Something rotten és simplement una broma. Un acudit graciós, ben explicat i molt ben acabat. Un musical intranscendent, sense segons lectures, i pensat únicament i exclusiva per a entretenir. I tot això, que a algunes persones els podrien semblar defectes insuperables, no és cap impediment per a que aquest musical destaqui com a una de les millors propostes de la cartellera novayorkesa. I és que la transcendència no hauria de ser un valor sinó una caracterísitica. En nom de la gravetat es poden fer grans ploms i de la lleugeresa argumental en poden sortir grans obres mestres. I tot i que és cert que molt sovint es confon el gènere de l’evasió amb la broma barata, el recurs fàcil i la falta de idees, en aquest cas ens trobem amb un espectacle ben pensat i creat des de l’estima cap al musical com a gènere teatral. Una mona vestida de seda. Però una mona simpàtica, graciosa i que s’acaba fent entranyable perquè actua des del cor i amb honestedat.
L’excusa argumental te gràcia. En una època on Shakespeare és com una estrella de rock que eclipsa a tots els altres autors i companyies teatrals, un autor paga a un “vident”, el nebot del gran Nostradamus, perquè li expliqui què ha de fer per a poder competir amb el gran autor. I aquest li explica que el que triomfarà i omplirà teatres en el futur és el teatre musical, obres de teatre amb música i dansa on pots deixar reposar el cervell una estona. I aleshores comença una declaració d’amor, un constant homenatge al musical ple de mil i una referències, gags impagables i picades d’ullet a aquells que coneixen una mica la història del gènere. A diferència de Spamalot, un musical que es burlava del musical i d’aquells a qui els agrada, aquí es vol jugar amb les regles que està homenatjant i per tant hi ha una cura especial en fer números musicals fastuosos, molt ben coreografiats i perfectament executats. Els dos fantàstics stopping numbers A musical i Make an omelette són una joia que et reconcilia amb el musical frívol i de lluentons.
De fet, tot i que a simple vista podria semblar un musical a l’estil de Spamalot, penso que té molts més punts en comú amb The Drowsy Chaperon. A Spamalot hi ha una voluntat constant en fer que els números llueixin poc, amb coreografies ràncies i mal ballades. Els altres dos, juguen de forma molt hàbil amb els recursos d’una gran producció de Broadway des del coneixement i l’estima. Llegint el programa ja veus de quin peu calcen els autors. Quan li demanen al compositor que expressi el que significa per a ell tenir un espectacle a Broadway comenta que podria fer servir moltes frases de cançons de musicals: "Everything coming up roses", "What I did for love", Have I found my "Corner in the sky"... Però només una ho pot expressar exactament. I esclar, ve de Sondheim:"Look I made a hat where there's never was a hat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada