La decadència d’Occident

L’altre dia vaig ensopegar amb un programa de televisió on comentaven la suposada catàstrofe meteorològica deguda al fred siberià que havia anunciat el govern per a aquests dies i la reacció desproporcionada que hi ha hagut.

Ja havia sentit parlar, anteriorment, de la decadència d’Occident, però el fet que la relacionessin amb un fet tan proper em va sobtar.

El periodico de Catalunya 4 de febrer de 2012

Cauen quatre volves de neu i sembla que el món s’acaba. Tothom corre a buscar els nens a escola, es tanquen instal·lacions i a l’endemà no hi ha classe, no fos cas que... I és aquest “no fos cas que...” el que em fa pensar. Vivim en un món còmode, segur, confortable... Tot està controlat i no hi ha marge per al conflicte, la violència, el caos, la inestabilitat, la crisi. Totes aquestes coses ens provoquen un malestar profund i unes ganes boges de tornar al nostre niu, calentó i acollidor.

Avui dia estem absolutament obsessionats amb la seguretat. Volem protecció per damunt de tot. Ho portem fins a extrems tan desgraciats que estem convertint els nostres fills en figures de porcellana que, a la mínima rascada, ploren desconsolats perquè la vida els ha agredit. Ho tenen tot fàcil i els pares els tracten amb cotó fluix. Hem criat una generació que patirà la crisi més que ningú, perquè no està preparada per al canvi.

El que és més sorprenent és que tota aquesta qualitat de vida que tant ens agrada és, al mateix temps, la nostra condemna, el començament de la nostra decadència. En el punt en què hom no s’ha d’esforçar per sobreviure, quan la vida és fàcil i apartem qualsevol aspecte que ens espanti i ens allunyi de la nostra placidesa, la societat es torna mandrosa, passiva, sense esma. I sense una societat activa, no hi ha idees, no hi ha evolució.

Aquestes qüestions em fan pensar en un llibre que vaig llegir fa temps d’Isaac Asimov,  El final de l’eternitat (The end of eternity, 1955), una història de ciència ficció que jugava amb els viatges en el temps. Una nova raça, els “eterns”, viuen més enllà del temps i tenen un control total de la història humana, de tal manera que poden intervenir fent el mínim canvi per evitar grans catàstrofes. Són com els guardians de la humanitat, que vetllen perquè tot ens vagi rodat i visquem feliços i en harmonia. El problema és que milions d’anys més enllà hi ha els segles obscurs, on l’espècie humana s’ha convertit en éssers sense intel·ligència, amb característiques més pròpies del bestiar que de la humanitat tal i com la coneixem. La moral de la història ve a ser que tractar-nos amb tants miraments ens ha tornat estúpids i, per assegurar-nos un futur, el que s’ha de fer és destruir l’Eternitat.

Ràpidament podem fer paral·lelismes amb el món més ultraliberal que vol destruir la seguretat social. Però és que segurament no hi ha blancs ni negres en el nostre món i hi ha part de raó en tots els arguments.

Els països comunistes han fracassat, en part, perquè les seves societats no han tingut cap estímul per a progressar individualment. I els humans som absolutament individualistes. Vivim en societat perquè és més segur però volem ser únics i sentir-nos especials. 

Recordo, quan vaig anar a Cuba fa uns quants anys, que em va sobtar molt veure com un taxista ens explicava que era enginyer de camins i ports. Quan li vam preguntar com era possible que un enginyer fes de taxista ens va comentar tranquil·lament que guanyava més amb les propines dels turistes que amb el sou d’enginyer que li pagava l’estat. Un país que no valora l’esforç individual i no l’esperona està abocat al fracàs perquè ningú no s’esforçarà més del compte si no veu una recompensa al seu esforç.

Per altra banda, hi ha el sistema capitalista, atroç i rapaç, dels Estats Units, on només es valora el que dónes de tu mateix. Si ets espavilat probablement tindràs una bona vida, però si ets una persona mediocre (de la mitjana) o no tens gaires llums, més val que tinguis una família que et faci costat o segurament viuràs amb moltes mancances perquè els EUA són un país que no ajuda gens la gent amb dificultats. 

Europa és un entremig: un sistema capitalista que té una bona seguretat social. Segurament és el punt just, tot i que és possible que la crisi ens porti cap a un sistema més semblant al dels Estats Units. 

Sigui com sigui, Occident és avui dia molt conservador. És una societat espantada, que necessita seguretat per damunt de tot i que no vol renunciar, per res del món, als seus drets adquirits, a la comoditat del seu dia a dia. 

I aleshores surten veus que diuen que la crisi és el millor que ens podria passar, que la crisi vol dir oportunitat, canvi, renovació d’idees, noves alternatives...  

Segurament tenen raó. Però, segurament, els canvis que sorgiran no seran cap a millor. Quan les grans corporacions manen, no es pot esperar que els canvis que proposin els governs siguin per a fer un planeta més sostenible o per a acabar amb la fam al món. 

Jo no acabo d’entendre per què ha de passar per la reforma laboral la solució a tots els nostres problemes econòmics. Que l'acomiadament sigui pràcticament gratuït per a les empreses farà que hi hagi menys atur? Potser les empreses esperen aquesta reforma per a acomiadar de forma molt més econòmica tots aquells treballadors que fa anys que hi treballen perquè són treballadors cars i els nous que contractin els sortiran molt més bé de preu. Això és bo per al país o per a les empreses?

El futur que ens espera serà una regressió a uns temps on la societat lluitava molt més pels seus drets, una societat més mobilitzada i motivada, amb voluntat de justícia i ganes d’un futur millor.

Pensant-ho millor, potser sí que la crisi serà a fi de bé...

Comences parlant de peres i acabes parlant de cols. Potser he divagat una mica i no he concretat en res. Sigui com sigui, són moments de canvis. Tan de bo, d'aquí un temps, poguem constatar que han estat a fi de bé.

Nova York - Nadal 2011 - Concerts

Ara que tots els espectacles que vam veure aquest Nadal a Nova York comencen a trobar un lloc definitiu en els meus records, aprofito per a comentar-los breument.

Finalment en vam veure vuit. Vam començar per Follies, que ja he comentat en el post anterior, i la veritat és que vam començar per damunt de tot. A partir de Follies tot va anar cap avall... Els tres següents, curiosament, van ser concerts.

An evening with Patty LuPone and Mandy Patinkin
 
Concert dirigit per Mandy Patinkin mateix que fa un repàs a tota una colla de cançons ben famoses d'alguns dels compositors més importants del gènere. El més destacable del concert va ser, sens dubte, el fet de poder veure en persona, a dos pams de distància, aquestes dues figures tan destacables del món teatral americà. Va ser realment emocionant veure com Mandy Patinkin feia el seu famós "Buddy's Blues" que tan bé va immortalitzar en el concert de Follies al Lincoln Center. Una creació que va recrear allà mateix, 20 anys després i que va generar una gran ovació. Patty LuPone també va tenir el seu moment remember cantant "Don't cry for me Argentina", que ella va estrenar als Estats Units, al Dorothy Chandler Pavillion. Va ser maco sentir com Patinkin explicava la seva experiència de terror absolut quan tots dos estaven a punt d'estrenar Evita, i de com es van jurar amor incondicional que, segons sembla, encara dura. Molt maques, també, van ser dues escenes llargues de South Pacific i Carousel, amb tots els textos parlats i cançons. Jo, que no he tingut gaires bones experiències amb els revivals dels musicals clàssics, vaig quedar de pedra en veure com podien sonar de creïbles i emocionants unes escenes que havia vist feia poc a Londres i que m'havien semblat totalment postisses i passades de moda. Estèticament l'espectacle era molt bonic, auster, sobri. Un piano de cua, un contrabaix, una tauleta, dues cadires i una pila de peus amb bombetes de diferents formes al capdamunt.

Però crec que tot plegat hauria anat molt millor si no ho hagués dirigit Mandy Patinkin. Ell fa patir molt en molts moments. Afortunadament no abusa gaire d'aquell falset que fa mal a les orelles però en canvi ha desenvolupat un vibrat tan exagerat que arriba un moment en què no saps quina nota està fent. Quan fa notes agudes passa raonablement bé. En els greus, és insofrible. Físicament, es passa moltes cançons amb les mans agafades i amb el paquet endavant (absolutament estàtic), amb la qual cosa moltes cançons estan cantades com si allò no anés amb ells. Que cantin com de passada "When" de Sondheim, sap greu. I més quan saps que són grans actors tots dos.

En definitiva va ser una vetllada agra-dolça. Un concert bonic en molts aspectes però que feia patir molt en d'altres. Se'ls perdona perquè són ells. Però sembla que a Broadway tot hauria de tenir més nivell.

Hugh Jackman - Back on Broadway

El dia següent va ser el dia que vam dedicar a Hugh Jackman, les seves chorus girls i la seva fantàstica big band. I altre cop vaig marxar amb la sensació agra-dolça que la cosa no estava prou ben acabada. El que és innegable és la capacitat extraordinària de Hugh Jackman per a posar-se el públic a la butxaca en 10 segons. Així que va començar el concert ja ens tenia a tots menjant de la seva mà. Un carisma evident, una presència a escena molt important i unes dots per a cantar i ballar més que suficients el fan una estrella absoluta dels escenaris de Broadway. El concert no tenia cap lligam en especial. Era un poti-poti força arbitrari de cançons que li agraden. Alguns moments realment brillants com l'homenatge al musical de Hollywood amb una sèrie de projeccions de pel·lícules en una pantalla o el repàs d'algunes cançons del seu musical The boy from Oz pel qual va guanyar el premi Tony ara fa uns anys. Uns quants popurris amb cançons d'aquí i d'allà, ben lligades i amb la col·laboració d'unes noies espectaculars que canten, ballen i fan el que calgui d'allò més bé, que estaven tan ben resolts que no podies evitar aplaudir i entrar dins de l'efecte "fan" que impregnava la sala. Però vaig trobar a faltar que cantés més. Sovint pensava en aquella escena de Cantando bajo la lluvia: "No hables, Lina. Canta!" Doncs això: que es passa la meitat de l'espectacle parlant, fent acudits, explicant-nos la seva vida, la de la seva dona, la dels seus fills, la del seu doble en les escenes perilloses de les seves pel·lícules d'acció, etc. Improvisava massa. Feia la sensació que no sabia com omplir l'espectacle perquè durés el necessari per fer que la gent se sentís satisfeta atès el preu de l'entrada. Tendim a pensar que en el món professional tot està estudiadíssim, que no hi ha espai per a la improvisació... No va ser el cas. Així doncs, l'acabat no era el que podria haver estat. Tothom tenia molt de talent però sembla que faltava una idea, un guió, una direcció clara que portés l'espectacle fins al bon port que tots esperàvem. Queda, això sí, el plaer d'haver vist Hugh Jackman en acció. Valia la pena.

Mostly Sondheim


Aquest no va ser un espectacle de Broadway. Passejant per Greenwich vam veure que en un piano bar de Christopher Street, cada divendres a les 23:30h, hi feien un espectacle de cabaret que es deia Mostly Sondheim. No ens va fer falta res més per a decidir-nos a passar la nit del divendres següent a la cabaret room del Dupplex.

I no va ser res d'espectacular però sí que va ser força divertit. Dues noies presentaven la festa: Molly Pope i Emily McNamara. Maques, ben vestides, una rossa, l'altra pèl-roja. Donaven una imatge força angelical. Fins que van obrir la boca. Quines noies més malparlades!!! Van sortir tantes marranades de les seves boques que semblava difícil de creure. Elles anaven improvisant bromes i imatges obscenes amb total tranquil·litat mentre un grandíssim pianista les acompanyava amb perfecta sincronia, a l'estil micky mousing i fent servir tot tipus de repertori, però mostly Sondheim. Després d'uns 20 minuts de xerrameca, van cantar la primera cançó.

