La cartellera de Londres no està massa bé quan després d'un any de no anar-hi, passar-m'hi 4 dies i anar cada dia al teatre, he repetit Matilda, tripetit Jersey Boys i he anat a una obra de text, Let the right one in. Matilda i Jersey Boys són meravelloses i ja n'he parlat en altres posts. Però vull dedicar aquest post a l'única proposta nova i brillant d'aquest viatge: Urinetown, al St James Theatre.
Urinetown és un musical que beu de Kurt Weill i Bertolt Becht i les seves L'òpera de 3 rals i Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagony, obres amb una gran crítica social, humor cruel i el distanciament brechtià típic de l'autor.
Urinetown parteix d'una situació inversemblant: per causa d'un llarga sequera de més de 20 anys, s'ha racionalitzat l'ús de l'aigua de tal manera que només es pot anar al lavabo en llocs concretament habilitats i pagant uns diners. No s'hi val a fer les necessitats darrere d'un arbust. És il·legal i la condemna és anar a Urinetown, un lloc del qual no n'ha tornat mai ningú.
Una metàfora en la qual podem veure l'abús d'autoritat de les societats dictatorials o del capitalisme radical, on els drets més fonamentals estan legislats per governants corruptes i amb ànsies de poder que només pensen a enriquir-se a còpia de sotmetre al poble i negar-li les necessitats més bàsiques.
I amb aquesta premisa i amb molt d'humor, aquest musical explica la història d'uns personatges, els de dalt i els de baix, els rics i poderosos i el pobres miserables que lluiten cada dia per aconseguir els cèntims necessaris per poder pixar legalment i no acabar a Urinetown. Bobby Strong, treballador d'un urinari públic iniciarà una revolta que acabarà amb els seus ossos a Urinetown. De fet, el llançaran des del terrat d'un edifici, pocs segons abans de descobrir que Urinetown no existeix i que tots els que es diu que hi van acaben morts, assassinats per la policia. Urinetown és, de fet, una amenaça inventada per a tenir espantada i sota control la població. La ironia del final no pot ser més cruel. La població es rebela, mata els seus governants i s'allibera d'haver de pagar per poder anar al WC. Es dóna accés lliure a l'aigua a tothom. Però com que hi ha sequera, sense control, les reserves d'aigua s'acaben i la població acaba encara pitjor que al començament.
El musical té un parell de narradors: l'oficial de policia, que explica el perquè de tot plegat, i Little Sally, que li fa preguntes i li planteja dubtes sobre la història, els personatges o, fins i tot, el títol. Amb molt d'humor negre van esquivant els forats que planteja la narració i fan avançar la trama fins al final, en què se'ns proposa la lectura de l'obra de Malthus i les seves idees per al control de la població. Juguen al distanciament, al teatre dins del teatre i les seves opinions sobre l'obra o com hauria de ser un musical per a ser comercial i atraure públic al teatre generen una bona complicitat amb el públic.
Amb un material tan potent, la producció del St James s'hi ha implicat del tot en oferir una obra visceral, divertida i brutal. La platea és una grada gairebé vertical de manera que tens l'escenari molt a prop, els actors actuen a molt pocs metres de tu i l'energia de tot el repartiment arriba com un vendaval des de la primera escena. És un musical molt coral i la força de la companyia hi és present durant tot l'espectacle.
L'escenografia omple perfectament el petit escenari amb una estructura de dos pisos on tenim l'urinari al pis de baix i el despatx de l'amo de l'empresa d'urinaris al pis de dalt. I al voltant de l'urinari, una plataforma giratòria que dóna moltes possibilitats teatrals i molt de ritme al musical. L'aspecte és brut, el so d'ambient, malaltís (se senten mosques i tot) i gairebé pots sentir l'olor infecta d'un urinari públic en les pitjors condicions.
La posada en escena és molt rica en el detall, plena d'idees visuals molt efectives i divertides com l'aspecte de zombie dels morts que són colpejats per la policia durant la cançó Cop song (un moment terrible i hilarant alhora) que tenen la cara plena de sang; el moment en què tiren Bobby Strong des de dalt d'un edifici i veiem com cau, lentament, un Bobby de joguina. Quan la joguina cau a terra, un raig de sang cau a la cara de l'actor, que ha quedat immòbil i il·luminat per un zenital; el dinamisme de tota la companyia sobre la plataforma giratòria en moviment, els diferents plans simultanis dels rics i els pobres, actuant alhora; els moviments espasmòdics del cor quan els personatges somien alguna cosa... Meravella sempre la precisió de tot el repartiment i la seva dedicació i energia, especialment Jenna Russell, que es torna a lluir amb el paper de Penny.
En definitiva, un musical interessant que resulta meravellós gràcies a una posada en escena valenta i una companyia entregada.
Així és un gust anar al teatre!
