És
habitual últimament veure en les sales simfòniques projeccions de pel·lícules
amb les bandes sonores interpretades per orquestres simfòniques. Pel 20è
aniversari d'ET, cap allà el 2002, ja
van projectar-la amb John Williams dirigint l'orquestra en directe. I es poden
veure arreu del món experiments tan virtuosos com West Side Story on les veus de les cançons són les de la pel·lícula
però tota la música instrumental és a càrrec de l'orquestra de torn.
A
Barcelona vam poder assistir a una projecció de luxe de El senyor dels anells a l'auditori, amb l'OBC, gran cor i la
solista de la pel·lícula.
A mi,
particularment, aquest tipus de concerts/projeccions no m'interessen gaire
perquè acaben no sent ni una cosa ni l'altre. La projecció no te les qualitats
d'imatge i so necessàries per a gaudir d'una pel·lícula com pot ser en una sala
de cinema i com a concert passa molt desapercebut perquè és inevitable acabar absorbit
per la màgia del cinema i costa estar atent a les meravelles d'una simfònica en
directe. Per mi seria molt més interessant fer la banda sonora sense cap
projecció. Com a molt fotografies de la pel·lícula. Adaptar la banda sonora en
forma de suites que vagin més enllà dels temes principals més coneguts i poder
gaudir dels moments més rics i interessants musicalment.
Tot i
així, quan vaig veure que a Madrid feien Regreso
al futuro en concert, que al dia següent hi havia de ser per un assaig i
que l'orquestra seria la Film Symphony Orchestra (una jove orquestra dedicada
en exclusiva a la música de cinema) vaig pensar que li podia donar una
oportunitat. Regreso al futuro és una
pel·lícula extraordinària, la banda sonora és meravellosa i Alan Silvestri va
adaptar la banda sonora a aquest tipus d'acte, afegint uns 20 minuts de música
a la banda sonora, amb una obertura i un interludi a la mitja part, i tenia
curiositat per saber com sonava aquesta orquestra. Una orquestra a bolo i que
va començar amb un repertori impossible (per llarg i difícil) dedicat a John
Williams em feia desconfiar. Molt bones intencions, molta ambició... Però
Espanya té tants músics que es puguin afegir a aquestes aventures puntuals i
crear una orquestra de bolos del nivell necessari?
Sense
pensar-m'ho massa vaig comprar la meva entrada i el passat 13 de juny em vaig
presentar al Palacio Vistalegre, una antiga plaça de toros reconvertida en
centre cultural per actes diversos.
Només
arribar, va sobtar que l'organització no preveiés un accés més àgil a l'espai.
A l'hora de començar, la cua encara donava la volta a al palau! No cal dir que
vam començar tard.
L'orquestra
va entrar, va afinar i, finalment, va entrar el director, el Constantino
Martínez-Orts, amb el seu vestuari típic, que sembla extret d'una pel·lícula de Matrix. Una mica pompós, pel meu gust...
I va
començar l'obertura. El clàssic tema de Regreso
al futuro. Ni més ni menys. Un tema fantàstic, ben resolt per l'orquestra,
amb una petita enganxada d'un trompeta (molt exposats en aquests repertoris).
Els trombons sonaven molt contundents però les trompes sonaven molt poc. En general va ser una bona introducció que va escalfar l'ambient immediatament.
I sense
pausa va començar la pel·lícula. I aquí van començar els problemes. Regreso al futuro no té gaire música
incidental. De manera que quan la música apareix és molt efectiva. Tota la seqüència
inicial a la casa de Doc, amb tots els seus artilugis en funcionament juga amb
els efectes de so i l'àudio en off de la televisió. Però per justificar
l'esdeveniment, l'orquestra no calla mai i subratlla musicalment cada accent i
moviment a la pantalla. I el resultat és una barreja confusa que no causa el
mateix efecte de misteri i inquietud que en la versió original. Sumat a que el
so en aquell espai no era massa nítid, l'experiència no va començar massa bé.
Però la
màgia del cinema i la de Regreso al
futuro en particular no va trigar en fer efecte i mica en mica els defectes
van deixar d'estar presents i ens vam ficar de cap en la història.
És
sorprenent com per aquesta pel·lícula no passen els anys. Després de 30 anys
continua funcionant com el gran mecanisme de rellotgeria que és. El guió,
fermament travat, funciona a la perfecció en aquesta barreja de ciència ficció
i comèdia, els actors, sobretot Michael J. Fox, estan en estat de gràcia i, especialment,
la posada en escena és brillant. Va ser una època especial, els principis dels
80, on Spielberg i Amblin van donar aquestes produccions per a tota la família
cuidades amb una cura excepcional. Los
Gonnies, Gremlins, El secreto de la pirámide, ¿Quién engañó a Roger Rabbit?...
I Regreso al futuro és, possiblement,
la millor de totes elles. Tots els ingredients estan posats de forma molt intel·ligent.
De fet, no és un gran producció ni té molts efectes especials. Funciona per com
juga el guió amb la informació que et dóna en el present i la va transformant
en el passat, milions de referències que a acabes apreciant després d'haver
vist la pel·lícula un munt de vegades, per l'enginy de barrejar la joventut
d'un fill amb la dels seus pares i per fer que la seva mare s'enamori d'ell. No
hi ha gaires escenes d'acció. La primera amb els terroristes, al mig amb la
gran escena del monopatí i la persecució de Biff i els seus amics i la llarga
seqüència final. Però tots aquests ingredients estan tan ben equilibrats que el
resultat és tan encantador com irresistible.
De
l'experiència vull destacar un moment que sempre m'ha agradat però que amb
l'orquestra en directe em va posar tota la pell de gallina. El moment on Marty
toca la guitarra i els seus pares ballen Earth
Angel. Si els pares no es fan un petó ell desapareixerà del món perquè els
pares no es casaran i ell ni els seus germans naixeran com pot veure en una
foto dels seus germans on ells ja no hi són i ell està tornant-se transparent.
El pare, que acaba de tombar en Biff i encara no es creu el seu nou estatus no
sap què fer quan un desaprensiu l'aparta de Lorraine i es posa a ballar amb
ella. L'orquestra comença a sonar sobre la cançó i Marty comença a desaparèixer
i no pot tocar més la guitarra. La música incidental sona tensa i atonal mentre
George no sap com fer-ho per recuperar la que serà la mare dels seus fills.
Mentre la cançó Earth Angel prepara
el seu clímax, l'orquestra arriba al punt àlgid de tensió i Marty veu a través
de la seva mà mentre jau a terra, George McFly es treu de sobre el desaprensiu
que l'havia fet fora, agafa Lorraine i li fa un petó. Aquest moment on es resol
una de les trames més importants de la història, és màgic. Marty s'incorpora en
plena forma donant un acord ben contundent amb la guitarra quan la cançó torna
amb el seu Earth Angel i
l'orquestra, en directe s'afegeix al moment acompanyant la cançó amb unes
cordes vibrants i emotives. Veiem com a la foto, que Marty té enganxada a la
guitarra, reapareixen els tres germans, un a un, acompanyats d'una nota de les
cordes per a cada un. És un moment feliç, meravellosament resolt, de pell de
gallina.
En
definitiva va ser una experiència grata. Va ajudar que la pel·lícula és
fenomenal i la música, excel·lent. Jo no hagués afegit més música a la
pel·lícula. Ja estava bé com estava i l'excés de música molesta, fa nosa. Es va
agrair l'obertura i l'entreacte, on van fer un fragment de la tercera part de
la saga, el tema western de Regreso al
futuro III.
L'orquestra
va ser mol solvent i el director molt correcte. Jo imagino que no ha de ser
fàcil aconseguir una sincronia perfecte i no escatimar en musicalitat. I, a
part d'algun desajust sonor (tota l'orquestra estava sonoritzada) com un excés
de piano i trombons i falta de trompes, l'orquestra va estar precisa,
contundent, amb bon so i musicalitat.
No vam
marxar sense un altre bis del tema principal. Que em fa pensar: què se n'ha fet
de les bandes sonores dels 80... Necessitem amb urgència un nou John Williams
que recuperi l'esperit de Korngold i torni a posar la música de cinema al nivell
que va estar de finals dels setanta a principis dels 90, per mi, l'edat d'or de
la banda sonora.