Molly Pope

No eren grans veus però va ser divertit. I aleshores vam entendre de què anava l'espectacle. Van passar una llista perquè tots els del públic que volguessin cantar apuntessin la cançó que volien interpretar. I sí, van començar a passar, presentats per les noies i acompanyats pel pianista. I hi va haver de tot, però la veritat és que algun em va deixar força impressionat. Especialment un "Someone to fall back on" de Jason Robert Brown, cantat per un noi ple de pírcings i amb un aspecte força punk, que ens va deixar a tots amb la respiració continguda. "Magic time", com va anunciar un del públic abans de sentir-lo cantar. "Unworthy of your love", "Marry me a little", un "Seasons of love" cantat a cor per tot el públic i amb totes les veus i moltes més. Ens ho vam passar molt bé i vam estar-hi com tres hores. I ells continuaven. Els va saber greu que marxéssim. Gairebé ens havíem fet amics d'aquelles noies, que ens van preguntar d'on érem, què havíem vist, quin musical de Sondheim ens agradava més...

Emily McNamara

Va ser una d'aquelles coses gracioses, que no programes i que et porta bons records quan mires enrere.

Nova York - Nadal 2011 - Follies

Vídeos

Follies és un musical amb música i lletres de Stephen Sondheim i llibret de James Goldman que es va estrenar a Broadway l'any 1971. Va ser un musical revolucionari com ja ho va ser Company, estrenat un any abans i amb cançons també de Sondheim. Avui dia gairebé totes les cançons d'aquest musical són clàssics del gènere i la seva dramatúrgia sense una línia argumental i el seu final oníric encara sorprenen a més d'un.

Avui hem tingut la immensa sort de poder veure el revival estrenat aquest any al Kennedy Center de Washington i que ara es pot veure al Marquis Theatre de Nova York.

No me'n puc estar i diré, d'entrada, que m'ha semblat meravellós. He sortit commogut, emocionat i gairebé sense poder parlar.

De Follies en coneixia les cançons però fins ahir a l'avió no m'havia parat mai a llegir el llibret. I ja mentre el llegia podia intuir que estava davant d'una obra de molta entitat. Però avui, veient la posada en escena, he de reconèixer que m'han començat a caure les llàgrimes des de l'obertura i que no han parat fins a l'exit music.

Som a l'any 1971. El teatre que va viure l'apogeu de la revista és a punt de ser destruït per a construir-hi un aparcament (en Joan Lluís Bozzo va estudiar-se Follies abans d'idear Flor de nit?). Dimitri Weismann (alter ego de Florenz Ziegfeld) organitza una festa amb les seves antigues coristes per acomiadar l'espai on van viure tantes experiències 30 anys abans. Entre els convidats trobem la Sally i el seu marit Buddy i la Phyllis amb el seu marit Ben. Aviat veurem que els dos matrimonis estan en la corda fluixa, que la Sally segueix enamorada d'en Ben com ja ho va estar quan eren joves, que la Phyllis no suporta en Ben, que en Buddy no suporta la Sally agra d'avui i enyora la de quan es van conèixer i que en Ben està més perdut que ningú. I tot això enmig d'un ambient de festa, de nostàlgia pels temps passats, de velles glòries, de cançons de revista... i fantasmes.

"Prologue"

Follies parla de la nostàlgia, de la joventut perduda, dels somnis pendents, dels vells amors i de la possibilitat de nous futurs. Ho fa amb un text inteligentíssim, amb uns diàlegs curts i sovint rematats amb rèpliques impecables, i una construcció de personatges brillant. Cada un dels protagonistes té mil i una capes que es van descobrint a mesura que l'obra avança, mostrant una riquesa poques vegades vista en un musical. Febles, orgullosos, dolguts, espantats... Tot plegat està mostrat amb maduresa i enginy. Com es fan mal els uns als altres i com es necessiten. I entremig de tots aquests conflictes, la resta de convidats ens mostren una petita parcel·la de la seva vivència artística i vital que serveix tant per a ampliar el ventall d'experiències d'aquests personatges com per a relaxar la tensió generada pel quartet principal.

Però Follies no seria el gran musical que és sense un element fonamental. Els fantasmes del passat. Així que comença, en arrencar l'obertura, podem veure el que queda de l'escenari del vell teatre i entre les ombres comencem a percebre les ànimes de les joves coristes que han quedat atrapades entre les parets de l'edifici. Vestides amb els seus lluentons però amb posats tristos, glamurosos i dignes però amb un punt derrotat, es passegen per tots els racons, actuen per a ningú i observen tot el que passa. Entre aquests fantasmes, també hi trobarem la Sally, la Phyllis, el Ben i el Buddy de fa 30 anys, i veurem fragments de la seva història i de les seves relacions. De mica en mica aquest passat s'anirà barrejant amb el present de manera que passat i present en moltes ocasions succeeixen alhora.

En Ben i la Sally, ara i abans

Aquest element dóna una dimensió espectacular a l'espectacle. Està perfectament utilitzat i ajuda a amplificar enormement l'emoció de l'espectador que moltes vegades veu el que els personatges diuen en el present i el que van dir en el passat. Moments com "In Buddy's eyes", on la Sally diu a en Ben que en Buddy dóna sentit a la seva vida, de cop és molt més emotiu quan veiem que la Sally del passat demana un petó a en Ben i que n'està bojament enamorada. El passat i el present es barregen també en cançons com "Who's that woman?". Les dones, amb tots els seus anys a l'esquena, s'animen a representar un dels números del seu repertori. És molt divertit veure com, amb les seves xacres, s'hi posen amb tota la seva empenta, però quan, de sobte, apareixen els fantasmes de quan eren joves, és tan bonic i tan emotiu que la llarga ovació al final de la cançó està totalment justificada.

"Who's that woman?"

Hi ha qui diu que sobren cançons a Follies, que hi ha cançons que es poden treure i no passa res. És cert que hi ha cançons que no fan avançar la trama però és que a Follies no hi ha trama per a fer avançar. Follies és un fresc, una foto d'uns personatges en un moment donat. I "Broadway Baby", "I'm still here" o "One more kiss" serveixen, com deia abans, per a tenir una visió més general d'aquest col·lectiu.

Elaine Paige defensant un brillant "I'm still here"

I una altra sorpresa és "Loveland". Mai no havia entès què volia dir això de Loveland ni quin sentit tenien algunes cançons de l'espectacle. Avui ho he entès. Loveland és l'experiència dels quatre personatges principals passat pel vernís de la revista. Cada personatge parla sobre si mateix però amb el posat d'un actor de varietats. D'aquesta manera passat i present, realitat i ficció queden barrejats en aquestes 6 cançons que componen "Loveland" i que porten a la catarsi final. Una proposta arriscada i que funciona meravellosament.

"You're gonna love tomorrow"

"Buddy's Blues"

El musical és una meravella però seria injust no destacar la gran producció que es pot veure ara a Nova York. Tot el repartiment està fantàstic. Podria anar enumerant un a un tots els actors de la companyia i destacar la seva gran contribució a l'espectacle. Segurament Bernadette Peters no està a l'alçada vocal del personatge de Sally. Fa patir força en els aguts de "Too many mornings" tot i que fa un "In Buddy's Eyes" prou convincent. És bona actriu i una estrella del teatre musical, però segurament l'espectacle hauria estat millor amb una actriu més equilibrada en les seves aptituds.

La posada en escena d'Eric Schaeffer és a l'alçada de les expectatives. Condueix l'obra amb molt bon ritme i els diferents plans de realitat estan perfectament mostrats i es barregen sense cap confusió. Traspua emoció pels quatre costats i poques vegades m'he aixecat en els aplaudiments finals amb un entusiasme tan sincer.

I per acabar només em queda parlar de Sondheim. Segurament és la seva millor obra. Musicalment és una obra riquíssima i complexa i les seves lletres són tot un món. Cada frase de cada cançó donaria per a fer un comentari. No hi ha cap banalitat en Sondheim i menys a Follies. Gràcies a aquesta profunditat on arriba el lletrista/compositor, l'obra és un mirall ple d'humanitat on ens podem veure reflectits en molts moments i això la fa encara més gran. És universal i, avui dia, 40 anys després de la seva estrena, perfectament actual: un clàssic en tota regla.

Nova York - Nadal 2011

Escric aquestes línies des del nostre apartament a l'Upper West Side de Nova York. La veritat és que em fa il·lusió. Sempre he vingut a aquesta ciutat com a turista, allotjat en hotels o albergs. El fet d’estar-te en un apartament durant 12 dies t’ofereix la possibilitat de viure la ciutat d’una altra manera, amb més calma, sense necessitat d’estar a la intempèrie més hores del compte i amb una cuina al teu servei. És cert que en una ocasió vam llogar un apartament ben minso i el vam ocupar 6 persones. Ara en tenim un de 100 metres quadrats per a dos. I el més interessant de tot plegat és que el cost final serà de zero euros. Hem fet un intercanvi de pis. Nosaltres ens allotgem ara al pis de la Daniella i ella vindrà a un dels nostres pisos a l’estiu. Tan fàcil i tan pràctic que costa de creure!

Així doncs, són les vuit del vespre, ja hem anat al teatre, hem passat pel mercat a fer la compra del dia i ja hem sopat. I ara, després d’una dutxa relaxant, aprofito per a comentar les quatre vivències que portem acumulades en aquests dos dies de viatge.

Ahir no va ser un dia massa interessant. Ens el vam passar viatjant. Vam arribar a l’apartament cap a les 12 de la nit i de seguida ens en vam anar a dormir.

Avui ens hem alçat, hem esmorzat alguna cosa que havíem comprat el dia abans i hem sortit a passejar. Primer hem passat per la Catedral de Sant Joan el Diví. Una catedral neogòtica feta abans d’ahir. Immensa i espectacular. Tot perfectament acabat i net i polit. És curiós com a casa nostra una obra així faria saltar espurnes d’indignació. Som fermament historicistes! Tot i que després anem enganyant els turistes sobre els origens de bona part dels edificis del nostre estimat barri gòtic, que de gòtic, en queda poc. 

Els americans són així, sense complexos. I et planten una catedral gegant al centre de la ciutat que sembla sortida de Port Aventura (si tingués la secció gòtica...). Però a mi m’ha semblat molt maca (els historicismes sempre m'han fet una mica de ràbia) i m'ha agradat molt com han integrat una exposició d'art contemporani sobre l'aigua per tots els racons de la catedral. Aquestes coses no les veiem gaire per casa nostra.

Després hem agafat Broadway i hem anat baixant. Hem fet una parada al Whole Foods de Columbus Circle i ens hem regalat una bona ració de clam chowder i, després d'aquest petit mos, hem continuat fins a Times Square, on ens esperava el Marquis Theatre i Follies. 

Però Follies mereix un post per a si mateix...

EUA - estiu 2010 / Arches National Park

11 d'agost de 2010

Potser és una mica estrany fer un post, a punt d’entrar al 2012, sobre l’estiu del 2010. Però això dels blogs és una cosa que demana temps i, tot i que vaig tard, vull deixar un record d’aquell viatge i d’aquells parcs inigualables.

Així doncs, després de deixar Yellowstone i passar per la capital de la terra dels mormons, Salt Lake City, vam arribar a Moab, una petita població encara a l’estat de Utah, que fa de campament base per a tots aquells que volen anar a visitar els dos parcs que són més a la vora: Arches i Canyonlands. 

Moab no té res d’interès. És una carretera amb petits edificis a banda i banda. Botigues amb material de muntanya, motels, restaurants. Un poblet dedicat al turisme. Vam arribar al migdia i vam anar al motel. Feia moltíssima calor o sigui que vam decidir quedar-nos a l’habitació fins que el sol baixés una mica i fes més suportable l’excursió. Alguns van gaudir de la piscina del motel. Jo em vaig quedar dormint, que tenia molta son. Quan em vestia per a la propera excursió, em vaig adonar que m’havia deixat les botes de muntanya al motel anterior! Vaig anar a comprar-me’n unes en una botiga propera. Van caure unes North Face. Cares però impecables.

Després de dinar vam enfilar cap a Arches. Aquest parc nacional destaca per tenir una gran concentració d’arcs naturals. En té prop de 2000! 

Aquí us poso un enllaç de la Viquipèdia per si voleu una mica més d’informació tècnica sobre el parc.

I aquí teniu el mapa del parc en pdf.

El dia era esplèndid. Els colors, molt vius. En entrar al parc ja ens va sorprendre la intensitat del color de les roques i les primeres formes curioses no es van fer esperar. Ens va fer molta gràcia la Balanced Rock, una immensa pedra que no saps ben bé per què no acaba de caure. I nosaltres vam caure en la temptació de fer-nos-hi la típica foto. Quantes se n’hi deuen haver fet d’aquestes... 

 Balanced Rock

I no només fotos. Aquest parc ha estat el decorat de innombrables pel·lícules. A Indiana Jones and the last crusade podíem observar la Balanced Rock a la primera escena.

Escena inicial i crèdits de Indiana Jones and the last crusade

Un cartell que explica la creació dels arcs

Vam anar a fer un tomb per The Windows, uns arcs molt grans i molt bonics. Hi ha una petita ruta que els fa la volta. Tenies la sensació d’estar en una pel·lícula de l’oest enmig d’aquell paisatge tan polsegós. M’imaginava en James Steward sortint de rere una roca i podia sentir l’eco exagerat dels trets en aquells duels impossibles entre cowboys i bandits.

Una mica més enllà vam visitar el Double Arch. Realment impressionant! Dos arcs units d’una mida descomunal. Sembla mentida que aquestes estructures sorgeixin de forma natural. Vam estar una bona estona bocabadats contemplant tanta meravella. 

Double Arch

L'increible Hulk també s'hi va passejar, pel Double Arch

I després vam fer una petita excursió cap a Delicate Arch. Volíem arribar abans que marxés el sol. És imprescindible veure la posta de sol en aquell paratge. Va ser tota una experiència. Realment cal un diccionari de sinònims per no anar repetint les mateixes expressions de meravella però és ben cert que aquest arc va ser un dels moments més impactants del viatge. Vas pujant pel camí i de cop, rere una paret de roca, apareix, majestuós, il·luminat per una llum d’un roig intens del capvespre. És un arc grandiós. I és allà, tot sol, enmig del no-res. És ben estrany i molt curiós. Allí ens hi vam estar una bona estona, fent fotos i veient com de mica en mica el sol anava marxant fins a deixar l’arc apagat. Sense la llum del sol no tenia cap gràcia. Quan marxàvem d’aquell lloc vam anar veient gent que arribava amb la por de no arribar a temps de veure l'arc iluminat per la llum de la posta de sol. No vam poder evitar exclamar uns quants “too late...” per sota el nas...

Delicate Arch

Delicate Arch i un intrèpid viatger

I ja de nit vam refer el camí cap a Moab. Vam fer un bon sopar en un restaurant mexicà i cap a dormir. Havíem d’anar a dormir molt d'hora perquè a l’endemà ens esperava la sortida del sol a Mesa Arch a Canyonlands, o sigui que el despertador el vam posar a les 4:30h de la matinada. 

Les doggie boxes es van convertir en una constant en aquest viatge

A Arches hi vam tornar el dia següent a la tarda. Tenia molt d’interès per veure Landscape Arch. Però la posta de sol no arriba a aquest arc. Suposo que aquí també és interessant veure la sortida del sol. Tot i així, és un arc preciós que no acabes d’entendre com s’aguanta i que segurament caurà qualsevol dia d’aquests. 

Fent l"indio" a Landscape Arch

 

Landscape Arch

Nadal a Broadway

Vacances de Nadal a Nova York! Això sí que és un gust de post! Va ser com un rampell. Un dia estava mirant la cartellera de Broadway i quan vaig veure la llista de  noms i d’espectacles, el següent que recordo és que ja havia comprat les entrades per a Follies. I sense tenir bitllets d’avió ni allotjament! Hi ha qui comença la casa per la finestra. Jo dec ser d’aquests.

Però és que la llista és molt llaminera:

-          Follies

-          Book of mormon

-          Porgy and Bess

-          Hugh Jackman – Back on Broadway

-          An evening with Patti LuPone and Mandy Patinkin 

Aquestes són les imperdibles. Tinc entrades per a totes menys per a Book of mormon. I és que per a aquest hit no n’hi ha. Ni una! O sigui que serà qüestió d’anar a la cua de les devolucions i esperar que hi hagi sort. Realment l’espectacle s’ho val. He vist alguns fragments per YouTube i m’he escoltat el CD amb atenció i és realment un musical brillantíssim. Hilarant! 

No podíem esperar menys d’una parella de talents radicals com els de Trey Parker i Robert López, autors de South Park i Avenue Q respectivament. Una història aparentment surrealista però molt menys anada de l’olla que la religió a la qual dedica la seva mala llet. En alguns moments no saps si riure o plorar. Aquí hi ha part del geni d’aquest muntatge. Veure com dos noiets repentinats intenten convertir els habitants d’una petita població d’Uganda al “mormonisme” quan ells estan patint els estralls de la sida, les ablacions o la pobresa general, m’ha provocat una sensació tan contradictòria que poques vegades he experimentat en un musical. Sigui com sigui, he de fer tot el possible per no perdre’m aquest The book of mormon! 

Aquí us deixo una cançó que, a més, es pot seguir amb subtítols en espanyol. No us la perdeu!

Hasa Diga Eebowai

  

I què dir de Follies? Una de les millors partitures d’un dels millors autors de teatre musical de la història. I ja està. I hauria pogut dir: la millor partitura del millor autor... Però després m’acusen de malalt i obsessionat per Sondheim... 

Fragments de Follies

Follies és una joia: "I’m still here", "Losing my mind", "In Buddy’s eyes", "Could I leave you?", "Too many mornings", "Don’t look at me", "Broadway Baby", "Who’s that woman?", "You’re gonna love tomorrow", "The story of Lucy and Jessy"... Insuperable! I la possibilitat de veure la Bernadette Peters i l'Elaine Paige en directe. Segurament la Peters ja no està com per a cantar "In Buddy’s eyes" (Ho ha estat mai?). Potser millor que aquell dia toqui la cover! Tot i que musicalment és fantàstic, no sé com deu ser el llibret. Les lletres de les cançons són magnífiques, com sempre en Sondheim, però em pregunto com deu ser el text de James Goldman. L’hauré de llegir abans per gaudir de l’espectacle en condicions. I espero que la posada en escena li faci justícia. Nervis!

Porgy and Bess encara no s’ha estrenat. De fet, veurem una de les prèvies. Per tant, no se’n sap res de res. Però els noms de George Gershwin, Norm Lewis i Audra McDonald són més que suficient per a fer-me comprar l’entrada. I quina entrada! A Broadway s’han tornat bojos. Si vols veure bé l’espectacle t’has de gastar 200$!!! Amb la història aquesta dels premium seats, t'atraquen a mà armada! Espero que valgui la pena...

Fragments de Porgy and Bess

Els altres dos espectacles són espectacles tipus concert. El del Mandy Patinkin i la Patti LuPone és més contingut i de petit format i sembla que cantaran cançons de Sondheim, Rodgers, Kander... Què més es pot demanar? Em pregunto quina edat deuen tenir ja? I quina edat tenien quan van estrenar Evita, fa mil anys...?

Getting married today/Loving you

El de Hugh Jackman és més “revistero” amb un cor de noies i una orquestra ben contundent. La segona part diuen que és una versió curta de The boy from Oz. Serà una ocasió ideal per a descobrir aquest musical pel qual va guanyar el Tony al millor actor de musical fa pocs anys. I una ocasió ideal per a veure en Hugh en acció i en directe. Realment aquest home és sorprenent. Que en Llobató es posi a cantar i ballar una cançó de Rodgers segur que deu deixar descol·locat a més d'un.

Back on Broadway Montage

Per a How to succeed in business without really trying, Anything goes, Spiderman,  Memphis, Sister act..., veurem com va a la cua per les entrades a meitat de preu.

Doncs res més. Espero tornar ben aviat per aquí i explicar amb pèls i senyals com ha anat l'experiència. Tant de bo que tot estigui a l'alçada de les expectatives. He de dir que últimament he tingut unes quantes decepcions a Broadway. D'aquí a un mes, més!

Excuses!

Déu n’hi do! Ara veig que he estat ocupat aquest primer trimestre del curs! Cap post des de finals d’agost!!! És cert que ha estat un trimestre dur de feina però afortunadament el cel comença a clarejar. I és curiós perquè aquest mes de desembre serà el més intens de l’any. Però la feina de preparació ja està feta. Ara només queda dur-la a l’escenari. Bé, res, que tot això són excuses. Hauria de vetllar més pel meu blog. Espero no trigar 3 mesos més abans del següent post! I no us penseu que després de tant de temps només aprofito per a comentar que sóc una persona mooolt ocupada. Ara us explico els meus projectes de cara a les vacances de Nadal. Però és que no volia barrejar excuses amb... Broadway!