Nova York - Nadal 2011 - Follies

Vídeos

Follies és un musical amb música i lletres de Stephen Sondheim i llibret de James Goldman que es va estrenar a Broadway l'any 1971. Va ser un musical revolucionari com ja ho va ser Company, estrenat un any abans i amb cançons també de Sondheim. Avui dia gairebé totes les cançons d'aquest musical són clàssics del gènere i la seva dramatúrgia sense una línia argumental i el seu final oníric encara sorprenen a més d'un.

Avui hem tingut la immensa sort de poder veure el revival estrenat aquest any al Kennedy Center de Washington i que ara es pot veure al Marquis Theatre de Nova York.

No me'n puc estar i diré, d'entrada, que m'ha semblat meravellós. He sortit commogut, emocionat i gairebé sense poder parlar.

De Follies en coneixia les cançons però fins ahir a l'avió no m'havia parat mai a llegir el llibret. I ja mentre el llegia podia intuir que estava davant d'una obra de molta entitat. Però avui, veient la posada en escena, he de reconèixer que m'han començat a caure les llàgrimes des de l'obertura i que no han parat fins a l'exit music.

Som a l'any 1971. El teatre que va viure l'apogeu de la revista és a punt de ser destruït per a construir-hi un aparcament (en Joan Lluís Bozzo va estudiar-se Follies abans d'idear Flor de nit?). Dimitri Weismann (alter ego de Florenz Ziegfeld) organitza una festa amb les seves antigues coristes per acomiadar l'espai on van viure tantes experiències 30 anys abans. Entre els convidats trobem la Sally i el seu marit Buddy i la Phyllis amb el seu marit Ben. Aviat veurem que els dos matrimonis estan en la corda fluixa, que la Sally segueix enamorada d'en Ben com ja ho va estar quan eren joves, que la Phyllis no suporta en Ben, que en Buddy no suporta la Sally agra d'avui i enyora la de quan es van conèixer i que en Ben està més perdut que ningú. I tot això enmig d'un ambient de festa, de nostàlgia pels temps passats, de velles glòries, de cançons de revista... i fantasmes.

"Prologue"

Follies parla de la nostàlgia, de la joventut perduda, dels somnis pendents, dels vells amors i de la possibilitat de nous futurs. Ho fa amb un text inteligentíssim, amb uns diàlegs curts i sovint rematats amb rèpliques impecables, i una construcció de personatges brillant. Cada un dels protagonistes té mil i una capes que es van descobrint a mesura que l'obra avança, mostrant una riquesa poques vegades vista en un musical. Febles, orgullosos, dolguts, espantats... Tot plegat està mostrat amb maduresa i enginy. Com es fan mal els uns als altres i com es necessiten. I entremig de tots aquests conflictes, la resta de convidats ens mostren una petita parcel·la de la seva vivència artística i vital que serveix tant per a ampliar el ventall d'experiències d'aquests personatges com per a relaxar la tensió generada pel quartet principal.

Però Follies no seria el gran musical que és sense un element fonamental. Els fantasmes del passat. Així que comença, en arrencar l'obertura, podem veure el que queda de l'escenari del vell teatre i entre les ombres comencem a percebre les ànimes de les joves coristes que han quedat atrapades entre les parets de l'edifici. Vestides amb els seus lluentons però amb posats tristos, glamurosos i dignes però amb un punt derrotat, es passegen per tots els racons, actuen per a ningú i observen tot el que passa. Entre aquests fantasmes, també hi trobarem la Sally, la Phyllis, el Ben i el Buddy de fa 30 anys, i veurem fragments de la seva història i de les seves relacions. De mica en mica aquest passat s'anirà barrejant amb el present de manera que passat i present en moltes ocasions succeeixen alhora.

En Ben i la Sally, ara i abans

Aquest element dóna una dimensió espectacular a l'espectacle. Està perfectament utilitzat i ajuda a amplificar enormement l'emoció de l'espectador que moltes vegades veu el que els personatges diuen en el present i el que van dir en el passat. Moments com "In Buddy's eyes", on la Sally diu a en Ben que en Buddy dóna sentit a la seva vida, de cop és molt més emotiu quan veiem que la Sally del passat demana un petó a en Ben i que n'està bojament enamorada. El passat i el present es barregen també en cançons com "Who's that woman?". Les dones, amb tots els seus anys a l'esquena, s'animen a representar un dels números del seu repertori. És molt divertit veure com, amb les seves xacres, s'hi posen amb tota la seva empenta, però quan, de sobte, apareixen els fantasmes de quan eren joves, és tan bonic i tan emotiu que la llarga ovació al final de la cançó està totalment justificada.

"Who's that woman?"

Hi ha qui diu que sobren cançons a Follies, que hi ha cançons que es poden treure i no passa res. És cert que hi ha cançons que no fan avançar la trama però és que a Follies no hi ha trama per a fer avançar. Follies és un fresc, una foto d'uns personatges en un moment donat. I "Broadway Baby", "I'm still here" o "One more kiss" serveixen, com deia abans, per a tenir una visió més general d'aquest col·lectiu.

Elaine Paige defensant un brillant "I'm still here"

I una altra sorpresa és "Loveland". Mai no havia entès què volia dir això de Loveland ni quin sentit tenien algunes cançons de l'espectacle. Avui ho he entès. Loveland és l'experiència dels quatre personatges principals passat pel vernís de la revista. Cada personatge parla sobre si mateix però amb el posat d'un actor de varietats. D'aquesta manera passat i present, realitat i ficció queden barrejats en aquestes 6 cançons que componen "Loveland" i que porten a la catarsi final. Una proposta arriscada i que funciona meravellosament.

"You're gonna love tomorrow"

"Buddy's Blues"

El musical és una meravella però seria injust no destacar la gran producció que es pot veure ara a Nova York. Tot el repartiment està fantàstic. Podria anar enumerant un a un tots els actors de la companyia i destacar la seva gran contribució a l'espectacle. Segurament Bernadette Peters no està a l'alçada vocal del personatge de Sally. Fa patir força en els aguts de "Too many mornings" tot i que fa un "In Buddy's Eyes" prou convincent. És bona actriu i una estrella del teatre musical, però segurament l'espectacle hauria estat millor amb una actriu més equilibrada en les seves aptituds.

La posada en escena d'Eric Schaeffer és a l'alçada de les expectatives. Condueix l'obra amb molt bon ritme i els diferents plans de realitat estan perfectament mostrats i es barregen sense cap confusió. Traspua emoció pels quatre costats i poques vegades m'he aixecat en els aplaudiments finals amb un entusiasme tan sincer.

I per acabar només em queda parlar de Sondheim. Segurament és la seva millor obra. Musicalment és una obra riquíssima i complexa i les seves lletres són tot un món. Cada frase de cada cançó donaria per a fer un comentari. No hi ha cap banalitat en Sondheim i menys a Follies. Gràcies a aquesta profunditat on arriba el lletrista/compositor, l'obra és un mirall ple d'humanitat on ens podem veure reflectits en molts moments i això la fa encara més gran. És universal i, avui dia, 40 anys després de la seva estrena, perfectament actual: un clàssic en tota regla.

Nova York - Nadal 2011

Escric aquestes línies des del nostre apartament a l'Upper West Side de Nova York. La veritat és que em fa il·lusió. Sempre he vingut a aquesta ciutat com a turista, allotjat en hotels o albergs. El fet d’estar-te en un apartament durant 12 dies t’ofereix la possibilitat de viure la ciutat d’una altra manera, amb més calma, sense necessitat d’estar a la intempèrie més hores del compte i amb una cuina al teu servei. És cert que en una ocasió vam llogar un apartament ben minso i el vam ocupar 6 persones. Ara en tenim un de 100 metres quadrats per a dos. I el més interessant de tot plegat és que el cost final serà de zero euros. Hem fet un intercanvi de pis. Nosaltres ens allotgem ara al pis de la Daniella i ella vindrà a un dels nostres pisos a l’estiu. Tan fàcil i tan pràctic que costa de creure!

Així doncs, són les vuit del vespre, ja hem anat al teatre, hem passat pel mercat a fer la compra del dia i ja hem sopat. I ara, després d’una dutxa relaxant, aprofito per a comentar les quatre vivències que portem acumulades en aquests dos dies de viatge.

Ahir no va ser un dia massa interessant. Ens el vam passar viatjant. Vam arribar a l’apartament cap a les 12 de la nit i de seguida ens en vam anar a dormir.

Avui ens hem alçat, hem esmorzat alguna cosa que havíem comprat el dia abans i hem sortit a passejar. Primer hem passat per la Catedral de Sant Joan el Diví. Una catedral neogòtica feta abans d’ahir. Immensa i espectacular. Tot perfectament acabat i net i polit. És curiós com a casa nostra una obra així faria saltar espurnes d’indignació. Som fermament historicistes! Tot i que després anem enganyant els turistes sobre els origens de bona part dels edificis del nostre estimat barri gòtic, que de gòtic, en queda poc. 

Els americans són així, sense complexos. I et planten una catedral gegant al centre de la ciutat que sembla sortida de Port Aventura (si tingués la secció gòtica...). Però a mi m’ha semblat molt maca (els historicismes sempre m'han fet una mica de ràbia) i m'ha agradat molt com han integrat una exposició d'art contemporani sobre l'aigua per tots els racons de la catedral. Aquestes coses no les veiem gaire per casa nostra.

Després hem agafat Broadway i hem anat baixant. Hem fet una parada al Whole Foods de Columbus Circle i ens hem regalat una bona ració de clam chowder i, després d'aquest petit mos, hem continuat fins a Times Square, on ens esperava el Marquis Theatre i Follies. 

Però Follies mereix un post per a si mateix...

EUA - estiu 2010 / Arches National Park

11 d'agost de 2010

Potser és una mica estrany fer un post, a punt d’entrar al 2012, sobre l’estiu del 2010. Però això dels blogs és una cosa que demana temps i, tot i que vaig tard, vull deixar un record d’aquell viatge i d’aquells parcs inigualables.

Així doncs, després de deixar Yellowstone i passar per la capital de la terra dels mormons, Salt Lake City, vam arribar a Moab, una petita població encara a l’estat de Utah, que fa de campament base per a tots aquells que volen anar a visitar els dos parcs que són més a la vora: Arches i Canyonlands. 

Moab no té res d’interès. És una carretera amb petits edificis a banda i banda. Botigues amb material de muntanya, motels, restaurants. Un poblet dedicat al turisme. Vam arribar al migdia i vam anar al motel. Feia moltíssima calor o sigui que vam decidir quedar-nos a l’habitació fins que el sol baixés una mica i fes més suportable l’excursió. Alguns van gaudir de la piscina del motel. Jo em vaig quedar dormint, que tenia molta son. Quan em vestia per a la propera excursió, em vaig adonar que m’havia deixat les botes de muntanya al motel anterior! Vaig anar a comprar-me’n unes en una botiga propera. Van caure unes North Face. Cares però impecables.

Després de dinar vam enfilar cap a Arches. Aquest parc nacional destaca per tenir una gran concentració d’arcs naturals. En té prop de 2000! 

Aquí us poso un enllaç de la Viquipèdia per si voleu una mica més d’informació tècnica sobre el parc.

I aquí teniu el mapa del parc en pdf.

El dia era esplèndid. Els colors, molt vius. En entrar al parc ja ens va sorprendre la intensitat del color de les roques i les primeres formes curioses no es van fer esperar. Ens va fer molta gràcia la Balanced Rock, una immensa pedra que no saps ben bé per què no acaba de caure. I nosaltres vam caure en la temptació de fer-nos-hi la típica foto. Quantes se n’hi deuen haver fet d’aquestes... 

 Balanced Rock

I no només fotos. Aquest parc ha estat el decorat de innombrables pel·lícules. A Indiana Jones and the last crusade podíem observar la Balanced Rock a la primera escena.

Escena inicial i crèdits de Indiana Jones and the last crusade

Un cartell que explica la creació dels arcs

Vam anar a fer un tomb per The Windows, uns arcs molt grans i molt bonics. Hi ha una petita ruta que els fa la volta. Tenies la sensació d’estar en una pel·lícula de l’oest enmig d’aquell paisatge tan polsegós. M’imaginava en James Steward sortint de rere una roca i podia sentir l’eco exagerat dels trets en aquells duels impossibles entre cowboys i bandits.

Una mica més enllà vam visitar el Double Arch. Realment impressionant! Dos arcs units d’una mida descomunal. Sembla mentida que aquestes estructures sorgeixin de forma natural. Vam estar una bona estona bocabadats contemplant tanta meravella. 

Double Arch

L'increible Hulk també s'hi va passejar, pel Double Arch

I després vam fer una petita excursió cap a Delicate Arch. Volíem arribar abans que marxés el sol. És imprescindible veure la posta de sol en aquell paratge. Va ser tota una experiència. Realment cal un diccionari de sinònims per no anar repetint les mateixes expressions de meravella però és ben cert que aquest arc va ser un dels moments més impactants del viatge. Vas pujant pel camí i de cop, rere una paret de roca, apareix, majestuós, il·luminat per una llum d’un roig intens del capvespre. És un arc grandiós. I és allà, tot sol, enmig del no-res. És ben estrany i molt curiós. Allí ens hi vam estar una bona estona, fent fotos i veient com de mica en mica el sol anava marxant fins a deixar l’arc apagat. Sense la llum del sol no tenia cap gràcia. Quan marxàvem d’aquell lloc vam anar veient gent que arribava amb la por de no arribar a temps de veure l'arc iluminat per la llum de la posta de sol. No vam poder evitar exclamar uns quants “too late...” per sota el nas...

Delicate Arch

Delicate Arch i un intrèpid viatger

I ja de nit vam refer el camí cap a Moab. Vam fer un bon sopar en un restaurant mexicà i cap a dormir. Havíem d’anar a dormir molt d'hora perquè a l’endemà ens esperava la sortida del sol a Mesa Arch a Canyonlands, o sigui que el despertador el vam posar a les 4:30h de la matinada. 

Les doggie boxes es van convertir en una constant en aquest viatge

A Arches hi vam tornar el dia següent a la tarda. Tenia molt d’interès per veure Landscape Arch. Però la posta de sol no arriba a aquest arc. Suposo que aquí també és interessant veure la sortida del sol. Tot i així, és un arc preciós que no acabes d’entendre com s’aguanta i que segurament caurà qualsevol dia d’aquests. 

Fent l"indio" a Landscape Arch

 

Landscape Arch

Nadal a Broadway

Vacances de Nadal a Nova York! Això sí que és un gust de post! Va ser com un rampell. Un dia estava mirant la cartellera de Broadway i quan vaig veure la llista de  noms i d’espectacles, el següent que recordo és que ja havia comprat les entrades per a Follies. I sense tenir bitllets d’avió ni allotjament! Hi ha qui comença la casa per la finestra. Jo dec ser d’aquests.

Però és que la llista és molt llaminera:

-          Follies

-          Book of mormon

-          Porgy and Bess

-          Hugh Jackman – Back on Broadway

-          An evening with Patti LuPone and Mandy Patinkin 

Aquestes són les imperdibles. Tinc entrades per a totes menys per a Book of mormon. I és que per a aquest hit no n’hi ha. Ni una! O sigui que serà qüestió d’anar a la cua de les devolucions i esperar que hi hagi sort. Realment l’espectacle s’ho val. He vist alguns fragments per YouTube i m’he escoltat el CD amb atenció i és realment un musical brillantíssim. Hilarant! 

No podíem esperar menys d’una parella de talents radicals com els de Trey Parker i Robert López, autors de South Park i Avenue Q respectivament. Una història aparentment surrealista però molt menys anada de l’olla que la religió a la qual dedica la seva mala llet. En alguns moments no saps si riure o plorar. Aquí hi ha part del geni d’aquest muntatge. Veure com dos noiets repentinats intenten convertir els habitants d’una petita població d’Uganda al “mormonisme” quan ells estan patint els estralls de la sida, les ablacions o la pobresa general, m’ha provocat una sensació tan contradictòria que poques vegades he experimentat en un musical. Sigui com sigui, he de fer tot el possible per no perdre’m aquest The book of mormon! 

Aquí us deixo una cançó que, a més, es pot seguir amb subtítols en espanyol. No us la perdeu!

Hasa Diga Eebowai

  

I què dir de Follies? Una de les millors partitures d’un dels millors autors de teatre musical de la història. I ja està. I hauria pogut dir: la millor partitura del millor autor... Però després m’acusen de malalt i obsessionat per Sondheim... 

Fragments de Follies

Follies és una joia: "I’m still here", "Losing my mind", "In Buddy’s eyes", "Could I leave you?", "Too many mornings", "Don’t look at me", "Broadway Baby", "Who’s that woman?", "You’re gonna love tomorrow", "The story of Lucy and Jessy"... Insuperable! I la possibilitat de veure la Bernadette Peters i l'Elaine Paige en directe. Segurament la Peters ja no està com per a cantar "In Buddy’s eyes" (Ho ha estat mai?). Potser millor que aquell dia toqui la cover! Tot i que musicalment és fantàstic, no sé com deu ser el llibret. Les lletres de les cançons són magnífiques, com sempre en Sondheim, però em pregunto com deu ser el text de James Goldman. L’hauré de llegir abans per gaudir de l’espectacle en condicions. I espero que la posada en escena li faci justícia. Nervis!

Porgy and Bess encara no s’ha estrenat. De fet, veurem una de les prèvies. Per tant, no se’n sap res de res. Però els noms de George Gershwin, Norm Lewis i Audra McDonald són més que suficient per a fer-me comprar l’entrada. I quina entrada! A Broadway s’han tornat bojos. Si vols veure bé l’espectacle t’has de gastar 200$!!! Amb la història aquesta dels premium seats, t'atraquen a mà armada! Espero que valgui la pena...

Fragments de Porgy and Bess

Els altres dos espectacles són espectacles tipus concert. El del Mandy Patinkin i la Patti LuPone és més contingut i de petit format i sembla que cantaran cançons de Sondheim, Rodgers, Kander... Què més es pot demanar? Em pregunto quina edat deuen tenir ja? I quina edat tenien quan van estrenar Evita, fa mil anys...?

Getting married today/Loving you

El de Hugh Jackman és més “revistero” amb un cor de noies i una orquestra ben contundent. La segona part diuen que és una versió curta de The boy from Oz. Serà una ocasió ideal per a descobrir aquest musical pel qual va guanyar el Tony al millor actor de musical fa pocs anys. I una ocasió ideal per a veure en Hugh en acció i en directe. Realment aquest home és sorprenent. Que en Llobató es posi a cantar i ballar una cançó de Rodgers segur que deu deixar descol·locat a més d'un.

Back on Broadway Montage

Per a How to succeed in business without really trying, Anything goes, Spiderman,  Memphis, Sister act..., veurem com va a la cua per les entrades a meitat de preu.

Doncs res més. Espero tornar ben aviat per aquí i explicar amb pèls i senyals com ha anat l'experiència. Tant de bo que tot estigui a l'alçada de les expectatives. He de dir que últimament he tingut unes quantes decepcions a Broadway. D'aquí a un mes, més!

Excuses!

Déu n’hi do! Ara veig que he estat ocupat aquest primer trimestre del curs! Cap post des de finals d’agost!!! És cert que ha estat un trimestre dur de feina però afortunadament el cel comença a clarejar. I és curiós perquè aquest mes de desembre serà el més intens de l’any. Però la feina de preparació ja està feta. Ara només queda dur-la a l’escenari. Bé, res, que tot això són excuses. Hauria de vetllar més pel meu blog. Espero no trigar 3 mesos més abans del següent post! I no us penseu que després de tant de temps només aprofito per a comentar que sóc una persona mooolt ocupada. Ara us explico els meus projectes de cara a les vacances de Nadal. Però és que no volia barrejar excuses amb... Broadway!