Excuses de final de curs

Els finals de curs acostumen a ser una bogeria i això afecta de ple a la publicació de nous posts en aquest blog. Em sap greu, la veritat, perquè m'agradaria ser més constant i anar escrivint tot de coses que tinc al cap i estan pendents. Ja fa més de mig any que vaig anar a Nova York i vaig veure The book of mormon o Porgy and Bess i m'agradaria fer una petita crònica de cada espectacle que vaig veure. O acabar la meva col·lecció de posts sobre els parcs nacionals de l'oest americà... 

Però aquest any ha estat especialment intens i se m'han acumulat moltes coses. I totes bones! 

Vaig començar al maig amb un concert maco de teatre musical. Sondheim, Bernstein i Les misérables. Molta feina d'orquestrar i molts assajos per dirigir. Finalment va anar molt bé i tothom en va sortir molt content. 

One day more

Lovely ladies

Al juny vaig unir totes les meves corals i una bona colla de musics i ens en vam anar a L'Auditori de Barcelona. Una mica més de Sondheim i una obra meva. Va ser tot un privilegi compartir programa amb aquest gran autor. L'experiència de dirigir a L'Auditori és de les que no s'obliden. També estic molt content de com va anar tot plegat. 

Assajant Sondheim

Final del concert

Tot just després em van sortir dos encàrrecs per escriure un parell de bandes sonores. Una sèrie documental dirigida per Jordi Llompart i un corporatiu de les caves Torres...

I això ho he hagut de fer mentre escrivia les orquestracions de El musical participatiu, el projecte en que estic ficat de ple en aquests moments i del que us en parlaré en el proper post. 

Milers d'assajos, milers d'hores davant l'ordinador i el meu inseparable Finale, i fent les hores de feina de cada setmana han estat una mica massa. En èpoques de crisi un no es pot lamentar de tenir feina però ja es podria repartir al llarg de l'any!

En tot cas, la feina s'ha anat acabant, ara estic més lliure i tot aquest lament és la meva excusa i la presentació del concert que dirigiré la setmana que ve.

EUA - estiu 2010 / Monument Valley

mapa de Monument Valley

web de Monument Valley 

M’he proposat acabar el meu repàs dels parcs naturals que vam visitar fa dos estius durant el nostre viatge als EUA abans del proper gran viatge d’aquest estiu que ve. Segur que el Canadà també portarà molta feina... M’he d’espavilar!

Així doncs, vam sortir de Moab i vam continuar cap al sud. Vam passar per Mexican Hut i de seguida vam veure una d’aquelles imatges que tens gravades des de fa tant que ni te’n recordes. La llarga carretera que porta a les famoses estructures de Monument Valley. 

 

 

Monument Valley és sens dubte un dels escenaris naturals més utilitzats en el món del cinema. Per a un amant del cinema com sóc, era impossible desaprofitar l’ocasió de visitar aquest parc. Tot i així, tenia els meus dubtes. M’impulsava la meva part mitònoma, la curiositat i la fascinació de veure en persona els decorats de tantíssimes pel·lícules de John Ford com La diligencia o Centauros del desierto, o de pel·lícules més modernes com com Regreso al futuro III, Forrest Gump, Thelma and Louise o Misión imposible II entre tantíssimes altres. Però no sabia si l’experiència com a visitant del parc valdria la pena sense tenir en compte tot aquest contingut cinèfil.

La direcció era clara i vam arribar a l’entrada del parc. Monument Valley és dins d’una reserva dels nadius Navajo i ells controlen tota l’explotació comercial del parc. Vam deixar el cotxe al pàrquing i ens vam dirigir cap a l’hotel que és com la porta que dóna pas a la vall. I un cop vam travessar l’hotel i vam sortir al mirador des d’on pots observar el parc, és quan vam entendre la fascinació per aquell paisatge. Preciós. Ens vam quedar bocabadats admirant la vista: una gran vall on, de tant en tant, immenses estructures de pedra sobresurten del no res creant formes peculiars, esculpides per l’erosió al llarg del temps. Un terreny vermell i polsegós que immediatament et fa pensar en tantes pel·lícules que s’han rodat allà mateix. En qualsevol moment podria aparèixer John Wayne a cavall, darrera algun turó. 

 

Un cop superat l’impacte inicial, vaig admirar també la sensibilitat amb la que s’ha construït l’hotel. Del color de la roca i de només 3 pisos d’alçada, està perfectament camuflat. L’impacte humà està molt ben mesurat en els parcs naturals americans i aquest no és una excepció. Malauradament és un hotel molt preuat i tot i que les habitacions no són precisament barates, amb 8 mesos d’antelació ja no era possible reservar allotjament. Així doncs, ni ens vam plantejar la possibilitat de dormir-hi tot i que estic segur que la posta i la sortida del sol des d’aquest hotel ha de ser una experiència inoblidable. 

 

 

Volíem endinsar-nos en el parc o sigui que vam contractar un tour en un 4x4 que ens portaria per alguns dels racons més bonics del parc. Un nadiu amb gorra, texans i ulleres de sol ens faria de guia i conduiria el vehicle. Era molt simpàtic i feia preveure una excursió ben divertida. El 4x4 tenia capacitat per a unes 10 persones i només una lona ens protegia del sol. No cal dir que aquell dia vaig quedar ben torrat. Ens hi vam enfilar i va començar la sortida. Entre bots i pols vam anar avançant i ens vam endinsar en el parc. El nostre guia ens anava explicant curiositats del parc, com ara els noms que els havien posat a les diferents estructures: Snoopy, les tres germanes, el gall, l’elefant... I de tant en tant anàvem parant per gaudir de l'espai, trepitjar el terreny i observar el paisatge amb calma.

 

 

 

 


Al cap d'una bona estona de passejar per espais ben oberts, ens vam endinsar en una part del parc més muntanyosa, vam passar prop de rius absolutament vermells, vam veure bestiar i cowboys que treballaven per aquells indrets, restes molt antigues de símbols i pintures de les tribus indígenes, diferents arcs i estructures curioses formades per l'erosió... 

 

 

Algú hi veu el cap d'un ocell?

L'excursió no va ser molt llarga però sens dubte va valer la pena. Finalment vam tornar cap a l'hotel i altre cop vam admirar les vistes.

 



Dins de l'hotel hi ha una botigueta. Em va fer gràcia veure tots els pòsters, fotos, dvds i tot el que algú es pugui imaginar dedicat a John Wayne. Una pila de pel·lícules rodades al parc, samarretes... Vam tafanejar una estona i poc després vam donar per acabada la nostra visita a Monument Valley.


La propera posta de sol la faríem a Grand Canyon! 

 

Incendis

AUTOR: Wajdi Mouawad
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat

REPARTIMENT:
Clara Segura
Julio Manrique
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Claudia Font
Xavier Ricart
Xavier Ruano

ESPAI ESCÈNIC: Oriol Broggi i Sebastià Brosa
DIRECCIÓ: Oriol Broggi

VESTUARI: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel
IL·LUMINACIÓ: Albert Faura
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Ferran Utzet

PRODUCCIÓ: La Perla 29



Tot i que últimament he anat molt al teatre, fins avui no m'he animat a escriure sobre algun dels espectacles que he vist. Però em resulta impossible deixar d'escriure sobre aquesta obra immensa que és Incendis i que es pot veure al teatre Romea de Barcelona.

Dos germans bessons es troben amb el notari que els llegeix el testament de la seva mare, que acaba de morir. Aquí comença un viatge que els portarà a descobrir els seus orígens, qui són i d'on vénen. Una obra escrita fa poc temps però que sembla talment una tragèdia grega. L'amor, la família, la maternitat, la guerra, la violència, el perdó, l'odi, la dignitat, la venjança... Realment, Incendis no parla de coses menors.

I no només explica coses grans. També la manera com ho explica és ambiciosa i és una de les grans virtuts d'aquest muntatge, d'aquest text i d'aquesta posada en escena, d'una plàstica i d'una poesia visual ben potent i d'una narrativa complexa i exigent, que demana al públic molta atenció per no perdre's entre tants salts en el temps i entre tants personatges interpretats pels mateixos actors. L'us del muntatge paral·lel mentre explica situacions que passen en temps diferents, transicions entre escenes molt treballades buscant el pas d'un moment a l'altre d'una manera especial, original, creativa, que pot descol·locar a més d'un però que, quan entres en el joc, augmenta el plaer poètic de la proposta, les transformacions de Clara Segura de mare a filla i de filla a mare tan sols posant-se o treient-se unes ulleres, l'us de l'aigua (l'aspersor de sang)... Cada escena és una proposta diferent plena de recursos teatrals que li donen vida. I no hi ha res perquè sí. No és una exhibició gratuïta de talent. És un concepte, unes ganes de plantejar una història d'una manera concreta, amb un punt de distanciament en la primera part, que complementa perfectament la potència dramàtica de la segona i que porta a un dels desenllaços més emotius que he vist mai en un teatre.

És cert que hi ha un contrast evident entre la primera i la segona part. Durant tot el primer acte hi ha un punt de desconcert. No saps ben bé què t'està explicant el director i el com sorprèn en més d'un moment. Hi ha més propostes visuals en aquest acte, on els personatges encara estan perduts buscant el seu camí, els seus objectius.

 
Al segon acte la proposta s'asserena i la potència dels diàlegs guanya enormement la partida. El que es diu és tan potent, és tan bonic, que el director centra la mirada en els actors i els deixa fer i dir. I la poesia neix de la paraula, d'un text tan ben escrit i tan ben dit, sobretot per Clara Segura que encara ara la recordo amb la pell de gallina. Reflexions sobre l'odi que neix de l'amor que neix de l'odi que neix de l'amor, aquesta cadena de fets que no s'acaba mai, sobre la impossibilitat de parlar quan el que t'ha passat és tan gran que no es pot explicar, sobre la necessitat de descobrir el teu origen a través de la pròpia experiència, el so del silenci...

Són tres hores i quinze minuts. El director es pren tot el temps necessari per contar la història. I al final te n'adones que ha calgut passar per tot allò, per totes les experiències viscudes per arribar a aquell final, aquelles dues cartes més una tercera, a aquella tomba i aquella pedra amb el nom escrit i els dos germans donant-se la mà. Els plors se sentien per tota la platea. Però poques vegades he sentit uns plors tan sincers provocats amb tanta honestedat.

Enhorabona a tota la companyia. Han aconseguit una obra mestra.

EUA - estiu 2010 / Canyonlands

12 d'agost de 2010

Mapa del Parc Nacional de Canyonlands
Mapa d'Island in the Sky

Després de visitar Arches vam passar la nit a Moab. Els meus companys de viatge van començar a rondinar quan els vaig dir que ens havíem de llevar a les 4:30 de la matinada. Però és que era imprescindible llevar-nos a aquesta hora si volíem veure la sortida de sol a Mesa Arch, a Canyonlands, el nostre proper parc.

Dit i fet, el despertador, sense compassió, ens va despertar ben d'hora i, com vam poder, vam alçar-nos i vam enfilar cap a Canyonlands. Encara era de nit i estàvem cansats. Potser per això s'entén que ens vam saltar el senyal que indicava l'entrada al parc i vam passar de llarg. Quan ja portàvem molta estona i ja quedava clar que no anàvem bé, vam fer mitja volta. Jo patia perquè no podia ser que ens perdéssim la sortida del sol. Finalment vam arribar al parc.

És un parc molt gran, un gran desert foradat per l'erosió constant del riu Colorado i el riu Green. El parc té tres parts però nosaltres vam voler anar només a Island in the Sky (Illa en el cel) un gran altiplà des del qual tens vistes a tot el parc.

Es començava a fer de dia. La llum feia que els colors i les muntanyes comencessin a tenir forma. No hi havia ni una ànima. Tot en calma. La sensació era molt especial. Finalment vam arribar al punt on s'han de deixar els cotxes i comença el camí que porta a Mesa Arch. No érem els únics però els 3 cotxes que hi havia no feien preveure una sortida de sol massa multitudinària.

Ens vam afanyar i de seguida hi vam arribar. Allà estava l'arc: preciós, espectacular. I el sol encara no havia sortit! Ho havíem aconseguit. Estàvem molt contents. Vam saludar les persones que estaven per allí, fent fotos i esperant, i vam començar a gaudir de l'indret. Island in the Sky està molt per sobre de la resta del parc i les vistes des d'allí són impressionants. Encara no hi havia sol i la visió era una mica boirosa però la imatge que es veia per sota l'arc era com un somni.

 

 

Una gran extensió de terra, plena d'estructures de pedra i grans forats, com si una urpa gegant hagués esgarrapat el terreny. De mica en mica, va anar augmentant la llum i finalment va sortir el sol. La llum vermella del sol va il·luminar-ho tot. Va ser un moment màgic. Un punt àlgid del viatge, sens dubte. La vista anava adquirint més definició i cada cop podíem observar més detalls. Vam anar recorrent tota la zona, buscant noves vistes, observant nous detalls, gaudint del moment. Vam fer moltes fotos i vam estar xerrant amb un autòcton que ens va explicar que hi anava sovint per fotografiar l'arc en diferents moments de l'any. Finalment, amb el sol ben amunt, vam continuar la visita a Island in the Sky.

Vam continuar fins a un mirador, el Grand View Point Overlook, del qual surt una ruta que passeja per la vora de la meseta. Les vistes et deixaven bocabadat. Vam passejar observant el White Rim i els meus companys aprofitaven per a fer el mico a la vora del penya-segat tot i que sabien que jo tinc vertigen. Males companyies...

Quan tornàvem al cotxe per a continuar la ruta pel parc, una colla d'americans van venir a trobar-nos. Resulta que un membre del nostre grup s'havia deixat la càmara de fotos per allà (!!!). Ells van mirar les fotos que hi havia a la targeta i en van veure una on hi sortia la matrícula del nostre cotxe. Així ens van reconèixer quan hi vam arribar. Encantats per la seva amabilitat, els ho vam agrair molt efusivament. 

Vam continuar fins a Upheaval Dome, que sembla que és un cràter format per l'impacte d'un meteorit a l'època juràssica. Tot plegat tenia un aspecte ben curiós.

El sol començava a picar fort, o sigui que vam donar l'excursió per acabada. Jo vaig quedar amb les ganes de baixar a les altres parts del parc i visitar-lo des de baix. Encara no havia vist 127 hores...


D'aquells dos dies a Moab, em sap greu haver deixat de visitar Dead Horse State Park. Espero que hi haurà altres ocasions per a fer-ho.

La decadència d’Occident

L’altre dia vaig ensopegar amb un programa de televisió on comentaven la suposada catàstrofe meteorològica deguda al fred siberià que havia anunciat el govern per a aquests dies i la reacció desproporcionada que hi ha hagut.

Ja havia sentit parlar, anteriorment, de la decadència d’Occident, però el fet que la relacionessin amb un fet tan proper em va sobtar.

El periodico de Catalunya 4 de febrer de 2012

Cauen quatre volves de neu i sembla que el món s’acaba. Tothom corre a buscar els nens a escola, es tanquen instal·lacions i a l’endemà no hi ha classe, no fos cas que... I és aquest “no fos cas que...” el que em fa pensar. Vivim en un món còmode, segur, confortable... Tot està controlat i no hi ha marge per al conflicte, la violència, el caos, la inestabilitat, la crisi. Totes aquestes coses ens provoquen un malestar profund i unes ganes boges de tornar al nostre niu, calentó i acollidor.

Avui dia estem absolutament obsessionats amb la seguretat. Volem protecció per damunt de tot. Ho portem fins a extrems tan desgraciats que estem convertint els nostres fills en figures de porcellana que, a la mínima rascada, ploren desconsolats perquè la vida els ha agredit. Ho tenen tot fàcil i els pares els tracten amb cotó fluix. Hem criat una generació que patirà la crisi més que ningú, perquè no està preparada per al canvi.

El que és més sorprenent és que tota aquesta qualitat de vida que tant ens agrada és, al mateix temps, la nostra condemna, el començament de la nostra decadència. En el punt en què hom no s’ha d’esforçar per sobreviure, quan la vida és fàcil i apartem qualsevol aspecte que ens espanti i ens allunyi de la nostra placidesa, la societat es torna mandrosa, passiva, sense esma. I sense una societat activa, no hi ha idees, no hi ha evolució.

Aquestes qüestions em fan pensar en un llibre que vaig llegir fa temps d’Isaac Asimov,  El final de l’eternitat (The end of eternity, 1955), una història de ciència ficció que jugava amb els viatges en el temps. Una nova raça, els “eterns”, viuen més enllà del temps i tenen un control total de la història humana, de tal manera que poden intervenir fent el mínim canvi per evitar grans catàstrofes. Són com els guardians de la humanitat, que vetllen perquè tot ens vagi rodat i visquem feliços i en harmonia. El problema és que milions d’anys més enllà hi ha els segles obscurs, on l’espècie humana s’ha convertit en éssers sense intel·ligència, amb característiques més pròpies del bestiar que de la humanitat tal i com la coneixem. La moral de la història ve a ser que tractar-nos amb tants miraments ens ha tornat estúpids i, per assegurar-nos un futur, el que s’ha de fer és destruir l’Eternitat.

Ràpidament podem fer paral·lelismes amb el món més ultraliberal que vol destruir la seguretat social. Però és que segurament no hi ha blancs ni negres en el nostre món i hi ha part de raó en tots els arguments.

Els països comunistes han fracassat, en part, perquè les seves societats no han tingut cap estímul per a progressar individualment. I els humans som absolutament individualistes. Vivim en societat perquè és més segur però volem ser únics i sentir-nos especials. 

Recordo, quan vaig anar a Cuba fa uns quants anys, que em va sobtar molt veure com un taxista ens explicava que era enginyer de camins i ports. Quan li vam preguntar com era possible que un enginyer fes de taxista ens va comentar tranquil·lament que guanyava més amb les propines dels turistes que amb el sou d’enginyer que li pagava l’estat. Un país que no valora l’esforç individual i no l’esperona està abocat al fracàs perquè ningú no s’esforçarà més del compte si no veu una recompensa al seu esforç.

Per altra banda, hi ha el sistema capitalista, atroç i rapaç, dels Estats Units, on només es valora el que dónes de tu mateix. Si ets espavilat probablement tindràs una bona vida, però si ets una persona mediocre (de la mitjana) o no tens gaires llums, més val que tinguis una família que et faci costat o segurament viuràs amb moltes mancances perquè els EUA són un país que no ajuda gens la gent amb dificultats. 

Europa és un entremig: un sistema capitalista que té una bona seguretat social. Segurament és el punt just, tot i que és possible que la crisi ens porti cap a un sistema més semblant al dels Estats Units. 

Sigui com sigui, Occident és avui dia molt conservador. És una societat espantada, que necessita seguretat per damunt de tot i que no vol renunciar, per res del món, als seus drets adquirits, a la comoditat del seu dia a dia. 

I aleshores surten veus que diuen que la crisi és el millor que ens podria passar, que la crisi vol dir oportunitat, canvi, renovació d’idees, noves alternatives...  

Segurament tenen raó. Però, segurament, els canvis que sorgiran no seran cap a millor. Quan les grans corporacions manen, no es pot esperar que els canvis que proposin els governs siguin per a fer un planeta més sostenible o per a acabar amb la fam al món. 

Jo no acabo d’entendre per què ha de passar per la reforma laboral la solució a tots els nostres problemes econòmics. Que l'acomiadament sigui pràcticament gratuït per a les empreses farà que hi hagi menys atur? Potser les empreses esperen aquesta reforma per a acomiadar de forma molt més econòmica tots aquells treballadors que fa anys que hi treballen perquè són treballadors cars i els nous que contractin els sortiran molt més bé de preu. Això és bo per al país o per a les empreses?

El futur que ens espera serà una regressió a uns temps on la societat lluitava molt més pels seus drets, una societat més mobilitzada i motivada, amb voluntat de justícia i ganes d’un futur millor.

Pensant-ho millor, potser sí que la crisi serà a fi de bé...

Comences parlant de peres i acabes parlant de cols. Potser he divagat una mica i no he concretat en res. Sigui com sigui, són moments de canvis. Tan de bo, d'aquí un temps, poguem constatar que han estat a fi de bé.

Nova York - Nadal 2011 - Concerts

Ara que tots els espectacles que vam veure aquest Nadal a Nova York comencen a trobar un lloc definitiu en els meus records, aprofito per a comentar-los breument.

Finalment en vam veure vuit. Vam començar per Follies, que ja he comentat en el post anterior, i la veritat és que vam començar per damunt de tot. A partir de Follies tot va anar cap avall... Els tres següents, curiosament, van ser concerts.

An evening with Patty LuPone and Mandy Patinkin
 
Concert dirigit per Mandy Patinkin mateix que fa un repàs a tota una colla de cançons ben famoses d'alguns dels compositors més importants del gènere. El més destacable del concert va ser, sens dubte, el fet de poder veure en persona, a dos pams de distància, aquestes dues figures tan destacables del món teatral americà. Va ser realment emocionant veure com Mandy Patinkin feia el seu famós "Buddy's Blues" que tan bé va immortalitzar en el concert de Follies al Lincoln Center. Una creació que va recrear allà mateix, 20 anys després i que va generar una gran ovació. Patty LuPone també va tenir el seu moment remember cantant "Don't cry for me Argentina", que ella va estrenar als Estats Units, al Dorothy Chandler Pavillion. Va ser maco sentir com Patinkin explicava la seva experiència de terror absolut quan tots dos estaven a punt d'estrenar Evita, i de com es van jurar amor incondicional que, segons sembla, encara dura. Molt maques, també, van ser dues escenes llargues de South Pacific i Carousel, amb tots els textos parlats i cançons. Jo, que no he tingut gaires bones experiències amb els revivals dels musicals clàssics, vaig quedar de pedra en veure com podien sonar de creïbles i emocionants unes escenes que havia vist feia poc a Londres i que m'havien semblat totalment postisses i passades de moda. Estèticament l'espectacle era molt bonic, auster, sobri. Un piano de cua, un contrabaix, una tauleta, dues cadires i una pila de peus amb bombetes de diferents formes al capdamunt.

Però crec que tot plegat hauria anat molt millor si no ho hagués dirigit Mandy Patinkin. Ell fa patir molt en molts moments. Afortunadament no abusa gaire d'aquell falset que fa mal a les orelles però en canvi ha desenvolupat un vibrat tan exagerat que arriba un moment en què no saps quina nota està fent. Quan fa notes agudes passa raonablement bé. En els greus, és insofrible. Físicament, es passa moltes cançons amb les mans agafades i amb el paquet endavant (absolutament estàtic), amb la qual cosa moltes cançons estan cantades com si allò no anés amb ells. Que cantin com de passada "When" de Sondheim, sap greu. I més quan saps que són grans actors tots dos.

En definitiva va ser una vetllada agra-dolça. Un concert bonic en molts aspectes però que feia patir molt en d'altres. Se'ls perdona perquè són ells. Però sembla que a Broadway tot hauria de tenir més nivell.

