Incendis

AUTOR: Wajdi Mouawad
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat

REPARTIMENT:
Clara Segura
Julio Manrique
Xavier Boada
Màrcia Cisteró
Claudia Font
Xavier Ricart
Xavier Ruano

ESPAI ESCÈNIC: Oriol Broggi i Sebastià Brosa
DIRECCIÓ: Oriol Broggi

VESTUARI: Berta Riera i Bàrbara Glaenzel
IL·LUMINACIÓ: Albert Faura
AJUDANT DE DIRECCIÓ: Ferran Utzet

PRODUCCIÓ: La Perla 29



Tot i que últimament he anat molt al teatre, fins avui no m'he animat a escriure sobre algun dels espectacles que he vist. Però em resulta impossible deixar d'escriure sobre aquesta obra immensa que és Incendis i que es pot veure al teatre Romea de Barcelona.

Dos germans bessons es troben amb el notari que els llegeix el testament de la seva mare, que acaba de morir. Aquí comença un viatge que els portarà a descobrir els seus orígens, qui són i d'on vénen. Una obra escrita fa poc temps però que sembla talment una tragèdia grega. L'amor, la família, la maternitat, la guerra, la violència, el perdó, l'odi, la dignitat, la venjança... Realment, Incendis no parla de coses menors.

I no només explica coses grans. També la manera com ho explica és ambiciosa i és una de les grans virtuts d'aquest muntatge, d'aquest text i d'aquesta posada en escena, d'una plàstica i d'una poesia visual ben potent i d'una narrativa complexa i exigent, que demana al públic molta atenció per no perdre's entre tants salts en el temps i entre tants personatges interpretats pels mateixos actors. L'us del muntatge paral·lel mentre explica situacions que passen en temps diferents, transicions entre escenes molt treballades buscant el pas d'un moment a l'altre d'una manera especial, original, creativa, que pot descol·locar a més d'un però que, quan entres en el joc, augmenta el plaer poètic de la proposta, les transformacions de Clara Segura de mare a filla i de filla a mare tan sols posant-se o treient-se unes ulleres, l'us de l'aigua (l'aspersor de sang)... Cada escena és una proposta diferent plena de recursos teatrals que li donen vida. I no hi ha res perquè sí. No és una exhibició gratuïta de talent. És un concepte, unes ganes de plantejar una història d'una manera concreta, amb un punt de distanciament en la primera part, que complementa perfectament la potència dramàtica de la segona i que porta a un dels desenllaços més emotius que he vist mai en un teatre.

És cert que hi ha un contrast evident entre la primera i la segona part. Durant tot el primer acte hi ha un punt de desconcert. No saps ben bé què t'està explicant el director i el com sorprèn en més d'un moment. Hi ha més propostes visuals en aquest acte, on els personatges encara estan perduts buscant el seu camí, els seus objectius.

 
Al segon acte la proposta s'asserena i la potència dels diàlegs guanya enormement la partida. El que es diu és tan potent, és tan bonic, que el director centra la mirada en els actors i els deixa fer i dir. I la poesia neix de la paraula, d'un text tan ben escrit i tan ben dit, sobretot per Clara Segura que encara ara la recordo amb la pell de gallina. Reflexions sobre l'odi que neix de l'amor que neix de l'odi que neix de l'amor, aquesta cadena de fets que no s'acaba mai, sobre la impossibilitat de parlar quan el que t'ha passat és tan gran que no es pot explicar, sobre la necessitat de descobrir el teu origen a través de la pròpia experiència, el so del silenci...

Són tres hores i quinze minuts. El director es pren tot el temps necessari per contar la història. I al final te n'adones que ha calgut passar per tot allò, per totes les experiències viscudes per arribar a aquell final, aquelles dues cartes més una tercera, a aquella tomba i aquella pedra amb el nom escrit i els dos germans donant-se la mà. Els plors se sentien per tota la platea. Però poques vegades he sentit uns plors tan sincers provocats amb tanta honestedat.

Enhorabona a tota la companyia. Han aconseguit una obra mestra.