EUA - estiu 2010 / Canyonlands

12 d'agost de 2010

Mapa del Parc Nacional de Canyonlands
Mapa d'Island in the Sky

Després de visitar Arches vam passar la nit a Moab. Els meus companys de viatge van començar a rondinar quan els vaig dir que ens havíem de llevar a les 4:30 de la matinada. Però és que era imprescindible llevar-nos a aquesta hora si volíem veure la sortida de sol a Mesa Arch, a Canyonlands, el nostre proper parc.

Dit i fet, el despertador, sense compassió, ens va despertar ben d'hora i, com vam poder, vam alçar-nos i vam enfilar cap a Canyonlands. Encara era de nit i estàvem cansats. Potser per això s'entén que ens vam saltar el senyal que indicava l'entrada al parc i vam passar de llarg. Quan ja portàvem molta estona i ja quedava clar que no anàvem bé, vam fer mitja volta. Jo patia perquè no podia ser que ens perdéssim la sortida del sol. Finalment vam arribar al parc.

És un parc molt gran, un gran desert foradat per l'erosió constant del riu Colorado i el riu Green. El parc té tres parts però nosaltres vam voler anar només a Island in the Sky (Illa en el cel) un gran altiplà des del qual tens vistes a tot el parc.

Es començava a fer de dia. La llum feia que els colors i les muntanyes comencessin a tenir forma. No hi havia ni una ànima. Tot en calma. La sensació era molt especial. Finalment vam arribar al punt on s'han de deixar els cotxes i comença el camí que porta a Mesa Arch. No érem els únics però els 3 cotxes que hi havia no feien preveure una sortida de sol massa multitudinària.

Ens vam afanyar i de seguida hi vam arribar. Allà estava l'arc: preciós, espectacular. I el sol encara no havia sortit! Ho havíem aconseguit. Estàvem molt contents. Vam saludar les persones que estaven per allí, fent fotos i esperant, i vam començar a gaudir de l'indret. Island in the Sky està molt per sobre de la resta del parc i les vistes des d'allí són impressionants. Encara no hi havia sol i la visió era una mica boirosa però la imatge que es veia per sota l'arc era com un somni.

 

 

Una gran extensió de terra, plena d'estructures de pedra i grans forats, com si una urpa gegant hagués esgarrapat el terreny. De mica en mica, va anar augmentant la llum i finalment va sortir el sol. La llum vermella del sol va il·luminar-ho tot. Va ser un moment màgic. Un punt àlgid del viatge, sens dubte. La vista anava adquirint més definició i cada cop podíem observar més detalls. Vam anar recorrent tota la zona, buscant noves vistes, observant nous detalls, gaudint del moment. Vam fer moltes fotos i vam estar xerrant amb un autòcton que ens va explicar que hi anava sovint per fotografiar l'arc en diferents moments de l'any. Finalment, amb el sol ben amunt, vam continuar la visita a Island in the Sky.

Vam continuar fins a un mirador, el Grand View Point Overlook, del qual surt una ruta que passeja per la vora de la meseta. Les vistes et deixaven bocabadat. Vam passejar observant el White Rim i els meus companys aprofitaven per a fer el mico a la vora del penya-segat tot i que sabien que jo tinc vertigen. Males companyies...

Quan tornàvem al cotxe per a continuar la ruta pel parc, una colla d'americans van venir a trobar-nos. Resulta que un membre del nostre grup s'havia deixat la càmara de fotos per allà (!!!). Ells van mirar les fotos que hi havia a la targeta i en van veure una on hi sortia la matrícula del nostre cotxe. Així ens van reconèixer quan hi vam arribar. Encantats per la seva amabilitat, els ho vam agrair molt efusivament. 

Vam continuar fins a Upheaval Dome, que sembla que és un cràter format per l'impacte d'un meteorit a l'època juràssica. Tot plegat tenia un aspecte ben curiós.

El sol començava a picar fort, o sigui que vam donar l'excursió per acabada. Jo vaig quedar amb les ganes de baixar a les altres parts del parc i visitar-lo des de baix. Encara no havia vist 127 hores...


D'aquells dos dies a Moab, em sap greu haver deixat de visitar Dead Horse State Park. Espero que hi haurà altres ocasions per a fer-ho.