Acaba l’estat d’alerta i entrem en l’estat de represa, la nueva normalidad que diuen a Espanya. Això vol dir que ens podem anar acomiadant d’aquestes imatges que hem estat vivint aquests mesos: aquest centre de Barcelona desert, el Born sense una ànima a les 22h d’un dissabte a la nit...
Ha estat un veritable plaer fer aquests passejos nocturns per una Barcelona buida de turistes i habitada només per barcelonins, tot i que passejant pel Born i la Barceloneta, que són els barris més propers a casa meva i per on més he passejat, m’ha sorprès la poca diferència que trobo entre l’aspecte dels turistes i el dels barcelonins. Passejant aquests dies per la Barceloneta, la diferència entre una primavera normal i la d’aquest any ha estat la quantitat de persones que hi passegen. Però la fauna sembla la mateixa. Se sent parlar tot tipus de llengües. Molt d’anglès, molt d’espanyol. Moltes llengües que no sé quines són. I gairebé gens de català. I entens que els barcelonins, avui dia, som una barreja de tot tipus de procedències: allò que es diu de “una ciutat cosmopolita”. I t' adones que el català té els dies comptats. Perquè els catalanopalants cada cop som menys. I en els últims temps he anat detectant entre els castellanoparlants una tendència a perdre la paciència amb els que intentem mantenir el català amb un ús habitual. Potser és només una percepció meva, però anys abans notaves un interès i una humilitat en aquells a qui et dirigies en català i no t’entenien. Ara s’ha convertit en gest de fastigueig i cert menyspreu. És una percepció personal, fruit de la meva pròpia experiència i no és extrapolable a tota la població, només faltaria. Però prendre consciència de la pèrdua de terreny de la llengua pròpia em preocupa i m’entristeix.
Per sort, la immersió lingüística resisteix malgrat l’atac fins i tot d’alguns partits que en el seu moment l’havien defensat a mort. Avui dia és de les poques iniciatives que mantenen la llengua arrelada a la població però estem sempre amb l'ai al cor de si al govern de torn se li girarà la castanya i la prohibirà. No serà per falta de ganes de bona part del Congreso español. De moment, el Suprem ja ha prohibit que les Balears, el País Valencià i el Principat es comuniquin entre ells en català com fins ara es feia amb normalitat, dient entre altres bestieses que la llengua d'ús la decideix l'Estat i que cada comunitat només pot usar la seva llengua pròpia en el seu territori: aquesta obsessió malaltissa de separar els parlants del català en diferents parlars. Com si això ho hagués de decidir un jutge i no un filòleg.
Però estem en uns moments en què qualsevol gest es pot convertir en un polvorí. Un amic, español y mucho español, un dia em va escriure furiós per unes declaracions "racistes i supremacistes" de l’alcaldessa de Vic. Jo no les havia sentit i li vaig dir que no sabia de què em parlava. Vaig buscar la declaració i vaig trobar que el que s’hi deia tenia sentit. Feia seva una campanya d’un grup de nouvinguts que demanen que no els parlis en castellà només perquè pensis que pel seu aspecte o per com parlen no t’entendran en català. Per tant, el que diu l’alcaldessa és tot el contrari del supremacisme. Diu: Tracta tothom igual malgrat les aparences. Així li ho vaig dir al meu amic i la resposta va ser triple dosi de bilis i mala llet. I és que aquestes declaracions van generar una guerra mundial mediàtica. Perquè la gent no té interès a analitzar el text o el context. Es queden amb el titular que segurament estarà manipulat pel mitjà de comunicació que vol escalfar l’ambient: "L’alcaldessa de Vic distingeix els catalans autòctons pel seu aspecte físic i el seu nom." I coses pitjors he llegit...
Entenc que en els temps actuals aquella declaració es podia considerar políticament incorrecta. Posava en una mateixa frase paraules i conceptes que són pólvora per a la caverna mediàtica espanyola. Però és que quina pena que fa aquesta tirania de la correcció, aquest anar amb peus de plom, aquesta censura constant. De debò que ara ens hem de replantejar i revisar la programació d'Allò que el vent s’endugué? No som prou grans per entendre el context històric de l’obra? Ens estem infantilitzant i perdent criteris de referència per poder conviure en una societat culta i madura. I les xarxes hi tenen molt a veure. Vomitar merda contra qui no t’agrada surt de franc a internet i cada cop l’estat d’ànim de la xarxa el tenen més en compte els qui remenen les cireres en tots els àmbits.
Bé, que me n’he anat per les branques. La qüestió és que, per una realitat demogràfica, el català va perdent tirada. Alguns diran que és llei de vida i que què hi vols fer. Segurament aquests alguns no dirien el mateix si el cas fos que l’espanyol estigués amenaçat per l’àrab, per exemple, a la península ibèrica. Em resulta inimaginable que l’estat espanyol no respongués amb absoluta contundència i orgull a qualsevol escenari on la seva llengua es veiés amenaçada. Si es fa des de Catalunya el mateix amb el català és que són uns supremacistes.
La supervivència de la llengua depèn dels seus usuaris i de nosaltres depèn que no mori. Algunes persones em diuen: Com és que el teu bolc és en català i no en castellà? En castellà tindries 500 milions de parlants i en català només 10. Ho entenc quan veig algunes pàgines de Youtube gestionades per catalans catalanoparlants totalment en castellà o pàgines dedicades a explicar totes les bondats de Barcelona on el català hi és absolutament absent de qualsevol entrada, comentari o opinió dels lectors. El negoci és en les visites i la pela és la pela.
Em costa més quan passejant per la ciutat veig que es més freqüent l’anglès i menys freqüent el català. És com tenir la sensació que t’estant prenent casa teva, que la teva ciutat ja no és per a tu. Allò de "hostes vingueren que de casa ens tragueren". Evidentment la ciutat és de tots i de tots els que decideixen quedar-s'hi a viure. I de cap manera voldria semblar trumpista amb allò de Americans first. Són sensacions, preocupacions, reflexions... No tinc cap solució al problema. La política es barreja amb l’economia i la demografia. Que cadascú parli com vulgui o pugui, faltaria més. Però una llengua és més que simplement un mitjà de comunicació. És història, cultura, t’identifica, t’agermana... Però no tenir poder de decisió i la capacitat de prendre les mesures corresponents sense que et vigilin i et censurin des del poder central és com conduir amb una mà lligada a l'esquena.
Tenim el català a l'UVI. És responsabilitat de tots treure’l d’allí.