Hugh Jackman - Back on Broadway

El dia següent va ser el dia que vam dedicar a Hugh Jackman, les seves chorus girls i la seva fantàstica big band. I altre cop vaig marxar amb la sensació agra-dolça que la cosa no estava prou ben acabada. El que és innegable és la capacitat extraordinària de Hugh Jackman per a posar-se el públic a la butxaca en 10 segons. Així que va començar el concert ja ens tenia a tots menjant de la seva mà. Un carisma evident, una presència a escena molt important i unes dots per a cantar i ballar més que suficients el fan una estrella absoluta dels escenaris de Broadway. El concert no tenia cap lligam en especial. Era un poti-poti força arbitrari de cançons que li agraden. Alguns moments realment brillants com l'homenatge al musical de Hollywood amb una sèrie de projeccions de pel·lícules en una pantalla o el repàs d'algunes cançons del seu musical The boy from Oz pel qual va guanyar el premi Tony ara fa uns anys. Uns quants popurris amb cançons d'aquí i d'allà, ben lligades i amb la col·laboració d'unes noies espectaculars que canten, ballen i fan el que calgui d'allò més bé, que estaven tan ben resolts que no podies evitar aplaudir i entrar dins de l'efecte "fan" que impregnava la sala. Però vaig trobar a faltar que cantés més. Sovint pensava en aquella escena de Cantando bajo la lluvia: "No hables, Lina. Canta!" Doncs això: que es passa la meitat de l'espectacle parlant, fent acudits, explicant-nos la seva vida, la de la seva dona, la dels seus fills, la del seu doble en les escenes perilloses de les seves pel·lícules d'acció, etc. Improvisava massa. Feia la sensació que no sabia com omplir l'espectacle perquè durés el necessari per fer que la gent se sentís satisfeta atès el preu de l'entrada. Tendim a pensar que en el món professional tot està estudiadíssim, que no hi ha espai per a la improvisació... No va ser el cas. Així doncs, l'acabat no era el que podria haver estat. Tothom tenia molt de talent però sembla que faltava una idea, un guió, una direcció clara que portés l'espectacle fins al bon port que tots esperàvem. Queda, això sí, el plaer d'haver vist Hugh Jackman en acció. Valia la pena.

Mostly Sondheim


Aquest no va ser un espectacle de Broadway. Passejant per Greenwich vam veure que en un piano bar de Christopher Street, cada divendres a les 23:30h, hi feien un espectacle de cabaret que es deia Mostly Sondheim. No ens va fer falta res més per a decidir-nos a passar la nit del divendres següent a la cabaret room del Dupplex.

I no va ser res d'espectacular però sí que va ser força divertit. Dues noies presentaven la festa: Molly Pope i Emily McNamara. Maques, ben vestides, una rossa, l'altra pèl-roja. Donaven una imatge força angelical. Fins que van obrir la boca. Quines noies més malparlades!!! Van sortir tantes marranades de les seves boques que semblava difícil de creure. Elles anaven improvisant bromes i imatges obscenes amb total tranquil·litat mentre un grandíssim pianista les acompanyava amb perfecta sincronia, a l'estil micky mousing i fent servir tot tipus de repertori, però mostly Sondheim. Després d'uns 20 minuts de xerrameca, van cantar la primera cançó.

Molly Pope

No eren grans veus però va ser divertit. I aleshores vam entendre de què anava l'espectacle. Van passar una llista perquè tots els del públic que volguessin cantar apuntessin la cançó que volien interpretar. I sí, van començar a passar, presentats per les noies i acompanyats pel pianista. I hi va haver de tot, però la veritat és que algun em va deixar força impressionat. Especialment un "Someone to fall back on" de Jason Robert Brown, cantat per un noi ple de pírcings i amb un aspecte força punk, que ens va deixar a tots amb la respiració continguda. "Magic time", com va anunciar un del públic abans de sentir-lo cantar. "Unworthy of your love", "Marry me a little", un "Seasons of love" cantat a cor per tot el públic i amb totes les veus i moltes més. Ens ho vam passar molt bé i vam estar-hi com tres hores. I ells continuaven. Els va saber greu que marxéssim. Gairebé ens havíem fet amics d'aquelles noies, que ens van preguntar d'on érem, què havíem vist, quin musical de Sondheim ens agradava més...

Emily McNamara

Va ser una d'aquelles coses gracioses, que no programes i que et porta bons records quan mires enrere.