Nova York - Nadal 2011 - Follies

Vídeos

Follies és un musical amb música i lletres de Stephen Sondheim i llibret de James Goldman que es va estrenar a Broadway l'any 1971. Va ser un musical revolucionari com ja ho va ser Company, estrenat un any abans i amb cançons també de Sondheim. Avui dia gairebé totes les cançons d'aquest musical són clàssics del gènere i la seva dramatúrgia sense una línia argumental i el seu final oníric encara sorprenen a més d'un.

Avui hem tingut la immensa sort de poder veure el revival estrenat aquest any al Kennedy Center de Washington i que ara es pot veure al Marquis Theatre de Nova York.

No me'n puc estar i diré, d'entrada, que m'ha semblat meravellós. He sortit commogut, emocionat i gairebé sense poder parlar.

De Follies en coneixia les cançons però fins ahir a l'avió no m'havia parat mai a llegir el llibret. I ja mentre el llegia podia intuir que estava davant d'una obra de molta entitat. Però avui, veient la posada en escena, he de reconèixer que m'han començat a caure les llàgrimes des de l'obertura i que no han parat fins a l'exit music.

Som a l'any 1971. El teatre que va viure l'apogeu de la revista és a punt de ser destruït per a construir-hi un aparcament (en Joan Lluís Bozzo va estudiar-se Follies abans d'idear Flor de nit?). Dimitri Weismann (alter ego de Florenz Ziegfeld) organitza una festa amb les seves antigues coristes per acomiadar l'espai on van viure tantes experiències 30 anys abans. Entre els convidats trobem la Sally i el seu marit Buddy i la Phyllis amb el seu marit Ben. Aviat veurem que els dos matrimonis estan en la corda fluixa, que la Sally segueix enamorada d'en Ben com ja ho va estar quan eren joves, que la Phyllis no suporta en Ben, que en Buddy no suporta la Sally agra d'avui i enyora la de quan es van conèixer i que en Ben està més perdut que ningú. I tot això enmig d'un ambient de festa, de nostàlgia pels temps passats, de velles glòries, de cançons de revista... i fantasmes.

"Prologue"

Follies parla de la nostàlgia, de la joventut perduda, dels somnis pendents, dels vells amors i de la possibilitat de nous futurs. Ho fa amb un text inteligentíssim, amb uns diàlegs curts i sovint rematats amb rèpliques impecables, i una construcció de personatges brillant. Cada un dels protagonistes té mil i una capes que es van descobrint a mesura que l'obra avança, mostrant una riquesa poques vegades vista en un musical. Febles, orgullosos, dolguts, espantats... Tot plegat està mostrat amb maduresa i enginy. Com es fan mal els uns als altres i com es necessiten. I entremig de tots aquests conflictes, la resta de convidats ens mostren una petita parcel·la de la seva vivència artística i vital que serveix tant per a ampliar el ventall d'experiències d'aquests personatges com per a relaxar la tensió generada pel quartet principal.

Però Follies no seria el gran musical que és sense un element fonamental. Els fantasmes del passat. Així que comença, en arrencar l'obertura, podem veure el que queda de l'escenari del vell teatre i entre les ombres comencem a percebre les ànimes de les joves coristes que han quedat atrapades entre les parets de l'edifici. Vestides amb els seus lluentons però amb posats tristos, glamurosos i dignes però amb un punt derrotat, es passegen per tots els racons, actuen per a ningú i observen tot el que passa. Entre aquests fantasmes, també hi trobarem la Sally, la Phyllis, el Ben i el Buddy de fa 30 anys, i veurem fragments de la seva història i de les seves relacions. De mica en mica aquest passat s'anirà barrejant amb el present de manera que passat i present en moltes ocasions succeeixen alhora.

En Ben i la Sally, ara i abans

Aquest element dóna una dimensió espectacular a l'espectacle. Està perfectament utilitzat i ajuda a amplificar enormement l'emoció de l'espectador que moltes vegades veu el que els personatges diuen en el present i el que van dir en el passat. Moments com "In Buddy's eyes", on la Sally diu a en Ben que en Buddy dóna sentit a la seva vida, de cop és molt més emotiu quan veiem que la Sally del passat demana un petó a en Ben i que n'està bojament enamorada. El passat i el present es barregen també en cançons com "Who's that woman?". Les dones, amb tots els seus anys a l'esquena, s'animen a representar un dels números del seu repertori. És molt divertit veure com, amb les seves xacres, s'hi posen amb tota la seva empenta, però quan, de sobte, apareixen els fantasmes de quan eren joves, és tan bonic i tan emotiu que la llarga ovació al final de la cançó està totalment justificada.

"Who's that woman?"

Hi ha qui diu que sobren cançons a Follies, que hi ha cançons que es poden treure i no passa res. És cert que hi ha cançons que no fan avançar la trama però és que a Follies no hi ha trama per a fer avançar. Follies és un fresc, una foto d'uns personatges en un moment donat. I "Broadway Baby", "I'm still here" o "One more kiss" serveixen, com deia abans, per a tenir una visió més general d'aquest col·lectiu.

Elaine Paige defensant un brillant "I'm still here"

I una altra sorpresa és "Loveland". Mai no havia entès què volia dir això de Loveland ni quin sentit tenien algunes cançons de l'espectacle. Avui ho he entès. Loveland és l'experiència dels quatre personatges principals passat pel vernís de la revista. Cada personatge parla sobre si mateix però amb el posat d'un actor de varietats. D'aquesta manera passat i present, realitat i ficció queden barrejats en aquestes 6 cançons que componen "Loveland" i que porten a la catarsi final. Una proposta arriscada i que funciona meravellosament.

"You're gonna love tomorrow"

"Buddy's Blues"

El musical és una meravella però seria injust no destacar la gran producció que es pot veure ara a Nova York. Tot el repartiment està fantàstic. Podria anar enumerant un a un tots els actors de la companyia i destacar la seva gran contribució a l'espectacle. Segurament Bernadette Peters no està a l'alçada vocal del personatge de Sally. Fa patir força en els aguts de "Too many mornings" tot i que fa un "In Buddy's Eyes" prou convincent. És bona actriu i una estrella del teatre musical, però segurament l'espectacle hauria estat millor amb una actriu més equilibrada en les seves aptituds.

La posada en escena d'Eric Schaeffer és a l'alçada de les expectatives. Condueix l'obra amb molt bon ritme i els diferents plans de realitat estan perfectament mostrats i es barregen sense cap confusió. Traspua emoció pels quatre costats i poques vegades m'he aixecat en els aplaudiments finals amb un entusiasme tan sincer.

I per acabar només em queda parlar de Sondheim. Segurament és la seva millor obra. Musicalment és una obra riquíssima i complexa i les seves lletres són tot un món. Cada frase de cada cançó donaria per a fer un comentari. No hi ha cap banalitat en Sondheim i menys a Follies. Gràcies a aquesta profunditat on arriba el lletrista/compositor, l'obra és un mirall ple d'humanitat on ens podem veure reflectits en molts moments i això la fa encara més gran. És universal i, avui dia, 40 anys després de la seva estrena, perfectament actual: un clàssic en tota regla.