diumenge, 6 de març del 2016

Regreso al futuro en concert






És habitual últimament veure en les sales simfòniques projeccions de pel·lícules amb les bandes sonores interpretades per orquestres simfòniques. Pel 20è aniversari d'ET, cap allà el 2002, ja van projectar-la amb John Williams dirigint l'orquestra en directe. I es poden veure arreu del món experiments tan virtuosos com West Side Story on les veus de les cançons són les de la pel·lícula però tota la música instrumental és a càrrec de l'orquestra de torn.

A Barcelona vam poder assistir a una projecció de luxe de El senyor dels anells a l'auditori, amb l'OBC, gran cor i la solista de la pel·lícula.

A mi, particularment, aquest tipus de concerts/projeccions no m'interessen gaire perquè acaben no sent ni una cosa ni l'altre. La projecció no te les qualitats d'imatge i so necessàries per a gaudir d'una pel·lícula com pot ser en una sala de cinema i com a concert passa molt desapercebut perquè és inevitable acabar absorbit per la màgia del cinema i costa estar atent a les meravelles d'una simfònica en directe. Per mi seria molt més interessant fer la banda sonora sense cap projecció. Com a molt fotografies de la pel·lícula. Adaptar la banda sonora en forma de suites que vagin més enllà dels temes principals més coneguts i poder gaudir dels moments més rics i interessants musicalment.

Tot i així, quan vaig veure que a Madrid feien Regreso al futuro en concert, que al dia següent hi havia de ser per un assaig i que l'orquestra seria la Film Symphony Orchestra (una jove orquestra dedicada en exclusiva a la música de cinema) vaig pensar que li podia donar una oportunitat. Regreso al futuro és una pel·lícula extraordinària, la banda sonora és meravellosa i Alan Silvestri va adaptar la banda sonora a aquest tipus d'acte, afegint uns 20 minuts de música a la banda sonora, amb una obertura i un interludi a la mitja part, i tenia curiositat per saber com sonava aquesta orquestra. Una orquestra a bolo i que va començar amb un repertori impossible (per llarg i difícil) dedicat a John Williams em feia desconfiar. Molt bones intencions, molta ambició... Però Espanya té tants músics que es puguin afegir a aquestes aventures puntuals i crear una orquestra de bolos del nivell necessari?

Sense pensar-m'ho massa vaig comprar la meva entrada i el passat 13 de juny em vaig presentar al Palacio Vistalegre, una antiga plaça de toros reconvertida en centre cultural per actes diversos.


Només arribar, va sobtar que l'organització no preveiés un accés més àgil a l'espai. A l'hora de començar, la cua encara donava la volta a al palau! No cal dir que vam començar tard.

L'orquestra va entrar, va afinar i, finalment, va entrar el director, el Constantino Martínez-Orts, amb el seu vestuari típic, que sembla extret d'una pel·lícula de Matrix. Una mica pompós, pel meu gust...


I va començar l'obertura. El clàssic tema de Regreso al futuro. Ni més ni menys. Un tema fantàstic, ben resolt per l'orquestra, amb una petita enganxada d'un trompeta (molt exposats en aquests repertoris). Els trombons sonaven molt contundents però les trompes sonaven molt poc. En general va ser una bona introducció que va escalfar l'ambient immediatament.


I sense pausa va començar la pel·lícula. I aquí van començar els problemes. Regreso al futuro no té gaire música incidental. De manera que quan la música apareix és molt efectiva. Tota la seqüència inicial a la casa de Doc, amb tots els seus artilugis en funcionament juga amb els efectes de so i l'àudio en off de la televisió. Però per justificar l'esdeveniment, l'orquestra no calla mai i subratlla musicalment cada accent i moviment a la pantalla. I el resultat és una barreja confusa que no causa el mateix efecte de misteri i inquietud que en la versió original. Sumat a que el so en aquell espai no era massa nítid, l'experiència no va començar massa bé.


Però la màgia del cinema i la de Regreso al futuro en particular no va trigar en fer efecte i mica en mica els defectes van deixar d'estar presents i ens vam ficar de cap en la història.

És sorprenent com per aquesta pel·lícula no passen els anys. Després de 30 anys continua funcionant com el gran mecanisme de rellotgeria que és. El guió, fermament travat, funciona a la perfecció en aquesta barreja de ciència ficció i comèdia, els actors, sobretot Michael J. Fox, estan en estat de gràcia i, especialment, la posada en escena és brillant. Va ser una època especial, els principis dels 80, on Spielberg i Amblin van donar aquestes produccions per a tota la família cuidades amb una cura excepcional. Los Gonnies, Gremlins, El secreto de la pirámide, ¿Quién engañó a Roger Rabbit?... I Regreso al futuro és, possiblement, la millor de totes elles. Tots els ingredients estan posats de forma molt intel·ligent. De fet, no és un gran producció ni té molts efectes especials. Funciona per com juga el guió amb la informació que et dóna en el present i la va transformant en el passat, milions de referències que a acabes apreciant després d'haver vist la pel·lícula un munt de vegades, per l'enginy de barrejar la joventut d'un fill amb la dels seus pares i per fer que la seva mare s'enamori d'ell. No hi ha gaires escenes d'acció. La primera amb els terroristes, al mig amb la gran escena del monopatí i la persecució de Biff i els seus amics i la llarga seqüència final. Però tots aquests ingredients estan tan ben equilibrats que el resultat és tan encantador com irresistible.


De l'experiència vull destacar un moment que sempre m'ha agradat però que amb l'orquestra en directe em va posar tota la pell de gallina. El moment on Marty toca la guitarra i els seus pares ballen Earth Angel. Si els pares no es fan un petó ell desapareixerà del món perquè els pares no es casaran i ell ni els seus germans naixeran com pot veure en una foto dels seus germans on ells ja no hi són i ell està tornant-se transparent. El pare, que acaba de tombar en Biff i encara no es creu el seu nou estatus no sap què fer quan un desaprensiu l'aparta de Lorraine i es posa a ballar amb ella. L'orquestra comença a sonar sobre la cançó i Marty comença a desaparèixer i no pot tocar més la guitarra. La música incidental sona tensa i atonal mentre George no sap com fer-ho per recuperar la que serà la mare dels seus fills. 


Mentre la cançó Earth Angel prepara el seu clímax, l'orquestra arriba al punt àlgid de tensió i Marty veu a través de la seva mà mentre jau a terra, George McFly es treu de sobre el desaprensiu que l'havia fet fora, agafa Lorraine i li fa un petó. Aquest moment on es resol una de les trames més importants de la història, és màgic. Marty s'incorpora en plena forma donant un acord ben contundent amb la guitarra quan la cançó torna amb el seu Earth Angel i l'orquestra, en directe s'afegeix al moment acompanyant la cançó amb unes cordes vibrants i emotives. Veiem com a la foto, que Marty té enganxada a la guitarra, reapareixen els tres germans, un a un, acompanyats d'una nota de les cordes per a cada un. És un moment feliç, meravellosament resolt, de pell de gallina.




En definitiva va ser una experiència grata. Va ajudar que la pel·lícula és fenomenal i la música, excel·lent. Jo no hagués afegit més música a la pel·lícula. Ja estava bé com estava i l'excés de música molesta, fa nosa. Es va agrair l'obertura i l'entreacte, on van fer un fragment de la tercera part de la saga, el tema western de Regreso al futuro III.


L'orquestra va ser mol solvent i el director molt correcte. Jo imagino que no ha de ser fàcil aconseguir una sincronia perfecte i no escatimar en musicalitat. I, a part d'algun desajust sonor (tota l'orquestra estava sonoritzada) com un excés de piano i trombons i falta de trompes, l'orquestra va estar precisa, contundent, amb bon so i musicalitat.


No vam marxar sense un altre bis del tema principal. Que em fa pensar: què se n'ha fet de les bandes sonores dels 80... Necessitem amb urgència un nou John Williams que recuperi l'esperit de Korngold i torni a posar la música de cinema al nivell que va estar de finals dels setanta a principis dels 90, per mi, l'edat d'or de la banda sonora.


dissabte, 5 de març del 2016

On the town - Nova York - Nadal 2014






El gran clàssic de Bernstein a Broadway! Com diuen per Can Fanga: Hi ha canari!



I l'entrada fa una mica de por. Mentre seiem, una bandera dels Estats Units de tamany absolutament colossal omple tot l'escenari. És cert que els protagonistes del musical són uns mariners de l'excèrcit un dia de permís durant la segona guerra mundial però, aquest musical, no té res de patriòtic... Abaixen llums, entra el director i... Comença l'himne americà i bona part del públic es posa dret i a cantar. I jo em quedo sense paraules. A mi, que els rampells patriòtics em produeixen més aviat vergonya aliena, no em podien començar l'experiència amb més mala pata.

Amb el cap girat i sense deixar de preguntar-me la necessitat d'aquell començament començo a escoltar l'obertura. I aquí sí que no puc més que rendir-me a a una orquestra imponent i a una partitura formidable. No li podrem agrair mai prou a Bernstein que es volgués dedicar al teatre i ens deixes unes poques joies tan meravelloses.


Una altra sorpresa desagradable només començar és l'escenografia. Realment els anys 40 no els identifico amb el plàstic color blau elèctric. Lleig...



Un amic em fa la broma sovint per comentar cert tipus de teatre que es fa a Broadway. "Pels de Kentucky", diu. Jo m'imagino els autocars que venien de poblacions llunyanes per omplir els teatres on representaven les obres de Joan Pera i Paco Morán.



Doncs aquest On the town és "pels de Kentucky" al quadrat. De seguida veus que l'humor és gros i que no hi ha espai per la subtilitat ni l'enginy. Tot són crits, ganyotes, posats ridículs (res més ridícul he vist a Broadway que les persecucions en aquest musical durant les transcicions entre escenes).





El plat fort de l'estracanada se l'endú Jackie Hoffman en el paper de Madame Dilly. És una actriu coneguda al seu país i realment li van celebrar les gracietes amb rialles i aplaudiments abundants. Però el sentiment de vergonya aliena es disparava cada cop que la dona sortia a escena.



Afortunadament, de tant en tant hi havia una escena de ball. I aquí sí que no hi ha res a dir. Grans coreografies i grans ballarins. Un plaer veure una gran producció de Broadway en tot el seu esplendor. 


I, malgrat tot, un bon protagonista. Tony Yazbeck fa un bon Gabey, discret i entranyable, gens extrafet. Canta i balla que és un gust veure'l. Un Tony al millor actor de musical que seria ben guanyat si no fos perquè Rob McClure se'l mereixia molt més per Honeymoon in Vegas


Aquí hi ha alguns bons moments com Lonely town o Times Square Ballet però el sentiment general és, altre cop, el d'un musical pensat per a fer riure a qualsevol preu perdent bona part de la dignitat pel camí.

Tot plegat és una pena perquè li tinc molt de "carinyo" a aquesta història. La pel·lícula és una excel·lent adaptació (malgrat es van carregar pràcticament tota la partitura de Bernstein) i desprèn aquella simpatia i alegria de viure que Stanley Donnen sabia donar tan bé als seus musicals.

Tràiler de la pel·lícula

No acostumo a tenir sort amb els revivals de clàssics. Queda pendent una bona adaptació moderna i rigurosa que pugui apropar aquest tipus d'espectacles als nous temps.