Nova York - Nadal 2011 - Follies

Vídeos

Follies és un musical amb música i lletres de Stephen Sondheim i llibret de James Goldman que es va estrenar a Broadway l'any 1971. Va ser un musical revolucionari com ja ho va ser Company, estrenat un any abans i amb cançons també de Sondheim. Avui dia gairebé totes les cançons d'aquest musical són clàssics del gènere i la seva dramatúrgia sense una línia argumental i el seu final oníric encara sorprenen a més d'un.

Avui hem tingut la immensa sort de poder veure el revival estrenat aquest any al Kennedy Center de Washington i que ara es pot veure al Marquis Theatre de Nova York.

No me'n puc estar i diré, d'entrada, que m'ha semblat meravellós. He sortit commogut, emocionat i gairebé sense poder parlar.

De Follies en coneixia les cançons però fins ahir a l'avió no m'havia parat mai a llegir el llibret. I ja mentre el llegia podia intuir que estava davant d'una obra de molta entitat. Però avui, veient la posada en escena, he de reconèixer que m'han començat a caure les llàgrimes des de l'obertura i que no han parat fins a l'exit music.

Som a l'any 1971. El teatre que va viure l'apogeu de la revista és a punt de ser destruït per a construir-hi un aparcament (en Joan Lluís Bozzo va estudiar-se Follies abans d'idear Flor de nit?). Dimitri Weismann (alter ego de Florenz Ziegfeld) organitza una festa amb les seves antigues coristes per acomiadar l'espai on van viure tantes experiències 30 anys abans. Entre els convidats trobem la Sally i el seu marit Buddy i la Phyllis amb el seu marit Ben. Aviat veurem que els dos matrimonis estan en la corda fluixa, que la Sally segueix enamorada d'en Ben com ja ho va estar quan eren joves, que la Phyllis no suporta en Ben, que en Buddy no suporta la Sally agra d'avui i enyora la de quan es van conèixer i que en Ben està més perdut que ningú. I tot això enmig d'un ambient de festa, de nostàlgia pels temps passats, de velles glòries, de cançons de revista... i fantasmes.

"Prologue"

Follies parla de la nostàlgia, de la joventut perduda, dels somnis pendents, dels vells amors i de la possibilitat de nous futurs. Ho fa amb un text inteligentíssim, amb uns diàlegs curts i sovint rematats amb rèpliques impecables, i una construcció de personatges brillant. Cada un dels protagonistes té mil i una capes que es van descobrint a mesura que l'obra avança, mostrant una riquesa poques vegades vista en un musical. Febles, orgullosos, dolguts, espantats... Tot plegat està mostrat amb maduresa i enginy. Com es fan mal els uns als altres i com es necessiten. I entremig de tots aquests conflictes, la resta de convidats ens mostren una petita parcel·la de la seva vivència artística i vital que serveix tant per a ampliar el ventall d'experiències d'aquests personatges com per a relaxar la tensió generada pel quartet principal.

Però Follies no seria el gran musical que és sense un element fonamental. Els fantasmes del passat. Així que comença, en arrencar l'obertura, podem veure el que queda de l'escenari del vell teatre i entre les ombres comencem a percebre les ànimes de les joves coristes que han quedat atrapades entre les parets de l'edifici. Vestides amb els seus lluentons però amb posats tristos, glamurosos i dignes però amb un punt derrotat, es passegen per tots els racons, actuen per a ningú i observen tot el que passa. Entre aquests fantasmes, també hi trobarem la Sally, la Phyllis, el Ben i el Buddy de fa 30 anys, i veurem fragments de la seva història i de les seves relacions. De mica en mica aquest passat s'anirà barrejant amb el present de manera que passat i present en moltes ocasions succeeixen alhora.

En Ben i la Sally, ara i abans

Aquest element dóna una dimensió espectacular a l'espectacle. Està perfectament utilitzat i ajuda a amplificar enormement l'emoció de l'espectador que moltes vegades veu el que els personatges diuen en el present i el que van dir en el passat. Moments com "In Buddy's eyes", on la Sally diu a en Ben que en Buddy dóna sentit a la seva vida, de cop és molt més emotiu quan veiem que la Sally del passat demana un petó a en Ben i que n'està bojament enamorada. El passat i el present es barregen també en cançons com "Who's that woman?". Les dones, amb tots els seus anys a l'esquena, s'animen a representar un dels números del seu repertori. És molt divertit veure com, amb les seves xacres, s'hi posen amb tota la seva empenta, però quan, de sobte, apareixen els fantasmes de quan eren joves, és tan bonic i tan emotiu que la llarga ovació al final de la cançó està totalment justificada.

"Who's that woman?"

Hi ha qui diu que sobren cançons a Follies, que hi ha cançons que es poden treure i no passa res. És cert que hi ha cançons que no fan avançar la trama però és que a Follies no hi ha trama per a fer avançar. Follies és un fresc, una foto d'uns personatges en un moment donat. I "Broadway Baby", "I'm still here" o "One more kiss" serveixen, com deia abans, per a tenir una visió més general d'aquest col·lectiu.

Elaine Paige defensant un brillant "I'm still here"

I una altra sorpresa és "Loveland". Mai no havia entès què volia dir això de Loveland ni quin sentit tenien algunes cançons de l'espectacle. Avui ho he entès. Loveland és l'experiència dels quatre personatges principals passat pel vernís de la revista. Cada personatge parla sobre si mateix però amb el posat d'un actor de varietats. D'aquesta manera passat i present, realitat i ficció queden barrejats en aquestes 6 cançons que componen "Loveland" i que porten a la catarsi final. Una proposta arriscada i que funciona meravellosament.

"You're gonna love tomorrow"

"Buddy's Blues"

El musical és una meravella però seria injust no destacar la gran producció que es pot veure ara a Nova York. Tot el repartiment està fantàstic. Podria anar enumerant un a un tots els actors de la companyia i destacar la seva gran contribució a l'espectacle. Segurament Bernadette Peters no està a l'alçada vocal del personatge de Sally. Fa patir força en els aguts de "Too many mornings" tot i que fa un "In Buddy's Eyes" prou convincent. És bona actriu i una estrella del teatre musical, però segurament l'espectacle hauria estat millor amb una actriu més equilibrada en les seves aptituds.

La posada en escena d'Eric Schaeffer és a l'alçada de les expectatives. Condueix l'obra amb molt bon ritme i els diferents plans de realitat estan perfectament mostrats i es barregen sense cap confusió. Traspua emoció pels quatre costats i poques vegades m'he aixecat en els aplaudiments finals amb un entusiasme tan sincer.

I per acabar només em queda parlar de Sondheim. Segurament és la seva millor obra. Musicalment és una obra riquíssima i complexa i les seves lletres són tot un món. Cada frase de cada cançó donaria per a fer un comentari. No hi ha cap banalitat en Sondheim i menys a Follies. Gràcies a aquesta profunditat on arriba el lletrista/compositor, l'obra és un mirall ple d'humanitat on ens podem veure reflectits en molts moments i això la fa encara més gran. És universal i, avui dia, 40 anys després de la seva estrena, perfectament actual: un clàssic en tota regla.

Nova York - Nadal 2011

Escric aquestes línies des del nostre apartament a l'Upper West Side de Nova York. La veritat és que em fa il·lusió. Sempre he vingut a aquesta ciutat com a turista, allotjat en hotels o albergs. El fet d’estar-te en un apartament durant 12 dies t’ofereix la possibilitat de viure la ciutat d’una altra manera, amb més calma, sense necessitat d’estar a la intempèrie més hores del compte i amb una cuina al teu servei. És cert que en una ocasió vam llogar un apartament ben minso i el vam ocupar 6 persones. Ara en tenim un de 100 metres quadrats per a dos. I el més interessant de tot plegat és que el cost final serà de zero euros. Hem fet un intercanvi de pis. Nosaltres ens allotgem ara al pis de la Daniella i ella vindrà a un dels nostres pisos a l’estiu. Tan fàcil i tan pràctic que costa de creure!

Així doncs, són les vuit del vespre, ja hem anat al teatre, hem passat pel mercat a fer la compra del dia i ja hem sopat. I ara, després d’una dutxa relaxant, aprofito per a comentar les quatre vivències que portem acumulades en aquests dos dies de viatge.

Ahir no va ser un dia massa interessant. Ens el vam passar viatjant. Vam arribar a l’apartament cap a les 12 de la nit i de seguida ens en vam anar a dormir.

Avui ens hem alçat, hem esmorzat alguna cosa que havíem comprat el dia abans i hem sortit a passejar. Primer hem passat per la Catedral de Sant Joan el Diví. Una catedral neogòtica feta abans d’ahir. Immensa i espectacular. Tot perfectament acabat i net i polit. És curiós com a casa nostra una obra així faria saltar espurnes d’indignació. Som fermament historicistes! Tot i que després anem enganyant els turistes sobre els origens de bona part dels edificis del nostre estimat barri gòtic, que de gòtic, en queda poc. 

Els americans són així, sense complexos. I et planten una catedral gegant al centre de la ciutat que sembla sortida de Port Aventura (si tingués la secció gòtica...). Però a mi m’ha semblat molt maca (els historicismes sempre m'han fet una mica de ràbia) i m'ha agradat molt com han integrat una exposició d'art contemporani sobre l'aigua per tots els racons de la catedral. Aquestes coses no les veiem gaire per casa nostra.

Després hem agafat Broadway i hem anat baixant. Hem fet una parada al Whole Foods de Columbus Circle i ens hem regalat una bona ració de clam chowder i, després d'aquest petit mos, hem continuat fins a Times Square, on ens esperava el Marquis Theatre i Follies. 

Però Follies mereix un post per a si mateix...

EUA - estiu 2010 / Arches National Park

11 d'agost de 2010

Potser és una mica estrany fer un post, a punt d’entrar al 2012, sobre l’estiu del 2010. Però això dels blogs és una cosa que demana temps i, tot i que vaig tard, vull deixar un record d’aquell viatge i d’aquells parcs inigualables.

Així doncs, després de deixar Yellowstone i passar per la capital de la terra dels mormons, Salt Lake City, vam arribar a Moab, una petita població encara a l’estat de Utah, que fa de campament base per a tots aquells que volen anar a visitar els dos parcs que són més a la vora: Arches i Canyonlands. 

Moab no té res d’interès. És una carretera amb petits edificis a banda i banda. Botigues amb material de muntanya, motels, restaurants. Un poblet dedicat al turisme. Vam arribar al migdia i vam anar al motel. Feia moltíssima calor o sigui que vam decidir quedar-nos a l’habitació fins que el sol baixés una mica i fes més suportable l’excursió. Alguns van gaudir de la piscina del motel. Jo em vaig quedar dormint, que tenia molta son. Quan em vestia per a la propera excursió, em vaig adonar que m’havia deixat les botes de muntanya al motel anterior! Vaig anar a comprar-me’n unes en una botiga propera. Van caure unes North Face. Cares però impecables.

Després de dinar vam enfilar cap a Arches. Aquest parc nacional destaca per tenir una gran concentració d’arcs naturals. En té prop de 2000! 

Aquí us poso un enllaç de la Viquipèdia per si voleu una mica més d’informació tècnica sobre el parc.

I aquí teniu el mapa del parc en pdf.

El dia era esplèndid. Els colors, molt vius. En entrar al parc ja ens va sorprendre la intensitat del color de les roques i les primeres formes curioses no es van fer esperar. Ens va fer molta gràcia la Balanced Rock, una immensa pedra que no saps ben bé per què no acaba de caure. I nosaltres vam caure en la temptació de fer-nos-hi la típica foto. Quantes se n’hi deuen haver fet d’aquestes... 

 Balanced Rock

I no només fotos. Aquest parc ha estat el decorat de innombrables pel·lícules. A Indiana Jones and the last crusade podíem observar la Balanced Rock a la primera escena.

Escena inicial i crèdits de Indiana Jones and the last crusade

Un cartell que explica la creació dels arcs

Vam anar a fer un tomb per The Windows, uns arcs molt grans i molt bonics. Hi ha una petita ruta que els fa la volta. Tenies la sensació d’estar en una pel·lícula de l’oest enmig d’aquell paisatge tan polsegós. M’imaginava en James Steward sortint de rere una roca i podia sentir l’eco exagerat dels trets en aquells duels impossibles entre cowboys i bandits.

Una mica més enllà vam visitar el Double Arch. Realment impressionant! Dos arcs units d’una mida descomunal. Sembla mentida que aquestes estructures sorgeixin de forma natural. Vam estar una bona estona bocabadats contemplant tanta meravella. 

Double Arch

L'increible Hulk també s'hi va passejar, pel Double Arch

I després vam fer una petita excursió cap a Delicate Arch. Volíem arribar abans que marxés el sol. És imprescindible veure la posta de sol en aquell paratge. Va ser tota una experiència. Realment cal un diccionari de sinònims per no anar repetint les mateixes expressions de meravella però és ben cert que aquest arc va ser un dels moments més impactants del viatge. Vas pujant pel camí i de cop, rere una paret de roca, apareix, majestuós, il·luminat per una llum d’un roig intens del capvespre. És un arc grandiós. I és allà, tot sol, enmig del no-res. És ben estrany i molt curiós. Allí ens hi vam estar una bona estona, fent fotos i veient com de mica en mica el sol anava marxant fins a deixar l’arc apagat. Sense la llum del sol no tenia cap gràcia. Quan marxàvem d’aquell lloc vam anar veient gent que arribava amb la por de no arribar a temps de veure l'arc iluminat per la llum de la posta de sol. No vam poder evitar exclamar uns quants “too late...” per sota el nas...

Delicate Arch

Delicate Arch i un intrèpid viatger

I ja de nit vam refer el camí cap a Moab. Vam fer un bon sopar en un restaurant mexicà i cap a dormir. Havíem d’anar a dormir molt d'hora perquè a l’endemà ens esperava la sortida del sol a Mesa Arch a Canyonlands, o sigui que el despertador el vam posar a les 4:30h de la matinada. 

Les doggie boxes es van convertir en una constant en aquest viatge

A Arches hi vam tornar el dia següent a la tarda. Tenia molt d’interès per veure Landscape Arch. Però la posta de sol no arriba a aquest arc. Suposo que aquí també és interessant veure la sortida del sol. Tot i així, és un arc preciós que no acabes d’entendre com s’aguanta i que segurament caurà qualsevol dia d’aquests. 

Fent l"indio" a Landscape Arch

 

Landscape Arch

Nadal a Broadway

Vacances de Nadal a Nova York! Això sí que és un gust de post! Va ser com un rampell. Un dia estava mirant la cartellera de Broadway i quan vaig veure la llista de  noms i d’espectacles, el següent que recordo és que ja havia comprat les entrades per a Follies. I sense tenir bitllets d’avió ni allotjament! Hi ha qui comença la casa per la finestra. Jo dec ser d’aquests.

Però és que la llista és molt llaminera:

-          Follies

-          Book of mormon

-          Porgy and Bess

-          Hugh Jackman – Back on Broadway

-          An evening with Patti LuPone and Mandy Patinkin 

Aquestes són les imperdibles. Tinc entrades per a totes menys per a Book of mormon. I és que per a aquest hit no n’hi ha. Ni una! O sigui que serà qüestió d’anar a la cua de les devolucions i esperar que hi hagi sort. Realment l’espectacle s’ho val. He vist alguns fragments per YouTube i m’he escoltat el CD amb atenció i és realment un musical brillantíssim. Hilarant! 

No podíem esperar menys d’una parella de talents radicals com els de Trey Parker i Robert López, autors de South Park i Avenue Q respectivament. Una història aparentment surrealista però molt menys anada de l’olla que la religió a la qual dedica la seva mala llet. En alguns moments no saps si riure o plorar. Aquí hi ha part del geni d’aquest muntatge. Veure com dos noiets repentinats intenten convertir els habitants d’una petita població d’Uganda al “mormonisme” quan ells estan patint els estralls de la sida, les ablacions o la pobresa general, m’ha provocat una sensació tan contradictòria que poques vegades he experimentat en un musical. Sigui com sigui, he de fer tot el possible per no perdre’m aquest The book of mormon! 

Aquí us deixo una cançó que, a més, es pot seguir amb subtítols en espanyol. No us la perdeu!

Hasa Diga Eebowai

  

I què dir de Follies? Una de les millors partitures d’un dels millors autors de teatre musical de la història. I ja està. I hauria pogut dir: la millor partitura del millor autor... Però després m’acusen de malalt i obsessionat per Sondheim... 

Fragments de Follies

Follies és una joia: "I’m still here", "Losing my mind", "In Buddy’s eyes", "Could I leave you?", "Too many mornings", "Don’t look at me", "Broadway Baby", "Who’s that woman?", "You’re gonna love tomorrow", "The story of Lucy and Jessy"... Insuperable! I la possibilitat de veure la Bernadette Peters i l'Elaine Paige en directe. Segurament la Peters ja no està com per a cantar "In Buddy’s eyes" (Ho ha estat mai?). Potser millor que aquell dia toqui la cover! Tot i que musicalment és fantàstic, no sé com deu ser el llibret. Les lletres de les cançons són magnífiques, com sempre en Sondheim, però em pregunto com deu ser el text de James Goldman. L’hauré de llegir abans per gaudir de l’espectacle en condicions. I espero que la posada en escena li faci justícia. Nervis!

Porgy and Bess encara no s’ha estrenat. De fet, veurem una de les prèvies. Per tant, no se’n sap res de res. Però els noms de George Gershwin, Norm Lewis i Audra McDonald són més que suficient per a fer-me comprar l’entrada. I quina entrada! A Broadway s’han tornat bojos. Si vols veure bé l’espectacle t’has de gastar 200$!!! Amb la història aquesta dels premium seats, t'atraquen a mà armada! Espero que valgui la pena...

Fragments de Porgy and Bess

Els altres dos espectacles són espectacles tipus concert. El del Mandy Patinkin i la Patti LuPone és més contingut i de petit format i sembla que cantaran cançons de Sondheim, Rodgers, Kander... Què més es pot demanar? Em pregunto quina edat deuen tenir ja? I quina edat tenien quan van estrenar Evita, fa mil anys...?

Getting married today/Loving you

El de Hugh Jackman és més “revistero” amb un cor de noies i una orquestra ben contundent. La segona part diuen que és una versió curta de The boy from Oz. Serà una ocasió ideal per a descobrir aquest musical pel qual va guanyar el Tony al millor actor de musical fa pocs anys. I una ocasió ideal per a veure en Hugh en acció i en directe. Realment aquest home és sorprenent. Que en Llobató es posi a cantar i ballar una cançó de Rodgers segur que deu deixar descol·locat a més d'un.

Back on Broadway Montage

Per a How to succeed in business without really trying, Anything goes, Spiderman,  Memphis, Sister act..., veurem com va a la cua per les entrades a meitat de preu.

Doncs res més. Espero tornar ben aviat per aquí i explicar amb pèls i senyals com ha anat l'experiència. Tant de bo que tot estigui a l'alçada de les expectatives. He de dir que últimament he tingut unes quantes decepcions a Broadway. D'aquí a un mes, més!

Excuses!

Déu n’hi do! Ara veig que he estat ocupat aquest primer trimestre del curs! Cap post des de finals d’agost!!! És cert que ha estat un trimestre dur de feina però afortunadament el cel comença a clarejar. I és curiós perquè aquest mes de desembre serà el més intens de l’any. Però la feina de preparació ja està feta. Ara només queda dur-la a l’escenari. Bé, res, que tot això són excuses. Hauria de vetllar més pel meu blog. Espero no trigar 3 mesos més abans del següent post! I no us penseu que després de tant de temps només aprofito per a comentar que sóc una persona mooolt ocupada. Ara us explico els meus projectes de cara a les vacances de Nadal. Però és que no volia barrejar excuses amb... Broadway!

Londres i el teatre

Començo a escriure aquest post a Coven Garden, a l'apartament que hem llogat a Londres durant uns dies, després de veure South Pacific. Han estat quatre dies de teatre i després de veure els quatre espectacles em queda una idea molt clara de dues maneres ben diferents d'enfocar una posada en escena, de dues visions radicalment diferents de fer teatre. Hem vist Road Show, l'estrena europea de l'últim musical de Stephen Sondheim, Crazy for you, la revisió de Girl Crazy de George Gershwin, War Horse, una obra de text produïda pel National Theatre que ha guanyat tots els premis aquí i a Broadway i South Pacific, la producció del Lincoln Center de Nova York del musical de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II.

El primer va ser Road Show. Hi vaig anar amb recança. Tot i que adoro Sondheim, de Road Show no m'interessava ni la música ni la història. La direcció, però, era de John Doyle, que ja havia triomfat amb dues produccions de Sondheim: Company i Sweeney Todd. Això era un element molt a tenir en compte. I finalment va ser fonamental. El Road Show de Doyle és simplement meravellós. Muntat en la petita sala de la Menier Chocolate Factory, és un prodigi d'imaginació, humanitat i teatre, al capdavall. Una obra plena de vida, intensitat, ritme... Proposa mil i una imatges, és plena de poesia i metàfores, suggereix molt més que no mostra.  Els dos germans Mizner tenen mil capes, mil matisos i són tan plens d'humanitat que te'ls emportes a casa perquè te'ls acabes estimant. I tot això és mèrit del director i d'una manera d'entendre el teatre. Amb un material que sobre el paper no semblava donar massa de si, ha construït un món i uns personatges que t'emocionen i et commouen. Demostra que per a arribar a l'espectador no fan falta grans decorats ni grans orquestres. Només cal veritat.

Vídeo de Road Show


Al dia següent vaig anar a veure Crazy for you. Havia llegit molt bones crítiques, o sigui que m'esperava un bon espectacle. I la decepció va ser majúscula. Molt d'avorriment i gens d'emoció. Som a Londres, o sigui que el fet que cantin i ballin bé "se les supone". Una bona producció amb recursos és el que ja esperes en un teatre en aquesta ciutat o sigui que no és un valor en si mateix. I jo no en tinc prou, amb això. És cert que l'obra original tampoc no ho posa fàcil. La dramatúrgia és molt justa i els diàlegs són una simple excusa que serveix de pont entre cançó i cançó. I, sens dubte, les cançons de Gershwin són el millor de la funció. Però no n'hi ha prou! On són els personatges? On és el carisma? On és la química? D'això no hi ha res. I aleshores es crea una desconnexió afectiva envers aquests personatges. Si no t'importen els personatges, no t'impliques en la història i, finalment, només pots gaudir dels números musicals que estan ben resolts perquè canten i ballen bé. Però hauríem acabat abans amb un espectacle de varietats. Per a què fer una història si no se la creu ningú?
 

Tots aquests defectes tenen un responsable que és Timothy Sheader, el director. La posada en escena és conservadora, simple i d'una altra època. I la direcció d'actors és inexistent. Crec que ha sigut poc valent. Si li ha caigut dirigir Crazy for you i el llibret no funciona, l'hauria d'haver canviat. Hauria d'haver treballat més la història, els personatges, canviar l'actor protagonista (si us plau, quin peix bullit!), i crear veritat. Estic convençut que amb talent es poden fer grans coses a partir d'un material menor. Aquí no és el cas. La posada en escena és rutinària i passada de moda i jo vaig acabar amb una sensació de tedi molt desagradable. Sobretot perquè és un altre exemple que dóna la raó a aquells que menyspreen el musical per ser un gènere frívol que no ven més que fum. I realment, aquest Crazy for you no és més que fum.

Vídeo de Crazy for you


I amb South Pacific he tingut un seguit de sensacions contraposades. Reconec que és una bona producció de l'obra però no m'ha emocionat gens. Altre cop, culpa del director. L'obra és d'una altra època, antiga, rància, amb poc ritme, etc. Si no pots canviar ni una coma perquè és un text clàssic de Hammerstein II, almenys intenta proposar alguna cosa nova amb la posada en escena! Altre cop una direcció d'actors nul·la. Com pot ser que en el moment més emotiu del personatge principal, la Nellie, faci la represa de "Some enchanted evening" "tiessa" com un pal, sense moure ni un múscul? Això no s'ho creu ningú! Igual que totes les cançons del personatge d'Emile, que les canta amb aire solemne mirant al cel. Quina manera d'actuar és aquesta? Cos per una banda i emoció per una altra? Avui dia, fins i tot l'òpera intenta anar cap a una altra direcció. Aquí tots tenen micròfon, o sigui que no hi cap l'excusa de la preparació corporal per al cant.

Altre cop la sensació d'estar en un museu i de veure un espectacle clàssic tal i com va ser concebut fa seixanta anys. Segur que és lícit i segur que molta gent demana aquesta fidelitat a l'original. Però jo entenc que directors de teatre com Calixte Bieito, quan han d'afrontar la posada en escena d'una òpera facin el seu camí i aportin quelcom de personal. La gent més conservadora s'escandalitza però crec que el món dels escenaris hi surt guanyant. A mi, si més no, m'interessa molt més. Sigui com sigui, tampoc no demano que traslladin l'acció de South Pacific al segle XXIII, però sí que s'atreveixin a canviar situacions, diàlegs o reaccions de personatges que estan escrits així com a conseqüència d'una època però que ara resulten poc naturals i poc creïbles. I sobretot que la direcció d'actors busqui la veritat. Altre cop aquesta paraula tan important. El musical ja és un gènere difícil en aquest sentit perquè s'ha de conviure amb la convenció d'explicar una història cantant. Així doncs, ajudaria enormement una interpretació natural, sense artificis ni postures de cantant. Potser aleshores descobriríem els veritables Emile i Nellie i patiríem amb ells la seva història en comptes d'observar-los des de fora, indiferents.

Vídeo de South Pacific


He pogut observar aquestes dues maneres de fer teatre i he de dir que em quedo, sens dubte, amb la primera. No m'agraden els posats, encara que s'estigui interpretant un text absurd. La comèdia guanya molts punts quan s'interpreta des de la humanitat. Es pot estar un punt per sobre de la realitat però no es pot posar el pilot automàtic i distanciar-se emocionalment del que s'està vivint en escena. Crec que els actors de Crazy for you i South Pacific han estat bons executors però mals actors. O, si més no, la direcció d'actors no ha estat encaminada cap on jo crec que hauria d'haver estat. En canvi els actors de Road Show ens han fet creure el seu viatge per tot el món amb quatre fustes i una interpretació sincera.

Sens dubte és un problema de la indústria teatral. Un espectacle al West End val un ull de la cara i arriscar-se pot voler dir perdre molts diners. Anar sobre segur sempre serà la primera opció d'un productor i muntar un clàssic de Rodgers o Gershwin sempre és una aposta d'èxit. Segurament hauré d'esperar que el National Theatre produeixi un espectacle d'aquests per a veure una versió més arriscada i intensa i descobrir els mil i un replecs que --n'estic segur-- amaguen aquestes grans obres.

I parlant del National Theatre, War Horse va ser l'única obra de text que vam veure. Havia vist moltes imatges d'aquesta obra i, fins i tot, estic molt al cas de la versió cinematogràfica que està preparant Steven Spielberg. Després de veure-la guanyar el Tony al millor espectacle d'enguany, vaig pensar que seria una opció molt bona. A partir d'una novel·la per a nens ambientada en la primera guerra mundial, han creat un espectacle preciós, molt emotiu, que juga molt bé amb el seu màxim reclam: uns meravellosos titelles de mida real que interpreten, amb un realisme impressionant, els cavalls protagonistes de la història. Deixa astorat veure com han aconseguit recrear un cavall en tots els seus detalls: la respiració, el moviment de les orelles, el moviment de la cua, quan camina, quan corre. La història és senzilla i el missatge queda molt clar. El que destaca per sobre de tot és la gran emoció que desperten alguns moments com el pas de cadell a adult de Joey, el cavall principal; el viatge en vaixell cap a França; la mort del capità mentre cavalca al galop sobre Joey; la mort del cavall negre; l'enganxada a les trinxeres... Tot gràcies a molts recursos visuals i sonors molt potents: l'escenari giratori; les càmeres lentes; les projeccions en un tros de paper rebregat gegant que serveix com una pantalla on es van projectant paisatges o dibuixos; i les cançons, que donen molta humanitat al cavall i a la història. Una història maca, molt ben contada i amb uns titelles que treuen l'alè.


Vídeo de War Horse


Bé, el títol del post era: Londres i el teatre... Doncs Londres, fantàstica com sempre. En aquest viatge he fet un gran descobriment: Borough Market. Vora el London Bridge i al costat de la catedral de Southwark. Un conjunt de paradetes que obren només de dijous a dissabte. Va ser una sorpresa que no ens esperàvem i va ser maco passejar per allí i comprar un pastís de carn o una hamburguesa de cangur. Sempre és agradable descobrir coses noves en una ciutat que ja coneixes molt. L'any que ve tornarem a Borough Market. L'hamburguesa serà d'estruç!

1000 visites

En començar aquest blog, em preguntava els motius d'escriure'l. I em reafirmo en la idea que és més terapèutic que no pas exhibicionista. Però he de reconèixer que la pestanya d'estadístiques amb la qual pots veure el nombre de visites del blog, és un lloc que consulto de tant en tant. La veritat és que em fa gràcia veure les visites que tinc, des d'on vénen i quins són els posts més visitats.

I ara he arribat a les 1000 visites. No sé si són moltes o poques. I no m'importa gens. No penso canviar la manera ni el contingut dels posts. Perquè escric allò que em ve de gust en cada moment i em sembla molt bé que sigui així. Però aquesta xifra, ben significativa, em dóna una excusa per a fer una valoració del que han estat per a mi aquests 6 mesos de blog.

És curiós recordar l'empenta inicial en començar-lo. La meva idea era escriure sobre moltes coses i especialment sobre totes les pel·lícules i obres de teatre que veiés. Vaig començar amb molta disciplina i vaig fer una crònica sobre les primeres dues pel·lícules que vaig veure. Però de seguida em vaig adonar que això de donar contingut a un blog i fer posts interessants i ben fets, porta molta feina! I el meu ritme de veure pel·lícules és molt més ràpid que el meu ritme de fer posts. Així és que entenc que resulta estrany que en aquests 6 mesos només hagi parlat de Tangled i 127 hours, dues pel·lícules que tampoc no són massa especials. N'he vist moltes més. Que ningú no es pensi que són les úniques que he vist! Però he entès que si vull dedicar un temps a explicar coses, han de ser coses que em vingui molt de gust explicar perquè hi hauré de dedicar molt de temps. Per això he dedicat alguns posts a alguns espectacles que m'han impressionat (i he volgut posar el meu gra de sorra en la seva difusió) o a alguns temes que m'indignen especialment com l'homeopatia o la religió i, en especial, he volgut dedicar uns quants posts al viatge de l'estiu passat començant per Yellowstone i que espero completar amb els altres parcs naturals que vam visitar. En definitiva: coses que m'interessen i em commouen.

Això dels blogs és un format amb moltes possibilitats. El fet de poder posar fotos, vídeos i enllaços, penso que enriqueix molt el que podria ser un simple diari personal. Les noves tecnologies fan que puguis deixar una empremta en el món virtual però també que tinguis un record de les teves vivències i pensaments a tot color i en cinemascope! No sé si continuaré escrivint aquí durant molts anys, o si el mes que ve me'n cansaré i no hi tornaré a escriure, però el que és segur és que una part de tu queda registrada entre aquests zeros i uns i serà bonic fer un repàs, d'aquí a 10 anys, del que pensava quan en tenia 36.

6 mesos, 1000 visites i 20 posts. I el gust de saber que no hi ha cap exigència, que sóc lliure per a continuar aquest blog com a mi em vingui de gust. Moltes idees i molts temes possibles em vénen al cap. I segur que de mica en mica aniran caient en els posts venidors.

No hi ha pressa. A veure si quan arribo a les 2000 visites he fet 20 posts més. Potser faré un altre post per a comentar-ho. O potser no.

Sigui com sigui estic content d'haver entrat al món dels bloggers i espero que la cosa continuï per molts anys.

Phenomena - Regreso al futuro / ET el extraterrestre

Quina vetllada... La veritat és que no sé per on començar. Suposo que pel començament estaria bé...

Vaig demanar de sortir abans del curs que estic donant encara, per poder fer una bona estona de cua i poder aconseguir les millors butaques. Recordant els vells temps en que anava a l'Urgell a veure Spielbergs el dia de l'estrena, vaig pensar que amb una hora i mitja en tindria prou. Ben tranquil i content vaig arribar al cinema, tot passejant. I a l'arribar, el món em va caure als peus... La cua era impressionant! Faltava una hora i mitja per començar i la cua ja arribava a Compte Borrell!!! No sabia què fer, si anar a la taquilla a agafar les entrades o anar directament a fer cua. Vaig optar per la segona opció esperant que el meu company de butaca arribés aviat per a poder anar a buscar les entrades. La cua seguia augmentant i no arribava ningú. Vaig demanar als que tenia darrera meu si em podien guardar el lloc mentre anava a buscar les entrades. Amb cara de desconfiança i pocs amics, van acceptar. I quan em dirigia cap a la taquilla, la cua va començar a moure's. Evidentment, a la taquilla hi havia una persona amb problemes amb la seva entrada. La gent entrava ràpidament al cinema i la meva taquillera no tenia gens de pressa. Finalment li vaig donar la meva targeta de crèdit, ella em va donar les meves dues entrades i vaig tornar a la cua. Amb el temps just perquè ja arribàvem a l'entrada. Acabat aquest neguit vaig començar a gaudir de l'event. Destacava per sobre de tot un De Lorean aparcat a l'entrada del cinema! Amb la matricula del De Lorean del Doc Emmet Brown!



Vaig buscar el "condensador de flujo" però no hi era...

I acostumat a les multisales dels Icària havia oblidat com era anar a un cinema on posen les fotos de la pel·lícula i el cartell a les parets del vestíbul. Em va fer molta gràcia perquè es veia que les fotos eren de l'època, velletes i amb història. Fins i tot vaig tenir un record de quan vaig anar a veure aquestes pel·lícules i em quedava veient les fotos abans d'entrar. I com a la sortida em quedava tot estranyat de veure que hi havia fotos amb imatges que no eren exactament com s'havien vist a la projecció. Tot això ho anava pensant mentre corria per entrar a la platea. Quan vaig entrar va ser un espectacle. Ple de gent amb ordinadors, bosses de menjar, samarretes amb "back to the eigthies", molt d'enrenou... Es notava l'excitació. Es podia palpar. Vaig trobar un parell de llocs en un lateral que em van semblar prou bons ja que estava mentalitzant a no trobar una bona localitat. Vaig deixar les meves coses allà i vaig investigar per si trobava res millor. Per sort, a mi m'agrada veure les pel·lícules de ben a prop i a les primeres files hi havia alguns forats. Vaig córrer per agafar les meves pertinences i les vaig portar a les noves butaques. Fila 3 relativament centrats. Tampoc no havia anat tan malament la cosa... El problema era ara com donar-li l'entrada al meu company sense deixar les butaques. Però de seguida vaig veure que mig cinema estava ple de bosses reservant seients o sigui que vaig deixar la meva motxilla i la meva ronyonera i vaig sortir. Vaig aprofitar per mirar amb calma les fotografies, els cartells, la parada amb samarretes, el De Lorean... Es nota que aquest cicle està fet amb molt d'amor pel cinema i per una manera de veure'l que ja no s'estila. Tot està molt cuidat perquè l'experiència estigui plena de detalls i alegries. I això s'agraeix molt.

 

Finalment va arribar el meu company. Un cop entres, pots sortir si et posen una marca a la mà, com a les discoteques. Així doncs vaig sortir i li vaig donar l'entrada. També hi era el meu germà que havia intentat aconseguir entrades però es va trobar que s'havien esgotat. Va haver de treure-les pel dia següent. Es veu que divendres també va estar ple com un ou. Em va saber greu no compartir aquesta experiència amb ell. No va viure aquestes pel·lícules al cinema però ens havíem fet un fart de veure-les en VHS. Si més no, ens vam fer la foto davant del De Lorean. Tot seguit ens vam acomiadar d'ell i vam entrar. Després de seure vam berenar una mica gràcies a una bossa de menjar de supervivència que portàvem. I l'ambient s'anava caldejant cada cop més. 

Finalment, quan va ser l'hora, Nacho Cerdà va fer la presentació. Molt content de com havia anat aquest primer anys de Phenomena, va agrair a tots aquells que ho havien fet possible i va presentar les pel·lícules. 
La festa va començar amb un reportatge sobre aquest primer any de projeccions amb tot el públic en pes cridant i aplaudint sense parar. Realment em va saber molt de greu haver-me assabentat tan tard d'aquesta iniciativa. Aliens, Indiana Jones i el templo maldito, Terminator, Tiburón... I tantes altres. L'any que ve estaré més a l'aguait. 

El moment Movierecord va ser divertit amb tota la platea cantant sense complexos la sintonia. I tot seguit van començar una colla d'anuncis ben antics. Van fer riure molt. I després uns quants tràilers: una de Bruce Lee, Willow, El secreto de la piràmide, Gremlins 2. Després del tràiler d'aquesta última un va començar a xiular el tema de Gizmo i va ser seguit per una immensa colla de gent. En aquest moment em vaig adonar que alguna cosa passava. Tanta gent capaç de reconèixer el tema de Jerry Goldsmith i xiular-lo... Molts cops he comentant amb gent que és molt futbolera la passió que senten d'anar al camp, de sentir com la massa t'arrossega i que entre tots comparteixen una passió. Vaig pensar, assegut a la meva butaca i sentint el tema de Gizmo, que segurament el meu lloc on compartir passions era allà, entre tants amants del cinema.  



I aleshores ja va començar Regreso al Futuro. Una còpia digital impecable en pantalla gegant i amb els subtítols fora de la pantalla. El so potser hauria pogut ser millorable però tot i així em vaig deixar portar. Tot el públic estava entregat i aplaudia i cridava en els moments clau que han passat a l'història. Això ho feia encara més emocionant. I la pel·lícula ha resistit el pas del temps d'una forma immillorable. Vista en aquestes condicions va ser tot un espectacle i, quan va acabar, estava en ple "subidón". 

Mitja hora de descans entre pel·lícula i pel·lícula et permet sortir a fora per mirar de menjar alguna cosa. Tenia ganes d'un entrepà i vaig sortir per a buscar algun bar que me'n fes un. Però aquell tros de barri no dóna abast per a 1800 persones afamades i vaig haver d'anar força lluny per a trobar un lloc amb poca gent. Tres illes de cases més enllà em van fer un entrepà de bull i després de saludar un parell de cinèfils més que acabaven d'arribar (la marca a la mà ens feia ben reconeixibles) vaig tornar cap al cinema. 

I va començar ET el extraterrestre. I va ser una altra festa. Aquesta més intensa i tot. 1800 persones amb el cor en un puny emocionats per la història d'Elliott i ET. Una catarsi col·lectiva. I un immens plaer gaudir altre cop d'aquesta pel·lícula en aquestes condicions. S'entén que en el moment de la seva estrena causés l'impacte que va causar. Tota una obra mestra.

Vam entrar a les 19:00h i sortíem a la 01:00h. Jo vaig sortir cansat però amb tot el cos esborronat. No sé si és perquè és el cinema de la meva infància o què, però jo crec que aquestes pel·lícules tenen alguna cosa especial, única. Potser d'aquí a 25 anys, tota una generació sent el mateix per Harry Potter. Potser és una qüestió de distància i nostàlgia. Però em resisteixo a creure-ho. El seu lloc a la història del cinema ho demostra.

Sigui com sigui, jo no puc fer res més que agrair-li a Steven Spielberg la gran quantitat de bons moments que m'ha donat, sobretot a l'inici de la seva carrera,  i a Nacho Cerdà que me'ls hagi fet recordar, d'aquesta manera, al cinema Urgell de Barcelona.

________________________________________________________________________________________________________

Aquí una foto, regal del meu germà que, com que té una casa gran, em guarda tots els vhs històrics que vam devorar quan érem petits. Tantes hores fent manualitats, retallant mil i una revistes per a tenir les caràtules ben presentables per després acabar amb un disc dur immens enganxat a l'ordinador del menjador. A un clic ho tinc tot i en format panoràmic, versió original, subtítols i perfecte definició. Realment, han canviat els temps...

EUA - estiu 2010 / Yellowstone dia 5

9 d'agost de 2010

El nostre últim dia a Yellowstone es va alçar ben marcià. Per una confluència estranya dels núvols i el sol, vam començar a plegar la tenda en un entorn tot vermell. Amb un punt de tristor vam anar recollint tots els nostres paquets i vam anar omplint el cotxe. Vam pensar que després de tants dies esmorzant tan tristament, aquell dia esmorzaríem a Jackson Hole com déu mana. Així doncs, un cop vam tenir tots els trastos guardats, ens vam enfilar al cotxe i de seguida vam arribar a l’última zona que ens quedava pendent amb activitat termal: West Thumb.

Era ben d’hora i l’ambient era tot boirós. Unes passarel·les ens portaven per un circuit ple de piscinetes i brolladors que deixaven anar els seu rastre en forma de fum amb olor de sofre. Una particularitat d’aquesta zona és que està just al costat del Llac de Yellowstone i alguns guèisers surten des de dins mateix del llac. Les vistes del llac a aquelles hores del matí tenien un aire de somni molt especial. 

I ja està. La visita va ser curta. Vam tornar a agafar el cotxe i vam sortir del parc per on vam venir. 

 

 

 

 

 

 

A l’entrada ens vam fer una foto a amb el cartell que anuncia el parc (un ritual que vam seguir en tots els parcs que vam visitar en aquell viatge) i tot seguit vam enfilar cap a Jackson Hole. El camí de tornada igualment bonic però com que ja estàvem curats d’espants, no hi vam fer massa cas. 

 

 

 

Un cop arribats a Jackson Hole vam passejar una mica pel poble, que té un cert encant, i després vam fer un bon esmorzar a The Bunnery, un forn/pastisseria/restaurant molt i molt bo, on vam menjar com uns reis.  

I tot seguit, vam començar el camí que ens portaria fins a Salt Lake City.

 

 

 

 

Després d’aquests dies a Yellowstone tinc la sensació d’haver estat un privilegiat per haver pogut gaudir d’un paratge incomparable, de difícil accés pels que vivim tan lluny però que val molt la pena fer l’esforç per arribar-hi. En tots els aspectes és un lloc únic i ple de sorpreses i poques vegades m’he quedat tan sovint amb la boca oberta admirant la bellesa de la naturalesa en tot el seu esplendor.

Però tot i que vam pensar, mentre atravessàvem l’estat de Utah, que havíem començat pel plat més fort i que a partir d’aleshores tot el viatge seria costa avall, no ens imaginàvem pas l’impacte que seria viure en directe l’experiència de Arches, Canyonlands, Monument Valley, Grand Canyond i Yosemite...

Però aquesta és una altra història i serà explicada en una altra ocasió...