Aquest és un exemple clar de musical com a vehicle de lluiment per a una actriu important. Idina Menzel ha estat implicada des dels workshops d’aquest projecte i hi ha participat fins al final.
La història narra la vida d’una noia a punt de fer-ne quaranta, a Nova York. Com a partir d’una decisió trivial la vida la pot portar per un costat o per un altre. Elizabeth ara es dirà Eliza o Beth en funció de si veiem la seva vida a partir de la decisió A o la dicisió B.
S’agraeix veure a Broadway una història contemporània i quotidiana. No és comú i s’ha de valorar la valentia d’oferir una història costumista ambientada avui dia. No hi passen grans coses a If/Then. Bàsicament tracte el tema laboral i l’amorós. Malauradament aquest és el principal problema, que la història no té cap interès. Deixant de banda que l’excusa formal de presentar dues realitats possibles que es van desenvolupant successivament no funciona perquè les dues històries no estan prou contrastades i molt sovint no entens si estàs veient la història de Eliza o la de Beth, (aquest recurs no és nou i funcionava enormement millor a Our House) el musical no interessa perquè cap situació té prou entitat com per a mantenir-nos pendents dels personatges. Hi ha pocs moments divertits, com la cançó What the fuck, on Beth acaba preguntant-se com és possible que hagi acabat anant-se al llit amb el seu millor amic,
o dramàtics com la cançó I love you, I hate you.
Aquest és un dels millors moments del musical on veiem com el marit de l’Eliza s’acomiada i se’n va a la guerra i tot seguit li notifiquen la seva mort. Tot això durant una cançó on Eliza li canta al seu marit com l’estima i com l’odia per abandonar-la a ella i als seus fills. La cançó es va agreujant fins que ella, destrossada remarca que el va estimar, en passat, i com l’odia, acabant amb un sentit “fill de puta”. Aquest és un dels pocs moments emotius, que impacta per la seva intensitat emocional.
La resta, són anècdotes: unes amigues lesbianes, el seu amic de l’ànima que en una de les històries té una parella gai i en l’altra s’embolica amb ella, un embolic amb el seu cap que li va oferint millors feines…
Res especialment atractiu. I això és capital. El musical no s’enlaire en cap moment, a part d’algun instant aïllat.
S’agraeix la música de Tom Kitt, el compositor de Next to normal, que és interessant, treballada, amb recursos inesperats i amb unes bones orquestracions de Michael Starobin, el creador de les fantàstiques orquestracions de Sunday in the park with George. La pega és que al no tenir un bon text que la suporti, de vegades no n’hi ha prou amb la qualitat musical com per mantenir l’atenció.
La partitura no és fàcil i el repartiment la canta amb molta solvència. Dóna gust sentir cors tan ben afinats i amb tanta energia, fent, en alguns casos, filigranes harmòniques.
El repartiment és correcte tot i que no especialment destacable. A part d’Idina Menzel i Anthony Rapp (el Marc Cohen de Rent), destaca Rhona LaChanze Sapp, la guanyadora del Tony pel seu paper de Celie a The color purple que és qui s’acaba enduent la funció malgrat la popularitat de Idina Menzel fa tornar bojos als seus fans. Idina Menzel està simplement correcta. No destaca ni per a bé ni per a malament a part dels moments que ja he esmentat abans.
La posada en escena de Michael Greif, el director de Rent o Next to normal, és senzilla i funcional. Un immens mirall mòbil de vegades fa de sostre i d’altres es col·loca de manera que reflexa el que passa en escena creant imatges interessants, com a l’escena de l’accident d’avió on s’hi reflexen uns llums que hi ha al terra giratori i simulen estels.
Però en general dóna la sensació de ser un espectacle sobreproduït per justificar el preu d’una entrada de Broadway. Estic convençut que l’espectacle funcionaria molt millor en una versió de petit format, amb els actors més a prop i una escenografia més senzilla.
Un altre exemple de bones intencions i de resultats mediocres, en aquest cas, per culpa exclusiva del llibret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada