El gran clàssic de Bernstein a Broadway! Com diuen per Can Fanga: Hi ha canari!
I l'entrada fa una mica de por. Mentre seiem, una bandera dels Estats Units de tamany absolutament colossal omple tot l'escenari. És cert que els protagonistes del musical són uns mariners de l'excèrcit un dia de permís durant la segona guerra mundial però, aquest musical, no té res de patriòtic... Abaixen llums, entra el director i... Comença l'himne americà i bona part del públic es posa dret i a cantar. I jo em quedo sense paraules. A mi, que els rampells patriòtics em produeixen més aviat vergonya aliena, no em podien començar l'experiència amb més mala pata.
Amb el cap girat i sense deixar de preguntar-me la necessitat d'aquell començament començo a escoltar l'obertura. I aquí sí que no puc més que rendir-me a a una orquestra imponent i a una partitura formidable. No li podrem agrair mai prou a Bernstein que es volgués dedicar al teatre i ens deixes unes poques joies tan meravelloses.
Una altra sorpresa desagradable només començar és l'escenografia. Realment els anys 40 no els identifico amb el plàstic color blau elèctric. Lleig...
Un amic em fa la broma sovint per comentar cert tipus de teatre que es fa a Broadway. "Pels de Kentucky", diu. Jo m'imagino els autocars que venien de poblacions llunyanes per omplir els teatres on representaven les obres de Joan Pera i Paco Morán.
Doncs aquest On the town és "pels de Kentucky" al quadrat. De seguida veus que l'humor és gros i que no hi ha espai per la subtilitat ni l'enginy. Tot són crits, ganyotes, posats ridículs (res més ridícul he vist a Broadway que les persecucions en aquest musical durant les transcicions entre escenes).
El plat fort de l'estracanada se l'endú Jackie Hoffman en el paper de Madame Dilly. És una actriu coneguda al seu país i realment li van celebrar les gracietes amb rialles i aplaudiments abundants. Però el sentiment de vergonya aliena es disparava cada cop que la dona sortia a escena.
Afortunadament, de tant en tant hi havia una escena de ball. I aquí sí que no hi ha res a dir. Grans coreografies i grans ballarins. Un plaer veure una gran producció de Broadway en tot el seu esplendor.
I, malgrat tot, un bon protagonista. Tony Yazbeck fa un bon Gabey, discret i entranyable, gens extrafet. Canta i balla que és un gust veure'l. Un Tony al millor actor de musical que seria ben guanyat si no fos perquè Rob McClure se'l mereixia molt més per Honeymoon in Vegas.
Aquí hi ha alguns bons moments com Lonely town o Times Square Ballet però el sentiment general és, altre cop, el d'un musical pensat per a fer riure a qualsevol preu perdent bona part de la dignitat pel camí.
Tot plegat és una pena perquè li tinc molt de "carinyo" a aquesta història. La pel·lícula és una excel·lent adaptació (malgrat es van carregar pràcticament tota la partitura de Bernstein) i desprèn aquella simpatia i alegria de viure que Stanley Donnen sabia donar tan bé als seus musicals.
Tràiler de la pel·lícula
Tràiler de la pel·lícula
No acostumo a tenir sort amb els revivals de clàssics. Queda pendent una bona adaptació moderna i rigurosa que pugui apropar aquest tipus d'espectacles als nous temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada