazz would lose.
He'd start a-drinking,
and I'd start a-thinking,
How am I gonna keep my mom from getting abused?

I'd see her all scared and my soul was dying,
My dad would say to me, now don't you dare start crying.

Turn it off, Like a light switch just go click!
It's our nifty little Mormon trick!
Turn it off! TURN IT OFF!

My sister was a dancer, but she got cancer,
my doctor said she still had two months more.
I thought she had time, so I got in line
for the new iPhone at the Apple store.

She lay there dying with my father and mother.
Her very last words were "Where is my brother?"

Turn it off! Yeah! Bid those sad feelings adieu!
The fear I might get cancer too... 

Àudio amb subtítols en espanyol

Pensar que tot plegat té un punt de veritat posa els pèls de punta.

Aquí pensava que podia residir la força d'aquest musical, com dir veritats molt incòmodes fent-nos riure sense parar. Però vaig tenir una sensació similar a la que vaig tenir amb Spamalot, musicals que funcionen millor en disc que en escena.

Amb això no vull dir que The Book of Mormon sigui un mal musical. Però penso que frega el gran musical que podria haver estat si els seus autors haguessin estat més valents i haguessin anat més al fons de moltes qüestions que planteja l'obra: l'absurditat de la religió, la fe cega, la misèria del tercer món, la violència, la mort, l'esperança... Paraules molt fortes que s'acaben diluint en un espectacle massa amable i que no acaba mossegant gaire. Som a Broadway i s'han de vendre entrades. Una llàstima.

Queden molts grans moments, és clar:

“Hello”

Hello a l’entrega dels premis Tony del 2012

és un dels millors inicis que he vist a Broadway. Simple i impecable. I va seguida de “Two by Two”, que és un altre moment fantàstic.

Two by two subtitulat en espanyol

El grup de joves mormons, innocents, efeminats, abduïts per la seva religió, és potentíssim. I com que el musical comença tan fort, a continuació tot va cap avall. És cert que aviat arriba “Hasa diga eebowai” i després encara “Turn it off”, però la sensació d'alegria i eufòria de l'inici ja no torna. Hi ha molt bones idees de guió com l'escena on el germà Cunningham reinventa el llibre dels mormons per fer-hi cabre els problemes reals dels pobres ugandesos (follar amb una granota per a curar-se de la sida és d'un surrealisme mai vist Broadway), el germà Price intentant convèncer un terrorista armat amb una metralladora que Jesús viu al planeta Kobol, entre altres bogeries que diu el llibre dels mormons, o el final, quan els ugandesos fan seu el llibre i passa a dir-se el Llibre de Cunningham i ells es tornen ambaixadors d'aquesta nova religió que, en el fons, tant fa el que expliqui. Només importa que et faci sentir bé en moments difícils. Llàstima que aquesta idea força radical, no es desenvolupi una mica més. Em pregunto si el públic, majoritàriament religiós, d'aquest espectacle deu entendre el missatge final.
No cal dir que la factura és impecable (no es pot esperar menys amb el preu de l'entrada...) i el repartiment és fantàstic, però no me'n puc estar de destacar Andrew Rannells, el germà Price, que fa un personatge exagerat però entranyable amb una fe inesgotable en el seu destí i en evolució constant. És el protagonista de grans moments com “I believe” o “Mostly me” i la seva reacció quan els ugandesos escenifiquen el Llibre de Cunningham davant les mirades horroritzades del caps dels mormons, va atraure totes les mirades.

I believe

The Book of Mormon arrasa. Aviat també a Londres.
No n'hi ha per a tant. Potser hi anava amb massa expectatives. He d'intentar entrar als teatres més neutre...

Anything Goes

Vídeo del repartiment complet en un assaig obert a la premsa

Anything goes als Tony del 2011

Un clàssic, Cole Porter... No és el que més m’entusiasma però Sutton Foster i l'Stephen Sondheim Theatre em van fer acabar de decidir.
Jo tinc un problema amb la manera de fer aquests clàssics avui dia. No nego que en el seu moment van ser grans espectacles, però avui dia els ha passat el temps. Tot i l'intent d'actualitzar l'espectacle amb un nou llibret (i van...) de John Weidman i Timothy Crouse, el musical segueix sense funcionar. Perquè no interessa res del que passa, ni cap personatge i, a sobre, no fa riure.

Queda la música, molt ben interpretada, però si no ets gaire amant de Porter, et deixarà més aviat fred, i si el que busques són grans números de ball has d'esperar tot un etern primer acte fins arribar al primer gran ball que és “Anything Goes” i que realment és espectacular i tothom està esplèndid, especialment Sutton Foster, que fa malabarismes amb els peus com si res.

El segon acte comença amb ganxo amb “Blow, Gabriel blow” però tot seguit continua el sopor del primer acte.

En definitiva, una recreació arqueològica d'una antiguitat que, malgrat l'han envernissat amb un nou llibret perquè sembli més nova, segueix fent olor a vell.

Porgy and Bess

Porgy and Bess als Tony de 2012

Gershwin i Audra MacDonald són suficient ganxo per anar a veure aquest muntatge. Una musicalització de l'òpera original que ha molestat a més d'un (Sondheim inclòs) tot i que ha guanyat el Tony al millor revival. Ha ferit susceptibilitats el fet que diguin que han volgut ser fidels a l'obra posant The Gershwin's Porgy and Bess (El Porgy and Bess dels germans Gershwin) i no hagin dit res de la llibretista DuBose Heyward, que alguna cosa va fer en aquesta història. Però hi ha tants talls i tants canvis introduïts per la directora que hagués sigut més just posar Diane Paulus's Porgy and Bess.

Jo no tinc inconvenient que es manipuli el material original per aconseguir un altre resultat. L'òpera és molt llarga i plena de recitatius. Si es retalla per aquí i es posa més text parlat, per mi funciona sense problema. La pega és que l'han "Broadwayisat" massa en el sentit que han convencionalitzat la dramatúrgia quan molts cops no feia falta. El discurs original no s'atura a cada ària perquè tot el públic aplaudeixi. És molt molest que la directora ens vulgui fer aplaudir després de cada solo o duo, amb els personatges mirant al públic i fent impuls en l'acord final com dient: ja podeu començar a aplaudir-nos. Per què no aprofitar les coses bones que té la dramatúrgia original i fer que la història flueixi i no haguem d'estar pendent d'aplaudir cada cop que canten un hit (Porgy and Bess en té un munt) i aturar l'acció.
El canvi del final tampoc té excusa. Si l'original és dur, per endolcir-lo com fan aquí?

El fet de fer un muntatge més teatral també té coses positives. En aquest cas, tot el repartiment són grans actors, cantants i ballarins. En el cas d'una òpera tindríem tres grups diferents i separats, els solistes, el cor i el cos de ball. Poder integrar-ho tot és una de les meravelles del musical i aquí s'aconsegueix donar més realisme i espontaneïtat a l'escena on tots fan de tot. Audra MacDonald està esplèndida com a Bess. Canta meravellosament i esnifa cocaïna de forma més que convincent. Norm Lewis té molt bona planta (segur que no s'ha vist un Porgy més guapo) però vocalment queda una mica just. Li falta potència i cos.

I respecte les tisorades, penso que s'han passat. Una cosa és retallar alguns recitatius i una altre és tallar introduccions i estrofes. El que ha de quedar àgil acaba sent precipitat. I és una pena que la música no flueixi com toca. Et quedes amb mal de cos esperes un discurs i te'n donen la meitat i mal acabat.

I la posada en escena, molt simple, poc original i sense gaires idees interessants.

En resum, una bona idea no del tot reeixida i el luxe de veure l'Audra en directe.

 

Memphis

Memphis als tony de 2010

Em va deixar tan poca petjada aquest musical que, 8 mesos després, gairebé ni me'n recordo. Tony al millor musical i llibret de Joe di Pietro ( el lletrista de T'estimo ets perfecte, ja et canviaré). Una barreja entre Hairspray i Dreamgirls.

 

Tan correcte com oblidable.

Nice work if you can get it

Vídeo dels Tony de 2012

Aquesta és una idea a l'estil de Crazy for you. Agafar tot un seguit de cançons de George Gershwin i lligar-les amb un llibret més o menys divertit. Com en el cas de Crazy for you, han optat per fer un llibret a l'estil clàssic, el mateix tipus d'humor, els mateixos embolics, els mateixos personatges... I funciona igual de malament. Un avorriment. Suposo que tots aquests muntatges tenen un públic (gran) que espera els clixés de sempre i són grans operacions comercials que busquen omplir el teatre. Res a dir, però no m'interessen gens. Per sort vaig poder gaudir altre cop de Kelly O'Hara que és fantàstica i té una veu prodigiosa. 

Malauradament Mathew Broderick estava de vacances i vam veure el seu substitut, Will Chase que ja m'havia demostrat sobradament que és un actor sosso, sosso a Smash i a Rent. Si el personatge ja era difícil de salvar, ell no ajuda gens i des de la primera escena no t'importa en absolut el que li passi.
Queda en la memòria un instant de bogeria amb una vella penjada d'un llum i fent corredisses per sobre de la taula del menjador i poca cosa més.

 

Once

Diferents moments del muntatge

Once als Tony de 2012

Aquest era el plat fort del viatge de l'estiu. Vaig fer els deures i vaig veure la pel·lícula abans. I em vaig trobar amb una història molt mínima, íntima, de personatges reals, molt vius. Una història d'amor curiosa, amb una sèrie de cançons senzilles però emotives. Vaig pensar que seria difícil ampliar-la suficientment com per a omplir tot un espectacle de Broadway de 2 hores i mitja. Però després de guanyar el Tony al millor nou musical de l'any i de veure alguns vídeos, la cosa pintava bé.
Abans d'entrar, se sent molta festa a l'interior del teatre i et preguntes què deu passar. Un cop entres veus a l'escenari hi un pub irlandès amb tot de gent tocant i cantant i prenent cervesa. El públic que volia estava allà dalt, passejant i gaudint de la festa. Llàstima que vam arribar una mica justos. Però a la mitja part, quan van tornar a obrir el pub al públic, no vam desaprofitar l'ocasió de trepitjar un escenari de Broadway! Va ser molt emocionant.

L'espectacle és bastant fidel a la història de la pel·lícula. Tot és molt senzill. Una escenografia única que és el pub. No hi ha orquestra. Els mateixos actors toquen l'acompanyament, a base de moltes guitarres, un parell de violins, un cello... El resultat musical és preciós. Els arranjaments són més macos que els de la pel·lícula que en molts casos només cantaven acompanyats d'una guitarra o un piano. Aquí tot el conjunt funciona molt bé i crea molts moments de màgia.

 

Per allargar la història han optat per donar més pes als personatges secundaris. I aquí és on el musical naufraga completament. L'original és seriós, madur, realista. Però sembla que a Broadway això faci por. Així que tots els personatges menys el principal són estranys, exagerats i creen un humor molt barat que a mi no només no em feia riure si no que a més em treia completament de la història. Fins i tot la mateixa protagonista que a la pel·lícula és un prodigi de contenció i crea un personatge sensat, proper i entranyable, en el musical és una dona dominant, tossuda amb unes conductes tan estranyes com la de desitjar sempre bon dia al piano abans de tocar-lo cosa que provoca algun dels moments més ridículs del musical. Calia que tots aquests personatges fessin el tonto? No confiaven prou amb la seva història que l'han hagut de farcir de tanta estupidesa? És una llàstima perquè el muntatge ho tenia tot per a ser un deu: un gran actor principal, una posada en escena sòbria i efectiva, una música senzilla però emotiva, molt ben cantada i tocada, un munt de moments plens de màgia i un final que et posa un nus a la gola.

Altre cop, llàstima...



Into the woods 

Vídeo amb imatges del musical

Shakespeare in the park és una activitat que té molts anys a Nova York, on cada estiu es programa al Delacourt Theatre del Central Park una obra de Shakespeare i una altra més actual. Aquest any han programat Into the woods amb la mateixa posada en escena que es va poder veure fa dos anys al Open Theatre del Regent's Park de Londres.

En el cas del Delacourt Theatre, les entrades són gratuïtes i s'aconsegueixen fent cua o participant en un sorteig que organitzen cada dia que hi ha funció. Vam fer servir els dos sistemes i vam aconseguir entrades de tots dos. Però l'experiència de la cua va ser molt més interessant. Les entrades les donaven a les 13h. Vam arribar a la cua a les 7h del matí. I ja hi havia tota una gentada davant nostre. Va ser molt curiós veure com de preparada venia la gent. Matalassos inflables, mantes, cadires, "tumbones", neveres amb menjar... De tot. És que la gent faria entre 6 i 10 hores de cua! Nosaltres vam portar una manta i una cadireta. Just arribar, vaig plantar la manta i em vaig posar a dormir. Em vaig despertar una estona per veure un músic de carrer que anava passant per la cua tocant temes d'Into the woods.

L'estona va passar plàcidament. Va ser molt agradable estar aquell matí descansant sota els arbres de Central Park compartint cua amb aficionats al teatre. Finalment es va fer l'hora i ens van donar les entrades. Malauradament tan les entrades de la cua com les de la loteria eren a les últimes files o sigui que va quedar clar que no veuríem l'espectacle en les millors condicions. Una pena. Jo hagués preferit pagar per una bona entrada... Què hi farem.

Com ja he dit, era el mateix muntatge que el de Londres, que ja havia vist en vídeo, o sigui que en aquest cas el luxe era veure (més aviat escoltar) Donna Murphy fent de bruixa i Amy Adams fent de fornera. En general tot el repartiment va funcionar molt bé i la funció va ser molt agradable, especialment per l'entorn, envoltats pel bosc del Central Park, que li donava un encant molt especial a tot plegat.

 

I vull destacar especialment la posada en escena d'aquest Into the woods. Una amiga anglesa és molt crítica amb aquesta versió. Jo crec, en canvi, que millora molt l'original, salvant les distàncies del meravellós càsting del 85. Sempre he pensat que Into the woods és un musical imperfecte, molt poc equilibrat en molts sentits. El nivell de les lletres de Sondheim està a anys llum dels diàlegs de Lapine. Sondheim dóna una profunditat a tot el que es diu que es perd en la banalitat dels diàlegs parlats i això sempre m'ha descol·locat molt. En aquesta versió, en canvi, tot és més greu, més dramàtic, i el segon acte queda més cohesionat. I la feliç idea de fer del narrador un nen que s'ha escapat de casa i s'amaga al bosc on comença a jugar amb les seves joguines fa més clar el missatge d'aquest musical, el viatge per la vida que ens fa madurar i créixer: el fer-se gran. Fer del narrador part de la història te'l fa veure amb uns altres ulls i l'escena final amb el retrobament del pare amb el fill mentre la bruixa canta children will listen és molt emocionant.

 

Altres troballes són la geganta, creada amb quatre elements manipulats per uns quants actors que causa molt efecte, o l'enorme vitalitat que desprèn el musical pel fet de tenir constantment els actors en escena observant, ballant i actuant tot el que va succeint. Potser li falta sentit de l'humor a aquesta versió. Tot el primer acte hauria de ser més boig. Però l'obra tampoc no ho posa fàcil. És molt llarga i enrevessada i segurament milloraria molt amb 45 minuts menys.

No és un muntatge rodó però jo agraeixo molt aquest nou punt de vista, que penso que ajuda molt a comprendre el musical en la seva plenitud.
 

Jersey Boys

Vídeo de l'entrega dels Tony 2006

He de reconèixer que no vaig veure Jersey Boys en aquest viatge si no que l'he vist un parell de cops a Londres, però aprofitant que els meus companys de viatge hi van anar, aprofito per comentar-lo, entre altres coses, per a donar una imatge més positiva del que es pot veure avui a Broadway i acabar amb bon gust de boca.

I és que Jersey Boys és una meravella de musical. He de reconèixer que a diferència de Spamelot o The Book of Mormon, el musical no m'interessava gens escoltant el disc. No sóc massa partidari dels musicals jukebox i, a sobre, la sinopsi del musical no prometia gaire, ja que la vida dels joves músics que van crear aquest conjunt tan popular als anys 60 i 70, m'interessava molt poc. Així doncs no hagués anat mai a veure aquest musical si no fos per la recomanació que em va fer un amic, gran amant dels musicals que malauradament ja no està entre nosaltres. Així doncs li agraeixo molt que em fes interessar per aquest musical ja que va ser tot un descobriment.

És un exemple clar de quan la forma està molt per damunt del contingut. Jersey Boys és pura forma. El contingut argumental és mínim i si s'aguanta el musical és per la fantàstica posada en escena i un personatges principals ben dirigits i carismàtics.

El musical ens explica la història de Frankie Vally and the Four Seasons a partir de les vivències dels integrants del grup que van explicant cada un d'ells per separat en les quatre parts en que es divideix el musical. I les cançons del grup no serveixen ben bé per fer avançar la història si no que són una il·lustració sonora de la trajectòria del grup tot i que, com que els llibretistes són gats vells, fan quadrar perfectament l'estat d'ànim dels personatges amb la cançó triada.

Això també fa que molts cops no calgui escoltar la cançó sencera i amb un petit fragment n'hi hagi prou per anar endavant. Aquesta manera de fer dóna un ritme trepidant a l'espectacle i les escenes i l'evolució de la història transcorren a molt bon pas. Les escenes són curtes i els canvis d'un espai a un altre se succeeixen a una velocitat impressionant. I la precisió és total. Moments com l'actuació a la televisió amb les grans pantalles projectant exactament el que estàs veient a l'escenari o l'extraordinari final del primer acte amb el canvi de perspectiva de l'escenari quan de sobte ens transporten darrera del grup i veiem els flaixos que provenen del públic mentre sentim els últims compassos de la cançó "Walk like a man" estan tan ben resolts que encara ara quan els recordo em posen la pell de gallina.

No tens més remei que treure't el barret quan veus que els actors a sobre també són instrumentistes. Quan després de parlar tant de la cançó rara (la dels vents, diuen) que cap productor vol enregistrar, finalment l'escoltem i veiem els actors com surten per una passarel·la al darrera de l'escenari armats amb trompetes, trombons i saxos interpretant "Can't take my eyes off you", l'emoció que es palpa a la platea és intensíssima i les ganes de cantat i ballar de tot el públic són ben evidents. De fet, ho són durant tot el musical.

 

Cast original de Londres que vaig tenir la sort de gaudir en dues ocasions

En definitiva, el que més captiva d'aquest musical és l'energia que hi posen els seus actors. Sembla mentida que avui dia, acostumats a grans parafernàlies, quatre actors davant de l'escenari puguin omplir l'escenari amb tanta força simplement cantant i ballant davant de quatre micròfons. I Jersey Boys no és massa més que això. Però, en aquest cas, l'èxit ha estat rotund.