Into the woods - Nova York, Nadal 2014

Curiosament, la temporada nadalenca de musicals a Nova York ha començat amb una pel·lícula. Into the woods, dirigida per Rob Marshal.

tràiler

Jo tinc una relació contradictòria amb Into the woods. Tot i que és un dels musicals de Sondheim més aplaudits pel públic en general, jo crec que és una obra molt irregular. La idea és fantàstica: reunir en una mateixa història un munt de contes de fades per explicar-nos què passa després d’aquell “i van ser feliços i van menjar anissos.” I tot plegat serveix per fer una reflexió sobre el fer-se gran, el pas a la maduresa, com la vida ens marca i ens canvia, com l’experiència ens fa créixer. Aquestes boscos són la vida on hi trobarem el sexe, l’aventura, la passió, l’amor, la mort. I després de passar pels boscos, haurem canviat.

La idea és molt atractiva però el conjunt no està equilibrat perquè hi ha una gran desproporció qualitativa entre el llibret i les cançons. Jo penso que el llibret no acaba de funcionar. És redundant en moltes ocasions, és llarg i el segon acte, on el drama té molt més pes, té com una lleugeresa frívola que no ajuda a aguantar la trama. En moltes ocasions és molt trivial, els diàlegs tenen poc nivell i l’argument no va enlloc. La qual cosa fa perdre brillantor i espurna a una història que ho demana a crits. 

No vol dir tot això que no hi hagi res aprofitable en el llibret. Ni molt menys! Està farcit de gags molt divertits, de situacions molt enginyoses i el pes de la idea general al voltant del pas a la maduresa es fa sentir en molts moments i emociona. Però el problema arriba quan entre un llbret de nivell mitja hi van apareixent cançons que estan en una altra dimensió. A part que musicalment són sensacionals i tota la partitura brilla sense donar treva a l’espectador, les lletres de les cançons són d’una profunditat i d’una inteligència que deixa bocabadat. El virtuosisme de les rimes poques vegades a quedat més present en un musical de Sondheim com a Into the woods. I la maduresa d’alguns versos, plens d’humor i tendresa emociona molt més que la trama en sí. 

Children will listen no té desprerdici. Educació i responsabilitat:

vídeo

Careful the things you say

Children will listen

Careful the things you do

Children will see and learn

Children may not obey, but children will listen

Careful before you say "Listen to me"

Children will listen

Careful the tale you tell

That is the spell

Children will listen

Moments in the woods parla de la infidelitat. Per què sempre ha de ser “o” i mai “i”? Brillant!

vídeo

Back to life, back to sense,

Back to child, back to husband,

You can't live in the woods.

There are vows, there are ties,

There are needs, there are standards,

There are shouldn'ts and shoulds.

Why not both instead?

There's the answer, if you're clever:

have a child for warmth,

And a Baker for bread,

And a Prince for whatever-

Never!

It's these woods.

Is it always "or"?

Is it never "and"?

That's what woods are for:

For those moments in the woods…

I know things now parla del desobriment del sexe. Especialment graciós quan qui la canta és la Caputxeta Vermella que acaba de tenir una trobada amb el Llop i li ha despertat el desig sexual. Una cançó plena de dobles sentits:

vídeo

And he showed me things

Many beautiful things,

That I hadn't thought to explore.

They were off my path,

So I never had dared.

I had been so careful,

I never had cared.

And he made me feel excited-

Well, excited and scared.

N’hi ha d’hilarants, com la competició dels dos prínceps a veure quin pateix més d’amor per la seva estimada. O absolutament virtuoses com Your fault on els personatges es donen la culpa els un als altres de les seves desgràcies en un reguitzell de retrets cantats a una velocitat supersònica.

Per mi No more és de les millors cançons del musical. El forner, derrotat després de saber que la seva dona ha mort, es rendeix. Pell de gallina:

vídeo

No more giants waging war!

Can't we just pursue our lives, with our children and our wives,

'Til that happy day arrives, how do you ignore

All the witches, all the curses,

All the wolves, all the lies, the false hopes, the good-bye's,

The reverses,

All the wondering what even worse is still in store!

All the children.

All the giants..

No more. 

Així doncs, entre tanta inteligència a les lletres, el llibret més bàsic de James Lapin es fa llarg en més d’una ocasió i feia preveure una adaptació difícil de cara a la versió per al cinema.

Lapine s’ha encarregat del guió amb la qual cosa podíem esperar una adaptació força fidel de l’obra. 

I ens trobem amb la que possiblement sigui la millor adaptació d’un musical de Sondheim al cinema. Malauradament això no és dir massa tenint en compte la mala sort que ha tingut sempre Sondheim amb les seves adaptacions. I en aquest cas, tampoc no ens trobem amb una pel·lícula rodona, ni molt menys.

Han entrat amb les tisores amb força. Han retallat un munt de cançons i han suavitzat uns quants aspectes que podrien haver causat enrenou no sé on. Però és clar, som en una producció Disney. I certes qüestions relacionades amb el sexe no hi poden sortir. Ni amb la mort. Per tant la Caputxeta és una simple nena que ha patit l’atac d’un llop, la dona del forner simplement s’ha fet uns petons amb el Príncep, les morts sempre s’elideixen i no es mostren mai i Rapunzel sobreviu a tot plegat. Com si la mort de la mare de Bambi no hagués curat d’espants a tota la quitxalla mundial...

Tampoc apareix l’home misteriós ni la figura del narrador, que simplement és una veu en off, perdent un dels millors moments del musical, quan els personatges de la història volen oferir a la geganta el narrador perquè, diu la bruixa, a alguns no els agrada com explica la història. I altre cop, com passava a Sweeney Todd, no hi ha cap cor en escena. Els moments corals són sempre en off. Cosa molt sorprenent en un musical tan coral com és Into the woods. Fins i tot el cor final després de Children will listen que és un fragment a canon a tres veus s’ha simplificat i l’han deixat a una sola veu perdent la gràcia del contrapunt original. Altre cop dóna la sensació que vulguin fer un Sondheim per a tontos. 

I ens han tret dos dels millors moments de l'obra. No hi ha Ever after ni No more. !!!!!!!!!!

I la sensació final és que és una pel·lícula més o menys fidel a l’obra però que per un munt d’imposicions d’uns i altres s’ha volgut fer una obra per a masses, sense risc i convencional. La història es segueix amb facilitat i tot està correctament explicat i filmat. 

Però no hi ha ànima. No hi ha emoció. El director es diverteix poc amb el que està explicant. És una producció Disney, per tant de molts diners. Per què aleshores sembla que vulguin ser fidels al muntatge teatral i no han optat per fer una pel·lícula ben espectacular? La història es prestava a mostrar la terra dels gegants, els balls fastuosos del Príncep… Però en tot moment es conté i es limita a filmar els personatges davant la càmara. Especialment greu és Giants in the sky. Quin número més avorrit! I la imaginació que Rob Marshal ens havia mostrat a Chicago? Després del desastre de Nine i aquest Into the woods, ja he aparcat a Marshal de la meva llista de directors capaços de dur a terme un musical en condicions.

I quan els personatges moren, no sembla que hi hagi conseqüències en els vius que els ploren. És cert que on hi hauria d’haver No more, el forner plora una mica. Però on és la tristor d’en Jack? Amb una mica més de contundència s’hauria pogut commoure més als espectadors que es remouen incòmodes durant bona part del segon acte esperant que acabi ja la pel·lícula. Durant la meva projecció, vaig veure sortir un munt de gent de la sala i en acabar vaig sentir uns quants al darrera lamentat-se d’haver triat aquesta pel·lícula i descant el seu avorriment mortal. 

S’ha volgut fer una pel·lícula per nens perquè la vegin tots els públics. Però és massa adulta perquè els nens la gaudeixin i s’ha suavitzat massa perquè els adults la trobin prou interessant.

Una pena perquè els ingredients hi són. El repartiment és força destacable. Meryl Streep està esplèndida, com no podia ser d’una altra manera. Emily Blunt fa una fornera creible i plena de matisos. Els dos nens són correctes i Anna Kendrick fa una Ventafocs solvent. Malauradament el forner, que és qui porta el pes de la trama és massa pla i no li treu prou suc al seu personatge provocant una falta de química amb l’espectador que no ajuda gens a la pel·lícula. 

Els dos prínceps estan fantàstics i el seu Agony és un dels millors moments de la pel·lícula. El director juga amb ells i amb la cançó i aconsegueix una posada en escena divertida i dinàmica que fa aplaudir el públic. Llàstima que no surtin després a fer l’Agony (represa). Malauradament els seus flirts amb la Bella Durment i la Blancaneus han quedat fora de la pel·lícula. 

La factura és impecable i el disseny de producció molt bonic. La música sona molt bé i en general està molt ben cantat.

I destacant per sobre de tot tenim el Pròleg. Els fantàstics 18 minuts amb els que s’inicia el musical. Un tour de force on es presenten bona part dels personatges, els seus conflictes i convergeixen tots plegats al bosc on es barrejaran i la vida seguirà el seu curs. És una joia de creació, entre el millor que ha fet mai Stephen Sondheim i a la pel·lícula funciona perfectament i arriba al que va ser el meu únic moment de pell de gallina que és just al final amb aquell And home before dark! amb aquell moviment de càmera de grua, el sol, i la visió dels personatges endinsant-se en el bosc i el nou arranjament vocal, sorprenentment més complex que l’original. És un moment eufòric que malauradament no continua durant la resta de la pel·lícula…

Una obra imperfecta, bones cançons i un repartiment eficaç. Malauradament, la productora no era la més adient i el director no ha sabut treure el millor partit de tot plegat.

Una altra oportunitat perduda d’aconseguir un gran musical cinematogràfic. Ho serà The last five years? No perdrem l’esperança!

Londres 2014 - Urinetown

 

Trailer

La cartellera de Londres no està massa bé quan després d'un any de no anar-hi, passar-m'hi 4 dies i anar cada dia al teatre, he repetit Matilda, tripetit Jersey Boys i he anat a una obra de text, Let the right one in. Matilda i Jersey Boys són meravelloses i ja n'he parlat en altres posts. Però vull dedicar aquest post a l'única proposta nova i brillant d'aquest viatge: Urinetown, al St James Theatre. 

Urinetown és un musical que beu de Kurt Weill i Bertolt Becht i les seves L'òpera de 3 rals i Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagony, obres amb una gran crítica social, humor cruel i el distanciament brechtià típic de l'autor. 

Urinetown parteix d'una situació inversemblant: per causa d'un llarga sequera de més de 20 anys, s'ha racionalitzat l'ús de l'aigua de tal manera que només es pot anar al lavabo en llocs concretament habilitats i pagant uns diners. No s'hi val a fer les necessitats darrere d'un arbust. És il·legal i la condemna és anar a Urinetown, un lloc del qual no n'ha tornat mai ningú. 

Una metàfora en la qual podem veure l'abús d'autoritat de les societats dictatorials o del capitalisme radical, on els drets més fonamentals estan legislats per governants corruptes i amb ànsies de poder que només pensen a enriquir-se a còpia de sotmetre al poble i negar-li les necessitats més bàsiques.

I amb aquesta premisa i amb molt d'humor, aquest musical explica la història d'uns personatges, els de dalt i els de baix, els rics i poderosos i el pobres miserables que lluiten cada dia per aconseguir els cèntims necessaris per poder pixar legalment i no acabar a Urinetown. Bobby Strong, treballador d'un urinari públic iniciarà una revolta que acabarà amb els seus ossos a Urinetown. De fet, el llançaran des del terrat d'un edifici, pocs segons abans de descobrir que Urinetown no existeix i que tots els que es diu que hi van acaben morts, assassinats per la policia. Urinetown és, de fet, una amenaça inventada per a tenir espantada i sota control la població. La ironia del final no pot ser més cruel. La població es rebela, mata els seus governants i s'allibera d'haver de pagar per poder anar al WC. Es dóna accés lliure a l'aigua a tothom. Però com que hi ha sequera, sense control, les reserves d'aigua s'acaben i la població acaba encara pitjor que al començament. 

El musical té un parell de narradors: l'oficial de policia, que explica el perquè de tot plegat, i Little Sally, que li fa preguntes i li planteja dubtes sobre la història, els personatges o, fins i tot, el títol. Amb molt d'humor negre van esquivant els forats que planteja la narració i fan avançar la trama fins al final, en què se'ns proposa la lectura de l'obra de Malthus i les seves idees per al control de la població. Juguen al distanciament, al teatre dins del teatre i les seves opinions sobre l'obra o com hauria de ser un musical per a ser comercial i atraure públic al teatre generen una bona complicitat amb el públic. 

Amb un material tan potent, la producció del St James s'hi ha implicat del tot en oferir una obra visceral, divertida i brutal. La platea és una grada gairebé vertical de manera que tens l'escenari molt a prop, els actors actuen a molt pocs metres de tu i l'energia de tot el repartiment arriba com un vendaval des de la primera escena. És un musical molt coral i la força de la companyia hi és present durant tot l'espectacle.

L'escenografia omple perfectament el petit escenari amb una estructura de dos pisos on tenim l'urinari al pis de baix i el despatx de l'amo de l'empresa d'urinaris al pis de dalt. I al voltant de l'urinari, una plataforma giratòria que dóna moltes possibilitats teatrals i molt de ritme al musical. L'aspecte és brut, el so d'ambient, malaltís (se senten mosques i tot) i gairebé pots sentir l'olor infecta d'un urinari públic en les pitjors condicions. 

La posada en escena és molt rica en el detall, plena d'idees visuals molt efectives i divertides com l'aspecte de zombie dels morts que són colpejats per la policia durant la cançó Cop song (un moment terrible i hilarant alhora) que tenen la cara plena de sang; el moment en què tiren Bobby Strong des de dalt d'un edifici i veiem com cau, lentament, un Bobby de joguina. Quan la joguina cau a terra, un raig de sang cau a la cara de l'actor, que ha quedat immòbil i il·luminat per un zenital; el dinamisme de tota la companyia sobre la plataforma giratòria en moviment, els diferents plans simultanis dels rics i els pobres, actuant alhora; els moviments espasmòdics del cor quan els personatges somien alguna cosa... Meravella sempre la precisió de tot el repartiment i la seva dedicació i energia, especialment Jenna Russell, que es torna a lluir amb el paper de Penny.

En definitiva, un musical interessant que resulta meravellós gràcies a una posada en escena valenta i una companyia entregada. 

Així és un gust anar al teatre!

Londres estiu 2013 - Merrily we roll along

Merrily we roll along

Trailer

Franklin Shepard INC

Maria Friedman, després d'haver interpretat el paper de Mary fa vint anys en una de les revisions de l'espectacle, ha agafat les regnes d'aquesta nova versió, que es va estrenar a la Menier Chocolate Factory i, atès l'èxit aconseguit, ha passat al West End. Friedman és una especialista en Sondheim. Ha protagonitzat Sunday in the park with George, Passion, el mateix Merrily, i ha fet gires amb concerts dedicats en exclusiva a Sondheim. Sap el material que té entre mans i la seva sensibilitat, sòbria i emotiva alhora, s'ajusta com un guant a les necessitats de l'espectacle.

Aquest Merrily és un muntatge fantàstic que presenta en safata de plata totes les virtuts del musical. Surts del teatre pensant, si això és encara possible, que Sondheim és encara més gran del que un creia. Musicalment és impecable. Totes les cançons funcionen a la perfecció i les joies s’acumulen una rere l'altra: “Merrily we roll along”, “That's Frank”, “Franklin Shepard INC”, “Old friends”, “Not a day goes by”, “Now you know”, “It's a hit”, “Good thing going”, “Opening door”s, “Our time”...

Com és habitual en Sondheim, text i musica van perfectament units i les reflexions sobre la vida, l'amistat o les il·lusions quallen en l'espectador per sempre. A més Sondheim juga amb els motius de l'obra i segons el viatge dramàtic dels personatges podem localitzar motius amagats que ja han aparegut en altres cançons contínuament. El tàndem Sondheim/Furth torna a treballar junt després de l'aclaparador èxit artístic de Company. I aquí tornem a trobar algunes de les seves claus. El llibret és mordaç, enginyós i divertit però, a diferència de Company que mossegava sense cap compassió, aquest Merrily té un punt d'optimisme i de candidesa. Tot plegat és fals, és clar. Un dels grans encerts de l'obra és la seva estructura: una colla de situacions que se succeeixen retrocedint en el temps. Així doncs, comencem quan en Frank és ric i famós i es baralla amb la seva amiga Mary de tal manera que es queda sol i sense cap amic, i, a mida que avança el musical, anem descobrint com hem arribat fins aquí: el trencament amb el seu gran amic i col·laborador Charles, el seu divorci, el seu primer èxit comercial, la seva primera revista, fins arribar a aquell moment on, de ben joves, els tres amics van veure volar pel cel el satèl·lit Sputnik, una proesa tal per a la humanitat que els fa creure que tot és possible i que el món està als seus peus. 

Pel camí anirem profunditzant en la relació del trio protagonista i ells ens aniran parlant dels somnis, les il·lusions, les expectatives que hi posen a la vida i, sobretot, de l'amistat, de com s'ha de regar perquè no mori. El musical passa d'una escena molt dura i agre al començament a una escena d'innocència i somnis de joventut al final en un viatge que es va endolcint mica en mica. Però és una dolçor fictícia perquè tot i que cada escena és més amable que la següent, en el fons saps que aquests personatges acabaran tots barallats i aquesta amistat tant bonica que el públic va apreciant escena rera escena, acabarà desapareixent de la pitjor de les maneres. Aquesta seqüenciació de la història crea un sentiment molt contradictori al final de l'espectacle. Per una banda t'emociona l'actitud dels joves que es volen menjar el món plens d'esperances i il·lusions posades en el seu futur i per altra banda et sap molt de greu saber que en aquest futur, els seus camins aniran per separat.

El muntatge és senzill (un decorat únic i modest que fa pensar en el seu origen a la Menier Chocolate Factory, que amb pocs canvis passa a ser tots els escenaris de l'obra) i es centra especialment en els actors i la seva interpretació. Guanya per golejada Jenna Russell que fa una gran creació amb el seu personatge de Mary (potser jugava amb avantatge perquè és un personatge que Maria Friedman coneix molt bé). Des de la borratxera de l'inici, tots els intents per aconseguir calmar els ànims entre Charles i Frank, el seu amor amagat per en Frank, la ingenuïtat de les últimes escenes.

Alguns moments em semblen especialment emotius. La represa d'”Old friends”, quan després de discutir acaben fent les paus tots tres i fan el gest de l'amistat agafant-se del del dit petit "here's to us, who's like us, damn few", emociona perquè fa una estona, en una escena anterior, la relació estava tan degradada que no han sigut capaços de fer aquest gest. Quan Beth canta "Not a day goes by" a Frank, veus que s'estimen però ella no és capaç de perdonar la infidelitat del seu marit. La cançó és tan potent que posa la pell de gallina. El final, al terrat veient passar l'Sputnik posa un nus a la gola. Després de saber tot el que els passarà, veure els seus orígens i les seves esperances és veritablement entranyable.

Altres moments són festius i espectaculars, amb el punt de complexitat que afegeix sempre Sondheim a les seves partitures: "Now you know" és un final d'acte impecable. Jenna Russel està esplèndida convencent a Frank que malgrat ja ha vist que la vida pot ser una merda, és el moment de tornar a començar. I el contrapunt dels diferents cors és molt engrescador.

La festa que organitza Gussie plena de gent del món de l'espectacle (és curiós com els autors carreguen amb tanta mala llet contra la gent que orbita al voltant dels que són algú en aquest món) on en Frank i en Charly canten "Good thing going" sorprèn amb la facilitat que es desenvolupa si pares a pensar en com n'és de complexa. Les actituds dels protagonistes cantant cridant la seva cançó mentre ningú a la festa els fa el més mínim cas no té preu.

"Opening doors" és un prodigi de cançó. Els tres amics treballant en tres ambients diferents, fent música amb un piano i dues màquines d'escriure creen un moment fantàstic. I durant 5 minuts veiem procés de creació, audicions davant productors (divertidíssima la referència a "Some enchanted evening" per il·lustrar el poc cantable que són les cançons de Sondheim), frustració quan les coses no van bé, l'empenta per tirar endavant un projecte malgrat totes les dificultats. Entremig, parlen de mil coses: el moviment cultural de l'època, dels pares, de My Fair Lady... Tot plegat a ritme d'Old Friends i amb una alegria absolutament contagiosa.

També fa gràcia l’ampliació de l’obertura del segon acte, amb la cançó “He’s only a boy” amb una estètica francesa i referències musicals a Sunday in the park with George.

En definitiva, un plaer i privilegi poder gaudir de moments teatrals d’aquest nivell, emportant-te a casa un munt d’emocions a flor de pell. 

Londres 2013 - Charlie and the chocolate factory

Charlie and the chocolate factory

Vídeo

Tot són bones expectatives abans d'entrar a veure Charlie and the chocolate factory: una adaptació d'un llibre famós d'un autor de moda avui dia (Roald Dahl) gràcies a l'immens èxit de Matilda, the musical; un equip de compositor i lletrista (Marc Shaiman i Scott Wittman) amb solvència, autors de l'energètic Hairspray; un director de prestigi (Sam Mendes) tant en el món del musical (Company, Cabaret) com en el del cinema (American Beauty, Revolutionary Road); un teatre monumental (Royal Drury Lane Theatre) i un pressupost més que folgat.

Però al poc de començar ja s'intueix que les coses no aniran per bon camí. Ens trobem davant d'una superproducció cuidada en tots els seus detalls però que no funciona en absolut perquè falla en els aspectes principals: posada en escena, dramatúrgia i música. L'estructura està mal plantejada. El primer acte queda allargat com un xiclet perquè volen reservar l'arribada a la fàbrica per al segon acte. Així doncs, la màgia que esperes d'aquesta història és inexistent en tot el primer acte que es dilata fins l'avorriment dedicant números sencers a cada un dels nens que troben un del 5 tiquets daurats i... doncs intento recordar i no trobo massa cosa més que hagi succeït en el primer acte, a part de presentar-nos a en Charlie i la seva família. El que hauria pogut durar mitja hora ho allarguen tot un acte. I acaba resultant molt avorrit. En bona part perquè Sam Mendes no li sap donar cap interès a la trama ni als personatges. Tot és pla, simple i previsible. Els personatges, grisos del primer a l'últim. Fins i tot en Charlie i el Willy Wonka estan poc cuidats. I ni tan sols l'escenografia és especialment espectacular, cosa que esperes en una producció nova i caríssima com aquesta.




Però, segurament, la llosa més gran que arrossega el musical és la música. Poc inspirada, feta a l'antiga, molt passada de moda malgrat els estirabots tecno que deixa anar de tant en tant per definir un dels nens protagonistes. Una música que no emociona ni queda en el record un cop acabada la funció. Alguns números del primer acte haurien pogut passar amb més encant i energia si la música hagués aportat quelcom més que un simple suport narratiu. Ni coreografies interessant ni números corals remarcables en tot un acte (amb la discreta excepció del número quan en Charlie mosta el seu tiquet guanyador a la família) condemnen aquest primer acte al tedi.




Malauradament el segon acte no millora gaire. És cert que apareixen els Oompa Loompa (sens dubte el millor de la funció i els únics que aconsegueixen donar una mica d'humor, creativitat i vida al musical)  però la narrativa episòdica de l'acte, on cada escena serveix per a fer desaparèixer cada un dels nens candidats al gran premi promès per Willy Wonka fa avançar la trama de forma rutinària i poc interessant i el final, poc intens i sense cap clímax destacable (el vol amb l'ascensor de vidre és digne de les rebaixes d'un off off West End, tot i que veient el vídeo publicitari penso que potser aquell dia van tenir una avaria perquè jo no vaig veure cap ascensor) deixen un regust de pèrdua de temps i de diners.




És una pena. Que el més destacable del musical siguin les idees de vestuari dels Oompa Loompa o les seves coreografies donen una idea del resultat final. No puc entendre com amb una producció d'aquesta envergadura no han vetllat abans per tenir un material de partida de primera qualitat.



No crec que duri gaire al West End. Em pregunto si ni tan sols arribarà a l'any en cartell…

Londres estiu 2013 - The Color Purple

The color purple

La Menier Chocolate Factory s'està convertint en la competència directa a la Donmar (l'anomenat per alguns Teatre Lliure anglès). Les últimes temporades està apostant per espectacles ambiciosos de petit format liderats per creadors de prestigi. I els resultats estan convertint la sala en un dels teatres de referència de la ciutat on bona part dels seus espectacles passen al West End o fins i tot arriben a Broadway.

El musical d'aquest estiu és The color purple, dirigit per John Doyle.

Vaig veure aquest musical a Nova York fa uns quants anys i no en guardava un gran record. Va ser un muntatge força gris i convencional i l'adaptació feia enyorar constantment la meravellosa pel·lícula de Steven Spielberg, basada  en la mateixa història. Però si tenia clar que havia de passar per la Menier, no era per l'obra escollida si no pel director. He tingut la immensa sort de veure tres muntatges dirigits per John Doyle de tres obres de Stephen Sondheim, Sweeney Todd, Company i Road Show, aquesta última a la mateixa Fàbrica de Xocolata, i les tres experiències van ser grandioses. Certament el material de partida era de primera divisió, però la visió d'aquest director sap aportar sempre sang, idees i emocions noves.

Menys és més. Un escenari buit, 11 cadires i un llençol són els únics elements que fan falta per explicar aquesta història. Aquesta economia de mitjans, l' imaginació per combinar-los, i la proximitat de tot el repartiment, que actua a 2 metres de distància, fan d'aquest musical una experiència molt positiva. Tot és molt bonic i flueix amb naturalitat. Tots els actors canten, es mouen i actuen fantàsticament i la posada en escena genera alguns moment preciosos com quan Celie pareix i es va traient un llençol de sota el vestit mica en mica i el va plegant fins a convertir-lo en el seu fill o l'inici amb tots els personatges donant la mà al públic com si tots forméssim part de la missa.

Però està clar que ni un director genial com John Doyle pot fer miracles. S'entén que sempre intenti muntar musicals de Sondheim. Són materials de partida amb moltíssimes possibilitats. Aquest Color Porpra és un musical més just. Musicalment no acaba de quallar. Tant espiritual negre fa com una bola on costa distingir les diferents melodies, hi ha poques cançons que cridin l'atenció i que emocionin al públic.  Too Beautiful For Words, What About Love? i I'm here són les cançons més destacades de l'obra i curiosament són els moments més intimistes.

D'altra banda, és molt decepcionant com es resol la relació entre Celie i el seu marit Albert. Vaig llegir el llibre fa temps però no recordo si succeeix així en la història original. Sigui com sigui, la pel·lícula oferia una resolució impecable i creïble: després de totes les barbaritats que li havia fet l'Albert a la Celie, ella es revelava, el maleïa i ell no tornava a aixecar el cap fins que en un moment de màxima decadència arreglava els papers perquè la germana de Celie i els seus fills poguessin tornar. Però ells dos no es tornaven a veure mai més. Quan en el musical l'Albert li demana que es tornin a casar i ella li diu que millor que siguin amics, em cau als peus. No pot ser que la Celie vulgui ser amiga d'algú que l'ha apallissat tota la vida, que l'ha separat de la persona que més estima i que li ha amagat les seves cartes durant tants anys. Amics? Aquesta Celie no me la crec.

I tinc un però per a John Doyle. Quin retrobament és aquest? Després de tot el musical esperant que les dues germanes es retrobin, quan això succeeix amb prou feines es miren i passen a cantar la cançó final. ???? Potser estic contaminat per la pel·lícula però aquell final tenia una força dramàtica que m'ha fet plorar sempre. Aquí passa sense pena ni glòria. No ajuda gens l'interpretació de Cynthia Erivo que fa una Celie tan continguda sempre que costa d'emocionar-te amb ella. Tinc la sensació que el director li ha demanat molta contenció, com si tingués por de caure en la sensibleria de la que molts acusen a la pel·lícula de Spielberg. Però el resultat és una Celie freda, gairebé autista, a la que li bull la sang breument quan es revela en contra del seu marit i que s'emociona poc quan descobreix que la seva germana és viva i viu amb els seus fills o quan es retroba amb tots ells a l'escena final.

Així doncs em quedo amb un sentiment contradictori. És un espectacle preciós visualment però que emociona més per la forma que per la història.

Espero amb candaletes un nou tàndem Doyle/Sondheim...

John Williams i Tanglewood

Reportatge del concert

Àudio del concert

Aquest estiu vaig tenir la immensa fortuna de realitzar una d'aquelles assignatures pendents que arrossegava des que tinc ús de raó, una d'aquelles coses que somiava des que era petit. Des de molt jove, John Williams es va convertir en el protagonista principal del meu univers musical. En un principi, hi pesava molt el fet que ell era el compositor de les pel·lícules que em causaven més fascinació: E.T., Indiana Jones, Star Wars... Però, a mesura que em vaig anar fent gran, vaig entendre que aquella passió també era deguda a l'extraordinària qualitat d'aquest compositor, que s'ha convertit en una de les més grans figures musicals de la seva època i, sens dubte, en el millor compositor de música de cinema de tots els temps. 

I John Williams ha fet 80 anys, la Boston Pops ho ha volgut celebrar a Tanglewood i... jo hi vaig ser.

La Boston Pops Orchestra és la versió estival de la Boston Symphony Orchestra, una orquestra dedicada a una música més popular i festiva. John Williams va ser director titular d'aquesta orquestra durant molts anys i ha enregistrat amb ells molts discos de gran qualitat. Aquesta orquestra té la seva seu a Tanglewood, un complex cultural amb un parell d'auditoris enmig d'un entorn natural ple de prats i boscos, prop de Lennox, Massachusetts. Aquesta zona es diu Berkshire i és un entorn especial: molt bonic i enormement sobri i elegant. Un lloc de molta classe, on viu gent d'alt poder adquisitiu i on es respira cultura pertot arreu.

La nostra aventura va començar el dia abans. Veníem de Niagara Falls, passant pels Finger Lakes, i havíem de fer nit a prop de Tanglewood per poder viure la jornada del dia següent ben descansats. Vam arribar a Lennox i vam intentar trobar algun lloc per a dormir perquè no teníem reserva. Va ser impossible. Els dos llocs que vam trobar amb allotjament disponible tenien uns preus desmesurats i la resta estaven plens del tot. És una zona molt popular per al turisme autòcton i tot estava ocupat. Vam anar reculant i a Lee, finalment, vam trobar un motel amb habitacions lliures. Contents per tenir un lloc on passar la nit vam anar a sopar. Era el segon cop que els tres viatgers trepitjàvem Nova Anglaterra i a mi em feia especial il·lusió, perquè guardo un record preciós d'aquell viatge. Així doncs, no va faltar al sopar un bon plat de "clam chowder", la sopa de cloïsses de Nova Anglaterra que vam descobrir llavors i que tantes alegries ens ha donat des d'aleshores. Tot seguit vam anar a dormir i ens vam preparar per al dia D.

El dia no podia començar millor. Malgrat que el dia anterior havia plogut moltíssim, ens vam llevar amb un ambient clar i fresc i un cel blau sense cap núvol. Vam fer un esmorzar discret i tot seguit vam enfilar cap a Tanglewood: teníem entrades per a l'assaig general a les 10h del matí.

Content i emocionat

Vam arribar força abans perquè havíem quedat amb uns amics espanyols que havien organitzar la sortida i tenien les entrades. Ens vam saludar i de seguida vaig veure que estaven tan emocionats com jo. Tanglewood és un lloc mític per als amants de la música de John Williams. 

Tota la colla a punt d'entrar a Tanglewood

Vam entrar al recinte i vam veure la gran esplanada on la gent porta mantes i cadiretes per escoltar els concerts que es fan a l'auditori The Shed, que està cobert però no té parets i per tant el públic en pot gaudir des de l'exterior. 

La gent va molt preparada a Tanglewood...

Més enllà hi havia una caseta de fusta on hi ha fotos, maquetes i molta història. En una petita sala hi havia un preciós piano de cua. No me'n vaig poder estar i vaig dedicar a John Williams uns quants compassos d'E.T. per al seu aniversari. 

Tocant uns quants compassos de Flying de E.T. l'extraterrestre

Veure fotos amb Williams, Bernstein, Copland, etc. a Tanglewood et feien adonar que estaves en un lloc especial. Perquè aquell racó de món no és cap capital important. És un raconet rural enmig del no-res i la seva importància li la dóna la història i els seus protagonistes.

Leonard Bernstein, Aaron Copland i jo...

Una imatge de l'entorn bucòlic de Tanglewood

S'acostaven les 10h i anava sent hora d'ocupar els nostres llocs. Teníem unes localitats immillorables, entrades que a l'acte de la nit estarien reservades a la crème de la crème de la societat americana. Però en aquell assaig serien nostres!

Esperant l'inici de l'assaig

Va sortir Keith Lockhart, actual director de la Boston Pops i el primer director del concert. Va fer-nos algunes explicacions de com aniria tot plegat i de seguida es va posar mans a l'obra.

Keith Lockhart donant instruccions

De cop, catorze soldats vestits de gala i amb unes trompetes especials van sortir a l'escenari i, amb un moviment tots alhora ben impressionant, es van col·locar en posició. I la “Olympic fanfare and theme” va començar. Tots els pèls de punta, llàgrimes als ulls i un nus a la gola. El so era brutal. Quina potència! Quina força! No podien haver triat un començament més poderós. Vam escoltar la peça gairebé sense respirar i quan va acabar, els aplaudiments van ser especialment generosos. Molt emocionant. I constantment essent conscient del lloc on era i què estava veient i escoltant.

Els tompetistes de la U.S. Army Herald interpretant "Olympic fanfare and theme"

Just després van tocar un arranjament de Williams d'una cançó de Jerome Kern i Oscar Hammerstein II, “The song is you”, que a la nit cantaria Jessye Norman. 

Jessye Norman i Keith Lockhart interpretant "The song is you"

Després Lockhart es va acomiadar i va entrar Shi-Yeon Sung, directora assistent de la Boston Symphony Orchestra, que ha fet una feina tan destacable que la van convidar a dirigir la part del concert dedicada a la música de concert del compositor, en concret, els concerts per a solista i orquestra. Van tocar un moviment del concert d'oboè, un del concert de tuba i un del concert de trompa.Va ser una ocasió única per a gaudir en directe d'aquesta música de tan alt nivell que, encara, no s'acostuma a programar gaire en el nostre país. Els solistes, extraordinaris. I em quedo especialment amb el nocturn del concert de trompa, un moviment preciós que demostra el domini de Williams per tot tipus d'instrumentació i climes sonors. 

Després va sortir Leonard Slatkin i va dirigir “Adventures on Earth”, l’històric final de E.T. l’extraterrestre. No cal dir que vam acabar tots del tot emocionats. I aquí va acabar la primera part de l'assaig, que coincidiria amb la mitja part del concert de la nit.

En aquest moment vam aprofitar per visitar la botiga. Tot tipus de material, entre discs, samarretes, tasses, gorres. No vaig poder resistir la temptació i em vaig comprar un jersei que precisament ara mateix porto posat mentre escric aquestes paraules i una batuta amb el nom de Tanglewood. Espero que se m'enganxi alguna cosa. Començava la segona part, o sigui que vam tornar als nostres llocs.

Secció de CDs a la botiga de Tanglewood

Aquesta segona part va estar més dedicada a la música de cinema però va començar amb Keith Lockart dirigint “ Fanfare for Fenway”, una obra dedicada als Red Socks, l’equip de beisbol de Boston. Van abaixar una pantalla i la música va sonar perfectament sincronitzada amb les imatges. No cal dir que el públic va reaccionar apoteòsicament davant aquell homenatge al seu equip de beisbol preferit. I jo no parava de recordar: Tot el camp (plas, plas, plas), és un clam (plas, plas, plas)... Vaig tenir un brot de vergonya aliena. Potser si l'himne del Barça fos de John Williams m'agradaria el futbol......

Després va dirigir “Hedwig theme” de Harry Potter i la pedra filosofal, ple de màgia. Una gran obra. I va marxar.

Tot seguit tocaria “Air and simple gift”, l’obra que Williams va arranjar per a la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units. Però és una obra de cambra i la van reservar per al concert. 

Va sortir altre cop Leonard Slatkin acompanyat de Yo-Yo Ma i ens van oferir “Going to school” de Memòries d’una geisha i després Gil Shaham va fer de violí solista a Schindler’s List. Tot seguit va tornar a baixar la pantalla i amb imatges de les pel·lícules vam sentir el tema principal de Star Wars. Tot plegat va ser meravellós. Obres mestres de la història del cinema.

Per acabar van tocar una curiosa peça que Williams va escriure per a l'aniversari de Seiji Ozawa: “Happy birthday variations”. A l'orquestra se li van afegir diverses colles de joves músics agrupats per famílies instrumentals i tots plegats van interpretar aquesta obra tan curiosa com complexa que té com a contingut temàtic el "Moltes felicitats" i del qual extreu un ventall de variacions tan sofisticat com sorprenent.

I llavors ja va acabar l'assaig.

Vam estar comentant la jugada i tots vam estar d'acord que havia estat una experiència única. I només era l'assaig general! 

Vam dinar i cada un va anar al seu hotel/motel. Ens trobaríem més tard al concert. 

Després de descansar i descobrir, per casualitat, un outlet on vam comprar molta roba bé de preu, vam fer camí cap a Tanglewood altre cop. Estava tan ple que ens van enviar a un pàrquing que estava ben lluny de l'auditori. Vam deixar el cotxe enmig de la gespa i vam agafar un caminet que, entremig de boscos, portava a l'entrada del recinte. Va ser realment impressionant veure la immensa gentada que hi havia. Tota la part exterior de l'auditori estava plena de gent perfectament equipada amb mantes, cadiretes i "tumbones", neveres, menjar, fins i tot ampolles i copes de vi. Venien disposats a gaudir de l'ambient i del concert amb totes les de la llei. Vam arribar a l'auditori i vam seure als nostres llocs. Les localitats no tenien res a veure amb les del matí però bé, érem allà a unes files d'on era John Williams. L'emoció es palpava en l'ambient i de tant en tant descobríem entre el públic algun personatge conegut. 

Es va fer fosc, van entrar els soldats i el concert va començar. 

Va anar tot més o menys com a l'assaig del matí amb la diferència que estàvem més lluny, que hi havia l'emoció d'un concert i, a més, amb la presència de John Williams entre el públic. Jessye Norman va aparèixer i vam poder gaudir de la cançó de Kern en la seva plenitud tot i que s'ha de dir que la soprano ja no és el que era i té una veu poc equilibrada en els diferents registres.  Hi va haver algunes sorpreses com alguns vídeos de felicitació de George Lucas, Bill Clinton, Barack Obama, Seiji Ozawa... Si algú no ho tenia clar, aquell concert va servir per a demostrar la importància d'aquest compositor a qui molts d'ells van anomenar "tresor nacional". 

Barack Obama felicitant John Willams

Un altre moment important va ser quan va sortir Steven Spielberg en persona per presentar una de les peces. Va ser emocionant veure tanta gent de tant de talent en un mateix acte. També va aparèixer James Taylor amb una guitarra i li va dedicar “You've got a friend”.

James Taylor interpretant "You've got a friend"

I finalment John Williams va pujar a l'escenari, tot emocionat. Rodejat d'una pila d'amics i grans artistes. I tots plegats li vam cantar un "Happy birthday" per acabar la festa. Tocat, va abandonar l'escenari i es va acabar el concert.

John Williams envoltat dels seus amics Steven Spielberg i Jessye Norman

     

I nosaltres, des del públic, concients d'haver assistit a un acte especial i, en el meu cas, d'haver format part d'un ambient i d'una manifestació artística que he admirat des de ben petit. És d'aquells dies en què et sents ple i penses que estàs en el lloc i en el moment que toca.