Merrily we roll along
Maria Friedman, després d'haver interpretat el paper de Mary fa vint anys en una de les revisions de l'espectacle, ha agafat les regnes d'aquesta nova versió, que es va estrenar a la Menier Chocolate Factory i, atès l'èxit aconseguit, ha passat al West End. Friedman és una especialista en Sondheim. Ha protagonitzat Sunday in the park with George, Passion, el mateix Merrily, i ha fet gires amb concerts dedicats en exclusiva a Sondheim. Sap el material que té entre mans i la seva sensibilitat, sòbria i emotiva alhora, s'ajusta com un guant a les necessitats de l'espectacle.
Aquest Merrily és un muntatge fantàstic que presenta en safata de plata totes les virtuts del musical. Surts del teatre pensant, si això és encara possible, que Sondheim és encara més gran del que un creia. Musicalment és impecable. Totes les cançons funcionen a la perfecció i les joies s’acumulen una rere l'altra: “Merrily we roll along”, “That's Frank”, “Franklin Shepard INC”, “Old friends”, “Not a day goes by”, “Now you know”, “It's a hit”, “Good thing going”, “Opening door”s, “Our time”...
Com és habitual en Sondheim, text i musica van perfectament units i les reflexions sobre la vida, l'amistat o les il·lusions quallen en l'espectador per sempre. A més Sondheim juga amb els motius de l'obra i segons el viatge dramàtic dels personatges podem localitzar motius amagats que ja han aparegut en altres cançons contínuament. El tàndem Sondheim/Furth torna a treballar junt després de l'aclaparador èxit artístic de Company. I aquí tornem a trobar algunes de les seves claus. El llibret és mordaç, enginyós i divertit però, a diferència de Company que mossegava sense cap compassió, aquest Merrily té un punt d'optimisme i de candidesa. Tot plegat és fals, és clar. Un dels grans encerts de l'obra és la seva estructura: una colla de situacions que se succeeixen retrocedint en el temps. Així doncs, comencem quan en Frank és ric i famós i es baralla amb la seva amiga Mary de tal manera que es queda sol i sense cap amic, i, a mida que avança el musical, anem descobrint com hem arribat fins aquí: el trencament amb el seu gran amic i col·laborador Charles, el seu divorci, el seu primer èxit comercial, la seva primera revista, fins arribar a aquell moment on, de ben joves, els tres amics van veure volar pel cel el satèl·lit Sputnik, una proesa tal per a la humanitat que els fa creure que tot és possible i que el món està als seus peus.
Pel camí anirem profunditzant en la relació del trio protagonista i ells ens aniran parlant dels somnis, les il·lusions, les expectatives que hi posen a la vida i, sobretot, de l'amistat, de com s'ha de regar perquè no mori. El musical passa d'una escena molt dura i agre al començament a una escena d'innocència i somnis de joventut al final en un viatge que es va endolcint mica en mica. Però és una dolçor fictícia perquè tot i que cada escena és més amable que la següent, en el fons saps que aquests personatges acabaran tots barallats i aquesta amistat tant bonica que el públic va apreciant escena rera escena, acabarà desapareixent de la pitjor de les maneres. Aquesta seqüenciació de la història crea un sentiment molt contradictori al final de l'espectacle. Per una banda t'emociona l'actitud dels joves que es volen menjar el món plens d'esperances i il·lusions posades en el seu futur i per altra banda et sap molt de greu saber que en aquest futur, els seus camins aniran per separat.
El muntatge és senzill (un decorat únic i modest que fa pensar en el seu origen a la Menier Chocolate Factory, que amb pocs canvis passa a ser tots els escenaris de l'obra) i es centra especialment en els actors i la seva interpretació. Guanya per golejada Jenna Russell que fa una gran creació amb el seu personatge de Mary (potser jugava amb avantatge perquè és un personatge que Maria Friedman coneix molt bé). Des de la borratxera de l'inici, tots els intents per aconseguir calmar els ànims entre Charles i Frank, el seu amor amagat per en Frank, la ingenuïtat de les últimes escenes.
Alguns moments em semblen especialment emotius. La represa d'”Old friends”, quan després de discutir acaben fent les paus tots tres i fan el gest de l'amistat agafant-se del del dit petit "here's to us, who's like us, damn few", emociona perquè fa una estona, en una escena anterior, la relació estava tan degradada que no han sigut capaços de fer aquest gest. Quan Beth canta "Not a day goes by" a Frank, veus que s'estimen però ella no és capaç de perdonar la infidelitat del seu marit. La cançó és tan potent que posa la pell de gallina. El final, al terrat veient passar l'Sputnik posa un nus a la gola. Després de saber tot el que els passarà, veure els seus orígens i les seves esperances és veritablement entranyable.
Altres moments són festius i espectaculars, amb el punt de complexitat que afegeix sempre Sondheim a les seves partitures: "Now you know" és un final d'acte impecable. Jenna Russel està esplèndida convencent a Frank que malgrat ja ha vist que la vida pot ser una merda, és el moment de tornar a començar. I el contrapunt dels diferents cors és molt engrescador.
La festa que organitza Gussie plena de gent del món de l'espectacle (és curiós com els autors carreguen amb tanta mala llet contra la gent que orbita al voltant dels que són algú en aquest món) on en Frank i en Charly canten "Good thing going" sorprèn amb la facilitat que es desenvolupa si pares a pensar en com n'és de complexa. Les actituds dels protagonistes cantant cridant la seva cançó mentre ningú a la festa els fa el més mínim cas no té preu.
"Opening doors" és un prodigi de cançó. Els tres amics treballant en tres ambients diferents, fent música amb un piano i dues màquines d'escriure creen un moment fantàstic. I durant 5 minuts veiem procés de creació, audicions davant productors (divertidíssima la referència a "Some enchanted evening" per il·lustrar el poc cantable que són les cançons de Sondheim), frustració quan les coses no van bé, l'empenta per tirar endavant un projecte malgrat totes les dificultats. Entremig, parlen de mil coses: el moviment cultural de l'època, dels pares, de My Fair Lady... Tot plegat a ritme d'Old Friends i amb una alegria absolutament contagiosa.
També fa gràcia l’ampliació de l’obertura del segon acte, amb la cançó “He’s only a boy” amb una estètica francesa i referències musicals a Sunday in the park with George.
En definitiva, un plaer i privilegi poder gaudir de moments teatrals d’aquest nivell, emportant-te a casa un munt d’emocions a flor de pell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada