dijous, 26 de març del 2020

Nova York - Nadal 2016 (3 anys després...)

Els confinaments és el que tenen... Que et fan recuperar hàbits antics. I he recordat que tenia un blog on hi penjava coses com comentaris dels espectacles que anava a veure a Londres o Nova York. I veig que l'últim que hi tinc penjat és del Nadal del 2016. Ha plogut força des d'aleshores i la veritat és que he vist força cosa. Potser és una mica absurd després de tant de temps i segurament la memòria em fallarà i no recordaré exactament què em van semblar tots els espectacles que he anat veient. Però què carai...

De fet el Nadal del 2016 el vaig deixar a mitges. Vaig comentar Something Rotten i Dear Evan Hansen. Però me'n vaig deixar uns quants dels que no en vaig dir res:

Falsettos,  The last ship, The front page, Sweet Charity i Fiddler on the roof.

Així doncs, tot i que en versió més breu, aquí van quatre ratlles de cada un:

Falsettos

Falsettos era un dels motius del viatge. Un clàssic de William Finn i James Lapine dirigit pel mateix Lapine amb un repartiment de luxe. Una història costumista d'una Modern Family que avui dia no sembla tan agosarada com quan es va estrenar. De fet són dos musicals en un March of the falsettos (1981) i Falsettoland (1990) que es van ajuntar en un sol musical l'any 1992 i es van convertir en Falsettos, el musical que ara ens ocupa. Jueus, gais, lesbianes, psicòlegs, bons menjars, sida i moltes discussions i molta estima. Un món molt woodyallenanià que potser es passa de rosca amb el melodrama i que està conduït amb una música totalment al servei de la història, una posada en escena molt dinàmica en la que es va molt al gra i s'expliquen moltes coses en molt poc temps. Plena de referències culturals pensades per a un públic determinat que es poden perdre si no hi estàs molt al cas. Un musical molt àgil i divertit pensat per a un públic madur.    


I és una llàstima que per a aquesta revisió més de 25 anys després de la seva estrena s'hagi optat per la contenció i la censura. El musical original és rabiós, ple d'insults i paraules malsonants, extrem i arribant a l'histerisme. Aquí en canvi, tot està més mesurat, s'han censurat moltes paraules gruixudes, i els personatges són molt més racionals. Segueix essent un gran musical però a mi m'hagués agradat que fossin més agosarats. I per què si tota l'escenografia juga amb aquests blocs de construcció amb els que formen tots els decorats de l'obra, a l'escena final tenim una habitació d'hospital absolutament realista amb tots els elements perfectament definits? Un rampell de mandra per part de l'escenògraf...       



The last ship

 Aquest musical va ser una petita sorpresa. Explica la història d'un poble amb una comunitat dedicada a la construcció de vaixells. En un moment on el negoci no funciona i s'han de desmantellar les drassanes, es decideix construir un últim vaixell. Un musical benintencionat i amb resultats modestament satisfactoris, amb aquell esperit que respirava How green was my valley, el de la noblesa de la classe treballadora que amb esforç i sacrifici tira la vida pròpia i la dels seus, endavant. Bonic, emotiu, sense grans ambicions en la posada en escena, funciona amb correcció i crea moments interessants. No va anar massa bé de públic i per atraure més espectadors van incloure al compositor, l'Sting, en un dels papers secundaris, cosa que jo particularment, vaig agrair. 





The front page




Volíem veure Waitress però al tkts no hi quedaven entrades. Així que com que és un clàssic i el repartiment tenia bona pinta, vam optar per The front page, aquesta obra fantàstica que s'ha adaptat tantes vegades al cinema. Jo soc especialment fan de His girl friday i fins i tot vaig riure molt amb Switching Channels o sigui que hi anava amb ganes. Però em vaig trobar amb un muntatge que es rendia a les estridències d'en Nathan Lane. Tot eren crits, estirabots i ganyotes. Va ser tant francament insuportable que aquí ho deixo.  





Sweet Charity




Sweet Charity, Off Broadway i Sutton Foster. Què podia sortir malament? I realment va ser una gran experiència viure aquest clàssic esplèndid en un format tan petit i proper. Poder allagar el peu des de la butaca i trepitjar un escenari de Nova York sempre és bonic. L'abscència de mitjants estava ben suplida amb imaginació en la posada en escena i el repartiment estava entregat i era perfectament solvent. 


Tant que l'estrella, la Sutton Foster, no acabava de brillar com semblava que ho hauria de fer algú del seu nivell. Fins al punt que em va fer pensar que potser és una actriu amb algunes limitacions interpretatives. És evident que balla com ningú (especialment el claqué) i que va estar estupenda a dos dels musicals on havia pogut veure-la, a The drowsy chaperone i a Anything goes. Però és cert que a tots dos musicals no tenia un treball de personatge amb fons, amb un viatge emocional tan fort com el que té la Charity Hope. I si a sobre tens tan present la meravellosa interpretació de Shirley MacLaine a la pel·lícual d'en Bob Fosse, doncs és cert que la Foster no ho tenia fàcil. A mi em va semblar poc creïble i amb poc matís i va ser una petita decepció. Me n'esperava més d'algú de la seva talla. 



Fiddler on the roof



Un altre súper clàssic. Hi havia coincidit unes quantes vegades però mai m'havia decidit a veure'l. Daniel Burstein va ajudar a decidir-me després de l'alegria que em va causar a Follies pocs anys abans. I Judy Kuhn va ser una sorpresa inesperada i molt benvinguda. El muntatge va ser bastant convencional. Una d'aquelles operacions historicistes, mantenint coreografies originals, etc. En aquest cas, com que Burstein és un actoràs, va ser tot un plaer seguir les peripècies d'en Tevye a través d'aquest grandíssim musical al que no li passen els anys i que tindria ocasió de veure pocs anys després a Londres en una enorme versió d'en Trevor Nunn. 


I crec que no vaig veure res més. Poc més de tres anys després i ben sintètic però almenys hi he deixat constància!  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada