Informatius i l'esport

Com sempre que veig l’informatiu del 3/24, m’ha vingut un rampell d’indignació i el pensament que el món està molt malament.

L’informatiu dura mitja hora i la manera de repartir aquest temps em sembla indignant: 2 minuts per als titulars, 5 minuts per al conflicte a Líbia, 3 minuts per a un assassinat a Ciutat Vella, 4 minuts per al carnaval d’aquest cap de setmana, 1 minut per a l’acord de govern a Irlanda, 1 minut per a un xoc frontal al Brasil entre un camió i un autocar, 1 minut per a un incendi a Taiwan, 1 minut per a les noves protestes del gessamí a la Xina, 1 minut per a la mort d’un amic del Che Guevara i 1 minut per al concurs Curtficcions. 

En arribar als 20 minuts d’informatiu, jo ja tremolo perquè sé que s’acosta el moment fatídic: Vichi Catalán els ofereix els esports.

Aleshores ens han parlat de la marató de Barcelona, del Barça i de Guardiola, de la llotja de dones, de l’Arsenal, del Mallorca i del València, del Madrid i del Racing, de l’Espanyol, de la copa Davis, de ciclisme, del raŀli de Mèxic, de l’NBA...

8 minuts...

Després, 1 minut i mig per al temps i tornem a començar.

8 minuts. El 28% del telenotícies dedicat als esports... No m'ho puc creure! El tant per cent que es dedica a cultura i el que es dedica a esports a TV3 suposo que és un reflex de la nostra societat. Els esports venen més i per això els dediquen més temps. Jo pensava que una televisió pública havia d’estar per sobre d’aquestes qüestions. 

Però tampoc no deu ser ben bé així. La quantitat de tertúlies amb personatges amb cert renom dins de la nostra societat dedicades al futbol, em fa venir esgarrifances. Que el meu admirat Antoni Basses pugui parlar tantes hores de futbol per antena és una cosa que no he pogut superar mai. Ni les tertúlies de El matí de Catalunya Ràdio del dilluns. Tant de seny desaprofitat! 

La televisió es torna rosa quant als esports i és capaç de destacar les estupideses més insignificants sempre que les protagonitzi Messi o Piqué, per no parlar de la quantitat d’hores de televisió malgastades en les interessantíssimes declaracions dels esportistes: el fútbol es así, un partido difícil, un partido importante, hem de remuntar... 

I ara, a sobre, les dones, que semblava que s’havien deslliurat del virus del futbol, s’hi estan posant (potser per demostrar que són més iguals que ningú) i veig, amb llàgrimes als ulls, com es criden i s’esbatussen amb una alegria acarnissada amb els seus companys tertulians sobre temes tan apassionants com si Mourinho és un fatxenda o si en Guardiola és el nen mimat de la premsa.

I a mi què m’importa!!! Jo no vull saber-ne res, d’aquests dos! Però gràcies al 3/24 i a la televisió pública que miro mentre em faig el dinar, estic al cas, fins i tot, del preu que valen les fotos del Piqué i la Shakira en una situació compromesa...

Haurien de fer el Canal 33 del 3/24. 

I altre cop amb la sensació d’estar més allunyat del món que t’envolta i de ser una raresa estranya dins d’aquesta societat. 

Per sort, gràcies a tenir un ordinador connectat a la televisió, a les nostres polítiques prellei Sinde i al meu esperit pirata, puc gaudir de la televisió que m’agrada, quan a mi m’agrada i com a mi m’agrada: 6 feet under, ER, In treatment, Carnivale, Hung, Mad men, Rome, True blood, Band of brothers, Sex and the city...

Uff! Me n’estic anant. Definitivament, això és una altra història i serà contada en una altra ocasió.