Nova York - Nadal 2011 - Concerts

Ara que tots els espectacles que vam veure aquest Nadal a Nova York comencen a trobar un lloc definitiu en els meus records, aprofito per a comentar-los breument.

Finalment en vam veure vuit. Vam començar per Follies, que ja he comentat en el post anterior, i la veritat és que vam començar per damunt de tot. A partir de Follies tot va anar cap avall... Els tres següents, curiosament, van ser concerts.

An evening with Patty LuPone and Mandy Patinkin
 
Concert dirigit per Mandy Patinkin mateix que fa un repàs a tota una colla de cançons ben famoses d'alguns dels compositors més importants del gènere. El més destacable del concert va ser, sens dubte, el fet de poder veure en persona, a dos pams de distància, aquestes dues figures tan destacables del món teatral americà. Va ser realment emocionant veure com Mandy Patinkin feia el seu famós "Buddy's Blues" que tan bé va immortalitzar en el concert de Follies al Lincoln Center. Una creació que va recrear allà mateix, 20 anys després i que va generar una gran ovació. Patty LuPone també va tenir el seu moment remember cantant "Don't cry for me Argentina", que ella va estrenar als Estats Units, al Dorothy Chandler Pavillion. Va ser maco sentir com Patinkin explicava la seva experiència de terror absolut quan tots dos estaven a punt d'estrenar Evita, i de com es van jurar amor incondicional que, segons sembla, encara dura. Molt maques, també, van ser dues escenes llargues de South Pacific i Carousel, amb tots els textos parlats i cançons. Jo, que no he tingut gaires bones experiències amb els revivals dels musicals clàssics, vaig quedar de pedra en veure com podien sonar de creïbles i emocionants unes escenes que havia vist feia poc a Londres i que m'havien semblat totalment postisses i passades de moda. Estèticament l'espectacle era molt bonic, auster, sobri. Un piano de cua, un contrabaix, una tauleta, dues cadires i una pila de peus amb bombetes de diferents formes al capdamunt.

Però crec que tot plegat hauria anat molt millor si no ho hagués dirigit Mandy Patinkin. Ell fa patir molt en molts moments. Afortunadament no abusa gaire d'aquell falset que fa mal a les orelles però en canvi ha desenvolupat un vibrat tan exagerat que arriba un moment en què no saps quina nota està fent. Quan fa notes agudes passa raonablement bé. En els greus, és insofrible. Físicament, es passa moltes cançons amb les mans agafades i amb el paquet endavant (absolutament estàtic), amb la qual cosa moltes cançons estan cantades com si allò no anés amb ells. Que cantin com de passada "When" de Sondheim, sap greu. I més quan saps que són grans actors tots dos.

En definitiva va ser una vetllada agra-dolça. Un concert bonic en molts aspectes però que feia patir molt en d'altres. Se'ls perdona perquè són ells. Però sembla que a Broadway tot hauria de tenir més nivell.

Hugh Jackman - Back on Broadway

El dia següent va ser el dia que vam dedicar a Hugh Jackman, les seves chorus girls i la seva fantàstica big band. I altre cop vaig marxar amb la sensació agra-dolça que la cosa no estava prou ben acabada. El que és innegable és la capacitat extraordinària de Hugh Jackman per a posar-se el públic a la butxaca en 10 segons. Així que va començar el concert ja ens tenia a tots menjant de la seva mà. Un carisma evident, una presència a escena molt important i unes dots per a cantar i ballar més que suficients el fan una estrella absoluta dels escenaris de Broadway. El concert no tenia cap lligam en especial. Era un poti-poti força arbitrari de cançons que li agraden. Alguns moments realment brillants com l'homenatge al musical de Hollywood amb una sèrie de projeccions de pel·lícules en una pantalla o el repàs d'algunes cançons del seu musical The boy from Oz pel qual va guanyar el premi Tony ara fa uns anys. Uns quants popurris amb cançons d'aquí i d'allà, ben lligades i amb la col·laboració d'unes noies espectaculars que canten, ballen i fan el que calgui d'allò més bé, que estaven tan ben resolts que no podies evitar aplaudir i entrar dins de l'efecte "fan" que impregnava la sala. Però vaig trobar a faltar que cantés més. Sovint pensava en aquella escena de Cantando bajo la lluvia: "No hables, Lina. Canta!" Doncs això: que es passa la meitat de l'espectacle parlant, fent acudits, explicant-nos la seva vida, la de la seva dona, la dels seus fills, la del seu doble en les escenes perilloses de les seves pel·lícules d'acció, etc. Improvisava massa. Feia la sensació que no sabia com omplir l'espectacle perquè durés el necessari per fer que la gent se sentís satisfeta atès el preu de l'entrada. Tendim a pensar que en el món professional tot està estudiadíssim, que no hi ha espai per a la improvisació... No va ser el cas. Així doncs, l'acabat no era el que podria haver estat. Tothom tenia molt de talent però sembla que faltava una idea, un guió, una direcció clara que portés l'espectacle fins al bon port que tots esperàvem. Queda, això sí, el plaer d'haver vist Hugh Jackman en acció. Valia la pena.

Mostly Sondheim


Aquest no va ser un espectacle de Broadway. Passejant per Greenwich vam veure que en un piano bar de Christopher Street, cada divendres a les 23:30h, hi feien un espectacle de cabaret que es deia Mostly Sondheim. No ens va fer falta res més per a decidir-nos a passar la nit del divendres següent a la cabaret room del Dupplex.

I no va ser res d'espectacular però sí que va ser força divertit. Dues noies presentaven la festa: Molly Pope i Emily McNamara. Maques, ben vestides, una rossa, l'altra pèl-roja. Donaven una imatge força angelical. Fins que van obrir la boca. Quines noies més malparlades!!! Van sortir tantes marranades de les seves boques que semblava difícil de creure. Elles anaven improvisant bromes i imatges obscenes amb total tranquil·litat mentre un grandíssim pianista les acompanyava amb perfecta sincronia, a l'estil micky mousing i fent servir tot tipus de repertori, però mostly Sondheim. Després d'uns 20 minuts de xerrameca, van cantar la primera cançó.

Molly Pope

No eren grans veus però va ser divertit. I aleshores vam entendre de què anava l'espectacle. Van passar una llista perquè tots els del públic que volguessin cantar apuntessin la cançó que volien interpretar. I sí, van començar a passar, presentats per les noies i acompanyats pel pianista. I hi va haver de tot, però la veritat és que algun em va deixar força impressionat. Especialment un "Someone to fall back on" de Jason Robert Brown, cantat per un noi ple de pírcings i amb un aspecte força punk, que ens va deixar a tots amb la respiració continguda. "Magic time", com va anunciar un del públic abans de sentir-lo cantar. "Unworthy of your love", "Marry me a little", un "Seasons of love" cantat a cor per tot el públic i amb totes les veus i moltes més. Ens ho vam passar molt bé i vam estar-hi com tres hores. I ells continuaven. Els va saber greu que marxéssim. Gairebé ens havíem fet amics d'aquelles noies, que ens van preguntar d'on érem, què havíem vist, quin musical de Sondheim ens agradava més...

Emily McNamara

Va ser una d'aquelles coses gracioses, que no programes i que et porta bons records quan mires enrere.