divendres, 10 de febrer de 2017

Something Rotten - Nova York - Nadal 2016




Something rotten és simplement una broma. Un acudit graciós, ben explicat i molt ben acabat. Un musical intranscendent, sense segons lectures, i pensat únicament i exclusiva per a entretenir. I tot això, que a algunes persones els podrien semblar defectes insuperables, no és cap impediment per a que aquest musical destaqui com a una de les millors propostes de la cartellera novayorkesa. I és que la transcendència no hauria de ser un valor sinó una caracterísitica. En nom de la gravetat es poden fer grans ploms i de la lleugeresa argumental en poden sortir grans obres mestres. I tot i que és cert que molt sovint es confon el gènere de l’evasió amb la broma barata, el recurs fàcil i la falta de idees, en aquest cas ens trobem amb un espectacle ben pensat i creat des de l’estima cap al musical com a gènere teatral. Una mona vestida de seda. Però una mona simpàtica, graciosa i que s’acaba fent entranyable perquè actua des del cor i amb honestedat. 


L’excusa argumental te gràcia. En una època on Shakespeare és com una estrella de rock que eclipsa a tots els altres autors i companyies teatrals, un autor paga a un “vident”, el nebot del gran Nostradamus, perquè li expliqui què ha de fer per a poder competir amb el gran autor. I aquest li explica que el que triomfarà i omplirà teatres en el futur és el teatre musical, obres de teatre amb música i dansa on pots deixar reposar el cervell una estona. I aleshores comença una declaració d’amor, un constant homenatge al musical ple de mil i una referències, gags impagables i picades d’ullet a aquells que coneixen una mica la història del gènere. A diferència de Spamalot, un musical que es burlava del musical i d’aquells a qui els agrada, aquí es vol jugar amb les regles que està homenatjant i per tant hi ha una cura especial en fer números musicals fastuosos, molt ben coreografiats i perfectament executats. Els dos fantàstics stopping numbers A musical i Make an omelette  són una joia que et reconcilia amb el musical frívol i de lluentons.



De fet, tot i que a simple vista podria semblar un musical a l’estil de Spamalot, penso que té molts més punts en comú amb The Drowsy Chaperon. A Spamalot hi ha una voluntat constant en fer que els números llueixin poc, amb coreografies ràncies i mal ballades. Els altres dos, juguen de forma molt hàbil amb els recursos d’una gran producció de Broadway des del coneixement i l’estima. Llegint el programa ja veus de quin peu calcen els autors. Quan li demanen al compositor que expressi el que significa per a ell tenir un espectacle a Broadway comenta que podria fer servir moltes frases de cançons de musicals: "Everything coming up roses", "What I did for love", Have I found my "Corner in the sky"... Però només una ho pot expressar exactament. I esclar, ve de Sondheim:"Look I made a hat where there's never was a hat". 

DANNY ELFMAN'S Music from the Films of TIM BURTON - 15 de maig de 2016



El Royal Albert Hall va encarregar un projecte a Danny Elfman: un concert, repàs de la seva carrera fent bandes sonores per a les pel·lícules de Tim Burton. Com a resultat, va sorgir aquests Danny Elfman’s Music from the Films of Tim Burton que s’ha pogut veure en diverses ciutats del món i fa molt poc a L’Auditori de Barcelona. 

He de començar dient que aquest ha estat, possiblement, un dels concerts més emocionants als que he anat mai. I no només pel fet de poder gaudir de la meravellosa música d’Elfman en tot el seu esplendor sino perquè també vam poder gaudir de la seva presència en escena cantant pràcticament tots els temes de Nightmare before Christmas. Ser conscient que l’home que hi havia allà davant era el creador de tota aquella música (a part de lletrista i veu protagonista de Nightmare) va ser tota una experiència. I és que tinc un gran record del descobriment d’aquest home, allà pels anys 80. Recordo el dia que vaig comprar el disc de Batman o de quan vaig anar a veure Edward Scissorhands un estiu que estava de vacances a Sant Sebastià i, avorrits al càmping, amb el meu germà vam anar d’excursió al cine Victoria Eugenia i vam caure enamorats per sempre d’aquell personatge i, especialment, de la seva música. 


També recordo l’impacte que em va causar Nightmare before Christmas quan vaig arrossegar tots els meus amics a l’antic Capsa de Barcelona, que era l’únic cinema on la feien en versió original. I quan em vaig comprar el cd i l’escoltava a totes hores, cantant el lament de Jack o les veuetes tan divertides d’aquells personatges tan encantadors (weeee!!!). 


Per això quan aquest home elf va sortir a l’escenari, la pell se’m va posar de gallina immediatament. I quan va començar a cantar, amb aquella veu tan característica, amb 25 anys més però la mateixa expressivitat, les llàgrimes no van abandonar els ulls fins que va sortir d’escena. S’ha de dir que van augmentar en quantitat amb This is Halloween, el millor moment del concert. 4 membres del cor, disfressats d’habitants de la ciutat de Halloween, es van posar en primera línia amb en Danny al mig. I tots cinc i el cor van fer una gran interpretació de la cançó, amb totes les veuetes i caràcters dels diferents personatges. Va ser rodó. I la cançó és tan magnífica que, per tot plegat, la sensació de tocar el cel per uns minuts es va fer totalment present. 

He de dir que alguna llagrimeta ja havia caigut abans sense la presència d’Elfman. La suite d’Edward Scissorhands va ser irresistible. Primer vaig agrair el fragment tan divertit de quan Edward fa la primera tallada de cabell. El virtuosístic fragment original es va ampliar amb l’ajuda d’una gran violinista, vestida a l’estil del personatge, que va interpretar una llarga cadència amb motius de la pel·lícula, mig ballant, mig descabellant-se amunt i avall de l’escenari. 




Així com va entrar, a mig de la suite, va marxar i la suite va continuar, sense interrompre el ritme del concert i donant pas al Grand Finale. Aquest fragment posa un nus a la gola a qualsevol. Les imatges de la pel·lícula recordaven l’emocionant escena final de la pel·lícula i la grandesa de la música va fer plorar a tota la sala. 

Al llarg de les diferents suites t’anava arribant l’amor d’aquest tàndem cap als diferents, la gent que no encaixa en aquesta societat, l’estima cap a la lletjor, la poesia dels monstres. La voluntat de donar un merescut reconeixement a tots aquells que pateixen per no ser com la majoria i que lluiten pel seu lloc al món. I aquest posicionament s’acaba fent entranyable i ajuda també a alimentar aquesta emoció que esclata al final amb la presència d’en Danny. 

Per a mi, l’única queixa que em permeto manifestar, és l’excessivitat de la primera part. És molt contundent i enèrgica, sense donar cap respir a l’espectador. I com que, a sobre, està tot amplificat i el volum és un punt excessiu, arribes a la mitja part una mica fatigat i el cap com un timbal. 

Les suites estan molt ben contruïdes i està tot allò que hi ha de ser. La suite de Batman, per exemple, és impecable i és un goig veure com a banda dels temes principals, també hi trobes temes incidentals que són una delícia com Descent into Mystery, el Waltz to the Death o el Finale. Es nota que de larranjament (que no de les orquestracions) se nha ocupat en Danny Elfman personalment i ha elaborat les suites donant interès musical al concert, fins i tot creant música nova perquè tot flueixi millor.  


Impressionant veure el nivell d’aquesta producció: l’OBC ampliada, almenys 6 percussionistes, theremin, 3 teclats, guitarres, saxos, la coral Càrmina, tot molt curosament amplificat, i una gran pantalla on s’anaven projectant els títols de les obres, esbossos i dissenys del propi Burton i fragments de les pel·lícules a les que corresponia la música en qüestió. Es notava que el producte està molt cuidat i molt controlat. És difícil muntar una producció així en pocs dies i com que tot va anar impecablement, és fàcil imaginar el gran equip de producció que hi ha al darrera i els tècnics que es deuen conèixer perfectament el concert i ja saben com dur-lo a bon terme sense que res no falli.

Per últim, s’ha de destacar que tot i que en Danny Elfman ho va estrenar a Londres i ha actuat en alguna altra ciutat, no sempre hi actua. De fet, no estava prevista la seva presència al concert i va ser a última hora que es va anunciar gràcies a l’estima que li té el compositor a la ciutat. O sigui que estic doblement agraït per aquest regal. 




Sembla que la música de cinema s’està posant de moda a Barcelona i al món. Moltes gràcies a L’Auditori i a l’OBC per aquesta oportunitat. Esperem més concerts tan interessants com aquest!


divendres, 20 de gener de 2017

Dear Evan Hansen - Nova York - Nadal 2016





Ben conmogut surto del Music Box Theatre després de veure aquest musical. I ben content de veure com encara es poden fer joies com només a Broadway les saben fer. 

El director Michael Greif torna a una història contemporània i familiar, com ja va fer amb Next to normal, amb els seus drames, neguits i necessitats. En aquest cas fa un homenatge a aquest personatge tan típic de les ficcions americanes: el "loser" o "nerd", aquest adolescent solitari, que li costa fer amics (ser tímid és pecat en una societat tan extrovertida com l'americana) i és carn de mofa dels companys del "high school". I ho fa a partir d'una història plena d'enganys i desitjos, on les noves tecnologies i les xarxes socials hi tenen un paper bàsic. 



Dear Evan Hansen és un espectacle rodó, emocionant com pocs, amb una direcció brillant i uns actors en estat de gràcia, especialment el seu protagonista, Ben Platt, que broda el seu personatge amb una interpretació rica, desbordant i plena de matisos.  

L'escenografia és realment espectacular. Juga amb un complex sistema de projeccions on constantment estem veient el contingut d'un munt de pantalles diverses, processadors de textos, twiter, facebook, etc. (amb dissenys propis per no identificar cap xarxa concreta), que es projecten en diferents panells mòbils distribuits per tot l'escenari. Aconsegueix donar la sensació d'estar vivint immers en el ciberespai, en un món virtual on qualsevol cosa que diguis o facis por posar-se, de cop, a l'abast de tot el món amb un sol clic.



I aquest és un dels punts forts de l'espectacle. Aquestes xarxes socials en les que vivim i l'us que en podem fer. El consum de continguts que ens emocionen però que al cap de poques hores ja els hem oblidat i ja en necessitem d'altres, més intensos, més morbosos. La banalitat amb que tractem el dolor aliè, la popularitat que genera el patiment.  Un dels moments culminants de l'obra és el final del primer acte quan l'Evan fa un discurs d'inauguració del nou web en homenatge a Connor, un adolescent que s'ha suicidat, fet que desencadena tota la trama del musical. Quan aquest discurs en reconeixement a tots aquells que se senten oblidats arriba a la xarxa, al moment es converteix en viral "You will be found". L'atordidora emoció de l'Evan és tan autèntica que estaborneix a tot el públic de forma aclaparadora. Tothom se sent identificat amb el missatge "tu no estàs sol" i el comparteix immediatament. Però tota aquesta emoció està basada en una mentida (per una sèrie de circumstàncies l'Evan ha fet creure que va ser el millor amic d'en Connor quan, en realitat, pràcticament no es coneixien) i la barreja de sentiments contradictoris fa difícil retenir les llàgrimes just abans de la mitja part. 



Altres grans moments són "For forever" quan l'Evan comença a inventar tota una vida plena de moments feliços d'en Connor dels quals la seva família no en sabia res i com tots aquests detalls són rebuts per tots ells: per la mare com un raig de vida al creure que el seu fill no va ser tan infeliç com sempre havia pensat, i pel pare i la germana amb incredulitat i desconfiança. 



O "Words fail" quan finalment l'Evan confessa la seva mentida a la seva "família adoptiva". La colpidora explicació dels fets i la reacció de la família de'n Connor, especialment el desconsol de la mare, és un moment culminant. 

Malgrat que la posada en escena i la imaginativa i espectacular escenografia són extraordinàries, voldria destacar el valor de la interpretació. En un gènere on s'acostuma a menystenir els actors per falta de profunditat, en aquest cas s'ha de dir que l'impacte dramàtic no seria igual si no fos per la gran actuació de tota la companyia. És impressionant veure com diuen cada frase i com reben cada rèplica. Moltes vegades brollen les llàgrimes no tant per la bellesa de la música o per la perfecció del moviment escènic sinó per aquest treball tan delicat de direcció d'actors i d'interpretació. I també és l'avantatge de veure una obra d'estrena i no una franquícia amb molts anys a l'esquena. Estar a primera fila com era el meu cas també ha estat un privilegi impagable. 



En definitiva, un gran musical al que li desitjo una bona i llarga estada al carrer 45. 

diumenge, 6 de març de 2016

Regreso al futuro en concert






És habitual últimament veure en les sales simfòniques projeccions de pel·lícules amb les bandes sonores interpretades per orquestres simfòniques. Pel 20è aniversari d'ET, cap allà el 2002, ja van projectar-la amb John Williams dirigint l'orquestra en directe. I es poden veure arreu del món experiments tan virtuosos com West Side Story on les veus de les cançons són les de la pel·lícula però tota la música instrumental és a càrrec de l'orquestra de torn.

A Barcelona vam poder assistir a una projecció de luxe de El senyor dels anells a l'auditori, amb l'OBC, gran cor i la solista de la pel·lícula.

A mi, particularment, aquest tipus de concerts/projeccions no m'interessen gaire perquè acaben no sent ni una cosa ni l'altre. La projecció no te les qualitats d'imatge i so necessàries per a gaudir d'una pel·lícula com pot ser en una sala de cinema i com a concert passa molt desapercebut perquè és inevitable acabar absorbit per la màgia del cinema i costa estar atent a les meravelles d'una simfònica en directe. Per mi seria molt més interessant fer la banda sonora sense cap projecció. Com a molt fotografies de la pel·lícula. Adaptar la banda sonora en forma de suites que vagin més enllà dels temes principals més coneguts i poder gaudir dels moments més rics i interessants musicalment.

Tot i així, quan vaig veure que a Madrid feien Regreso al futuro en concert, que al dia següent hi havia de ser per un assaig i que l'orquestra seria la Film Symphony Orchestra (una jove orquestra dedicada en exclusiva a la música de cinema) vaig pensar que li podia donar una oportunitat. Regreso al futuro és una pel·lícula extraordinària, la banda sonora és meravellosa i Alan Silvestri va adaptar la banda sonora a aquest tipus d'acte, afegint uns 20 minuts de música a la banda sonora, amb una obertura i un interludi a la mitja part, i tenia curiositat per saber com sonava aquesta orquestra. Una orquestra a bolo i que va començar amb un repertori impossible (per llarg i difícil) dedicat a John Williams em feia desconfiar. Molt bones intencions, molta ambició... Però Espanya té tants músics que es puguin afegir a aquestes aventures puntuals i crear una orquestra de bolos del nivell necessari?

Sense pensar-m'ho massa vaig comprar la meva entrada i el passat 13 de juny em vaig presentar al Palacio Vistalegre, una antiga plaça de toros reconvertida en centre cultural per actes diversos.


Només arribar, va sobtar que l'organització no preveiés un accés més àgil a l'espai. A l'hora de començar, la cua encara donava la volta a al palau! No cal dir que vam començar tard.

L'orquestra va entrar, va afinar i, finalment, va entrar el director, el Constantino Martínez-Orts, amb el seu vestuari típic, que sembla extret d'una pel·lícula de Matrix. Una mica pompós, pel meu gust...


I va començar l'obertura. El clàssic tema de Regreso al futuro. Ni més ni menys. Un tema fantàstic, ben resolt per l'orquestra, amb una petita enganxada d'un trompeta (molt exposats en aquests repertoris). Els trombons sonaven molt contundents però les trompes sonaven molt poc. En general va ser una bona introducció que va escalfar l'ambient immediatament.


I sense pausa va començar la pel·lícula. I aquí van començar els problemes. Regreso al futuro no té gaire música incidental. De manera que quan la música apareix és molt efectiva. Tota la seqüència inicial a la casa de Doc, amb tots els seus artilugis en funcionament juga amb els efectes de so i l'àudio en off de la televisió. Però per justificar l'esdeveniment, l'orquestra no calla mai i subratlla musicalment cada accent i moviment a la pantalla. I el resultat és una barreja confusa que no causa el mateix efecte de misteri i inquietud que en la versió original. Sumat a que el so en aquell espai no era massa nítid, l'experiència no va començar massa bé.


Però la màgia del cinema i la de Regreso al futuro en particular no va trigar en fer efecte i mica en mica els defectes van deixar d'estar presents i ens vam ficar de cap en la història.

És sorprenent com per aquesta pel·lícula no passen els anys. Després de 30 anys continua funcionant com el gran mecanisme de rellotgeria que és. El guió, fermament travat, funciona a la perfecció en aquesta barreja de ciència ficció i comèdia, els actors, sobretot Michael J. Fox, estan en estat de gràcia i, especialment, la posada en escena és brillant. Va ser una època especial, els principis dels 80, on Spielberg i Amblin van donar aquestes produccions per a tota la família cuidades amb una cura excepcional. Los Gonnies, Gremlins, El secreto de la pirámide, ¿Quién engañó a Roger Rabbit?... I Regreso al futuro és, possiblement, la millor de totes elles. Tots els ingredients estan posats de forma molt intel·ligent. De fet, no és un gran producció ni té molts efectes especials. Funciona per com juga el guió amb la informació que et dóna en el present i la va transformant en el passat, milions de referències que a acabes apreciant després d'haver vist la pel·lícula un munt de vegades, per l'enginy de barrejar la joventut d'un fill amb la dels seus pares i per fer que la seva mare s'enamori d'ell. No hi ha gaires escenes d'acció. La primera amb els terroristes, al mig amb la gran escena del monopatí i la persecució de Biff i els seus amics i la llarga seqüència final. Però tots aquests ingredients estan tan ben equilibrats que el resultat és tan encantador com irresistible.


De l'experiència vull destacar un moment que sempre m'ha agradat però que amb l'orquestra en directe em va posar tota la pell de gallina. El moment on Marty toca la guitarra i els seus pares ballen Earth Angel. Si els pares no es fan un petó ell desapareixerà del món perquè els pares no es casaran i ell ni els seus germans naixeran com pot veure en una foto dels seus germans on ells ja no hi són i ell està tornant-se transparent. El pare, que acaba de tombar en Biff i encara no es creu el seu nou estatus no sap què fer quan un desaprensiu l'aparta de Lorraine i es posa a ballar amb ella. L'orquestra comença a sonar sobre la cançó i Marty comença a desaparèixer i no pot tocar més la guitarra. La música incidental sona tensa i atonal mentre George no sap com fer-ho per recuperar la que serà la mare dels seus fills. 


Mentre la cançó Earth Angel prepara el seu clímax, l'orquestra arriba al punt àlgid de tensió i Marty veu a través de la seva mà mentre jau a terra, George McFly es treu de sobre el desaprensiu que l'havia fet fora, agafa Lorraine i li fa un petó. Aquest moment on es resol una de les trames més importants de la història, és màgic. Marty s'incorpora en plena forma donant un acord ben contundent amb la guitarra quan la cançó torna amb el seu Earth Angel i l'orquestra, en directe s'afegeix al moment acompanyant la cançó amb unes cordes vibrants i emotives. Veiem com a la foto, que Marty té enganxada a la guitarra, reapareixen els tres germans, un a un, acompanyats d'una nota de les cordes per a cada un. És un moment feliç, meravellosament resolt, de pell de gallina.




En definitiva va ser una experiència grata. Va ajudar que la pel·lícula és fenomenal i la música, excel·lent. Jo no hagués afegit més música a la pel·lícula. Ja estava bé com estava i l'excés de música molesta, fa nosa. Es va agrair l'obertura i l'entreacte, on van fer un fragment de la tercera part de la saga, el tema western de Regreso al futuro III.


L'orquestra va ser mol solvent i el director molt correcte. Jo imagino que no ha de ser fàcil aconseguir una sincronia perfecte i no escatimar en musicalitat. I, a part d'algun desajust sonor (tota l'orquestra estava sonoritzada) com un excés de piano i trombons i falta de trompes, l'orquestra va estar precisa, contundent, amb bon so i musicalitat.


No vam marxar sense un altre bis del tema principal. Que em fa pensar: què se n'ha fet de les bandes sonores dels 80... Necessitem amb urgència un nou John Williams que recuperi l'esperit de Korngold i torni a posar la música de cinema al nivell que va estar de finals dels setanta a principis dels 90, per mi, l'edat d'or de la banda sonora.


dissabte, 5 de març de 2016

On the town - Nova York - Nadal 2014






El gran clàssic de Bernstein a Broadway! Com diuen per Can Fanga: Hi ha canari!



I l'entrada fa una mica de por. Mentre seiem, una bandera dels Estats Units de tamany absolutament colossal omple tot l'escenari. És cert que els protagonistes del musical són uns mariners de l'excèrcit un dia de permís durant la segona guerra mundial però, aquest musical, no té res de patriòtic... Abaixen llums, entra el director i... Comença l'himne americà i bona part del públic es posa dret i a cantar. I jo em quedo sense paraules. A mi, que els rampells patriòtics em produeixen més aviat vergonya aliena, no em podien començar l'experiència amb més mala pata.

Amb el cap girat i sense deixar de preguntar-me la necessitat d'aquell començament començo a escoltar l'obertura. I aquí sí que no puc més que rendir-me a a una orquestra imponent i a una partitura formidable. No li podrem agrair mai prou a Bernstein que es volgués dedicar al teatre i ens deixes unes poques joies tan meravelloses.


Una altra sorpresa desagradable només començar és l'escenografia. Realment els anys 40 no els identifico amb el plàstic color blau elèctric. Lleig...



Un amic em fa la broma sovint per comentar cert tipus de teatre que es fa a Broadway. "Pels de Kentucky", diu. Jo m'imagino els autocars que venien de poblacions llunyanes per omplir els teatres on representaven les obres de Joan Pera i Paco Morán.



Doncs aquest On the town és "pels de Kentucky" al quadrat. De seguida veus que l'humor és gros i que no hi ha espai per la subtilitat ni l'enginy. Tot són crits, ganyotes, posats ridículs (res més ridícul he vist a Broadway que les persecucions en aquest musical durant les transcicions entre escenes).





El plat fort de l'estracanada se l'endú Jackie Hoffman en el paper de Madame Dilly. És una actriu coneguda al seu país i realment li van celebrar les gracietes amb rialles i aplaudiments abundants. Però el sentiment de vergonya aliena es disparava cada cop que la dona sortia a escena.



Afortunadament, de tant en tant hi havia una escena de ball. I aquí sí que no hi ha res a dir. Grans coreografies i grans ballarins. Un plaer veure una gran producció de Broadway en tot el seu esplendor. 


I, malgrat tot, un bon protagonista. Tony Yazbeck fa un bon Gabey, discret i entranyable, gens extrafet. Canta i balla que és un gust veure'l. Un Tony al millor actor de musical que seria ben guanyat si no fos perquè Rob McClure se'l mereixia molt més per Honeymoon in Vegas


Aquí hi ha alguns bons moments com Lonely town o Times Square Ballet però el sentiment general és, altre cop, el d'un musical pensat per a fer riure a qualsevol preu perdent bona part de la dignitat pel camí.

Tot plegat és una pena perquè li tinc molt de "carinyo" a aquesta història. La pel·lícula és una excel·lent adaptació (malgrat es van carregar pràcticament tota la partitura de Bernstein) i desprèn aquella simpatia i alegria de viure que Stanley Donnen sabia donar tan bé als seus musicals.

Tràiler de la pel·lícula

No acostumo a tenir sort amb els revivals de clàssics. Queda pendent una bona adaptació moderna i rigurosa que pugui apropar aquest tipus d'espectacles als nous temps.

divendres, 26 de juny de 2015

Honeymoon in Vegas - Nova York- Nadal 2014



Honeymoon in Vegas és un musical basat en una pel·lícula de Andrew Bergman (trailer) i protagonitzada per Nicholas Cage, Sarah Jessica Parker i James Caan. Abans de veure el musical vaig voler veure-la per saber els antecedents. I vaig pensar que, si més no, seria impossible que el musical fos pitjor que la pel·lícula. 

Costa d'entendre com Jason Robert Brown s'ha embolicat amb un projecte que parteix d'un material tan dolent. Segurament la història li permetia fer un tipus de música que li venia de gust experimentar: el so de les big bands, els crooners, etc. I s'ha de dir que el llibret del musical poleix moltes estupideses del guió de la pel·lícula. Així doncs, i sense conèixer massa la música, vam anar a veure una de les prèvies del musical, que encara no s'havia estrenat oficialment.

I he de reconèixer que la sorpresa va ser molt gran. El primer acte em va entusiasmar! El segon acte baixa el nivell però, en general, és un espectacle molt digne i força per sobre de la mitjana de Broadway.


L'espectacle comença amb l'Overture. I és espectacular. Vam tenir la sort d'aconseguir entrades a primera fila i veure des d'aquella posició aquella big band va ser extraordinari. La banda ocupa tot l'escenari i vaig pensar que l'espectacle seria tipus Chicago, amb la banda sempre present en primer terme. Gran so, molt de swing i una partitura inspirada de Brown van ser un bon aperitiu. I, com només pot passar a Broadway, després de l'obertura, la gran big band es va desplaçar cap al fons de l'escenari, es va dividir en tres i es va amagar pels laterals deixant l'escenari lliure, com si mai no hi haguessin estat.




I apareix Rob McClure.


Uau! Quin actor! Me l'hagués endut a casa sense dubtar! El seu I love Betsy no podria ser més rodó. Encantador, apocat, carismàtic, divertit, sensible... Un poca pena insuperable. Tot el primer acte flueix com la seda. Molt divertit i molt enginyós. A tots nivells. Especialment les cançons i la posada en escena, senzilla i plena d'idees i gags. L'escena de la partida de cartes quan el protagonista sap que té un pòquer i ha de dissimular però trenca la quarta paret per ensenyar-nos-ho amb una colla de coristes que van carretejant les seves cartes tamany pòster, mentre la seva promesa canta Betsy's getting married és un dels moments més hilarants que he vist mai a Broadway.




La trama que a la pel·lícula era absurda i gens creïble, passa molt millor a la versió teatral. I arribem al final del primer acte amb un Rob McClure disposat a recuperar la seva dona de les mans del mafiós Tommy, més simpàtic que bon actor, en Tony Danza, que té un punt metateatral perquè és un crooner clàssic dels de tota la vida. Una coreografia divertidíssima on el protagonista brilla intensament un cop més, Do something.




I arriba el segon acte i la trama s'encalla. El mafiós intentant enamorar Betsy ocupa bona part de l'acte i després de l'eufòria de l'acte anterior, no està a l'alçada i baixa l'interès. Per altra banda, les dificultats de McClure per arribar a Hawaii i un cop allà trobar Betsy té moments divertits com les hostesses que no li troben cap combinació de vols raonable o l'escena al cotxe i el fem el Friki-Friki. Fins que no arriba el gran número dels Elvis, no es recupera el nivell de la primera part, Higher love. Però ja estem acabant l'espectacle. 




Tampoc no ajuda l'augment de protagonisme de la mare difunta. L'aparició a l'inici del musical en el flashback on li demana al seu fill que no es casi mai perquè vol ser l'única dona de la seva vida, fa gràcia per la sorpresa. Però quan l'astracanada es repeteix per efecte i al segon acte acaba per fer-se força antipàtica.


Per sort el musical acaba amb la cançó més enganxosa del musical Honeymoon in Vegas (que, per cert, estic cantussejant per dins des que he començat a escriure aquest post) i eleva l'esperit de la platea.


Malauradament aquest musical no ha durat gaire en cartell. I les nominacions als Tony no han tingut compassió i no l'han nominat a res. Ni a Rob McClure.


En aquest viatge m'ha sobtat veure Kinky Boots, un horror guanyador del Tony al millor musical i ple fins a la bandera, al costat de Honeymoon in Vegas, infinitament millor i que no s'ha menjat un rosco. Broadway és així.


Ara a esperar el nou musical de Jason Robert Brown. Un home que està construint una carrera molt sòlida i que, sens dubte, serà un dels grans clàssics del gènere.



dijous, 5 de febrer de 2015

Into the woods - Off Broadway - Nova York- Nadal 2014




Tràiler

Curiosament, la primera alegria que vam tenir a Broadway va ser amb una producció de l'Off Broadway, el revival de Into the woods. Pocs dies abans havíem vist l'estrena de la pel·lícula i ens feia gràcia veure aquesta producció i comparar. I aquesta producció de la Roundabout Theatre Company /Fiasco Theatre va guanyar per golejada. 


Es tracta d'una versió de petit format, amb pocs actors i un sol piano com a instrument central acompanyat de tant en tant per un músic que toca el cello o la guitarra i tota una colla de petits instruments, alguns de joguina, que generen un univers sonor infantil i de conte.

L'escenografia és ben simple i juga amb el piano com a element principal, sobre una plataforma mòbil que els actors van movent i on s'hi van enfilant. El fons de l'escenari simula les entranyes d'un piano, amb unes cordes gegants que es creuen, com si fossin les cordes del piano d'un gegant i que simulen també un bosc ben espès. I al voltant de l'escenari hi ha un gran marc creat a partir de diferents arpes de pianos ben diferents, i penjant del sostre una colla de llums d'aranya, de formes i tamanys diversos, que donen un aire d'època, antic a la història. Tot plegat crea un ambient artesanal, poc sofisticat i molt entranyable.


I amb aquests pocs mitjans, han usat la imaginació per superar les traves que suposa fer una gran producció amb recursos limitats. I aquesta falta de recursos és el que fa sorgir les millors idees. Partint de la base que tothom coneix Into the woods, es poden permetre certes llicències i picades d'ull al públic.

Quan entres a la platea, els actors ja són per allà, a l'escenari xerrant entre ells o entre les butaques comentant la jugada amb el públic, creant una complicitat molt agradable. I quan comencen ja veus que no serà un Into the woods tradicional. Per començar no hi ha narrador. Comença el pianista dient: "Once upon a time!" I aleshores tots alhora reciten les primeres frases del narrador totes seguides. La figura del narrador se l'aniran tornant els diferents personatges durant tota l'obra. La vaca està interpretada per un actor que li dóna molta expressivitat i omple d'emocions el personatge creant moments hilarants. Les germanastres de la ventafocs estan interpretades pels prínceps que es posen davant una barra amb dos vestits de dona penjant. 


Els ocells de la ventafocs són fulls de paper moguts pels actors... I en els 15 primers i trepidants minuts has vist tantes sorpreses que se t'han posat a la butxaca. Després les bones idees es succeeixen. La mare de la ventafocs l'interpreten totes les dones parlant i cantant a cor. Una simple escala serveix de torre de Rapunzel, un cap de llop dissecat portat per l'actor que fa de Prince Charming (també codirector de l'espectacle, juntament amb el forner i la fornera, i possiblement el cantant més fluix) fa un llop molt expressiu, estil low cost de El Rei Lleó, ombres xineses per la mort del llop o la mort de la geganta... 



En general, ple d'idees visuals, recursos escènics diferents, i molta veritat en tots els actors. Al ser un teatre petit i tenir els actors ben a prop (un dels prínceps em va demanar si li podia aguantar l'espasa durant una cançó) l'emoció es dispara i cap a "A moment in the woods", jo ja no podia aguantar les llàgrimes. Tota la comèdia que hi havia fins aleshores es transforma i el drama sorgeix de forma natural. Els personatges pateixen fins arribar al clímax amb "No more" que el forner canta amb tanta emoció que deixa tota la platea  encongida.


El missatge de l'obra s'entén perfectament. El bosc com a metàfora de la vida, la maduresa, el conflicte de la pèrdua, el fer-se gran i el toc d'atenció sobre com eduquem els nostres nens, agafen tota la seva transcendència.


I acabes remogut, emocionat, i amb l'alegria immensa d'haver gaudit de teatre en majúscules. Per fi!