The color purple
La Menier Chocolate Factory s'està convertint en la competència directa a la Donmar (l'anomenat per alguns Teatre Lliure anglès). Les últimes temporades està apostant per espectacles ambiciosos de petit format liderats per creadors de prestigi. I els resultats estan convertint la sala en un dels teatres de referència de la ciutat on bona part dels seus espectacles passen al West End o fins i tot arriben a Broadway.
El musical d'aquest estiu és The color purple, dirigit per John Doyle.
Vaig veure aquest musical a Nova York fa uns quants anys i no en guardava un gran record. Va ser un muntatge força gris i convencional i l'adaptació feia enyorar constantment la meravellosa pel·lícula de Steven Spielberg, basada en la mateixa història. Però si tenia clar que havia de passar per la Menier, no era per l'obra escollida si no pel director. He tingut la immensa sort de veure tres muntatges dirigits per John Doyle de tres obres de Stephen Sondheim, Sweeney Todd, Company i Road Show, aquesta última a la mateixa Fàbrica de Xocolata, i les tres experiències van ser grandioses. Certament el material de partida era de primera divisió, però la visió d'aquest director sap aportar sempre sang, idees i emocions noves.
Menys és més. Un escenari buit, 11 cadires i un llençol són els únics elements que fan falta per explicar aquesta història. Aquesta economia de mitjans, l' imaginació per combinar-los, i la proximitat de tot el repartiment, que actua a 2 metres de distància, fan d'aquest musical una experiència molt positiva. Tot és molt bonic i flueix amb naturalitat. Tots els actors canten, es mouen i actuen fantàsticament i la posada en escena genera alguns moment preciosos com quan Celie pareix i es va traient un llençol de sota el vestit mica en mica i el va plegant fins a convertir-lo en el seu fill o l'inici amb tots els personatges donant la mà al públic com si tots forméssim part de la missa.
Però està clar que ni un director genial com John Doyle pot fer miracles. S'entén que sempre intenti muntar musicals de Sondheim. Són materials de partida amb moltíssimes possibilitats. Aquest Color Porpra és un musical més just. Musicalment no acaba de quallar. Tant espiritual negre fa com una bola on costa distingir les diferents melodies, hi ha poques cançons que cridin l'atenció i que emocionin al públic. Too Beautiful For Words, What About Love? i I'm here són les cançons més destacades de l'obra i curiosament són els moments més intimistes.
D'altra banda, és molt decepcionant com es resol la relació entre Celie i el seu marit Albert. Vaig llegir el llibre fa temps però no recordo si succeeix així en la història original. Sigui com sigui, la pel·lícula oferia una resolució impecable i creïble: després de totes les barbaritats que li havia fet l'Albert a la Celie, ella es revelava, el maleïa i ell no tornava a aixecar el cap fins que en un moment de màxima decadència arreglava els papers perquè la germana de Celie i els seus fills poguessin tornar. Però ells dos no es tornaven a veure mai més. Quan en el musical l'Albert li demana que es tornin a casar i ella li diu que millor que siguin amics, em cau als peus. No pot ser que la Celie vulgui ser amiga d'algú que l'ha apallissat tota la vida, que l'ha separat de la persona que més estima i que li ha amagat les seves cartes durant tants anys. Amics? Aquesta Celie no me la crec.
I tinc un però per a John Doyle. Quin retrobament és aquest? Després de tot el musical esperant que les dues germanes es retrobin, quan això succeeix amb prou feines es miren i passen a cantar la cançó final. ???? Potser estic contaminat per la pel·lícula però aquell final tenia una força dramàtica que m'ha fet plorar sempre. Aquí passa sense pena ni glòria. No ajuda gens l'interpretació de Cynthia Erivo que fa una Celie tan continguda sempre que costa d'emocionar-te amb ella. Tinc la sensació que el director li ha demanat molta contenció, com si tingués por de caure en la sensibleria de la que molts acusen a la pel·lícula de Spielberg. Però el resultat és una Celie freda, gairebé autista, a la que li bull la sang breument quan es revela en contra del seu marit i que s'emociona poc quan descobreix que la seva germana és viva i viu amb els seus fills o quan es retroba amb tots ells a l'escena final.
Així doncs em quedo amb un sentiment contradictori. És un espectacle preciós visualment però que emociona més per la forma que per la història.
Espero amb candaletes un nou tàndem Doyle/Sondheim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada