1000 visites

En començar aquest blog, em preguntava els motius d'escriure'l. I em reafirmo en la idea que és més terapèutic que no pas exhibicionista. Però he de reconèixer que la pestanya d'estadístiques amb la qual pots veure el nombre de visites del blog, és un lloc que consulto de tant en tant. La veritat és que em fa gràcia veure les visites que tinc, des d'on vénen i quins són els posts més visitats.

I ara he arribat a les 1000 visites. No sé si són moltes o poques. I no m'importa gens. No penso canviar la manera ni el contingut dels posts. Perquè escric allò que em ve de gust en cada moment i em sembla molt bé que sigui així. Però aquesta xifra, ben significativa, em dóna una excusa per a fer una valoració del que han estat per a mi aquests 6 mesos de blog.

És curiós recordar l'empenta inicial en començar-lo. La meva idea era escriure sobre moltes coses i especialment sobre totes les pel·lícules i obres de teatre que veiés. Vaig començar amb molta disciplina i vaig fer una crònica sobre les primeres dues pel·lícules que vaig veure. Però de seguida em vaig adonar que això de donar contingut a un blog i fer posts interessants i ben fets, porta molta feina! I el meu ritme de veure pel·lícules és molt més ràpid que el meu ritme de fer posts. Així és que entenc que resulta estrany que en aquests 6 mesos només hagi parlat de Tangled i 127 hours, dues pel·lícules que tampoc no són massa especials. N'he vist moltes més. Que ningú no es pensi que són les úniques que he vist! Però he entès que si vull dedicar un temps a explicar coses, han de ser coses que em vingui molt de gust explicar perquè hi hauré de dedicar molt de temps. Per això he dedicat alguns posts a alguns espectacles que m'han impressionat (i he volgut posar el meu gra de sorra en la seva difusió) o a alguns temes que m'indignen especialment com l'homeopatia o la religió i, en especial, he volgut dedicar uns quants posts al viatge de l'estiu passat començant per Yellowstone i que espero completar amb els altres parcs naturals que vam visitar. En definitiva: coses que m'interessen i em commouen.

Això dels blogs és un format amb moltes possibilitats. El fet de poder posar fotos, vídeos i enllaços, penso que enriqueix molt el que podria ser un simple diari personal. Les noves tecnologies fan que puguis deixar una empremta en el món virtual però també que tinguis un record de les teves vivències i pensaments a tot color i en cinemascope! No sé si continuaré escrivint aquí durant molts anys, o si el mes que ve me'n cansaré i no hi tornaré a escriure, però el que és segur és que una part de tu queda registrada entre aquests zeros i uns i serà bonic fer un repàs, d'aquí a 10 anys, del que pensava quan en tenia 36.

6 mesos, 1000 visites i 20 posts. I el gust de saber que no hi ha cap exigència, que sóc lliure per a continuar aquest blog com a mi em vingui de gust. Moltes idees i molts temes possibles em vénen al cap. I segur que de mica en mica aniran caient en els posts venidors.

No hi ha pressa. A veure si quan arribo a les 2000 visites he fet 20 posts més. Potser faré un altre post per a comentar-ho. O potser no.

Sigui com sigui estic content d'haver entrat al món dels bloggers i espero que la cosa continuï per molts anys.

Phenomena - Regreso al futuro / ET el extraterrestre

Quina vetllada... La veritat és que no sé per on començar. Suposo que pel començament estaria bé...

Vaig demanar de sortir abans del curs que estic donant encara, per poder fer una bona estona de cua i poder aconseguir les millors butaques. Recordant els vells temps en que anava a l'Urgell a veure Spielbergs el dia de l'estrena, vaig pensar que amb una hora i mitja en tindria prou. Ben tranquil i content vaig arribar al cinema, tot passejant. I a l'arribar, el món em va caure als peus... La cua era impressionant! Faltava una hora i mitja per començar i la cua ja arribava a Compte Borrell!!! No sabia què fer, si anar a la taquilla a agafar les entrades o anar directament a fer cua. Vaig optar per la segona opció esperant que el meu company de butaca arribés aviat per a poder anar a buscar les entrades. La cua seguia augmentant i no arribava ningú. Vaig demanar als que tenia darrera meu si em podien guardar el lloc mentre anava a buscar les entrades. Amb cara de desconfiança i pocs amics, van acceptar. I quan em dirigia cap a la taquilla, la cua va començar a moure's. Evidentment, a la taquilla hi havia una persona amb problemes amb la seva entrada. La gent entrava ràpidament al cinema i la meva taquillera no tenia gens de pressa. Finalment li vaig donar la meva targeta de crèdit, ella em va donar les meves dues entrades i vaig tornar a la cua. Amb el temps just perquè ja arribàvem a l'entrada. Acabat aquest neguit vaig començar a gaudir de l'event. Destacava per sobre de tot un De Lorean aparcat a l'entrada del cinema! Amb la matricula del De Lorean del Doc Emmet Brown!



Vaig buscar el "condensador de flujo" però no hi era...

I acostumat a les multisales dels Icària havia oblidat com era anar a un cinema on posen les fotos de la pel·lícula i el cartell a les parets del vestíbul. Em va fer molta gràcia perquè es veia que les fotos eren de l'època, velletes i amb història. Fins i tot vaig tenir un record de quan vaig anar a veure aquestes pel·lícules i em quedava veient les fotos abans d'entrar. I com a la sortida em quedava tot estranyat de veure que hi havia fotos amb imatges que no eren exactament com s'havien vist a la projecció. Tot això ho anava pensant mentre corria per entrar a la platea. Quan vaig entrar va ser un espectacle. Ple de gent amb ordinadors, bosses de menjar, samarretes amb "back to the eigthies", molt d'enrenou... Es notava l'excitació. Es podia palpar. Vaig trobar un parell de llocs en un lateral que em van semblar prou bons ja que estava mentalitzant a no trobar una bona localitat. Vaig deixar les meves coses allà i vaig investigar per si trobava res millor. Per sort, a mi m'agrada veure les pel·lícules de ben a prop i a les primeres files hi havia alguns forats. Vaig córrer per agafar les meves pertinences i les vaig portar a les noves butaques. Fila 3 relativament centrats. Tampoc no havia anat tan malament la cosa... El problema era ara com donar-li l'entrada al meu company sense deixar les butaques. Però de seguida vaig veure que mig cinema estava ple de bosses reservant seients o sigui que vaig deixar la meva motxilla i la meva ronyonera i vaig sortir. Vaig aprofitar per mirar amb calma les fotografies, els cartells, la parada amb samarretes, el De Lorean... Es nota que aquest cicle està fet amb molt d'amor pel cinema i per una manera de veure'l que ja no s'estila. Tot està molt cuidat perquè l'experiència estigui plena de detalls i alegries. I això s'agraeix molt.

 

Finalment va arribar el meu company. Un cop entres, pots sortir si et posen una marca a la mà, com a les discoteques. Així doncs vaig sortir i li vaig donar l'entrada. També hi era el meu germà que havia intentat aconseguir entrades però es va trobar que s'havien esgotat. Va haver de treure-les pel dia següent. Es veu que divendres també va estar ple com un ou. Em va saber greu no compartir aquesta experiència amb ell. No va viure aquestes pel·lícules al cinema però ens havíem fet un fart de veure-les en VHS. Si més no, ens vam fer la foto davant del De Lorean. Tot seguit ens vam acomiadar d'ell i vam entrar. Després de seure vam berenar una mica gràcies a una bossa de menjar de supervivència que portàvem. I l'ambient s'anava caldejant cada cop més. 

Finalment, quan va ser l'hora, Nacho Cerdà va fer la presentació. Molt content de com havia anat aquest primer anys de Phenomena, va agrair a tots aquells que ho havien fet possible i va presentar les pel·lícules. 
La festa va començar amb un reportatge sobre aquest primer any de projeccions amb tot el públic en pes cridant i aplaudint sense parar. Realment em va saber molt de greu haver-me assabentat tan tard d'aquesta iniciativa. Aliens, Indiana Jones i el templo maldito, Terminator, Tiburón... I tantes altres. L'any que ve estaré més a l'aguait. 

El moment Movierecord va ser divertit amb tota la platea cantant sense complexos la sintonia. I tot seguit van començar una colla d'anuncis ben antics. Van fer riure molt. I després uns quants tràilers: una de Bruce Lee, Willow, El secreto de la piràmide, Gremlins 2. Després del tràiler d'aquesta última un va començar a xiular el tema de Gizmo i va ser seguit per una immensa colla de gent. En aquest moment em vaig adonar que alguna cosa passava. Tanta gent capaç de reconèixer el tema de Jerry Goldsmith i xiular-lo... Molts cops he comentant amb gent que és molt futbolera la passió que senten d'anar al camp, de sentir com la massa t'arrossega i que entre tots comparteixen una passió. Vaig pensar, assegut a la meva butaca i sentint el tema de Gizmo, que segurament el meu lloc on compartir passions era allà, entre tants amants del cinema.  



I aleshores ja va començar Regreso al Futuro. Una còpia digital impecable en pantalla gegant i amb els subtítols fora de la pantalla. El so potser hauria pogut ser millorable però tot i així em vaig deixar portar. Tot el públic estava entregat i aplaudia i cridava en els moments clau que han passat a l'història. Això ho feia encara més emocionant. I la pel·lícula ha resistit el pas del temps d'una forma immillorable. Vista en aquestes condicions va ser tot un espectacle i, quan va acabar, estava en ple "subidón". 

Mitja hora de descans entre pel·lícula i pel·lícula et permet sortir a fora per mirar de menjar alguna cosa. Tenia ganes d'un entrepà i vaig sortir per a buscar algun bar que me'n fes un. Però aquell tros de barri no dóna abast per a 1800 persones afamades i vaig haver d'anar força lluny per a trobar un lloc amb poca gent. Tres illes de cases més enllà em van fer un entrepà de bull i després de saludar un parell de cinèfils més que acabaven d'arribar (la marca a la mà ens feia ben reconeixibles) vaig tornar cap al cinema. 

I va començar ET el extraterrestre. I va ser una altra festa. Aquesta més intensa i tot. 1800 persones amb el cor en un puny emocionats per la història d'Elliott i ET. Una catarsi col·lectiva. I un immens plaer gaudir altre cop d'aquesta pel·lícula en aquestes condicions. S'entén que en el moment de la seva estrena causés l'impacte que va causar. Tota una obra mestra.

Vam entrar a les 19:00h i sortíem a la 01:00h. Jo vaig sortir cansat però amb tot el cos esborronat. No sé si és perquè és el cinema de la meva infància o què, però jo crec que aquestes pel·lícules tenen alguna cosa especial, única. Potser d'aquí a 25 anys, tota una generació sent el mateix per Harry Potter. Potser és una qüestió de distància i nostàlgia. Però em resisteixo a creure-ho. El seu lloc a la història del cinema ho demostra.

Sigui com sigui, jo no puc fer res més que agrair-li a Steven Spielberg la gran quantitat de bons moments que m'ha donat, sobretot a l'inici de la seva carrera,  i a Nacho Cerdà que me'ls hagi fet recordar, d'aquesta manera, al cinema Urgell de Barcelona.

________________________________________________________________________________________________________

Aquí una foto, regal del meu germà que, com que té una casa gran, em guarda tots els vhs històrics que vam devorar quan érem petits. Tantes hores fent manualitats, retallant mil i una revistes per a tenir les caràtules ben presentables per després acabar amb un disc dur immens enganxat a l'ordinador del menjador. A un clic ho tinc tot i en format panoràmic, versió original, subtítols i perfecte definició. Realment, han canviat els temps...

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 5

9 d'agost de 2010

El nostre últim dia a Yellowstone es va alçar ben marcià. Per una confluència estranya dels núvols i el sol, vam començar a plegar la tenda en un entorn tot vermell. Amb un punt de tristor vam anar recollint tots els nostres paquets i vam anar omplint el cotxe. Vam pensar que després de tants dies esmorzant tan tristament, aquell dia esmorzaríem a Jackson Hole com déu mana. Així doncs, un cop vam tenir tots els trastos guardats, ens vam enfilar al cotxe i de seguida vam arribar a l’última zona que ens quedava pendent amb activitat termal: West Thumb.

Era ben d’hora i l’ambient era tot boirós. Unes passarel·les ens portaven per un circuit ple de piscinetes i brolladors que deixaven anar els seu rastre en forma de fum amb olor de sofre. Una particularitat d’aquesta zona és que està just al costat del Llac de Yellowstone i alguns guèisers surten des de dins mateix del llac. Les vistes del llac a aquelles hores del matí tenien un aire de somni molt especial. 

I ja està. La visita va ser curta. Vam tornar a agafar el cotxe i vam sortir del parc per on vam venir. 

 

 

 

 

 

 

A l’entrada ens vam fer una foto a amb el cartell que anuncia el parc (un ritual que vam seguir en tots els parcs que vam visitar en aquell viatge) i tot seguit vam enfilar cap a Jackson Hole. El camí de tornada igualment bonic però com que ja estàvem curats d’espants, no hi vam fer massa cas. 

 

 

 

Un cop arribats a Jackson Hole vam passejar una mica pel poble, que té un cert encant, i després vam fer un bon esmorzar a The Bunnery, un forn/pastisseria/restaurant molt i molt bo, on vam menjar com uns reis.  

I tot seguit, vam començar el camí que ens portaria fins a Salt Lake City.

 

 

 

 

Després d’aquests dies a Yellowstone tinc la sensació d’haver estat un privilegiat per haver pogut gaudir d’un paratge incomparable, de difícil accés pels que vivim tan lluny però que val molt la pena fer l’esforç per arribar-hi. En tots els aspectes és un lloc únic i ple de sorpreses i poques vegades m’he quedat tan sovint amb la boca oberta admirant la bellesa de la naturalesa en tot el seu esplendor.

Però tot i que vam pensar, mentre atravessàvem l’estat de Utah, que havíem començat pel plat més fort i que a partir d’aleshores tot el viatge seria costa avall, no ens imaginàvem pas l’impacte que seria viure en directe l’experiència de Arches, Canyonlands, Monument Valley, Grand Canyond i Yosemite...

Però aquesta és una altra història i serà explicada en una altra ocasió...

Phenomena, Super 8 i la nostàlgia

Sempre he tingut un punt de nostàlgic ben acusat. Com els personatges de l'última de Woody Allen, Midnight in Paris, que anhelen els temps passats. Jo no me'n vaig tan lluny en el temps ni m'obsessiono amb el tema però és cert que quan recordo les bones estones d'anys enrere em ve una enyorança que em queda ben endins. M'agrada escoltar músiques que escoltava antigament, mirar fotografies, veure pel·lícules que he vist mil cops... 

I dos esdeveniments aquesta setmana passada m'han despertat uns sentiments que situo en una època molt concreta i els he rebut amb molta emoció i alegria. Per una banda, he vist que ja es poden comprar les entrades per a l'últim Phenomena del mes de juny i, per una altra, he vist el tràiler de Super 8.

 

Phenomena és una gran iniciativa de no sé ben bé qui (he buscat informació al seu web i a Facebook i només surt el nom de Nacho Cerdà, el director de cinema) que vol recuperar una manera d'anar al cine com la de fa uns quants anys: sales i pantalles gegants, cues que feien la volta a l'illa i on havies d'arribar molt d'hora per aconseguir seure en una butaca decent, so impressionant i pel·lícules que van marcar una època. 

- És curiós. M'adono que em faig gran perquè la meva generació comença a agafar les regnes de la societat. I és una sensació molt estranya. Coses que per a mi són ben importants descobreixo que per a altra gent també ho són i, a sobre, tenen poder per a dur-les a terme. - 

Aquest final de juny podrem veure un programa doble excepcional: Regreso al futuro i ET el extraterrestre. Per a mi, dues pel·lícules clau i, sobretot la segona, font d'una muntanya de moments inoblidables. ET el extraterrestre segurament tindrà un post per a ella sola un dia d'aquests. És una de les pel·lícules que més m'han impressionat i que he vist més cops. Sempre m'emociona, em fa plorar i em porta a la meva infància, quan creia que amb la meva bicicleta podria volar i que conèixer alienígenes de bon cor era una cosa que podia passar en qualsevol moment. I això és el gran mèrit de Steven Spielberg, un director que adoro. Sobretot en la seva primera època, fins a mitjans anys 80. Pel·lícules on gent ordinària vivia experiències extraordinàries. Plenes de vida, emoció, aventura, humor, tendresa, personatges humans, carismàtics, i resoltes amb una eficàcia formal que et deixava sense paraules. 

Així doncs, gràcies a Phenomena, aquest proper 30 de juny, a les 20h, al cinema Urgell de Barcelona, amb còpies impecables, en versió original subtitulada i per només 8€, podré reviure per unes quatre horetes aquells moments. I estic segur que la màgia inundarà la platea. M'imagino que les 1800 localitats seran plenes de gent que van ser nens en aquella època i ja puc sentir els aplaudiments durant els moments clau i les llàgrimes a flor de pell en uns altres. Una catarsi col·lectiva. Segur.

Cartell de Super 8, a l'estil dels de Drew Struz

I tot això em porta a Super 8. És una de les pel·lícules d'aquest estiu, dirigida per J. J. Abrams i produïda per Spielberg. L'altre dia vaig veure el tràiler i vaig tenir una sensació molt curiosa. Aquesta pel·lícula vol recuperar l'esperit de les produccions de Spielberg dels 80: ET, Los Goonies, Gremlins, Regreso al futuro, Poltergeist... Aquelles pel·lícules que es convertien en grans esdeveniments i que tothom anava a veure, quan el blockbuster estiuenc tenia un altre significat i no pas el producte de màrqueting que és avui dia. I el tràiler realment evoca l'aire d'aquelles produccions i m'ha creat una emoció perduda de fa molt de temps. Una aventura amb nens, bicicletes, àliens... I una fotografia que recorda la llum del magnífic Allan Daviau que va pintar pel·lícules com ET, El imperio del sol o El color púrpura. No sé com serà el resultat final. Segurament no estarà a l'alçada de les grans expectatives que hi ha dipositat tothom i, no ens enganyem, Abrams no és Spielberg.


El tràiler de Super 8, aquí.

Però sigui com sigui, estic content d'haver tingut aquesta regressió als 80, quan la vida era tota una aventura i el futur, ple de possibilitats. Després del 30 faré un altre post per explicar les meves experiències durant i després de la projecció.

Començo a sentir aquella emoció com quan s'acostava l'estrena de la temporada... Espero que m'acompanyi per molts anys. La vida viscuda amb emoció és molt més interessant!

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 4

8 d'agost de 2010

Després de llegir i rellegir la guia, vaig decidir que la propera excursió seria "el camí dels estanys dels castors" (Beaver Ponds Trail). Aquesta ruta sortia des de la zona de Mammoth Hot Springs, així és que ens vam llevar, vam esmorzar (la llet de soja no va triomfar gens, la veritat, i la vam acabar llençant) i cotxe fins al començament de la ruta.

Pel camí vam seguir veient bestiar divers i tot de paratges de somni. Però és estrany com t'acostumes a tot i arriba un moment en què gairebé ni et sorprens.

Arribar a l'inici de l'excursió no ens va costar gaire. Vam començar pujant i al cap d'una hora vam arribar a un pla. El camí segueix a camp obert i es poden veure bones vistes de la zona de Mammoth.

I al cap de poc el camí s'endinsa en el bosc. El paisatge és preciós, un bosc de conte amb un caminet que va resseguint una colla de llacs de diferents mides.

 
 Aleshores vam patir un atac massiu. Ens vam trobar dins de núvols de mosquits famolencs que ens van començar treure la sang sense compassió. I vinga a córrer per fugir de les bèsties. Curiosament, com els vampirs, només ens atacaven en zones d'obaga. Quan trobàvem zones amb sol, ens deixaven tranquils. 




Així doncs, de sol en sol vam arribar al llac més gran de l'excursió. L'entorn era de postal. Tot un espectacle. Un dels membres de l'expedició diu que va veure un castor que se submergia en l'aigua. Jo vaig quedar amb les ganes. El motiu secret de fer aquella excursió era que durant l'EGB vaig ser de la classe de Castors i era gairebé un deure veure'n un en el seu hàbitat natural en honor a aquells vells temps quan vaig passar tantes bones estones. En comptes de castors, mosquits a manta. No es pot tenir tot.

 

El llac era el punt més allunyat d'aquesta ruta circular. Vam passar-lo i vam començar a tornar. La tornada, sense novetats destacables.

Arribats a Mammoth Hot Springs, cansats i amb gana, vam decidir dinar en una de les moltes taules que hi ha repartides pel parc. Jo em vaig quedar fent guàrdia i vigilant el material mentre els altres anaven a comprar beguda fresqueta i alguna cosa de postres. Vam dinar a l'ombra, ben a gust, i després vam fer la migdiada. La calma i la temperatura eren agradabilíssimes. I de cop ens va sorprendre una altra bestiola que passava per allà. Realment, els animals no passen ànsia a Yellowstone.





Després de descansar a consciència, vam decidir l'última excursió al parc: una cascada ben a prop de la zona del Grand Prismatic, les Fairy Falls. Així, de passada, tindríem l'oportunitat de veure el brollador des d'una altra perspectiva. Una mica més al sud hi ha una zona d'aparcament. Allà vam deixar el cotxe i vam començar el camí. Havíem llegit que per veure el Grand Prismatic des de més amunt, t'havies d'enfilar a una muntanyeta. Però no hi ha res indicat. Al cap d'una estona vam veure petits corriols que s'enfilaven cap amunt i en vam agafar un. Fent camp a través i després de desviar-nos una mica, vam arribar al cim del turonet des d'on es fan les típiques fotos d'aquell espai.

 

Després vam continuar la ruta. S'anava fent tard i teníem aquella llum tan bonica de les últimes hores de la tarda. Hi havia sol però també era núvol i queien quatre gotes de tant en tant. El paisatge era molt curiós. És una de les zones del parc que es van cremar en l'últim gran incendi i és plena d'arbres morts i d'arbres joves que estan creixent. Diferent i molt bonic. Vam continuar fins a la cascada. Com que era ple estiu, no anava gaire carregada però, tot i així, déu n'hi do l'aigua que baixava. Vam estar una estona més gaudint d'aquell racó de món i tot seguit vam tornar per on havíem vingut. L'espai, la llum, la conversa, la companyia... Tinc molt bon record d'aquella tarda.

Fairy Falls

Un cop vam arribar al cotxe, vam decidir que l'última nit a Yellowstone s'havia de celebrar. Vam anar cap a Old Faithful i vam fer un bon sopar. Ja de nit, cap a Fishing Bridge a fer la dutxa de rigor i cap al sac. Després de tantes nits ja no teníem cap mania. El cos, acostumat a la duresa del terra i al fred nocturn, va caure rodó després de riure una estona a costa de la carraca/llanterna. Pot haver-hi estri menys eficaç? 

Era l'última nit a Yellowstone però encara quedava molt de viatge!

Operetta

Dramatúrgia i direcció escènica
Jordi Purtí

Direcció musical
David Costa

Arranjaments
Pere Mateu Xiberta
Esteve Palet Mir

Escenografia
Montse Baeza
Pablo Paz

  
Figurinisme
Rosa Lugo



Intèrprets (Cor de Teatre)
Montse Baeza
Carles Besalú
Gerard Capdevila
Mariona Callís
Lluís Coll
David Costa
Paula Costabella
Ginesta Ferrer
Anna Figueras
Lali Figueras
Gemma Fontbernat
Llorenç Gómez
Lluís Gratacós
Arcadi Juncosa
Alicia Lorente
Iona Llagostera
Eduard Mas
Albert Massip
Natacha Nesterchuk
Laura Pla
Adriana Planagumà
Pere Quintana
Joan Rigat
Rosa Rigau
Mònica Vila
Joan Vila



Aquest diumenge passat vaig tenir la sort de poder gaudir de l'espectacle Operetta al Teatre Nacional i m'he volgut afanyar a escriure un post sobre aquest muntatge perquè aquest cap de setmana que ve serà l'última oportunitat de veure'l, si més no, en aquest teatre, i voldria aprofitar per a recomanar-lo a tothom.

Fa cosa d'un any vaig veure El concert, una mena de concert teatralitzat a la sala Gaudí, on el Cor de Teatre oferia una visió renovada del que pot ser un concert de cant coral. De memòria, sense director, amb humor, coreografia, posada en escena... Em va sorprendre molt positivament i vaig pensar que caldria seguir-los la pista.

Quan vaig saber que Cor de Teatre entrava a la programació del Teatre Nacional vaig quedar molt sorprès. El salt d'aquesta colla era mortal i sense xarxa. Un cor amateur de Banyoles de cop dins de la programació oficial del Teatre Nacional? No coneixia Jordi Purtí, el director d'aquest espectacle però es veu que és un director molt reconegut i que quan va veure El concert a la Gaudí va pensar que havia trobat el col·lectiu ideal per a col·laborar-hi. Així doncs, de la mà de Purtí, l'arribada al Nacional ha estat per la porta gran.

Amb ganes i afecte vaig arribar al teatre. A deixar-me sorprendre i seduir. I vaig acabar dret i formant part d'una ovació com poques vegades he vist en un teatre català. Molt emocionat no només per la qualitat evident del que acabava de presenciar sinó també de pensar que allò era fruit de la passió i les hores (moooltes hores) d'un grup d'amics que es reuneixen per cantar i que tenen cada un la seva feina que els dóna menjar. La demostració que, si creus en el teu projecte, tot és possible.

Les virtuts que ja es veien a El concert, aquí estan multiplicades per mil. No només per les possibilitats d'un Teatre Nacional sinó, sobretot, per la posada en escena del director. Mil idees visuals per minut, poètic, divertit, enginyós, trepidant, precís... I els membres del cor són impecables com a actors també. Molt deixats anar, moltíssima energia, molt de clown i teatre de gest i, altre cop, molta precisió. És un espectacle que funciona com un rellotge i totes les peces van perfectament a lloc.

Per això és tan impactant: perquè res grinyola i fan que sembli fàcil una cosa que és complicadíssima. Perquè encara no he parlat de la música. I és que, al cap i a la fi, és un concert. Com a membre de cors i director coral, puc valorar ben bé la dificultat tècnica que representa el que fa Cor de Teatre a escena. I és impressionant el resultat. Quan tots els membres del cor es dispersen per l'espai, les diferents cordes es barregen i, a sobre, canten sense director, un pensa que el desastre és imminent. Però no. Tot flueix sense contratemps, tot és a lloc, canten ben junts i afinats, amb bon gust i amb molt bones veus. El joc contrapuntístic, els solistes, les dinàmiques... I els arranjaments no són fàcils. A càrrec de Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir, són complexos i molt eficaços. No és fàcil arranjar per a cor obres simfòniques o substituir l'orquestra d'una ària per un cor. Els arranjaments són molt bons i funcionen perfectament. També s'ha de destacar algunes de les veus solistes del cor que brillen amb força. En l'aspecte tècnic, cal dir que els micròfons d'ambient donen el punt just de gruix necessari i la reverberació precisa. Impecable.

Molts moments per a destacar. La sortida del piano, una imatge molt poètica on la música surt de dins mateix de l'instrument en la forma dels membres del cor; el fragment de Wagner, molt bonic i hipnòtic; Saint Saëns, un arranjament preciós; el fragment dels esports; la història d'amor dels escombriaires; Carmen a ritme d'esternut... La veritat és que costa destacar un fragment respecte dels altres. És un espectacle molt homogeni, molt compacte i regular.

En definitiva, una proposta molt recomanable i que tant de bo trobi sortida en un teatre privat de la ciutat on pugui fer una temporada ben llarga. S'ho mereixen!


I ara, a omplir-los les dues últimes funcions!