Honeymoon in Vegas - Nova York- Nadal 2014

vídeo

Honeymoon in Vegas és un musical basat en una pel·lícula de Andrew Bergman (trailer) i protagonitzada per Nicholas Cage, Sarah Jessica Parker i James Caan. Abans de veure el musical vaig voler veure-la per saber els antecedents. I vaig pensar que, si més no, seria impossible que el musical fos pitjor que la pel·lícula. 

Costa d'entendre com Jason Robert Brown s'ha embolicat amb un projecte que parteix d'un material tan dolent. Segurament la història li permetia fer un tipus de música que li venia de gust experimentar: el so de les big bands, els crooners, etc. I s'ha de dir que el llibret del musical poleix moltes estupideses del guió de la pel·lícula. Així doncs, i sense conèixer massa la música, vam anar a veure una de les prèvies del musical, que encara no s'havia estrenat oficialment.

I he de reconèixer que la sorpresa va ser molt gran. El primer acte em va entusiasmar! El segon acte baixa el nivell però, en general, és un espectacle molt digne i força per sobre de la mitjana de Broadway.

L'espectacle comença amb l'Overture. I és espectacular. Vam tenir la sort d'aconseguir entrades a primera fila i veure des d'aquella posició aquella big band va ser extraordinari. La banda ocupa tot l'escenari i vaig pensar que l'espectacle seria tipus Chicago, amb la banda sempre present en primer terme. Gran so, molt de swing i una partitura inspirada de Brown van ser un bon aperitiu. I, com només pot passar a Broadway, després de l'obertura, la gran big band es va desplaçar cap al fons de l'escenari, es va dividir en tres i es va amagar pels laterals deixant l'escenari lliure, com si mai no hi haguessin estat.

I apareix Rob McClure.

Uau! Quin actor! Me l'hagués endut a casa sense dubtar! El seu I love Betsy no podria ser més rodó. Encantador, apocat, carismàtic, divertit, sensible... Un poca pena insuperable. Tot el primer acte flueix com la seda. Molt divertit i molt enginyós. A tots nivells. Especialment les cançons i la posada en escena, senzilla i plena d'idees i gags. L'escena de la partida de cartes quan el protagonista sap que té un pòquer i ha de dissimular però trenca la quarta paret per ensenyar-nos-ho amb una colla de coristes que van carretejant les seves cartes tamany pòster, mentre la seva promesa canta Betsy's getting married és un dels moments més hilarants que he vist mai a Broadway.

La trama que a la pel·lícula era absurda i gens creïble, passa molt millor a la versió teatral. I arribem al final del primer acte amb un Rob McClure disposat a recuperar la seva dona de les mans del mafiós Tommy, més simpàtic que bon actor, en Tony Danza, que té un punt metateatral perquè és un crooner clàssic dels de tota la vida. Una coreografia divertidíssima on el protagonista brilla intensament un cop més, Do something.

I arriba el segon acte i la trama s'encalla. El mafiós intentant enamorar Betsy ocupa bona part de l'acte i després de l'eufòria de l'acte anterior, no està a l'alçada i baixa l'interès. Per altra banda, les dificultats de McClure per arribar a Hawaii i un cop allà trobar Betsy té moments divertits com les hostesses que no li troben cap combinació de vols raonable o l'escena al cotxe i el fem el Friki-Friki. Fins que no arriba el gran número dels Elvis, no es recupera el nivell de la primera part, Higher love. Però ja estem acabant l'espectacle. 

Tampoc no ajuda l'augment de protagonisme de la mare difunta. L'aparició a l'inici del musical en el flashback on li demana al seu fill que no es casi mai perquè vol ser l'única dona de la seva vida, fa gràcia per la sorpresa. Però quan l'astracanada es repeteix per efecte i al segon acte acaba per fer-se força antipàtica.

Per sort el musical acaba amb la cançó més enganxosa del musical Honeymoon in Vegas (que, per cert, estic cantussejant per dins des que he començat a escriure aquest post) i eleva l'esperit de la platea.

Malauradament aquest musical no ha durat gaire en cartell. I les nominacions als Tony no han tingut compassió i no l'han nominat a res. Ni a Rob McClure.

En aquest viatge m'ha sobtat veure Kinky Boots, un horror guanyador del Tony al millor musical i ple fins a la bandera, al costat de Honeymoon in Vegas, infinitament millor i que no s'ha menjat un rosco. Broadway és així.

Ara a esperar el nou musical de Jason Robert Brown. Un home que està construint una carrera molt sòlida i que, sens dubte, serà un dels grans clàssics del gènere.

Into the woods - Off Broadway - Nova York- Nadal 2014

Tràiler

Curiosament, la primera alegria que vam tenir a Broadway va ser amb una producció de l'Off Broadway, el revival de Into the woods. Pocs dies abans havíem vist l'estrena de la pel·lícula i ens feia gràcia veure aquesta producció i comparar. I aquesta producció de la Roundabout Theatre Company /Fiasco Theatre va guanyar per golejada. 

Es tracta d'una versió de petit format, amb pocs actors i un sol piano com a instrument central acompanyat de tant en tant per un músic que toca el cello o la guitarra i tota una colla de petits instruments, alguns de joguina, que generen un univers sonor infantil i de conte.

L'escenografia és ben simple i juga amb el piano com a element principal, sobre una plataforma mòbil que els actors van movent i on s'hi van enfilant. El fons de l'escenari simula les entranyes d'un piano, amb unes cordes gegants que es creuen, com si fossin les cordes del piano d'un gegant i que simulen també un bosc ben espès. I al voltant de l'escenari hi ha un gran marc creat a partir de diferents arpes de pianos ben diferents, i penjant del sostre una colla de llums d'aranya, de formes i tamanys diversos, que donen un aire d'època, antic a la història. Tot plegat crea un ambient artesanal, poc sofisticat i molt entranyable.

I amb aquests pocs mitjans, han usat la imaginació per superar les traves que suposa fer una gran producció amb recursos limitats. I aquesta falta de recursos és el que fa sorgir les millors idees. Partint de la base que tothom coneix Into the woods, es poden permetre certes llicències i picades d'ull al públic.

Quan entres a la platea, els actors ja són per allà, a l'escenari xerrant entre ells o entre les butaques comentant la jugada amb el públic, creant una complicitat molt agradable. I quan comencen ja veus que no serà un Into the woods tradicional. Per començar no hi ha narrador. Comença el pianista dient: "Once upon a time!" I aleshores tots alhora reciten les primeres frases del narrador totes seguides. La figura del narrador se l'aniran tornant els diferents personatges durant tota l'obra. La vaca està interpretada per un actor que li dóna molta expressivitat i omple d'emocions el personatge creant moments hilarants. Les germanastres de la ventafocs estan interpretades pels prínceps que es posen davant una barra amb dos vestits de dona penjant. 

Els ocells de la ventafocs són fulls de paper moguts pels actors... I en els 15 primers i trepidants minuts has vist tantes sorpreses que se t'han posat a la butxaca. Després les bones idees es succeeixen. La mare de la ventafocs l'interpreten totes les dones parlant i cantant a cor. Una simple escala serveix de torre de Rapunzel, un cap de llop dissecat portat per l'actor que fa de Prince Charming (també codirector de l'espectacle, juntament amb el forner i la fornera, i possiblement el cantant més fluix) fa un llop molt expressiu, estil low cost de El Rei Lleó, ombres xineses per la mort del llop o la mort de la geganta... 

En general, ple d'idees visuals, recursos escènics diferents, i molta veritat en tots els actors. Al ser un teatre petit i tenir els actors ben a prop (un dels prínceps em va demanar si li podia aguantar l'espasa durant una cançó) l'emoció es dispara i cap a "A moment in the woods", jo ja no podia aguantar les llàgrimes. Tota la comèdia que hi havia fins aleshores es transforma i el drama sorgeix de forma natural. Els personatges pateixen fins arribar al clímax amb "No more" que el forner canta amb tanta emoció que deixa tota la platea  encongida.

El missatge de l'obra s'entén perfectament. El bosc com a metàfora de la vida, la maduresa, el conflicte de la pèrdua, el fer-se gran i el toc d'atenció sobre com eduquem els nostres nens, agafen tota la seva transcendència.

I acabes remogut, emocionat, i amb l'alegria immensa d'haver gaudit de teatre en majúscules. Per fi!

Side Show - Nova York, Nadal 2014

Vídeo

Side Show és un d'aquells musicals dels quals n'has sentit a parlar vagament però dels que no en saps massa. Només sabia que el protagonitzava una parella de germanes siameses enganxades pel meluc. Tenia com una aureola de musical de culte, de musical fosc i difícil, i per això tenia la sensació que havia de ser un musical interessant perquè partia d'un material poc convencional i podia donar lloc a una història diferent i sorprenent.

Com intento fer sempre abans de veure un musical, vaig escoltar la música llegint les lletres. I aquí va arribar la primera decepció al descobrir que malgrat la colla de protagonistes del musical (els freaks de la pel·lícula de Todd Browning) tenien molta substància, el musical es centrava exclusivament en els desitjos de les dues protagonistes (una que vol ser una artista famosa i l'altra, que vol casar-se) i les seves relacions amb els dos homes que les descobreixen a Coney Island i les converteixen en estrelles. A nivell argumental, el conflicte surgeix quan els homes no poden resistir el fet que casar-se amb una de les noies implica compartir la vida amb l'altra. 

Primer de tot: i si fem un tallet de no res i les separem? I aquí s'acaba la història. Perquè per molt que estigui basat en una història real, aquesta unió física entre les noies no és gens creible. Al musical ho justifiquen dient que els metges asseguren que si se les separa poden morir... Ja... Un petit tall, les separem i ho deixem córrer i no continuem amb tot plegat...

Però conclouen amb el fet que per estar unides i ser una raresa  poden ser més famoses que si se les separa i passen a ser dues noies ordinàries, ja que Todd Browning no les contractaria per a formar part del repartiment de Freaks. 

Sigui com sigui, el que prometia ser una història fosca, grotesca i incòmoda, resulta ser una mena de culebrot extravagant sense cap mena de profunditat psicològica. 

I després, la música. Fluixa és dir poc! Com que es deia que era un musical difícil jo esperava una música tipus Michael John LaChiusa. I està molt més a prop de la música barata i simplona de Frank Wildhorn que no pas de les creacions arriscades de l'autor de Hello Again. Baladetes convencionals, pop senzill... I això que el primer tema semblava interessant!

Come look at the Freaks

Però tot seguit deixa clar el nivell i va combinant pop de garrafa amb les cançons d'estil vodevilesc que interpreten les germanes en les seves actuacions, que acaben sent el més interessant de l'espectacle.

Així doncs, no anava massa convençut al teatre.

S'ha de dir que la posada en escena de Bill Condon és correcta. Té el punt just de creativitat i aconsegueix imatges boniques i transcisions interessants. 

L'inici és molt atractiu. La presentació dels diferents personatges del carnivale és suggerent. 

Però al cap de poc l'engrescament d'aquest inici s'esvaeix. L'acció avança molt lentament i fins que les noies no abandonen la fira passa una eternitat. Després, les actuacions de les noies animen una mica la funció. Però quan una d'elles comença a dir que vol casar-se per ser feliç, tot plegat comença a perdre gas. Mentre tenen fama, Daisy és feliç i Violet infeliç perquè desitja el matrimoni. Quan un dels nois li proposa a Violet que es casi amb ell, Daisy se sent gelosa de la seva germana perquè aquesta boda li dóna més notorietat a la seva germana que a ella. 

I amb aquestes intrigues, que si em caso, que si no, que si es casa l'altre que si tampoc, que si ens separem, que si ni parlar-ne perquè si no Todd Browning no ens contracta, arribem al final de la funció, amb la sensació que ens podrien haver explicat moltes més coses, molt més interessants i amb un punt de sordidesa que els personatges demanaven a crits. I pel camí anem veient una pila de baladetes com aquesta I will never leave you que fan embogir la platea però que em semblen absolutament ordinaries.

I entre tanta cançons on els personatges canten sense aportar massa a la història, el cap se me n'anava a altres coses. Em va ser difícil concentrar-me en el musical.

Això sí, just al final, amb la represa de Come look at the Freaks (reprise) hi ha un moment de pell de gallina quan la colla de freaks de la fira del començament apareixen a escena i Todd Browning els comença a dirigir i l'escenari es converteix en el rodatge de la famosa pel·lícula. És un moment veritablement ben trobat que emociona i genera l'eufòria tan necessària en un musical i que s'ha trobat tan a faltar durant tota la funció. 

En tot cas, en aquesta ocasió, el problema ha estat més de base que de posada en escena. El que podria haver estat sòrdid, grotesc, fosc, enverinat, complex, profund, amb densitat psicològica, acaba sent blanc, tou, simple, sentimentaloide i amb la profunditat d'un culebrot de migdia. Amb un mal llibret i una mala música és molt difícil fer un bon musical. I aquesta no ha estat l'excepció.

If/Then - Nova York, Nadal 2014

 Vídeo

Aquest és un exemple clar de musical com a vehicle de lluiment per a una actriu important. Idina Menzel ha estat implicada des dels workshops d’aquest projecte i hi ha participat fins al final. 

La història narra la vida d’una noia a punt de fer-ne quaranta, a Nova York. Com a partir d’una decisió trivial la vida la pot portar per un costat o per un altre. Elizabeth ara es dirà Eliza o Beth en funció de si veiem la seva vida a partir de la decisió A o la dicisió B. 

S’agraeix veure a Broadway una història contemporània i quotidiana. No és comú i s’ha de valorar la valentia d’oferir una història costumista ambientada avui dia. No hi passen grans coses a If/Then. Bàsicament tracte el tema laboral i l’amorós. Malauradament aquest és el principal problema, que la història no té cap interès. Deixant de banda que l’excusa formal de presentar dues realitats possibles que es van desenvolupant successivament no funciona perquè les dues històries no estan prou contrastades i molt sovint no entens si estàs veient la història de Eliza o la de Beth, (aquest recurs no és nou i funcionava enormement millor a Our House) el musical no interessa perquè cap situació té prou entitat com per a mantenir-nos pendents dels personatges. Hi ha pocs moments divertits, com la cançó What the fuck, on Beth acaba preguntant-se com és possible que hagi acabat anant-se al llit amb el seu millor amic,

What the fuck

 o dramàtics com la cançó I love you, I hate you. 

I love you, I hate you

Aquest és un dels millors moments del musical on veiem com el marit de l’Eliza s’acomiada i se’n va a la guerra i tot seguit li notifiquen la seva mort. Tot això durant una cançó on Eliza li canta al seu marit com l’estima i com l’odia per abandonar-la a ella i als seus fills. La cançó es va agreujant fins que ella, destrossada remarca que el va estimar, en passat, i com l’odia, acabant amb un sentit “fill de puta”. Aquest és un dels pocs moments emotius, que impacta per la seva intensitat emocional. 

La resta, són anècdotes: unes amigues lesbianes, el seu amic de l’ànima que en una de les històries té una parella gai i en l’altra s’embolica amb ella, un embolic amb el seu cap que li va oferint millors feines…

Res especialment atractiu. I això és capital. El musical no s’enlaire en cap moment, a part d’algun instant aïllat.

S’agraeix la música de Tom Kitt, el compositor de Next to normal, que és interessant, treballada, amb recursos inesperats i amb unes bones orquestracions de Michael Starobin, el creador de les fantàstiques orquestracions de Sunday in the park with George. La pega és que al no tenir un bon text que la suporti, de vegades no n’hi ha prou amb la qualitat musical com per mantenir l’atenció.

La partitura no és fàcil i el repartiment la canta amb molta solvència. Dóna gust sentir cors tan ben afinats i amb tanta energia, fent, en alguns casos, filigranes harmòniques. 

El repartiment és correcte tot i que no especialment destacable. A part d’Idina Menzel i Anthony Rapp (el Marc Cohen de Rent), destaca Rhona LaChanze Sapp, la guanyadora del Tony pel seu paper de Celie a The color purple que és qui s’acaba enduent la funció malgrat la popularitat de Idina Menzel fa tornar bojos als seus fans. Idina Menzel està simplement correcta. No destaca ni per a bé ni per a malament a part dels moments que ja he esmentat abans. 

La posada en escena de Michael Greif, el director de Rent o Next to normal,  és senzilla i funcional. Un immens mirall mòbil de vegades fa de sostre i d’altres es col·loca de manera que reflexa el que passa en escena creant imatges interessants, com a l’escena de l’accident d’avió on s’hi reflexen uns llums que hi ha al terra giratori i simulen estels. 

Però en general dóna la sensació de ser un espectacle sobreproduït per justificar el preu d’una entrada de Broadway. Estic convençut que l’espectacle funcionaria molt millor en una versió de petit format, amb els actors més a prop i una escenografia més senzilla.  

Un altre exemple de bones intencions i de resultats mediocres, en aquest cas, per culpa exclusiva del llibret.