Phenomena, Super 8 i la nostàlgia

Sempre he tingut un punt de nostàlgic ben acusat. Com els personatges de l'última de Woody Allen, Midnight in Paris, que anhelen els temps passats. Jo no me'n vaig tan lluny en el temps ni m'obsessiono amb el tema però és cert que quan recordo les bones estones d'anys enrere em ve una enyorança que em queda ben endins. M'agrada escoltar músiques que escoltava antigament, mirar fotografies, veure pel·lícules que he vist mil cops... 

I dos esdeveniments aquesta setmana passada m'han despertat uns sentiments que situo en una època molt concreta i els he rebut amb molta emoció i alegria. Per una banda, he vist que ja es poden comprar les entrades per a l'últim Phenomena del mes de juny i, per una altra, he vist el tràiler de Super 8.

 

Phenomena és una gran iniciativa de no sé ben bé qui (he buscat informació al seu web i a Facebook i només surt el nom de Nacho Cerdà, el director de cinema) que vol recuperar una manera d'anar al cine com la de fa uns quants anys: sales i pantalles gegants, cues que feien la volta a l'illa i on havies d'arribar molt d'hora per aconseguir seure en una butaca decent, so impressionant i pel·lícules que van marcar una època. 

- És curiós. M'adono que em faig gran perquè la meva generació comença a agafar les regnes de la societat. I és una sensació molt estranya. Coses que per a mi són ben importants descobreixo que per a altra gent també ho són i, a sobre, tenen poder per a dur-les a terme. - 

Aquest final de juny podrem veure un programa doble excepcional: Regreso al futuro i ET el extraterrestre. Per a mi, dues pel·lícules clau i, sobretot la segona, font d'una muntanya de moments inoblidables. ET el extraterrestre segurament tindrà un post per a ella sola un dia d'aquests. És una de les pel·lícules que més m'han impressionat i que he vist més cops. Sempre m'emociona, em fa plorar i em porta a la meva infància, quan creia que amb la meva bicicleta podria volar i que conèixer alienígenes de bon cor era una cosa que podia passar en qualsevol moment. I això és el gran mèrit de Steven Spielberg, un director que adoro. Sobretot en la seva primera època, fins a mitjans anys 80. Pel·lícules on gent ordinària vivia experiències extraordinàries. Plenes de vida, emoció, aventura, humor, tendresa, personatges humans, carismàtics, i resoltes amb una eficàcia formal que et deixava sense paraules. 

Així doncs, gràcies a Phenomena, aquest proper 30 de juny, a les 20h, al cinema Urgell de Barcelona, amb còpies impecables, en versió original subtitulada i per només 8€, podré reviure per unes quatre horetes aquells moments. I estic segur que la màgia inundarà la platea. M'imagino que les 1800 localitats seran plenes de gent que van ser nens en aquella època i ja puc sentir els aplaudiments durant els moments clau i les llàgrimes a flor de pell en uns altres. Una catarsi col·lectiva. Segur.

Cartell de Super 8, a l'estil dels de Drew Struz

I tot això em porta a Super 8. És una de les pel·lícules d'aquest estiu, dirigida per J. J. Abrams i produïda per Spielberg. L'altre dia vaig veure el tràiler i vaig tenir una sensació molt curiosa. Aquesta pel·lícula vol recuperar l'esperit de les produccions de Spielberg dels 80: ET, Los Goonies, Gremlins, Regreso al futuro, Poltergeist... Aquelles pel·lícules que es convertien en grans esdeveniments i que tothom anava a veure, quan el blockbuster estiuenc tenia un altre significat i no pas el producte de màrqueting que és avui dia. I el tràiler realment evoca l'aire d'aquelles produccions i m'ha creat una emoció perduda de fa molt de temps. Una aventura amb nens, bicicletes, àliens... I una fotografia que recorda la llum del magnífic Allan Daviau que va pintar pel·lícules com ET, El imperio del sol o El color púrpura. No sé com serà el resultat final. Segurament no estarà a l'alçada de les grans expectatives que hi ha dipositat tothom i, no ens enganyem, Abrams no és Spielberg.


El tràiler de Super 8, aquí.

Però sigui com sigui, estic content d'haver tingut aquesta regressió als 80, quan la vida era tota una aventura i el futur, ple de possibilitats. Després del 30 faré un altre post per explicar les meves experiències durant i després de la projecció.

Començo a sentir aquella emoció com quan s'acostava l'estrena de la temporada... Espero que m'acompanyi per molts anys. La vida viscuda amb emoció és molt més interessant!

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 4

8 d'agost de 2010

Després de llegir i rellegir la guia, vaig decidir que la propera excursió seria "el camí dels estanys dels castors" (Beaver Ponds Trail). Aquesta ruta sortia des de la zona de Mammoth Hot Springs, així és que ens vam llevar, vam esmorzar (la llet de soja no va triomfar gens, la veritat, i la vam acabar llençant) i cotxe fins al començament de la ruta.

Pel camí vam seguir veient bestiar divers i tot de paratges de somni. Però és estrany com t'acostumes a tot i arriba un moment en què gairebé ni et sorprens.

Arribar a l'inici de l'excursió no ens va costar gaire. Vam començar pujant i al cap d'una hora vam arribar a un pla. El camí segueix a camp obert i es poden veure bones vistes de la zona de Mammoth.

I al cap de poc el camí s'endinsa en el bosc. El paisatge és preciós, un bosc de conte amb un caminet que va resseguint una colla de llacs de diferents mides.

 
 Aleshores vam patir un atac massiu. Ens vam trobar dins de núvols de mosquits famolencs que ens van començar treure la sang sense compassió. I vinga a córrer per fugir de les bèsties. Curiosament, com els vampirs, només ens atacaven en zones d'obaga. Quan trobàvem zones amb sol, ens deixaven tranquils. 




Així doncs, de sol en sol vam arribar al llac més gran de l'excursió. L'entorn era de postal. Tot un espectacle. Un dels membres de l'expedició diu que va veure un castor que se submergia en l'aigua. Jo vaig quedar amb les ganes. El motiu secret de fer aquella excursió era que durant l'EGB vaig ser de la classe de Castors i era gairebé un deure veure'n un en el seu hàbitat natural en honor a aquells vells temps quan vaig passar tantes bones estones. En comptes de castors, mosquits a manta. No es pot tenir tot.

 

El llac era el punt més allunyat d'aquesta ruta circular. Vam passar-lo i vam començar a tornar. La tornada, sense novetats destacables.

Arribats a Mammoth Hot Springs, cansats i amb gana, vam decidir dinar en una de les moltes taules que hi ha repartides pel parc. Jo em vaig quedar fent guàrdia i vigilant el material mentre els altres anaven a comprar beguda fresqueta i alguna cosa de postres. Vam dinar a l'ombra, ben a gust, i després vam fer la migdiada. La calma i la temperatura eren agradabilíssimes. I de cop ens va sorprendre una altra bestiola que passava per allà. Realment, els animals no passen ànsia a Yellowstone.





Després de descansar a consciència, vam decidir l'última excursió al parc: una cascada ben a prop de la zona del Grand Prismatic, les Fairy Falls. Així, de passada, tindríem l'oportunitat de veure el brollador des d'una altra perspectiva. Una mica més al sud hi ha una zona d'aparcament. Allà vam deixar el cotxe i vam començar el camí. Havíem llegit que per veure el Grand Prismatic des de més amunt, t'havies d'enfilar a una muntanyeta. Però no hi ha res indicat. Al cap d'una estona vam veure petits corriols que s'enfilaven cap amunt i en vam agafar un. Fent camp a través i després de desviar-nos una mica, vam arribar al cim del turonet des d'on es fan les típiques fotos d'aquell espai.

 

Després vam continuar la ruta. S'anava fent tard i teníem aquella llum tan bonica de les últimes hores de la tarda. Hi havia sol però també era núvol i queien quatre gotes de tant en tant. El paisatge era molt curiós. És una de les zones del parc que es van cremar en l'últim gran incendi i és plena d'arbres morts i d'arbres joves que estan creixent. Diferent i molt bonic. Vam continuar fins a la cascada. Com que era ple estiu, no anava gaire carregada però, tot i així, déu n'hi do l'aigua que baixava. Vam estar una estona més gaudint d'aquell racó de món i tot seguit vam tornar per on havíem vingut. L'espai, la llum, la conversa, la companyia... Tinc molt bon record d'aquella tarda.

Fairy Falls

Un cop vam arribar al cotxe, vam decidir que l'última nit a Yellowstone s'havia de celebrar. Vam anar cap a Old Faithful i vam fer un bon sopar. Ja de nit, cap a Fishing Bridge a fer la dutxa de rigor i cap al sac. Després de tantes nits ja no teníem cap mania. El cos, acostumat a la duresa del terra i al fred nocturn, va caure rodó després de riure una estona a costa de la carraca/llanterna. Pot haver-hi estri menys eficaç? 

Era l'última nit a Yellowstone però encara quedava molt de viatge!

Operetta

Dramatúrgia i direcció escènica
Jordi Purtí

Direcció musical
David Costa

Arranjaments
Pere Mateu Xiberta
Esteve Palet Mir

Escenografia
Montse Baeza
Pablo Paz

  
Figurinisme
Rosa Lugo



Intèrprets (Cor de Teatre)
Montse Baeza
Carles Besalú
Gerard Capdevila
Mariona Callís
Lluís Coll
David Costa
Paula Costabella
Ginesta Ferrer
Anna Figueras
Lali Figueras
Gemma Fontbernat
Llorenç Gómez
Lluís Gratacós
Arcadi Juncosa
Alicia Lorente
Iona Llagostera
Eduard Mas
Albert Massip
Natacha Nesterchuk
Laura Pla
Adriana Planagumà
Pere Quintana
Joan Rigat
Rosa Rigau
Mònica Vila
Joan Vila



Aquest diumenge passat vaig tenir la sort de poder gaudir de l'espectacle Operetta al Teatre Nacional i m'he volgut afanyar a escriure un post sobre aquest muntatge perquè aquest cap de setmana que ve serà l'última oportunitat de veure'l, si més no, en aquest teatre, i voldria aprofitar per a recomanar-lo a tothom.

Fa cosa d'un any vaig veure El concert, una mena de concert teatralitzat a la sala Gaudí, on el Cor de Teatre oferia una visió renovada del que pot ser un concert de cant coral. De memòria, sense director, amb humor, coreografia, posada en escena... Em va sorprendre molt positivament i vaig pensar que caldria seguir-los la pista.

Quan vaig saber que Cor de Teatre entrava a la programació del Teatre Nacional vaig quedar molt sorprès. El salt d'aquesta colla era mortal i sense xarxa. Un cor amateur de Banyoles de cop dins de la programació oficial del Teatre Nacional? No coneixia Jordi Purtí, el director d'aquest espectacle però es veu que és un director molt reconegut i que quan va veure El concert a la Gaudí va pensar que havia trobat el col·lectiu ideal per a col·laborar-hi. Així doncs, de la mà de Purtí, l'arribada al Nacional ha estat per la porta gran.

Amb ganes i afecte vaig arribar al teatre. A deixar-me sorprendre i seduir. I vaig acabar dret i formant part d'una ovació com poques vegades he vist en un teatre català. Molt emocionat no només per la qualitat evident del que acabava de presenciar sinó també de pensar que allò era fruit de la passió i les hores (moooltes hores) d'un grup d'amics que es reuneixen per cantar i que tenen cada un la seva feina que els dóna menjar. La demostració que, si creus en el teu projecte, tot és possible.

Les virtuts que ja es veien a El concert, aquí estan multiplicades per mil. No només per les possibilitats d'un Teatre Nacional sinó, sobretot, per la posada en escena del director. Mil idees visuals per minut, poètic, divertit, enginyós, trepidant, precís... I els membres del cor són impecables com a actors també. Molt deixats anar, moltíssima energia, molt de clown i teatre de gest i, altre cop, molta precisió. És un espectacle que funciona com un rellotge i totes les peces van perfectament a lloc.

Per això és tan impactant: perquè res grinyola i fan que sembli fàcil una cosa que és complicadíssima. Perquè encara no he parlat de la música. I és que, al cap i a la fi, és un concert. Com a membre de cors i director coral, puc valorar ben bé la dificultat tècnica que representa el que fa Cor de Teatre a escena. I és impressionant el resultat. Quan tots els membres del cor es dispersen per l'espai, les diferents cordes es barregen i, a sobre, canten sense director, un pensa que el desastre és imminent. Però no. Tot flueix sense contratemps, tot és a lloc, canten ben junts i afinats, amb bon gust i amb molt bones veus. El joc contrapuntístic, els solistes, les dinàmiques... I els arranjaments no són fàcils. A càrrec de Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir, són complexos i molt eficaços. No és fàcil arranjar per a cor obres simfòniques o substituir l'orquestra d'una ària per un cor. Els arranjaments són molt bons i funcionen perfectament. També s'ha de destacar algunes de les veus solistes del cor que brillen amb força. En l'aspecte tècnic, cal dir que els micròfons d'ambient donen el punt just de gruix necessari i la reverberació precisa. Impecable.

Molts moments per a destacar. La sortida del piano, una imatge molt poètica on la música surt de dins mateix de l'instrument en la forma dels membres del cor; el fragment de Wagner, molt bonic i hipnòtic; Saint Saëns, un arranjament preciós; el fragment dels esports; la història d'amor dels escombriaires; Carmen a ritme d'esternut... La veritat és que costa destacar un fragment respecte dels altres. És un espectacle molt homogeni, molt compacte i regular.

En definitiva, una proposta molt recomanable i que tant de bo trobi sortida en un teatre privat de la ciutat on pugui fer una temporada ben llarga. S'ho mereixen!


I ara, a omplir-los les dues últimes funcions!

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 3

7 d'agost de 2010

El tercer dia a Yellowstone ens vam llevar amb ganes de alguna cosa que anés més enllà de les activitats més turístiques. Encara ens faltava la zona de West Thumb però com que estava a la sortida del parc, la deixaríem per a quan marxéssim. Així doncs, ens vam encaminar cap a Fishing Bridge on hi ha un centre d'atenció turística i on una ranger molt amable ens va aconsellar tot tipus d'excursions d'un dia que es podien fer al parc. A mi m'hagués encantat fer una travessa de tres o quatre dies sense veure cap tipus de civilització però no teníem més temps ni l'equipament adient. Vaig aprofitar i també vaig comprar una guia amb les millors rutes a peu per Yellowstone.

La primera ruta que vam triar va ser una ascensió a Mt. Washburn, la muntanya més alta del parc, a 3122 metres sobre el nivell del mar. A dalt de tot hi ha un punt de vigilància per detectar possibles incendis i posar-hi remei abans que sigui massa tard. És una excursió maca, amb un camí ple de flors i vistes de tot el parc. Però no és gaire impressionant. Després de tot el que havíem vist, ens vam quedar amb ganes de més.  Van ser dues hores de pujar, una estoneta per admirar les vistes i una hora i mitja de baixada.

Tot de flors van resseguint el camí

Un coiot que passava per allí

Un esquirol ben alerta

Vista de Yellowstone des de dalt del Mt. Washburn

Hem fet el cim!

Un cop vam ser a baix vaig agafar la guia i vaig triar una altra excursió. Cascade Lake, un excursioneta molt senzilla però preciosa, que comença molt a prop de Canyon Village i s'endinsa cap a l'interior fins arribar a un llac. El camí va per un prat molt tranquil i és molt fàcil de transitar. A mig camí vam parar a dinar. Malauradament va començar a ploure però van ser quatre gotes i no hi va haver cap drama. Vam veure un ós ben lluny, una colla de "bambis" ben a prop i, fins i tot, vam tenir un ensurt quan ens vam trobar a un bisó estirat just al costat del camí. Vam fer el cor fort i, amb la valentia que ens caracteritza, vam continuar com si res no hagués passat.

Cascade Lake Picnic Area Trail

Aquí vam dinar, sota uns núvols  amenaçadors

Allà al fons hi havia un ós

Cascade Lake

Després de caminar durant tot el dia, vam voler acabar la jornada a Grand Canyon altre cop. Ens havia impressionat tant que vam voler observar la gran cascada des de l'altre vessant. Vam agafar el cotxe i vam anar cap al South Rim del canyó. Vam anar parant i vam anar visitant els diferents miradors. Finalment vam voler baixar per Uncle Tom's Trail, unes escales ben empinades que baixen cap a un mirador que té unes vistes de la cascada que són impressionants. Baixar va ser més fàcil que pujar...

Detall de les pedres grogues del canyó

Lower Falls

Inici del Uncle Tom's Trail

Baixant per Uncle Tom's Trail

És més fàcil baixar que pujar...

Entre pluja i sol vam tenir moments molt bonics de llum. Fins i tot un arc de Sant Martí. Però ja se'ns feia tard i vam voler anar a sopar alguna cosa. Ho vam intentar a Canyon Village però ja tancaven i no ens van deixar seure en cap taula. Com que el supermercat encara estava obert, vam comprar quatre coses i ens les vam menjar al cotxe mateix, mentre a fora en queia una de bona. Ho tenen molt ben muntat aquesta gent. Vaig escalfar aigua d'allà mateix en un microones i em vaig poder fer una sopeta calenta que em va venir la mar de bé.

Una dutxa a Fishing Bridge i a dormir.


No va ser un dia tan espectacular com els anteriors però el fet de sentir tota aquella natura salvatge lluny de les zones més civilitzades va ser molt enriquidor. Mentrestant, m'anava estudiant la guia per a trobar bones rutes per al dia següent.

Un pare, una mare, dos pares, dues mares o un pare i una mare?

Avui llegia una notícia al diari que m'ha semblat escandalosa:

Una jutge de BCN concedeix l'adopció d'un menor a una lesbiana "per imperatiu legal"

La magistrada substituta al·lega que "l'ideal" és tenir pare i mare, ja que així ho va determinar Déu

 

Tan poques paraules i tantíssimes consideracions! Per començar, que aquesta magistrada s'hauria de dedicar a una altra cosa. Monja, segurament. És una vergonya que una treballadora pública del món jurídic posi en dubte, amb consideracions personals, les lleis que ha de fer complir. Si les persones que ens emparen a nivell judicial poden posar les seves reserves morals per sobre de la llei, anem llestos! O sigui que no estaria de més una dimissió immediata d'aquesta magistrada, anomenada María Rosa Gutés Pascual, i que se'n vagi a treballar a un convent on segur que podrà aplicar les lleis divines sense cap contratemps.

 

Després, llegint les apassionades opinions dels lectors, he pogut llegir això:

 

La madre naturaleza no va a cambiar y un niño necesitará siempre un padre y una madre. Los gays y lesbianas se comportan como niños mal criados y caprichosos en su empeño por aparecer normales cuando no lo son.

 

Un parell de lleons en plena acció

Bé, ja hi som amb el tema de la naturalesa i l'homosexualitat... Des que va sortir la llei del matrimoni homosexual, no deixem de sentir comentaris que diuen que això és una barbaritat, que el matrimoni només pot ser entre un home i una dona, que així ho ha dit Déu, i que les relacions sexuals entre dues persones del mateix sexe és antinatural... Aquest discurs de la dreta i de l'església (parlar d'uns sembla que és com parlar dels altres... tenen la mateixa moral) tan retrògrad i conservador no té cap sentit. Aquesta gent confon natura amb La casa de la pradera on la figura de la família exemplar és una mostra exacta del que ha de ser una bona família: tradicional i cristiana. Però això no té res a veure amb la natura. Si busquem l'homosexualitat en el regne animal, ens trobem que gossos, gats, lloros, pops, hienes, etc. tenen relacions pecaminoses i poc naturals. Resulta que molts animals són bisexuals i alguns clarament homosexuals. Es diu que l'índex d'homosexualitat en els animals arriba fins a un 15% tot i que, en el cas de la cacatua rosa, fins a un 44% dels seus exemplars mantenen relacions amb membres del seu propi sexe. Realment, la sexualitat animal va més enllà del que la nostra moralitat està disposada a acceptar. Les xinxes guarden l'esperma dels seus amics en el propi cos per dipositar-lo en el cos de les femelles (marranots...) i les oques tenen vincles homosexuals i, fins i tot, arriben a fer un ménage à trois quan una femella, gelosa, els interromp. Dofins, macacos, bonobòs (que es masturben i es miren a la cara mentre tenen relacions sexuals)... Més de 1500 espècies! Per tant, podem assegurar que l'homosexualitat és absolutament natural. 

Dos ximpanzès amorosos

 

Alícia Sánchez Camacho

Ara bé: el que no és tan natural és el matrimoni. Aquest contracte sí que és absolutament humà. 

 

I avui dia els homosexuals també es poden casar. Però aquests matrimonis poden adoptar fills? Segons Alícia Sánchez Camacho, capo del PP català, és evident que no. Recordo com aquesta dona em va fer bullir la sang en l'última campanya electoral quan va participar en el programa Tinc una pregunta per a vostè. Va ser tota una declaració de principis i un exemple de cinisme extrem. Li van preguntar si una parella homosexual podia adoptar un fill. Ella va respondre que no, que això no era raonable, que un nen necessita sí o sí la presència d'un pare i una mare, no pas de dos pares o dues mares. I tot seguit va precisar que era un tema sensible per a ella perquè resulta que és mare soltera gràcies a la inseminació artificial. ?!?!?!?  Es pot ser més incoherent? Dues mares no poden tenir un fill però una sí. Què vol dir això? Si estan en contra que dos pares o dues mares adoptin, també haurien d'estar en contra que un pare sol o una mare sola adopti o es quedi embarassada per mitjans artificials. És de sentit comú. Una persona sola cuidarà pitjor un nen que dues persones. Simple matemàtica. Quatre mans, quatre ulls, quatre cames, poden més que dues. Malauradament no té cap explicació que no sigui homòfoba. El que no vol l'església ni el PP és que un matrimoni homosexual pugui adoptar. Però no perquè un nen necessiti un pare i una mare sinó perquè és un tipus de relació basada en el pecat i mal vista per Déu Nostresenyor. I ja està. Tota la resta són focs d'encenalls per distreure la població del que hi ha realment. Afortunadament som al segle XXI i les coses han canviat. L'homosexualitat ha existit sempre però ara està més protegida que mai (tot i que encara queda molt de camí per recórrer) i la dreta no sap com amagar o difuminar la seva presència. I no deixarà de posar pals a les rodes a tots els intents per normalitzar-la. 

 

Sigui com sigui, m'alegra llegir que, malgrat la senyora María Rosa Gutés Pascual, la parella de la dona que ja tenia el fill en adopció ha pogut dur a terme la seva propia adopció del nen, ara fill legal de totes dues, i em fa sentir bé pensar que vivim en un país on això, malgrat tot, ja és possible.

El frau de l'homeopatia

L'altre dia vaig escoltar una entrevista a Catalunya Ràdio en què un metge molt reconegut de qui malauradament no recordo el nom, parlava de psicologia i psiquiatria, de fàrmacs i altres drogues. Quan en un moment concret li van preguntar sobre l'homeopatia, no va dubtar ni un segon. Va afirmar amb absoluta rotunditat que l'homeopatia no té cap valor terapèutic real més enllà de l'efecte placebo i va explicar que, fa pocs mesos, una comissió encarregada pel parlament britànic va recollir tota la informació existent sobre el tema i van arribar a la conclusió que en cap cas es podia demostrar que els beneficis superaven l'efecte placebo abans esmentat.

La veritat és que vaig aplaudir aquestes afirmacions. Més d'un cop m'he "barallat" amb un amic per aquest tema. Quan l'homeopatia va començar a ser moda al nostre país i vaig començar a veure les coses tan estranyes que feien alguns amics, em va pujar una mica la mosca al nas. Jo sempre he sigut molt escèptic i necessito explicacions raonables. Quan preguntava les raons d'una cosa o de l'altra, sempre em sortien amb arguments molt volàtils, ambigus, molt new age. I gens convincents. Per aquest motiu vaig començar a investigar una mica sobre l'homeopatia, per saber quins fonaments té. I aleshores em va quedar tot clar...




Estem en un moment en què l'esperança de vida és cada cop més alta i la medicina occidental rendeix al màxim. Vivim més que mai però no en tenim prou i demanem miracles. Evidentment la medicina occidental no és infal·lible i, segurament, en casos greus, quan t'arregla una cosa, te n'espatlla una altra. Però si tenim aquesta esperança de vida i vivim millor que mai, no és només perquè tinguem més higiene, com diuen alguns que desestimen aquesta medicina. S'hi dediquen molts estudis, molta investigació, molts diners i molta energia. És cert que també hi ha molts interessos, com en tots els àmbits del capitalisme atroç en què vivim, però crec que si fem un balanç just, podríem assegurar que si tens una malaltia greu, millor que vagis a un bon hospital de la seguretat social. De moment, és clar. No sé si podrem dir el mateix després del pas (espero que fugaç) d'en Mas per la Generalitat.

I de moment no vull discutir els avantatges de totes les medicines alternatives perquè no les conec prou. Segur que moltes de les seves aplicacions són efectives i moltes no serveixen per a res. Per molts interessos que hi hagi en el món farmacèutic, em costa de creure que les universitats no les hagin investigades a consciència per veure si tenen un valor real i les hagin fetes passar pel mètode científic i tots els procediments estrictes que es fan servir per a validar tractaments que passen al nostre sistema sanitari. Estic segur que la nostra medicina seria la primera interessada a aplicar tractaments efectius i integrar-los en la indústria.

Sigui com sigui, sobre el que més m'he informat és sobre l'homeopatia. I la veritat és que és per a arrencar a córrer. És escandalós!

Comencem pel començament:

Samuel Hahnemann

Tot va començar fa uns 200 anys quan Samuel Hahnemann, un metge alemany, va tenir la idea que per curar qualsevol trastorn que afecti un ésser viu, s'havia de combatre amb un trastorn més fort que, sense ser idèntic al que es desitjava combatre, fos similar en les seves manifestacions. Dic jo que deu ser com intentar curar un refredat amb el virus de la grip A. Un altre concepte una mica especial és el de la definició de malaltia, que és com un mal espiritual o una aberració. A més a més, proclamen que no hi ha dues malalties iguals i que els homeòpates curen malalts particulars i no pas malalties. Fan una distinció entre tres tipus de malalts:

1. El tipus carbònic: persones de temperament clar i decidit.
2. El tipus fosfòric: persones altes, delicades, amb gestos expressius, amb rampells d'entusiasme interromputs de sobte per moments de desil·lusió.
3. El tipus fluòric: persones de pas inestable i gestos desordenats.

Els va fer tastar diferents substàncies per veure quin efecte provocaven. Ho va anar apuntant tot al seu llibre Matèria Mèdica. Aquest pas el va anomenar "provació".


Com que algunes de les substàncies eren molt tòxiques i, és clar, els pacients es morien, aquest savi va decidir diluir-les per disminuir-ne l'efecte. Com que veia que no hi havia canvi en el resultat (ni per a bé ni per a mal), va tenir la brillant idea que com menys quantitats de l'element en qüestió, més gran seria l'efecte que tindria en el nostre cos.

Aleshores van venir les dilucions. Agafes una mesura de l'element tòxic que t'interessa, la poses en un pot amb nou parts d'aigua (l'aigua, l'alcohol, la lactosa i el sucre són els diluents més comuns) i el sacseges enèrgicament. Dilució més agitació dóna dinamització. Aleshores agafes una part d'aquesta dissolució i la tornes a barrejar amb nou parts d'aigua. I tornes a dinamitzar. Aquest procés s'ha de repetir moltes, moltes, mooooltes vegades. Sense oblidar-te de sacsejar l'aigua cada vegada, és clar. Es fa tantes vegades aquest procés que per pura estadística, el més probable és que en el resultat final no hi hagi cap mol·lècula de l'element principal. Ni una. Però és que en homeopatia, com més diluïda estigui la substància, més potent serà...

Però tot té explicació. Resulta que els homeòpates consideren que l'aigua té memòria. Aleshores, quan sacsegem l'aigua amb l'element que ens interessa, aquesta queda impregnada de les característiques d'aquest element. I així, encara que no hi hagi cap partícula a l'aigua, l'efecte és el mateix... S'ha de dir que no només té memòria sinó que, a més, és de molt bona pasta i té coneixements mèdics perquè només recorda allò que ens pot fer bé. Encara que s'hagi barrejat amb porqueria diversa, contaminació, radiació, etc. només recorda aquell component que necessitem...






Bé. Fins aquí podíem arribar. No puc escriure més barbaritats.

Així doncs, com és que l'homeopatia té tant d'èxit avui dia? Segurament, la immensa majoria dels seus clients no saben tot això. I la indústria farmacèutica se n'ha aprofitat. Una pastilla de sucre que no fa mal ni té efectes secundaris és un negoci fàcil i rodó. Només cal que alguns metges la receptin. I ja tenim l'homeopatia dins del sistema occidental.

Evidentment, segur que hi ha gent que diu que l'homeopatia els ha anat bé. Seguríssim. Però és que el poder de la suggestió és altíssim. Per això els fàrmacs "legals" passen uns estrictes controls i processos de doble cec on una part de la mostra pren el fàrmac i l'altra part un placebo i ningú no sap qui ha pres què, ni tan sols els metges, no sigui que es manipuli el resultat ni que sigui sense voler. Si algú pren una pastilla de sucre i creu que es curarà, és possible que això passi. També és possible que aquest algú es prengui la pastilla de sucre amb gust de menta en el moment en què la grip ja va de baixa i allò que ha passat de forma natural ho atribueixi a la pastilla. També és comú que un remei homeopàtic en realitat no ho sigui i que tingui en la seva composició alguna herba que tingui un component realment actiu.
I també és cert que els homeòpates dediquen molt de temps i atencions als seus pacients. Avui dia, que tot és tan ràpid i tecnificat, la gent també vol ser escoltada i entesa. Que s'atenguin les seves necessitats emocionals. Segurament, si l'homeopatia estigués plenament integrada en el sistema públic, amb el seu poc temps d'atenció personal, fins i tot perdria bona part de l'efecte placebo.

Normalment, l'homeopatia tracta dolences que no són greus però que són molt molestes. El problema de tot plegat és que hi ha gent que es pot deixar enredar per aquest món i, en el moment en què tingui una malaltia greu, cregui que se'n pot sortir a base de pastilles de menta.

És sorprenent que avui dia hi hagi gent que es deixi portar per la fe d'aquesta manera. En un moment en què gairebé tot té una explicació racional, algunes persones prefereixen viure pensant que altres mons són possibles i que no tot ha de tenir una raó de ser que hàgim de conèixer. Segurament és una evolució de la fe religiosa, una necessitat de creure en coses que són fora de l'abast de l'home. Com tot, amb mesura, no ha de ser perjudicial. Però fa por pensar que hi ha pares que no vacunen els seus fills perquè no creuen en les vacunes, o que no deixen que els facin transfusions de sang perquè va en contra de la voluntat de Déu i tantes altres monstruositats. Afortunadament són minoria.

Des d'aquí només poso un petit gra de sorra en favor de la veritat, de la raó, de l'anàlisi i del sentit comú.

I que cadascú faci el seu camí.

Per si a algú li interessa, aquí deixo un enllaç on s'explica la història de l'homeopatia en format de còmic.
Homeopatia, un còmic de Darryl Cunningham




 _