Vídeo de l'entrega dels Tony 2013
Avui ha tocat l’obra guanyadora del Tony al millor musical de l’any passat. Tenint en compte que competia amb Matilda, havia de complir uns mínims. De manera que, tot i que no tenia massa expectatives pel poc que havia vist i sentit, hem comprat les entrades. Per saber una mica de què anava havia vist la pel·lícula en que es basa el musical uns dies abans. Una historieta d’aquelles per fer sentir bé els espectadors, una crowd-pleaser que diuen els americans. Amb els seus tòpics i els recursos barats per emocionar però que funciona raonablement bé per la seva sobrietat, tan anglesa.
info de la pel·lícula.
I el musical és un horror. No s’aguanta per enlloc. Em rebenta veure coses així. Són la decadència del gènere. I donen arguments a tots aquells que, de forma despectiva, diuen que no els agraden els musicals. A mi tampoc m’agraden aquests musicals!
Ja fa temps que veig a Broadway una manera de fer teatre que no m’agrada gens. Els seus grans musicals són fàbriques de fer diners i per tant han de seguir una sèrie de patrons que ells creuen que porten més gent al teatre. I l’humor barat es veu que ven molt. I d’aquesta manera, totes les històries, per més serioses que siguin, han de tenir una dosi de pallasada, de caricatura, d’humor infantil que m’indigna. Ja em va passar fa poc amb Once. I aquí la cosa se’n va de mare. Tot allò que a la pel·lícula era realisme, contenció, credibilitat i empatia amb l’espectador, aquí és fer l’idiota, cridar i fer el mico. El personatge de Lola a la pel·lícula te l’enduries a casa. Entens el seu dolor, la seva lluita constant, el contrast entre la seva part masculina i la seva part femenina. En el musical, en canvi, és un caballot que es passa tota l’obra cridant i fent ganyotes. El personatge de Lauren a la pel·lícula és discret i sobri. Al musical sembla directament subnormal…
Potser el problema és haver vist la pel·lícula abans. Però igualment, aquest punt de comedieta estupida amb humor digne de la parella Joan Pera/Paco Moran, no l’aguanto.
On són els personatges? On és la credibilitat? On és la complexitat dels sentiments? Tots aquests elements són imprescindibles per crear empatia amb l’espectador, per emocionar-te amb la història i els personatges.
Però als creadors de l’invent no els interessa gens això. Tot ben simple, sense transicions ben pensades, tot tal com raja, ben cridat i subratllat.
On és la posada en escena? Cap idea interessant. I en general, per ser Broadway, un montatge low cost.
I què dir de la música? Interès zero. Un grapat de cançons disco i una altra colla de cançons argumentals que s’obliden al minut 1 d’haver-les sentit.
Finalment tinc la sensació que la idea principal és crear tot un seguit de números de drag-queens ben vistosos perquè agradin els turistes i els forats entre número i número s’omplen amb la història amb total desinterès i de la forma més rutinària possible.
I som a Broadway. I per tant la qualitat tècnica de tot plegat “se le supone”. Amb el preu de les entrades, ja no es pot considerar un valor que la il·luminació sigui espectacular o que el so sigui impecable.
Partint d’aquí el que se li demana a Broadway és creativitat, interès, emoció.
A Kinky boots de tot això hi ha 0, 0 i 0.
I això va guanyar a Matilda??? Tonys, shame on you!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada