dimarts, 3 d’octubre de 2017

Pertinença

Ja som al dia 2 d’octubre. El famós dia 2. I no tinc ni idea del que passarà a partir d’ara. De fet, ha arribat un moment en què un ja no sap ni el que passarà d’aquí a una hora. Però em passen coses per dins i volia aprofitar per exposar-les aquí, a veure com es veuen un cop són fora.

Jo sóc un tipus força fred. M’encanta plorar amb una pel·li o un musical però a la vida real aguanto el tipus amb força facilitat. Quan va succeir el passat atemptat a les Rambles de Barcelona, em va saber molt de greu, va ser un cop dur per a la ciutat que més m’estimo i ho vaig viure amb molta preocupació però el que em venia al cap era que ja tardàvem a tenir un atemptat a casa, després de veure com Londres, Berlín o Niça ja havien passat pel mateix, que el conflicte amb el terrorisme islàmic és un problema complex, que necessita solució global, etc. Tot molt racional contrastant enormement amb la gent que plorava desconsolada davant de tots els memorials plens de flors i espelmes.

Però avui em trobo tou i amb llàgrimes als ulls cada dos per tres. I penso: què em passa? 

Dijous passat ja van començar els primers símptomes. En un parell de dies, per whatsapp, els músics catalans es van organitzar per a fer un concert a la Plaça de la Catedral. Amb una capacitat de reacció impressionant, un miler de músics van arribar a la plaça amb la partitura apresa i tots plegats vam interpretar unes quantes peces. Un repertori que jo no programo mai als meus concerts. Jo no treballo mai la cançó catalana patriòtica. Ni Els Segadors, ni el Cant de la Senyera ni La Santa Espina. Jo no sóc gens nacionalista. De fet, en condicions normals, no tindria cap problema per a dir el que va dir amb aquella grolleria simpàtica el catxondo del Rubianes sobre la unitat d’Espanya, sobre Catalunya.

Però no estem en condicions normals.

I cantant aquestes cançons, enmig d’aquella gentada, dirigits pels millors directors del país, notant aquella energia i aquell sentiment que surt del cor i de la il·lusió, en més d’un moment no vaig poder seguir cantant. En aquell context, per fi, els vaig trobar sentit i les vaig cantar amb tota l’ànima. Allà vaig començar a sentir el sentiment de pertinença. La sensació que tota aquella gent amb qui compartia, almenys, un objectiu, estava sintonitzada en la mateixa ona que jo, que ens feia vibrar un mateix sentiment. I el més bonic de tot és que l’esdeveniment va sorgir de la gent, d’una colla de músics que ho van organitzar i de tota una altra colla que s’hi va presentar.

La gent. El poble.   

I van passar els dies i va arribar el cap de setmana.

Dissabte vaig dinar al meu col·legi electoral, vaig jugar al sorral de l’escola amb el meu nebot, vaig dormir a la sala polivalent, ens vam alçar a les 5 de la matinada després de no poder dormir en tota la nit per culpa dels helicòpters que passaven a baixa alçada (per acollonir la gent, suposo) i, cal reconèixer-ho, pel merder que feia el jovent pel pati, i vam passar tot el dia al col·legi fins a les 21:30h on van acabar el recompte. 

Impressionant veure la gentada a les 5 de la matinada sota la pluja. Negra nit, plovent, gent al porxo de l’escola, altres als porxos de l’altra banda del carrer. 

Va arribar un cotxe dels mossos. Amb una fermesa implacable tothom va creuar el carrer i va tapar l’entrada del col·legi. I els mossos es van quedar a l’altra banda. 

Una periodista valenciana de Tele5 es queixava que durant els 13 dies que portava a Barcelona no n’havia passat un en què no l’assetgessin per pertànyer a aquell canal. “Jo intento fer la meva feina el millor que puc. No tinc la culpa del que fan els meus caps amb el material que els envio”, ens deia. 

Vaig xerrar amb molts veïns, vaig conèixer gent molt maca. Durant una bona estona vaig estar fent de porter a les portes de l’escola per anar deixant entrar mica en mica la gent que, civilitzadament feien cua a l’espera de poder votar. 

I esgotant la bateria del mòbil xerrant amb els amics que estaven en altres col·legis electorals, veient fotos d’uns i altres i, ben aviat, veient com les forces de "seguretat" espanyoles perdien els papers i començaven a atonyinar la població. 

Al començament no ens ho podíem creure. Però va ser tan ingent la quantitat de fotos i vídeos que van començar a arribar des de tots els racons de Catalunya que de seguida vam veure que havíem arribat a un punt d’inflexió. Res no tornaria a ser el mateix. Per edat, aquest salvatgisme no l’he viscut mai al meu país. Són coses que t’expliquen els pares: “Com corríem davant dels grisos!”, sempre diuen els grans. I veure aquest menyspreu, aquesta prepotència, aquesta violència, aquests cops de porra envers gent pacífica que l’única cosa que vol fer és votar, t’esquerda el cor. Perquè aquests, figura que són els que t’han de defensar, els que han de vetllar per la teva seguretat. I en canvi, van actuar com si nosaltres fóssim l’enemic a combatre. Vam ser els "ellos" d’aquell “a por ellos, oé” que ens va esgarrifar sentir quan alguns andalusos els van acomiadar en sortir de la seva terra cap a Catalunya.

Suposo que aquesta contundència de bon matí pretenia espantar la gent perquè no sortís. Són molt de fer por, aquesta colla. Però en nosaltres va generar un esperit revolucionari sorprenent i ens vam assegurar que aquelles urnes que s’anaven omplint ràpidament amb els vots de tants i tants veïns, no ens les prendrien sense la resistència pacífica que tots plegats sabíem que érem capaços de du a terme. 

Nervis. Un punt de paranoia que ens feia a tots plegats estar ben atents per si de cop havíem de córrer de pressa cap a la porta del col·legi per fer un tap impenetrable. Aplaudiments als grans que sortien satisfets d’haver pogut votar. Aquells silencis que es feien de tant en tant perquè semblava que passava alguna cosa però que no eren res i generaven riures...
I xerrar molt amb uns i altres, com si ens coneguéssim de tota la vida. La veïna de Pere IV amb qui comparteixo passat i present polític, el navegant que em va fer un interrogatori per assegurar-se que la meva parella no era un infiltrat de la secreta (no es pot fer 190 cm sense despertar sospites), el senyor de la porta que ens explicava que el cens estava al núvol i com el “gobierno” estava treballant per tombar-lo i com se n’anaven fent rèpliques, l’estibador que ens explicava els moviments de policia que havia observat al port aquests dies, els bascos que han vingut a donar suport... 

Més vídeos, més fotos, alguna notícia falsa d’aquelles que s’escampen en un sospir, més violència i, per fi, les reaccions d’indignació en els mitjans de comunicació. Trucades i missatges de la família, sms i correus electrònics d’amics que viuen a l’estranger o en altres punts d’Espanya i estaven veient, horroritzats, el que estava passant a casa nostra. 

Els mossos, que després d’estar tot el dia davant del col·legi, entren. Tots ens posem davant la porta. No hi cap una ànima. Sentim que pregunten: Qui està al càrrec de tot això? Diem: Toooots! Després: Ens deixareu entrar? I diem: Nooooooo! 
I marxen. I els fem sentir el nostre agraïment sent conscients que el seu paper ha estat clau en aquesta jornada. 

Grans aplaudiments quan a les 20h van tancar el col·legi per a fer el recompte i una ovació quan els membres de les meses i els observadors internacionals van sortir finalment a dir-nos que 3195 persones havien pogut votar aquell dia, de forma pacífica i sense incidents.    

I, mort, arribar a casa a veure la tv esperant dades de participació i les rodes de premsa de rigor. La Soraya i la “proporcionalidad” i “profesionalidad”, el Rajoy i el “no ha habido referéndum”... “El objectivo de sus actuaciones nunca han sido las personas, sino el material electoral”, “España: democracia madura, amable y tolerante”, “La culpa de esa violencia es solo de Puigdemont”... 

I arribem al dia 2. 

I avui veig el vídeo d’un mosso a la Vall d’Aran que està emocionat fent una fila mentre els veïns volen votar i algú se li atansa i l’abraça. I m’emociono. La Rahola i el Xavier Sardà s’abracen a Rac1 i tots ploren, i m’emociono. I l’Empar Moliner fa un monòleg en castellà perquè allà l’entenguin i ella s’emociona i jo, m’emociono. 

I vaig pel carrer i veig com passen deu furgones de la policia espanyola i la gent els xiula, el cotxes piten, i sento que hi ha un ells i un nosaltres. Uns ells, que ens han atacat, ens han fet mal, i són culpables d’unes escenes negríssimes que passaran a la història d’aquesta Europa vella i insolidària. I uns nosaltres. La noia que li trenquen els dits, els veïns asseguts en bancs de l’església que han posat al mig del carrer, la senyora gran amb un trau al cap i la cara plena de sang, els mossos que han desoveït l’estat espanyol i han jugat un paper molt difícil, les àvies amb el caminador intentant arribar a l’urna, els meus veïns, que no conec de res, però que van passar tot el dia amb mi per defensar allò en què creuen. 

I jo, que sóc tirant a fred, penso en tots ells i alguna cosa s’encongeix, m’emociona, i em fa estar orgullós de tota aquesta colla que és el meu poble.

Un altre dia potser parlaré de percentatges i legitimitats, de diversitats i majories silencioses, i de la políticament correcta equidistància. Avui només volia parlar del sentiment de pertinença.

dimecres, 23 d’agost de 2017

Odi a la xarxa



Sens dubte, internet és un dels més grans invents dels últims anys. L'impacte en la societat ha estat tan immens que es fa molt difícil d'imaginar com seria la nostra vida, avui dia, sense la www. Però com tot allò que té relació amb la humanitat, a internet també hi trobem el millor i el pitjor. Una meravellosa base de dades i un pou d'informació, i una eina de comunicació impressionant que ens permet estar comunicats els uns amb els altres en tot moment i a tot arreu. 



I aquesta eina brutal dóna fruits en funció de l’ús que se'n faci. En un món perfecte, simplement amb gent bona, responsable, respectuosa i de bons sentiments, internet excel·liria i només en podríem dir coses bones. Però els humans som capaços del millor i del pitjor, com he dit abans, i això ens demana separar el gra de la palla, contrastar i buscar allò que necessitem entre tones ingents de porqueria digital. 

I avui m'interessa parlar d'una porqueria en especial. Una porqueria que em sorprèn, em repugna i fins i tot em fascina. 

L'odi. 

La capacitat d'odiar dels humans, el plaer que genera insultar, difamar, mentir i fer mal que té la humanitat i que es manifesta de forma triomfal a la xarxa. 

I aquest post me l'ha provocat l'atemptat del 17 d'agost a Barcelona. Un desgraciat atac terrorista que ha acabat amb la mort de 14 persones. 

D'aquí en podrien sortir dotzenes d'articles tractant els tres mil aspectes que afecten aquest incident des de moltíssims punts de vista. Però a mi, de vegades, m'agrada centrar-me en un aspecte minúscul en relació a l'envergadura general de l'assumpte i tirar del fil des d'aquí. 

Bueno, pues molt bé, pues adiós. 

Aquesta va ser la reacció espontània del major Trapero, cap dels Mossos d'Esquadra quan un periodista va sortir indignat d'una roda de premsa on va contestar en català a una pregunta feta en català. Quan el periodista li va demanar que contestés en castellà, ell va dir que respondria cada pregunta en funció de la llengua en que li fessin. El periodista es va alçar i va marxar i ell va dir aquesta expressió que ja és un clàssic de la nostra cultura pop recent i que va ser trendic topic aquella nit. 

Bueno, pues molt bé, pues adiós. 



I no va servir de res que Joaquim Forn, conseller d'interior, digués que si ho volien després repetirien la resposta en castellà. Una roda de premsa feta en 4 llengües diferents: català, castellà, anglès i francès. Una roda de premsa feta per als mitjans de comunicació, provinents de tot el món, que volien les respostes en el idiomes del seu mitjà. I si calia es repetia la resposta en la llengua que es demanava. Elegància, educació, cultura i demostració de cosmopolitisme al demostrar que es pot parlar al món en una diversitat i competència lingüística que ja voldria el govern espanyol. 

Un podria pensar que després de l'èxit del cos de Mossos d'Esquadra desarticulant la banda terrorista i acabant amb tots els seus membres morts o detinguts en tan poc temps només hi hauria mostres de gratitud i admiració per l'eficàcia amb la qual s'havien fet les coses i que aquesta pataleta d'aquest periodista seria objecte de crítica per part de tota la societat. 

Però, esclar, no podríem estar més equivocats. L'odi, protagonista d'aquest post, no ha trigat ni mig minut a aparèixer, en forma de catalanofòbia, tan en voga darrerament. 


  • Ese funcionario público, se cree que vive en su pueblo... y no se da cuenta que trabaja para los ciudadanos...


  • El catalán no tiene derecho a ser usado fuera de Cataluña ni para actos (Como este del que se habla) que sean de toda España.


  • ¿Y no ha dimitido todavía por grosero, mal educado, paleto y lo que es muchisimo mas grave aprovechar un terrible atentado para hacer política de la más baja estopa inmunda y rastrera? ¡¡¡Que vergüenza de energumeno!!!

  • Desde que no se fusila a los traidores no damos pie con bola.

  • A ver que muy bien que difundais la noticia de Barcelona pero que total han muerto catalanes, no personas tampoco hay que alarmarse.


L'argument és clar. Si tothom parla una de les dues llengües oficials a Catalunya (en són tres, però deixarem la qüestió aranesa per a una altra ocasió) no té cap sentit fer servir el català, que només el parla una part minoritària del públic objectiu d'aquella roda de premsa. Fer servir el català en aquesta roda de premsa és utilitzar de forma política l'atemptat, és una falta d'educació i és una mostra més de la deriva independentista de la minoria catalana que no té la decència d'aparcar el procés ni en un moment tan delicat com el d'aquest atemptat. 

És ben trist que aquestes alçades de la pel·lícula s'hagi de justificar que es parli català a Catalunya i més si ho fan funcionaris públics. Però és que no cal. L'odi no entén de raons. Encara que els expliquis que també es fa en castellà (que es faci en anglès i en francès, curiosament, no és objecte de cap crítica) és igual. El fet és que (a Catalunya!) es fa servir (també) el català per a coses importants com una roda de premsa. I això hi ha molta gent que no ho pot suportar. Els genera un odi visceral. I aquest odi es manifesta a les xarxes socials. 


  • Esto es de vergüenza , siempre volvemos a lo mismo , periodistas e informadores de varios países y la explicación en catalán .

  • La inmensa mayoría de los catalanes son anti-españoles, nos odian, por lo tanto, es de recibo que nos den asco.


  • Si te realizan la pregunta en catalán... Te pones a la misma altura q el maleducado del periodista y la respuesta la contestas en el mismo idioma. Sí señor!! Y que luego te vuelvan a realizar la misma pregunta en castellano y te cabrees cm un mono porque ya la has respondido. Vosotros cobráis con lo que se recauda con lo que pagamos con nuestros impuestos TODOS LOS ESPAÑOLES, para obtener ciertos servicios. Me parece ridículo que no se responda en un idioma común, el español, cuando no hablas solo en esta rueda de prensa para personas que hablen y entienda el catalán. Estás gilipolleces nos están tocando muchiíimo los cojones y que no se haga nada por ello, y se os aclaren ciertas cosas, ns los toca aún más.

  • Los catalanes ya me dan más asco que los vascos.


  • Así acabaran todos los catalanes.


Ha estat interessant (i dolorós) llegir opinions als diaris i a facebook de tot tipus de gent de tot arreu d'Espanya. Evidentment, hi ha de tot. Però llegint aquests comentaris i opinions, posa els pèls de punta veure la mala educació, els insults, la mala llet, la ràbia, l'odi en definitiva, que a generat aquest incident tan anecdòtic. Gent que no vol entendre encara que hi hagi alguns que tenen la paciència d'intentar explicar de forma ordenada com van anar les coses, gent que només crida i vol imposar el seu criteri. La "massa descervellada" que funciona a cop de bilis i no li cal raonar les coses, ni entendre els contextos ni posar-se en la pell dels altres. 

A tot això, no ajuden gens els mitjans de comunicació, d'una toxicitat social fora de mida. Han abocat tantes mentides per simple interès polític que tristament provoquen que un dels grans valors d'internet, un lloc on trobar informació, on poder-te formar una opinió de les coses, perdi totalment la seva validesa. Avui dia, es vital contrastar tot allò que ens arriba per internet. Pels mitjans de comunicació i per les xarxes. És veritablement al·lucinant que es publiquin coses en mitjans "seriosos" com que el mosso que va abatre els terroristes a Cambrils sigui un legionari suposo que perquè la resta del país relacioni l'èxit policial i la valentia amb quelcom tan espanyol com la Legión, o que el conductor de la mortífera furgoneta era voluntari pel referèndum. En totes les preguntes que li han fet a Carles Puigdemont en relació a si aquest atemptat canviaria en alguna cosa el full de ruta del procés, ha respost amb el mateix, que aquesta qüestió ara no tocava i que ens havíem de centrar amb l'atac i les víctimes. I tot seguit El País publica aquesta vinyeta tan indecent com aplaudida pels seus lectors convençuts. 


Quin sentit té publicar mentides amb total coneixement de causa? Generar estat d'opinió, atiar l'odi general i beneficiar certes tendències polítiques. Que sigui una falta de professionalitat absolutament lamentable no els importa gens. Al contrari, el seu públic ho celebra i la gent sense criteri ho compra a cegues i ajuda incrementar el seu argumentari i ha augmentar el seu odi. 

També és igualment sorprenent els missatges que han arribat per WhatsApp on gent amb suposats contactes amb els mossos asseguraven que hi havia un munt d'amenaces de bomba per tot Barcelona i que ens havíem de quedar a casa per no patir un altre atemptat. Però què li passa pel cap a una persona per, en un moment així, inventar-se aquestes històries per generar més malestar i inquietud? Costa molt d'entendre i et fa estar en guàrdia amb aquest gran invent que és internet. Sempre s'ha de contrastar.

He centrat l'ODI d'aquest post en la catalanofòbia però ha estat a tall d'exemple. Els odiadors (haters) estan a tot arreu. Odiar per internet és fàcil, anònim i permet dir-ne de tots colors sense repercussions. Potser es una vàlvula d'escapament. Potser la violència que la humanitat du a l’ADN i que està continguda per aquesta civilització que ens conté a tots plegats dins d'unes normes de conducta ha de sortir per alguns banda. També és cert que qui no vol pols que no vagi a l'era. No cal entrar en contacte en aquest món. I podem deixar als odiadors que es barallin entre ells. Però realment costa assumir que hi ha gent que sent aquesta ràbia per coses que a tu et semblen d'allò més coherents i raonables. Sigui com sigui, més val no barallar-s'hi. Molt millor dir-los:

Bueno, pues molt bé, pues adéu. 


divendres, 10 de febrer de 2017

Something Rotten - Nova York - Nadal 2016




Something rotten és simplement una broma. Un acudit graciós, ben explicat i molt ben acabat. Un musical intranscendent, sense segons lectures, i pensat únicament i exclusiva per a entretenir. I tot això, que a algunes persones els podrien semblar defectes insuperables, no és cap impediment per a que aquest musical destaqui com a una de les millors propostes de la cartellera novayorkesa. I és que la transcendència no hauria de ser un valor sinó una caracterísitica. En nom de la gravetat es poden fer grans ploms i de la lleugeresa argumental en poden sortir grans obres mestres. I tot i que és cert que molt sovint es confon el gènere de l’evasió amb la broma barata, el recurs fàcil i la falta de idees, en aquest cas ens trobem amb un espectacle ben pensat i creat des de l’estima cap al musical com a gènere teatral. Una mona vestida de seda. Però una mona simpàtica, graciosa i que s’acaba fent entranyable perquè actua des del cor i amb honestedat. 


L’excusa argumental te gràcia. En una època on Shakespeare és com una estrella de rock que eclipsa a tots els altres autors i companyies teatrals, un autor paga a un “vident”, el nebot del gran Nostradamus, perquè li expliqui què ha de fer per a poder competir amb el gran autor. I aquest li explica que el que triomfarà i omplirà teatres en el futur és el teatre musical, obres de teatre amb música i dansa on pots deixar reposar el cervell una estona. I aleshores comença una declaració d’amor, un constant homenatge al musical ple de mil i una referències, gags impagables i picades d’ullet a aquells que coneixen una mica la història del gènere. A diferència de Spamalot, un musical que es burlava del musical i d’aquells a qui els agrada, aquí es vol jugar amb les regles que està homenatjant i per tant hi ha una cura especial en fer números musicals fastuosos, molt ben coreografiats i perfectament executats. Els dos fantàstics stopping numbers A musical i Make an omelette  són una joia que et reconcilia amb el musical frívol i de lluentons.



De fet, tot i que a simple vista podria semblar un musical a l’estil de Spamalot, penso que té molts més punts en comú amb The Drowsy Chaperon. A Spamalot hi ha una voluntat constant en fer que els números llueixin poc, amb coreografies ràncies i mal ballades. Els altres dos, juguen de forma molt hàbil amb els recursos d’una gran producció de Broadway des del coneixement i l’estima. Llegint el programa ja veus de quin peu calcen els autors. Quan li demanen al compositor que expressi el que significa per a ell tenir un espectacle a Broadway comenta que podria fer servir moltes frases de cançons de musicals: "Everything coming up roses", "What I did for love", Have I found my "Corner in the sky"... Però només una ho pot expressar exactament. I esclar, ve de Sondheim:"Look I made a hat where there's never was a hat". 

DANNY ELFMAN'S Music from the Films of TIM BURTON - 15 de maig de 2016



El Royal Albert Hall va encarregar un projecte a Danny Elfman: un concert, repàs de la seva carrera fent bandes sonores per a les pel·lícules de Tim Burton. Com a resultat, va sorgir aquests Danny Elfman’s Music from the Films of Tim Burton que s’ha pogut veure en diverses ciutats del món i fa molt poc a L’Auditori de Barcelona. 

He de començar dient que aquest ha estat, possiblement, un dels concerts més emocionants als que he anat mai. I no només pel fet de poder gaudir de la meravellosa música d’Elfman en tot el seu esplendor sino perquè també vam poder gaudir de la seva presència en escena cantant pràcticament tots els temes de Nightmare before Christmas. Ser conscient que l’home que hi havia allà davant era el creador de tota aquella música (a part de lletrista i veu protagonista de Nightmare) va ser tota una experiència. I és que tinc un gran record del descobriment d’aquest home, allà pels anys 80. Recordo el dia que vaig comprar el disc de Batman o de quan vaig anar a veure Edward Scissorhands un estiu que estava de vacances a Sant Sebastià i, avorrits al càmping, amb el meu germà vam anar d’excursió al cine Victoria Eugenia i vam caure enamorats per sempre d’aquell personatge i, especialment, de la seva música. 


També recordo l’impacte que em va causar Nightmare before Christmas quan vaig arrossegar tots els meus amics a l’antic Capsa de Barcelona, que era l’únic cinema on la feien en versió original. I quan em vaig comprar el cd i l’escoltava a totes hores, cantant el lament de Jack o les veuetes tan divertides d’aquells personatges tan encantadors (weeee!!!). 


Per això quan aquest home elf va sortir a l’escenari, la pell se’m va posar de gallina immediatament. I quan va començar a cantar, amb aquella veu tan característica, amb 25 anys més però la mateixa expressivitat, les llàgrimes no van abandonar els ulls fins que va sortir d’escena. S’ha de dir que van augmentar en quantitat amb This is Halloween, el millor moment del concert. 4 membres del cor, disfressats d’habitants de la ciutat de Halloween, es van posar en primera línia amb en Danny al mig. I tots cinc i el cor van fer una gran interpretació de la cançó, amb totes les veuetes i caràcters dels diferents personatges. Va ser rodó. I la cançó és tan magnífica que, per tot plegat, la sensació de tocar el cel per uns minuts es va fer totalment present. 

He de dir que alguna llagrimeta ja havia caigut abans sense la presència d’Elfman. La suite d’Edward Scissorhands va ser irresistible. Primer vaig agrair el fragment tan divertit de quan Edward fa la primera tallada de cabell. El virtuosístic fragment original es va ampliar amb l’ajuda d’una gran violinista, vestida a l’estil del personatge, que va interpretar una llarga cadència amb motius de la pel·lícula, mig ballant, mig descabellant-se amunt i avall de l’escenari. 




Així com va entrar, a mig de la suite, va marxar i la suite va continuar, sense interrompre el ritme del concert i donant pas al Grand Finale. Aquest fragment posa un nus a la gola a qualsevol. Les imatges de la pel·lícula recordaven l’emocionant escena final de la pel·lícula i la grandesa de la música va fer plorar a tota la sala. 

Al llarg de les diferents suites t’anava arribant l’amor d’aquest tàndem cap als diferents, la gent que no encaixa en aquesta societat, l’estima cap a la lletjor, la poesia dels monstres. La voluntat de donar un merescut reconeixement a tots aquells que pateixen per no ser com la majoria i que lluiten pel seu lloc al món. I aquest posicionament s’acaba fent entranyable i ajuda també a alimentar aquesta emoció que esclata al final amb la presència d’en Danny. 

Per a mi, l’única queixa que em permeto manifestar, és l’excessivitat de la primera part. És molt contundent i enèrgica, sense donar cap respir a l’espectador. I com que, a sobre, està tot amplificat i el volum és un punt excessiu, arribes a la mitja part una mica fatigat i el cap com un timbal. 

Les suites estan molt ben contruïdes i està tot allò que hi ha de ser. La suite de Batman, per exemple, és impecable i és un goig veure com a banda dels temes principals, també hi trobes temes incidentals que són una delícia com Descent into Mystery, el Waltz to the Death o el Finale. Es nota que de larranjament (que no de les orquestracions) se nha ocupat en Danny Elfman personalment i ha elaborat les suites donant interès musical al concert, fins i tot creant música nova perquè tot flueixi millor.  


Impressionant veure el nivell d’aquesta producció: l’OBC ampliada, almenys 6 percussionistes, theremin, 3 teclats, guitarres, saxos, la coral Càrmina, tot molt curosament amplificat, i una gran pantalla on s’anaven projectant els títols de les obres, esbossos i dissenys del propi Burton i fragments de les pel·lícules a les que corresponia la música en qüestió. Es notava que el producte està molt cuidat i molt controlat. És difícil muntar una producció així en pocs dies i com que tot va anar impecablement, és fàcil imaginar el gran equip de producció que hi ha al darrera i els tècnics que es deuen conèixer perfectament el concert i ja saben com dur-lo a bon terme sense que res no falli.

Per últim, s’ha de destacar que tot i que en Danny Elfman ho va estrenar a Londres i ha actuat en alguna altra ciutat, no sempre hi actua. De fet, no estava prevista la seva presència al concert i va ser a última hora que es va anunciar gràcies a l’estima que li té el compositor a la ciutat. O sigui que estic doblement agraït per aquest regal. 




Sembla que la música de cinema s’està posant de moda a Barcelona i al món. Moltes gràcies a L’Auditori i a l’OBC per aquesta oportunitat. Esperem més concerts tan interessants com aquest!


divendres, 20 de gener de 2017

Dear Evan Hansen - Nova York - Nadal 2016





Ben conmogut surto del Music Box Theatre després de veure aquest musical. I ben content de veure com encara es poden fer joies com només a Broadway les saben fer. 

El director Michael Greif torna a una història contemporània i familiar, com ja va fer amb Next to normal, amb els seus drames, neguits i necessitats. En aquest cas fa un homenatge a aquest personatge tan típic de les ficcions americanes: el "loser" o "nerd", aquest adolescent solitari, que li costa fer amics (ser tímid és pecat en una societat tan extrovertida com l'americana) i és carn de mofa dels companys del "high school". I ho fa a partir d'una història plena d'enganys i desitjos, on les noves tecnologies i les xarxes socials hi tenen un paper bàsic. 



Dear Evan Hansen és un espectacle rodó, emocionant com pocs, amb una direcció brillant i uns actors en estat de gràcia, especialment el seu protagonista, Ben Platt, que broda el seu personatge amb una interpretació rica, desbordant i plena de matisos.  

L'escenografia és realment espectacular. Juga amb un complex sistema de projeccions on constantment estem veient el contingut d'un munt de pantalles diverses, processadors de textos, twiter, facebook, etc. (amb dissenys propis per no identificar cap xarxa concreta), que es projecten en diferents panells mòbils distribuits per tot l'escenari. Aconsegueix donar la sensació d'estar vivint immers en el ciberespai, en un món virtual on qualsevol cosa que diguis o facis por posar-se, de cop, a l'abast de tot el món amb un sol clic.



I aquest és un dels punts forts de l'espectacle. Aquestes xarxes socials en les que vivim i l'us que en podem fer. El consum de continguts que ens emocionen però que al cap de poques hores ja els hem oblidat i ja en necessitem d'altres, més intensos, més morbosos. La banalitat amb que tractem el dolor aliè, la popularitat que genera el patiment.  Un dels moments culminants de l'obra és el final del primer acte quan l'Evan fa un discurs d'inauguració del nou web en homenatge a Connor, un adolescent que s'ha suicidat, fet que desencadena tota la trama del musical. Quan aquest discurs en reconeixement a tots aquells que se senten oblidats arriba a la xarxa, al moment es converteix en viral "You will be found". L'atordidora emoció de l'Evan és tan autèntica que estaborneix a tot el públic de forma aclaparadora. Tothom se sent identificat amb el missatge "tu no estàs sol" i el comparteix immediatament. Però tota aquesta emoció està basada en una mentida (per una sèrie de circumstàncies l'Evan ha fet creure que va ser el millor amic d'en Connor quan, en realitat, pràcticament no es coneixien) i la barreja de sentiments contradictoris fa difícil retenir les llàgrimes just abans de la mitja part. 



Altres grans moments són "For forever" quan l'Evan comença a inventar tota una vida plena de moments feliços d'en Connor dels quals la seva família no en sabia res i com tots aquests detalls són rebuts per tots ells: per la mare com un raig de vida al creure que el seu fill no va ser tan infeliç com sempre havia pensat, i pel pare i la germana amb incredulitat i desconfiança. 



O "Words fail" quan finalment l'Evan confessa la seva mentida a la seva "família adoptiva". La colpidora explicació dels fets i la reacció de la família de'n Connor, especialment el desconsol de la mare, és un moment culminant. 

Malgrat que la posada en escena i la imaginativa i espectacular escenografia són extraordinàries, voldria destacar el valor de la interpretació. En un gènere on s'acostuma a menystenir els actors per falta de profunditat, en aquest cas s'ha de dir que l'impacte dramàtic no seria igual si no fos per la gran actuació de tota la companyia. És impressionant veure com diuen cada frase i com reben cada rèplica. Moltes vegades brollen les llàgrimes no tant per la bellesa de la música o per la perfecció del moviment escènic sinó per aquest treball tan delicat de direcció d'actors i d'interpretació. I també és l'avantatge de veure una obra d'estrena i no una franquícia amb molts anys a l'esquena. Estar a primera fila com era el meu cas també ha estat un privilegi impagable. 



En definitiva, un gran musical al que li desitjo una bona i llarga estada al carrer 45. 

diumenge, 6 de març de 2016

Regreso al futuro en concert






És habitual últimament veure en les sales simfòniques projeccions de pel·lícules amb les bandes sonores interpretades per orquestres simfòniques. Pel 20è aniversari d'ET, cap allà el 2002, ja van projectar-la amb John Williams dirigint l'orquestra en directe. I es poden veure arreu del món experiments tan virtuosos com West Side Story on les veus de les cançons són les de la pel·lícula però tota la música instrumental és a càrrec de l'orquestra de torn.

A Barcelona vam poder assistir a una projecció de luxe de El senyor dels anells a l'auditori, amb l'OBC, gran cor i la solista de la pel·lícula.

A mi, particularment, aquest tipus de concerts/projeccions no m'interessen gaire perquè acaben no sent ni una cosa ni l'altre. La projecció no te les qualitats d'imatge i so necessàries per a gaudir d'una pel·lícula com pot ser en una sala de cinema i com a concert passa molt desapercebut perquè és inevitable acabar absorbit per la màgia del cinema i costa estar atent a les meravelles d'una simfònica en directe. Per mi seria molt més interessant fer la banda sonora sense cap projecció. Com a molt fotografies de la pel·lícula. Adaptar la banda sonora en forma de suites que vagin més enllà dels temes principals més coneguts i poder gaudir dels moments més rics i interessants musicalment.

Tot i així, quan vaig veure que a Madrid feien Regreso al futuro en concert, que al dia següent hi havia de ser per un assaig i que l'orquestra seria la Film Symphony Orchestra (una jove orquestra dedicada en exclusiva a la música de cinema) vaig pensar que li podia donar una oportunitat. Regreso al futuro és una pel·lícula extraordinària, la banda sonora és meravellosa i Alan Silvestri va adaptar la banda sonora a aquest tipus d'acte, afegint uns 20 minuts de música a la banda sonora, amb una obertura i un interludi a la mitja part, i tenia curiositat per saber com sonava aquesta orquestra. Una orquestra a bolo i que va començar amb un repertori impossible (per llarg i difícil) dedicat a John Williams em feia desconfiar. Molt bones intencions, molta ambició... Però Espanya té tants músics que es puguin afegir a aquestes aventures puntuals i crear una orquestra de bolos del nivell necessari?

Sense pensar-m'ho massa vaig comprar la meva entrada i el passat 13 de juny em vaig presentar al Palacio Vistalegre, una antiga plaça de toros reconvertida en centre cultural per actes diversos.


Només arribar, va sobtar que l'organització no preveiés un accés més àgil a l'espai. A l'hora de començar, la cua encara donava la volta a al palau! No cal dir que vam començar tard.

L'orquestra va entrar, va afinar i, finalment, va entrar el director, el Constantino Martínez-Orts, amb el seu vestuari típic, que sembla extret d'una pel·lícula de Matrix. Una mica pompós, pel meu gust...


I va començar l'obertura. El clàssic tema de Regreso al futuro. Ni més ni menys. Un tema fantàstic, ben resolt per l'orquestra, amb una petita enganxada d'un trompeta (molt exposats en aquests repertoris). Els trombons sonaven molt contundents però les trompes sonaven molt poc. En general va ser una bona introducció que va escalfar l'ambient immediatament.


I sense pausa va començar la pel·lícula. I aquí van començar els problemes. Regreso al futuro no té gaire música incidental. De manera que quan la música apareix és molt efectiva. Tota la seqüència inicial a la casa de Doc, amb tots els seus artilugis en funcionament juga amb els efectes de so i l'àudio en off de la televisió. Però per justificar l'esdeveniment, l'orquestra no calla mai i subratlla musicalment cada accent i moviment a la pantalla. I el resultat és una barreja confusa que no causa el mateix efecte de misteri i inquietud que en la versió original. Sumat a que el so en aquell espai no era massa nítid, l'experiència no va començar massa bé.


Però la màgia del cinema i la de Regreso al futuro en particular no va trigar en fer efecte i mica en mica els defectes van deixar d'estar presents i ens vam ficar de cap en la història.

És sorprenent com per aquesta pel·lícula no passen els anys. Després de 30 anys continua funcionant com el gran mecanisme de rellotgeria que és. El guió, fermament travat, funciona a la perfecció en aquesta barreja de ciència ficció i comèdia, els actors, sobretot Michael J. Fox, estan en estat de gràcia i, especialment, la posada en escena és brillant. Va ser una època especial, els principis dels 80, on Spielberg i Amblin van donar aquestes produccions per a tota la família cuidades amb una cura excepcional. Los Gonnies, Gremlins, El secreto de la pirámide, ¿Quién engañó a Roger Rabbit?... I Regreso al futuro és, possiblement, la millor de totes elles. Tots els ingredients estan posats de forma molt intel·ligent. De fet, no és un gran producció ni té molts efectes especials. Funciona per com juga el guió amb la informació que et dóna en el present i la va transformant en el passat, milions de referències que a acabes apreciant després d'haver vist la pel·lícula un munt de vegades, per l'enginy de barrejar la joventut d'un fill amb la dels seus pares i per fer que la seva mare s'enamori d'ell. No hi ha gaires escenes d'acció. La primera amb els terroristes, al mig amb la gran escena del monopatí i la persecució de Biff i els seus amics i la llarga seqüència final. Però tots aquests ingredients estan tan ben equilibrats que el resultat és tan encantador com irresistible.


De l'experiència vull destacar un moment que sempre m'ha agradat però que amb l'orquestra en directe em va posar tota la pell de gallina. El moment on Marty toca la guitarra i els seus pares ballen Earth Angel. Si els pares no es fan un petó ell desapareixerà del món perquè els pares no es casaran i ell ni els seus germans naixeran com pot veure en una foto dels seus germans on ells ja no hi són i ell està tornant-se transparent. El pare, que acaba de tombar en Biff i encara no es creu el seu nou estatus no sap què fer quan un desaprensiu l'aparta de Lorraine i es posa a ballar amb ella. L'orquestra comença a sonar sobre la cançó i Marty comença a desaparèixer i no pot tocar més la guitarra. La música incidental sona tensa i atonal mentre George no sap com fer-ho per recuperar la que serà la mare dels seus fills. 


Mentre la cançó Earth Angel prepara el seu clímax, l'orquestra arriba al punt àlgid de tensió i Marty veu a través de la seva mà mentre jau a terra, George McFly es treu de sobre el desaprensiu que l'havia fet fora, agafa Lorraine i li fa un petó. Aquest moment on es resol una de les trames més importants de la història, és màgic. Marty s'incorpora en plena forma donant un acord ben contundent amb la guitarra quan la cançó torna amb el seu Earth Angel i l'orquestra, en directe s'afegeix al moment acompanyant la cançó amb unes cordes vibrants i emotives. Veiem com a la foto, que Marty té enganxada a la guitarra, reapareixen els tres germans, un a un, acompanyats d'una nota de les cordes per a cada un. És un moment feliç, meravellosament resolt, de pell de gallina.




En definitiva va ser una experiència grata. Va ajudar que la pel·lícula és fenomenal i la música, excel·lent. Jo no hagués afegit més música a la pel·lícula. Ja estava bé com estava i l'excés de música molesta, fa nosa. Es va agrair l'obertura i l'entreacte, on van fer un fragment de la tercera part de la saga, el tema western de Regreso al futuro III.


L'orquestra va ser mol solvent i el director molt correcte. Jo imagino que no ha de ser fàcil aconseguir una sincronia perfecte i no escatimar en musicalitat. I, a part d'algun desajust sonor (tota l'orquestra estava sonoritzada) com un excés de piano i trombons i falta de trompes, l'orquestra va estar precisa, contundent, amb bon so i musicalitat.


No vam marxar sense un altre bis del tema principal. Que em fa pensar: què se n'ha fet de les bandes sonores dels 80... Necessitem amb urgència un nou John Williams que recuperi l'esperit de Korngold i torni a posar la música de cinema al nivell que va estar de finals dels setanta a principis dels 90, per mi, l'edat d'or de la banda sonora.