Aquest estiu vaig tenir la immensa fortuna de realitzar una d'aquelles assignatures pendents que arrossegava des que tinc ús de raó, una d'aquelles coses que somiava des que era petit. Des de molt jove, John Williams es va convertir en el protagonista principal del meu univers musical. En un principi, hi pesava molt el fet que ell era el compositor de les pel·lícules que em causaven més fascinació: E.T., Indiana Jones, Star Wars... Però, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que aquella passió també era deguda a l'extraordinària qualitat d'aquest compositor, que s'ha convertit en una de les més grans figures musicals de la seva època i, sens dubte, en el millor compositor de música de cinema de tots els temps.
I John Williams ha fet 80 anys, la Boston Pops ho ha volgut celebrar a Tanglewood i... jo hi vaig ser.
I John Williams ha fet 80 anys, la Boston Pops ho ha volgut celebrar a Tanglewood i... jo hi vaig ser.
La Boston Pops Orchestra és la versió estival de la Boston Symphony Orchestra, una orquestra dedicada a una música més popular i festiva. John Williams va ser director titular d'aquesta orquestra durant molts anys i ha enregistrat amb ells molts discos de gran qualitat. Aquesta orquestra té la seva seu a Tanglewood, un complex cultural amb un parell d'auditoris enmig d'un entorn natural ple de prats i boscos, prop de Lennox, Massachusetts. Aquesta zona es diu Berkshire i és un entorn especial: molt bonic i enormement sobri i elegant. Un lloc de molta classe, on viu gent d'alt poder adquisitiu i on es respira cultura pertot arreu.
La nostra aventura va començar el dia abans. Veníem de Niagara Falls, passant pels Finger Lakes, i havíem de fer nit a prop de Tanglewood per poder viure la jornada del dia següent ben descansats. Vam arribar a Lennox i vam intentar trobar algun lloc per a dormir perquè no teníem reserva. Va ser impossible. Els dos llocs que vam trobar amb allotjament disponible tenien uns preus desmesurats i la resta estaven plens del tot. És una zona molt popular per al turisme autòcton i tot estava ocupat. Vam anar reculant i a Lee, finalment, vam trobar un motel amb habitacions lliures. Contents per tenir un lloc on passar la nit vam anar a sopar. Era el segon cop que els tres viatgers trepitjàvem Nova Anglaterra i a mi em feia especial il·lusió, perquè guardo un record preciós d'aquell viatge. Així doncs, no va faltar al sopar un bon plat de "clam chowder", la sopa de cloïsses de Nova Anglaterra que vam descobrir llavors i que tantes alegries ens ha donat des d'aleshores. Tot seguit vam anar a dormir i ens vam preparar per al dia D.
El dia no podia començar millor. Malgrat que el dia anterior havia plogut moltíssim, ens vam llevar amb un ambient clar i fresc i un cel blau sense cap núvol. Vam fer un esmorzar discret i tot seguit vam enfilar cap a Tanglewood: teníem entrades per a l'assaig general a les 10h del matí.
 |
| Content i emocionat |
Vam arribar força abans perquè havíem quedat amb uns amics espanyols que havien organitzar la sortida i tenien les entrades. Ens vam saludar i de seguida vaig veure que estaven tan emocionats com jo. Tanglewood és un lloc mític per als amants de la música de John Williams.
 |
| Tota la colla a punt d'entrar a Tanglewood |
Vam entrar al recinte i vam veure la gran esplanada on la gent porta mantes i cadiretes per escoltar els concerts que es fan a l'auditori The Shed, que està cobert però no té parets i per tant el públic en pot gaudir des de l'exterior.
Més enllà hi havia una caseta de fusta on hi ha fotos, maquetes i molta història. En una petita sala hi havia un preciós piano de cua. No me'n vaig poder estar i vaig dedicar a John Williams uns quants compassos d'E.T. per al seu aniversari.
 |
| La gent va molt preparada a Tanglewood... |
Més enllà hi havia una caseta de fusta on hi ha fotos, maquetes i molta història. En una petita sala hi havia un preciós piano de cua. No me'n vaig poder estar i vaig dedicar a John Williams uns quants compassos d'E.T. per al seu aniversari.
 |
| Tocant uns quants compassos de Flying de E.T. l'extraterrestre |
Veure fotos amb Williams, Bernstein, Copland, etc. a Tanglewood et feien adonar que estaves en un lloc especial. Perquè aquell racó de món no és cap capital important. És un raconet rural enmig del no-res i la seva importància li la dóna la història i els seus protagonistes.
 |
| Leonard Bernstein, Aaron Copland i jo... |
 |
| Una imatge de l'entorn bucòlic de Tanglewood |
S'acostaven les 10h i anava sent hora d'ocupar els nostres llocs. Teníem unes localitats immillorables, entrades que a l'acte de la nit estarien reservades a la crème de la crème de la societat americana. Però en aquell assaig serien nostres!
 |
| Esperant l'inici de l'assaig |
Va sortir Keith Lockhart, actual director de la Boston Pops i el primer director del concert. Va fer-nos algunes explicacions de com aniria tot plegat i de seguida es va posar mans a l'obra.
 |
| Keith Lockhart donant instruccions |
De cop, catorze soldats vestits de gala i amb unes trompetes especials van sortir a l'escenari i, amb un moviment tots alhora ben impressionant, es van col·locar en posició. I la “Olympic fanfare and theme” va començar. Tots els pèls de punta, llàgrimes als ulls i un nus a la gola. El so era brutal. Quina potència! Quina força! No podien haver triat un començament més poderós. Vam escoltar la peça gairebé sense respirar i quan va acabar, els aplaudiments van ser especialment generosos. Molt emocionant. I constantment essent conscient del lloc on era i què estava veient i escoltant.
 |
| Els tompetistes de la U.S. Army Herald interpretant "Olympic fanfare and theme" |
Just després van tocar un arranjament de Williams d'una cançó de Jerome Kern i Oscar Hammerstein II, “The song is you”, que a la nit cantaria Jessye Norman.
 |
| Jessye Norman i Keith Lockhart interpretant "The song is you" |
Després Lockhart es va acomiadar i va entrar Shi-Yeon Sung, directora assistent de la Boston Symphony Orchestra, que ha fet una feina tan destacable que la van convidar a dirigir la part del concert dedicada a la música de concert del compositor, en concret, els concerts per a solista i orquestra. Van tocar un moviment del concert d'oboè, un del concert de tuba i un del concert de trompa.Va ser una ocasió única per a gaudir en directe d'aquesta música de tan alt nivell que, encara, no s'acostuma a programar gaire en el nostre país. Els solistes, extraordinaris. I em quedo especialment amb el nocturn del concert de trompa, un moviment preciós que demostra el domini de Williams per tot tipus d'instrumentació i climes sonors.
Després va sortir Leonard Slatkin i va dirigir “Adventures on Earth”, l’històric final de E.T. l’extraterrestre. No cal dir que vam acabar tots del tot emocionats. I aquí va acabar la primera part de l'assaig, que coincidiria amb la mitja part del concert de la nit.
En aquest moment vam aprofitar per visitar la botiga. Tot tipus de material, entre discs, samarretes, tasses, gorres. No vaig poder resistir la temptació i em vaig comprar un jersei que precisament ara mateix porto posat mentre escric aquestes paraules i una batuta amb el nom de Tanglewood. Espero que se m'enganxi alguna cosa. Començava la segona part, o sigui que vam tornar als nostres llocs.
 |
| Secció de CDs a la botiga de Tanglewood |
Aquesta segona part va estar més dedicada a la música de cinema però va començar amb Keith Lockart dirigint “ Fanfare for Fenway”, una obra dedicada als Red Socks, l’equip de beisbol de Boston. Van abaixar una pantalla i la música va sonar perfectament sincronitzada amb les imatges. No cal dir que el públic va reaccionar apoteòsicament davant aquell homenatge al seu equip de beisbol preferit. I jo no parava de recordar: Tot el camp (plas, plas, plas), és un clam (plas, plas, plas)... Vaig tenir un brot de vergonya aliena. Potser si l'himne del Barça fos de John Williams m'agradaria el futbol......
Després va dirigir “Hedwig theme” de Harry Potter i la pedra filosofal, ple de màgia. Una gran obra. I va marxar.
Tot seguit tocaria “Air and simple gift”, l’obra que Williams va arranjar per a la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units. Però és una obra de cambra i la van reservar per al concert.
Va sortir altre cop Leonard Slatkin acompanyat de Yo-Yo Ma i ens van oferir “Going to school” de Memòries d’una geisha i després Gil Shaham va fer de violí solista a Schindler’s List. Tot seguit va tornar a baixar la pantalla i amb imatges de les pel·lícules vam sentir el tema principal de Star Wars. Tot plegat va ser meravellós. Obres mestres de la història del cinema.
Per acabar van tocar una curiosa peça que Williams va escriure per a l'aniversari de Seiji Ozawa: “Happy birthday variations”. A l'orquestra se li van afegir diverses colles de joves músics agrupats per famílies instrumentals i tots plegats van interpretar aquesta obra tan curiosa com complexa que té com a contingut temàtic el "Moltes felicitats" i del qual extreu un ventall de variacions tan sofisticat com sorprenent.
I llavors ja va acabar l'assaig.
Vam estar comentant la jugada i tots vam estar d'acord que havia estat una experiència única. I només era l'assaig general!
Vam dinar i cada un va anar al seu hotel/motel. Ens trobaríem més tard al concert.
Després de descansar i descobrir, per casualitat, un outlet on vam comprar molta roba bé de preu, vam fer camí cap a Tanglewood altre cop. Estava tan ple que ens van enviar a un pàrquing que estava ben lluny de l'auditori. Vam deixar el cotxe enmig de la gespa i vam agafar un caminet que, entremig de boscos, portava a l'entrada del recinte. Va ser realment impressionant veure la immensa gentada que hi havia. Tota la part exterior de l'auditori estava plena de gent perfectament equipada amb mantes, cadiretes i "tumbones", neveres, menjar, fins i tot ampolles i copes de vi. Venien disposats a gaudir de l'ambient i del concert amb totes les de la llei. Vam arribar a l'auditori i vam seure als nostres llocs. Les localitats no tenien res a veure amb les del matí però bé, érem allà a unes files d'on era John Williams. L'emoció es palpava en l'ambient i de tant en tant descobríem entre el públic algun personatge conegut.
Es va fer fosc, van entrar els soldats i el concert va començar.
Va anar tot més o menys com a l'assaig del matí amb la diferència que estàvem més lluny, que hi havia l'emoció d'un concert i, a més, amb la presència de John Williams entre el públic. Jessye Norman va aparèixer i vam poder gaudir de la cançó de Kern en la seva plenitud tot i que s'ha de dir que la soprano ja no és el que era i té una veu poc equilibrada en els diferents registres. Hi va haver algunes sorpreses com alguns vídeos de felicitació de George Lucas, Bill Clinton, Barack Obama, Seiji Ozawa... Si algú no ho tenia clar, aquell concert va servir per a demostrar la importància d'aquest compositor a qui molts d'ells van anomenar "tresor nacional".
Vam dinar i cada un va anar al seu hotel/motel. Ens trobaríem més tard al concert.
Després de descansar i descobrir, per casualitat, un outlet on vam comprar molta roba bé de preu, vam fer camí cap a Tanglewood altre cop. Estava tan ple que ens van enviar a un pàrquing que estava ben lluny de l'auditori. Vam deixar el cotxe enmig de la gespa i vam agafar un caminet que, entremig de boscos, portava a l'entrada del recinte. Va ser realment impressionant veure la immensa gentada que hi havia. Tota la part exterior de l'auditori estava plena de gent perfectament equipada amb mantes, cadiretes i "tumbones", neveres, menjar, fins i tot ampolles i copes de vi. Venien disposats a gaudir de l'ambient i del concert amb totes les de la llei. Vam arribar a l'auditori i vam seure als nostres llocs. Les localitats no tenien res a veure amb les del matí però bé, érem allà a unes files d'on era John Williams. L'emoció es palpava en l'ambient i de tant en tant descobríem entre el públic algun personatge conegut.
Es va fer fosc, van entrar els soldats i el concert va començar.
Va anar tot més o menys com a l'assaig del matí amb la diferència que estàvem més lluny, que hi havia l'emoció d'un concert i, a més, amb la presència de John Williams entre el públic. Jessye Norman va aparèixer i vam poder gaudir de la cançó de Kern en la seva plenitud tot i que s'ha de dir que la soprano ja no és el que era i té una veu poc equilibrada en els diferents registres. Hi va haver algunes sorpreses com alguns vídeos de felicitació de George Lucas, Bill Clinton, Barack Obama, Seiji Ozawa... Si algú no ho tenia clar, aquell concert va servir per a demostrar la importància d'aquest compositor a qui molts d'ells van anomenar "tresor nacional".
 |
| Barack Obama felicitant John Willams |
Un altre moment important va ser quan va sortir Steven Spielberg en persona per presentar una de les peces. Va ser emocionant veure tanta gent de tant de talent en un mateix acte. També va aparèixer James Taylor amb una guitarra i li va dedicar “You've got a friend”.
 |
| James Taylor interpretant "You've got a friend" |
I finalment John Williams va pujar a l'escenari, tot emocionat. Rodejat d'una pila d'amics i grans artistes. I tots plegats li vam cantar un "Happy birthday" per acabar la festa. Tocat, va abandonar l'escenari i es va acabar el concert.
 |
John Williams envoltat dels seus amics Steven Spielberg i Jessye Norman
|
