EUA - estiu 2010 / Grand Canyon

Mapa de Bright Angel Trail

Mapa de Grand Canyon

Sortint de Monument Valley vam enfilar cap a Grand Canyon. No està molt lluny i la idea era arribar a Cameron on teníem reservada una habitació, deixar els trastos i intentar veure la posta de sol a Desert View, el mirador més a l'est del parc. Per casualitat vam descobrir que havíem de canviar l'hora i així doncs vam tenir una hora més de marge.  Arribar a Grand Canyon és realment emocionant. És d'aquells paisatges monumentals que has vist milions de vegades a tot arreu i que sempre has somiat en visitar. I allà érem nosaltres, entrant per la porta est. Aquest mirador és una mica decepcionant. Només hi ha un petit espai on veure la vista, que està molt massificat i tot i que la vista és absolutament espectacular, et quedes amb ganes de més. 

Desert View

Wath Tower

Vam visitar una torre/museu sobre tema Navajo (on em vaig comprar un barret per a protegir-me del sol) i vam escoltar una història molt maca d'una rànger que era trompista i com un dia li van proposar de tocar l'obra 4'33'' de John Cage, una obra en tres moviments per a qualsevol instrument o grup d'instruments on a la partitura surt escrit tacet, que vol dir que s'ha d'estar en silenci sense tocar res. Ens va explicar com el compositor va concebre l'obra, buscant el silenci. Es va ficar en una cambra isobàrica i es va adonar que ni allí hi havia silenci perquè s'escoltava a sí mateix, el cor, la respiració... Per això va tenir la idea de fer una peça curta on tothom en fos part, que el so generat per tot el públic i els músics fos l'obra. El neguit, la roba, els caramels, els estossecs, els comentaris a sotaveu... Evidentment no ho va entendre ningú i és un dels clàssics moderns que tothom assegura que és una presa de pèl. Però a aquesta rànger li va fer prendre consciència de l'entorn, del so de la natura. I ens assegurava que enlloc com a Grand Canyon havia gaudit més d'aquest so. Enmig de la majestuositat del canyó, parar i escoltar era una de les experiències més intenses que havia viscut. 

Vam seure de cara a la posta de sol i vam deixar que el sol se n'anés. Va ser una estona curta però preciosa. 

Vam tornar a Cameron i vam sopar al complexe mateix on teníem l'habitació. L'endemà era el gran dia: baixaríem tot el canyó fins al riu Colorado! La meva idea inicial fer l’excursió Bright Angel Trail i baixar fins al Phantom Ranch, un petit espai enmig d'un bosc a la base del canyó. Allà lloguen petites cabanes amb aire condicionat que s'han de reservar amb molts mesos d'antelació. No vam arribar a temps i 8 mesos abans, quan preparava el viatge, ja estava tot llogat. L'alternativa era acampar amb una tenda al Bright Angel Campground. Tampoc no ho posen fàcil. Has de demanar un permís i pagar per avançat. Però ho has de fer per fax. Així ho vaig fer i mesos abans de l'estiu ja em van enviar l'autorització per a poder plantar la tenda al Phantom Ranch. Bona part del material que vam portar al viatge estava condicionat per aquesta excursió. Aïllants i sacs minúsculs que hi poguessin cabre dins la motxilla de passeig, on també havíem de posar l'aigua i el menjar. T'aconsellen que portis 4 litres d'aigua per persona per baixar i 4 per pujar. Són uns exagerats. No hi havia per tant. Com que els meus companys de viatge no estaven en massa bona forma, jo mateix vaig carregar la tenda. I de bon matí vam anar fins a Grand Canyon Village des d'on surt el camí fins el ranxo. Vam parar en diversos miradors i les vistes feien realment justícia a la fama del canyó. Espectacular és dir poc. És tan gran i és tan bonic que costa de creure. Vam estar gaudint de l'entorn i fent fotos i entre que vam fer una mica el ronso i que ens vam entretenir mirant les vistes, vam començar l'excursió massa tard. Això ho pagaríem després...  

El camí és molt fàcil. Per aquest camí pugen i baixen cada dia una colla de mules que carreguen turistes (rics) i material per al ranxo. A la part superior de l'excursió hi ha molta gent que vol aventurar-se una mica pel canyó. Però de seguida es van anar perdent i vam anar quedant sols. El passeig va ser prou agradable fins a Indian Garden, una zona molt boscosa i humida que vam agrair molt després de la baixada tan seca que estàvem fent. Vam trobar una font i vam beure a gust. Vam pensar que potser no calia estalviar tanta aigua si tenies una font a mig camí. Començava a fer força calor però en aquella zona estàvem a l'ombra i s'hi estava bé. Els meus companys no ho veien tan bé com jo i un d'ells va començar a mostrar signes evidents de motí. Vam continuar baixant i quan ja estàvem cansats vam parar per dinar una mica. 

Baixat el Bright Angel Trail

I carregant la tenda...

Descansant a l'ombra

Entre esquirols vam menjar i beure i al cap de poc vam continuant baixant. La temperatura anava pujant considerablement. Vam deixar les ombres i ens vam quedar a ple sol. Allò s'estava tornant un forn. Vaig posar la directa i vaig baixar a corre cuita. Era molt dur però vaig veure el riu Colorado una mica més avall i això em va donar ànims per a tirar endavant. Vaig arribar al fons del canyó i hi havia una cabaneta amb un porxo que protegia del sol. Ràpidament hi vaig entrar. Hi havia una família i una colla d'amics que s'estaven banyant en una petita piscineta formada per un riuet que acabava al Colorado. Quan els meus companys van arribar, amb cara de pocs amics van deixar les motxilles i van anar de cap a la piscineta, a remullar-se i a fer amics.

Una cabana i el Colorado al fons

Refrescant-se i fent amics...

Però la temperatura seguia pujant i encara faltava un tros fins al Phantom Ranch. Vam començar a caminar pel costat del Colorado i allò era absolutament insuportable. Mai he experimentat tanta calor. Una mica més enllà vam veure un pont que creuava el riu. 

Creuant el Colorado

El riu Colorado

Vam poder prendre consciència que malgrat la calor, el lloc era impressionant. De colors intensos, el riu tot vermell, les parets del canyó ben lluents... I afortunadament, quan ja no podíem més vam arribar a un bosc, a l'altre banda del riu, i un camí que portava a la zona d'acampada i al Phantom Ranch. Vam anar directes a la caseta principal del ranxo. Allà és on s'esmorza i es sopa. Encara que no teníem cabana reservada, sí que havia reservat els àpats. A dins s'estava fresquet, una delícia! I el primer lloc on se'ns van anar els ulls va ser cap a una màquina que servia llimonada fresca i natural. Ens hi vam llençar com animals assedegats. És la llimonada més bona que tastat en la vida. Ens vam fer litres i litres de llimonada asseguts a les taules d'aquell espai. Una mica més calmats vam començar a xerrar amb la noia que estava al càrrec de tot plegat. I la sort ens va començar a somriure. Ens va demanar d'on érem, Li vam explicar que de València, Barcelona i Sabadell. Resulta que aquella noia havia estat un temps vivint a Sabadell i li vam caure bé. També resulta que fins aquell mateix dia havien tingut problemes amb el subministrament d'aigua i per aquest motiu s'havien cancel·lat algunes reserves de cabanes. !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Suposo que ens va veure amb aquella cara de desesperació i li vam arribar al cor. Vam sortir d'allà amb la clau de la nostra cabana flamant. Una cabaneta petita i preciosa, amb dues lliteres i aire condicionat. Era glòria. En aquell moment vam començar a apreciar la vivència en la seva plenitud. L'aventura havia estat dura però per a mi tenia fins i tot un punt místic. Un lloc tan emblemàtic, tan bonic, tan dur. I allà estàvem, estirats en un llit amb aire condicionat. Era una justa recompensa. 

La nostra cabana

Phantom Ranch

Un cop recuperats i esperant l'hora de sopar, vam anar a passejar una estona pels voltants. Al fons del canyó començava a fer ombra i la temperatura era molt més agradable. Vam passejar pel riu, vam veure ocells... 

Tampoc no ho vam fer durar gaire i de seguida vam tornar per anar a sopar. Com que vaig triar estofat de vedella, vam ser del segon torn. Ens van col·locar en una taula al costat d'una família de Boston, un matrimoni i dos fills. Eren encantadors i resulta que estaven allotjats a la cabana del costat de la nostra. Vam estar xerrant animadament amb ells compartint experiències. Ells venien d'una jornada encara més dura que la nostra i estaven feliços de poder explicar-ho davant d'aquell estofat. S'ha de dir que si la llimonada anterior era la millor que he pres mai, aquell estofat era glòria i deixava en ridícul els estofats de ma mare. Vam sopar molt i molt bé. 

A fora ja era fosc i ens van comunicar que, en una placeta al centre del ranxo, una rànger explicaria la història geològica del canyó i després aniríem a caçar escorpins. Els meus companys de seguida van posar cara de poker. No els agraden els animalons... 

La xerrada va ser molt agradable. Sota les estrelles, al fons de Grand Canyon... És una experiència que s'ha de viure. La cacera d'escorpins no tenia gaire d'èpic, com anunciava el nom de l'activitat. Jo en vaig veure un i prou. Evidentment, mirar i no tocar. Allà tot està molt ben protegit. I els escorpins, també. 

Faig fer un últim passeig i cap al llit. Després d'experimentar aquell forn no volíem repetir aquella vivència, i menys de pujada! Vam posar el despertador a les 4 del matí i ens vam adormir. 

Poques hores després ens vam llevar i vam anar a esmorzar. Allà estaven els nostres amics bostonians. Ens acompanyarien durant tota la pujada. 

Esmorzant

Encara era negra nit. Vam agafar les motxilles (i la tenda...) i cap amunt. Mica en mica va començar a fer-se de dia. Tornar a passar pel mateix lloc que el dia anterior t'havia semblat l'infern, era curiós. A aquelles hores era un passeig preciós i plàcid. Vam arribar a la cabana i la piscineta i aleshores va començar la pujada. Mil metres de desnivell. Dur però suportable. Sense parar vam anar tirant fins a Indian Garden. Allà vam descansar i vam beure. Em vaig quedar amb les ganes de passar més temps allà. Potser dedicar 2 dies a Grand Canyon també hagués estat bona idea. Acampar a Indian Garden i fer excursions per la plana central o pel Tonto Trail... Potser en una propera ocasió...

Amb els Bostonians

Company de viatge

Arribant al cim

Un últim esforç i finalment vam arribar a dalt. Cansats, adolorits i molt satisfets. Vam buscar els nostres amics però tot i que vam coincidir durant tota la pujada, allà dalt tot és ple de turistes. No els vam veure més. Un cop descansats vam passejar per la riba del canyó, admirant la vista. I tots tres teníem la sensació que cap d'aquelles persones coneixia el canyó com nosaltres, ningú l'havia viscut amb la intensitat amb la que l'havíem experimentat en aquells dos dies. 

Una gran excursió. D'aquelles que no s'obliden.

I ho hauria de deixar aquí perquè és més poètic, és més bonic. Però no puc deixar d'explicar que el primer que vam haver de fer després de tota aquella experiència, va ser buscar una dutxa!!! La propera parada era Las Vegas. Hi ha dutxes a Las Vegas? Sí. Però bé, les dutxes de Grand Canyon Village també estan bé...