Honeymoon in Vegas és un
musical basat en una pel·lícula de Andrew Bergman (trailer) i protagonitzada per Nicholas
Cage, Sarah Jessica Parker i James Caan. Abans de veure el musical vaig voler
veure-la per saber els antecedents. I vaig pensar que, si més no, seria impossible
que el musical fos pitjor que la pel·lícula.
Costa d'entendre com Jason Robert
Brown s'ha embolicat amb un projecte que parteix d'un material tan dolent.
Segurament la història li permetia fer un tipus de música que li venia de gust
experimentar: el so de les big bands, els crooners, etc. I s'ha de dir que el
llibret del musical poleix moltes estupideses del guió de la pel·lícula. Així
doncs, i sense conèixer massa la música, vam anar a veure una de les prèvies
del musical, que encara no s'havia estrenat oficialment.
I he de
reconèixer que la sorpresa va ser molt gran. El primer acte em va entusiasmar!
El segon acte baixa el nivell però, en general, és un espectacle molt digne i
força per sobre de la mitjana de Broadway.
L'espectacle
comença amb l'Overture. I és espectacular. Vam tenir la sort d'aconseguir
entrades a primera fila i veure des d'aquella posició aquella big band va ser
extraordinari. La banda ocupa tot l'escenari i vaig pensar que l'espectacle
seria tipus Chicago, amb la banda sempre present en primer terme. Gran so, molt
de swing i una partitura inspirada de Brown van ser un bon aperitiu. I, com
només pot passar a Broadway, després de l'obertura, la gran big band es va
desplaçar cap al fons de l'escenari, es va dividir en tres i es va amagar pels laterals deixant l'escenari lliure, com si mai no hi haguessin estat.
I apareix Rob McClure.
Uau! Quin
actor! Me l'hagués endut a casa sense dubtar! El seu I love Betsy no podria ser
més rodó. Encantador, apocat, carismàtic, divertit, sensible... Un poca pena
insuperable. Tot el primer acte flueix com la seda. Molt divertit i molt
enginyós. A tots nivells. Especialment les cançons i la posada en escena,
senzilla i plena d'idees i gags. L'escena de la partida de cartes quan el
protagonista sap que té un pòquer i ha de dissimular però trenca la quarta
paret per ensenyar-nos-ho amb una colla de coristes que van carretejant les
seves cartes tamany pòster, mentre la seva promesa canta Betsy's getting married és
un dels moments més hilarants que he vist mai a Broadway.
La trama
que a la pel·lícula era absurda i gens creïble, passa molt millor a la versió
teatral. I arribem al final del primer acte amb un Rob McClure disposat a
recuperar la seva dona de les mans del mafiós Tommy, més simpàtic que bon actor, en Tony Danza, que té un punt metateatral perquè és un crooner clàssic dels de tota la vida. Una coreografia divertidíssima on el protagonista brilla intensament un
cop més, Do something.
I arriba
el segon acte i la trama s'encalla. El mafiós intentant enamorar Betsy ocupa
bona part de l'acte i després de l'eufòria de l'acte anterior, no està a
l'alçada i baixa l'interès. Per altra banda, les dificultats de McClure per
arribar a Hawaii i un cop allà trobar Betsy té moments divertits com les
hostesses que no li troben cap combinació de vols raonable o l'escena al cotxe
i el fem el Friki-Friki. Fins que no arriba el gran número dels Elvis, no es
recupera el nivell de la primera part, Higher love. Però ja estem acabant l'espectacle.
Tampoc no
ajuda l'augment de protagonisme de la mare difunta. L'aparició a l'inici del
musical en el flashback on li demana al seu fill que no es casi mai perquè vol
ser l'única dona de la seva vida, fa gràcia per la sorpresa. Però quan l'astracanada
es repeteix per efecte i al segon acte acaba per fer-se força antipàtica.