Charlie and the chocolate factory
Tot són bones expectatives abans d'entrar a veure Charlie and the chocolate factory: una adaptació d'un llibre famós d'un autor de moda avui dia (Roald Dahl) gràcies a l'immens èxit de Matilda, the musical; un equip de compositor i lletrista (Marc Shaiman i Scott Wittman) amb solvència, autors de l'energètic Hairspray; un director de prestigi (Sam Mendes) tant en el món del musical (Company, Cabaret) com en el del cinema (American Beauty, Revolutionary Road); un teatre monumental (Royal Drury Lane Theatre) i un pressupost més que folgat.
Però al poc de començar ja s'intueix que les coses no aniran per bon camí. Ens trobem davant d'una superproducció cuidada en tots els seus detalls però que no funciona en absolut perquè falla en els aspectes principals: posada en escena, dramatúrgia i música. L'estructura està mal plantejada. El primer acte queda allargat com un xiclet perquè volen reservar l'arribada a la fàbrica per al segon acte. Així doncs, la màgia que esperes d'aquesta història és inexistent en tot el primer acte que es dilata fins l'avorriment dedicant números sencers a cada un dels nens que troben un del 5 tiquets daurats i... doncs intento recordar i no trobo massa cosa més que hagi succeït en el primer acte, a part de presentar-nos a en Charlie i la seva família. El que hauria pogut durar mitja hora ho allarguen tot un acte. I acaba resultant molt avorrit. En bona part perquè Sam Mendes no li sap donar cap interès a la trama ni als personatges. Tot és pla, simple i previsible. Els personatges, grisos del primer a l'últim. Fins i tot en Charlie i el Willy Wonka estan poc cuidats. I ni tan sols l'escenografia és especialment espectacular, cosa que esperes en una producció nova i caríssima com aquesta.
Però, segurament, la llosa més gran que arrossega el musical és la música. Poc inspirada, feta a l'antiga, molt passada de moda malgrat els estirabots tecno que deixa anar de tant en tant per definir un dels nens protagonistes. Una música que no emociona ni queda en el record un cop acabada la funció. Alguns números del primer acte haurien pogut passar amb més encant i energia si la música hagués aportat quelcom més que un simple suport narratiu. Ni coreografies interessant ni números corals remarcables en tot un acte (amb la discreta excepció del número quan en Charlie mosta el seu tiquet guanyador a la família) condemnen aquest primer acte al tedi.
Malauradament el segon acte no millora gaire. És cert que apareixen els Oompa Loompa (sens dubte el millor de la funció i els únics que aconsegueixen donar una mica d'humor, creativitat i vida al musical) però la narrativa episòdica de l'acte, on cada escena serveix per a fer desaparèixer cada un dels nens candidats al gran premi promès per Willy Wonka fa avançar la trama de forma rutinària i poc interessant i el final, poc intens i sense cap clímax destacable (el vol amb l'ascensor de vidre és digne de les rebaixes d'un off off West End, tot i que veient el vídeo publicitari penso que potser aquell dia van tenir una avaria perquè jo no vaig veure cap ascensor) deixen un regust de pèrdua de temps i de diners.
És una pena. Que el més destacable del musical siguin les idees de vestuari dels Oompa Loompa o les seves coreografies donen una idea del resultat final. No puc entendre com amb una producció d'aquesta envergadura no han vetllat abans per tenir un material de partida de primera qualitat.
No crec que duri gaire al West End. Em pregunto si ni tan sols arribarà a l'any en cartell…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada