La decadència d’Occident

L’altre dia vaig ensopegar amb un programa de televisió on comentaven la suposada catàstrofe meteorològica deguda al fred siberià que havia anunciat el govern per a aquests dies i la reacció desproporcionada que hi ha hagut.

Ja havia sentit parlar, anteriorment, de la decadència d’Occident, però el fet que la relacionessin amb un fet tan proper em va sobtar.

El periodico de Catalunya 4 de febrer de 2012

Cauen quatre volves de neu i sembla que el món s’acaba. Tothom corre a buscar els nens a escola, es tanquen instal·lacions i a l’endemà no hi ha classe, no fos cas que... I és aquest “no fos cas que...” el que em fa pensar. Vivim en un món còmode, segur, confortable... Tot està controlat i no hi ha marge per al conflicte, la violència, el caos, la inestabilitat, la crisi. Totes aquestes coses ens provoquen un malestar profund i unes ganes boges de tornar al nostre niu, calentó i acollidor.

Avui dia estem absolutament obsessionats amb la seguretat. Volem protecció per damunt de tot. Ho portem fins a extrems tan desgraciats que estem convertint els nostres fills en figures de porcellana que, a la mínima rascada, ploren desconsolats perquè la vida els ha agredit. Ho tenen tot fàcil i els pares els tracten amb cotó fluix. Hem criat una generació que patirà la crisi més que ningú, perquè no està preparada per al canvi.

El que és més sorprenent és que tota aquesta qualitat de vida que tant ens agrada és, al mateix temps, la nostra condemna, el començament de la nostra decadència. En el punt en què hom no s’ha d’esforçar per sobreviure, quan la vida és fàcil i apartem qualsevol aspecte que ens espanti i ens allunyi de la nostra placidesa, la societat es torna mandrosa, passiva, sense esma. I sense una societat activa, no hi ha idees, no hi ha evolució.

Aquestes qüestions em fan pensar en un llibre que vaig llegir fa temps d’Isaac Asimov,  El final de l’eternitat (The end of eternity, 1955), una història de ciència ficció que jugava amb els viatges en el temps. Una nova raça, els “eterns”, viuen més enllà del temps i tenen un control total de la història humana, de tal manera que poden intervenir fent el mínim canvi per evitar grans catàstrofes. Són com els guardians de la humanitat, que vetllen perquè tot ens vagi rodat i visquem feliços i en harmonia. El problema és que milions d’anys més enllà hi ha els segles obscurs, on l’espècie humana s’ha convertit en éssers sense intel·ligència, amb característiques més pròpies del bestiar que de la humanitat tal i com la coneixem. La moral de la història ve a ser que tractar-nos amb tants miraments ens ha tornat estúpids i, per assegurar-nos un futur, el que s’ha de fer és destruir l’Eternitat.

Ràpidament podem fer paral·lelismes amb el món més ultraliberal que vol destruir la seguretat social. Però és que segurament no hi ha blancs ni negres en el nostre món i hi ha part de raó en tots els arguments.

Els països comunistes han fracassat, en part, perquè les seves societats no han tingut cap estímul per a progressar individualment. I els humans som absolutament individualistes. Vivim en societat perquè és més segur però volem ser únics i sentir-nos especials. 

Recordo, quan vaig anar a Cuba fa uns quants anys, que em va sobtar molt veure com un taxista ens explicava que era enginyer de camins i ports. Quan li vam preguntar com era possible que un enginyer fes de taxista ens va comentar tranquil·lament que guanyava més amb les propines dels turistes que amb el sou d’enginyer que li pagava l’estat. Un país que no valora l’esforç individual i no l’esperona està abocat al fracàs perquè ningú no s’esforçarà més del compte si no veu una recompensa al seu esforç.

Per altra banda, hi ha el sistema capitalista, atroç i rapaç, dels Estats Units, on només es valora el que dónes de tu mateix. Si ets espavilat probablement tindràs una bona vida, però si ets una persona mediocre (de la mitjana) o no tens gaires llums, més val que tinguis una família que et faci costat o segurament viuràs amb moltes mancances perquè els EUA són un país que no ajuda gens la gent amb dificultats. 

Europa és un entremig: un sistema capitalista que té una bona seguretat social. Segurament és el punt just, tot i que és possible que la crisi ens porti cap a un sistema més semblant al dels Estats Units. 

Sigui com sigui, Occident és avui dia molt conservador. És una societat espantada, que necessita seguretat per damunt de tot i que no vol renunciar, per res del món, als seus drets adquirits, a la comoditat del seu dia a dia. 

I aleshores surten veus que diuen que la crisi és el millor que ens podria passar, que la crisi vol dir oportunitat, canvi, renovació d’idees, noves alternatives...  

Segurament tenen raó. Però, segurament, els canvis que sorgiran no seran cap a millor. Quan les grans corporacions manen, no es pot esperar que els canvis que proposin els governs siguin per a fer un planeta més sostenible o per a acabar amb la fam al món. 

Jo no acabo d’entendre per què ha de passar per la reforma laboral la solució a tots els nostres problemes econòmics. Que l'acomiadament sigui pràcticament gratuït per a les empreses farà que hi hagi menys atur? Potser les empreses esperen aquesta reforma per a acomiadar de forma molt més econòmica tots aquells treballadors que fa anys que hi treballen perquè són treballadors cars i els nous que contractin els sortiran molt més bé de preu. Això és bo per al país o per a les empreses?

El futur que ens espera serà una regressió a uns temps on la societat lluitava molt més pels seus drets, una societat més mobilitzada i motivada, amb voluntat de justícia i ganes d’un futur millor.

Pensant-ho millor, potser sí que la crisi serà a fi de bé...

Comences parlant de peres i acabes parlant de cols. Potser he divagat una mica i no he concretat en res. Sigui com sigui, són moments de canvis. Tan de bo, d'aquí un temps, poguem constatar que han estat a fi de bé.