Somnis acomplerts i somnis pendents

Aquest estiu vaig tenir la immensa sort de fer un d’aquells viatges que queden per sempre més en la memòria i d’una volada vaig acomplir un bon grapat d’aquells somnis de joventut que vaig estar gestant durant una pila d’anys. Tot plegat em va fer pensar que, de mica en mica, he anat esborrant un bon nombre de somnis pendents de la meva llista. Em va venir un punt de tristor en pensar que pot arribar un dia en què s’hagin acomplert tots. Ràpidament vaig pensar que, si ets una persona inquieta i imaginativa, no t’ha de costar gaire fer una, dues o trenta llistes amb una pila de somnis nous. Però ja no seran somnis de joventut. Ja no tindràs aquell punt de nostàlgia en recordar el moment en què vas descobrir que voldries conèixer aquell indret, o veure aquella obra de teatre, quan eres jove i tenies tot el món per descobrir. Tot i així, pot ser que alguns dels somnis d’avui siguin els que acompleixis durant la jubilació i tinguis el mateix sentiment que tinc jo ara. Segurament, no hem de deixar de somiar mai.

Deu formar part del fet de fer-se gran anar superant etapes i reptes i acomplint fites. El problema d’acomplir-les és que deixen de generar-te il·lusió i empenta. M’ha passat sovint que la realitat no ha superat les expectatives i em pregunto si no hagués estat millor continuar amb aquella emoció d’arrels infantils que no pas consumar el somni i adonar-te, amb un punt de decepció, que segurament no n’hi havia per a tant. L’etern debat sobre què produeix més satisfacció: el procés o el resultat, el viatge o l’arribada.

Her Majesty's Theatre

Recordo com si fos avui quan vaig anar a veure The phantom of the opera. Feia uns quants anys que havia aconseguit gravar la banda sonora de l’espectacle en un programa radiofònic que dirigia Àlex Gorina a Catalunya Música. Aquella música em va fascinar. L’escoltava sense parar i cada cop m’imaginava posades en escena ben imaginatives per a cada moment. L’orquestra sonava espectacular, grandiosa, com a mi m’agraden. Michael Crawford feia una gran creació. Vaig fer un viatge a Londres i vaig passar per Her Majesty’s Theatre i vaig veure les fotos del muntatge. No em podia creure que en un teatre es poguessin veure coses així. Vaig intentar comprar una entrada però, evidentment, no en quedaven... Tot plegat va ser com una gran sopa bullint a foc lent que em va provocar unes ganes tan terribles de veure aquest espectacle que, quan finalment vaig seure a la platea del teatre, el pobre fantasma ho tenia molt difícil per a fer-me sortir satisfet. I la sensació va ser agredolça. Era la culminació d’una llarga espera, va ser un gran muntatge, però no va ser la catarsi que jo necessitava, que jo esperava després de tant de temps. I vaig sortir decebut tot i entendre que era el millor espectacle que havia vist mai. Però com deia aquella de l’Oh, Europa!: me l’imatxinava més gran.

Michael Crawford i Sarah Brightman

Alguns cops, la realitat supera l’expectativa. Nova York em va enamorar des del primer moment i, tot i tenir al cap tota la ciutat apresa en milions de fotografies, pel·lícules o sèries de televisió, veure en directe tot allò que coneixia tan bé, va ser impressionant.

Nova York

I aquest estiu va ser la costa oest dels Estats Units i uns quants parcs nacionals propers. La idea inicial era Califòrnia, plena de llocs ben emblemàtics, però després d'investigar una mica, em vaig adonar que hi havia un munt de parcs nacionals ben a la vora de la costa. I aleshores vaig voler saber on era Yellowstone exactament. Aquest parc és un altre somni de joventut. De sempre l'havia volgut visitar. I vaig veure que estava a l'estat de Wyoming. Tot plegat s'estava escampant massa. Ho vaig comentar als companys de ruta i vam estar d'acord d'ampliar els dies del viatge per poder visitar el màxim de parcs possibles. A saber quan tornaríem a ser tan a prop d'allà!

Així doncs: Yellowstone, Arches, Canyonlands, Monument Valley, Grand Canyon, Las Vegas, Los Angeles, Hollywood, els Estudis Universal, Yosemite, San Francisco... Un viatge inoblidable i uns quants tenguis més a la llista de somnis pendents.

La veritat és que aquest post havia de ser la introducció al post de Yellowstone perquè vull fer una sèrie de posts sobre tots aquests parcs (alguns són molt pocs coneguts a casa nostra i tots valen molt la pena)... però veig que m'he embolicat i m'ha sortit massa llarg. Així doncs ho deixo com a un post independent. Potser una mica caòtic i sense un fil clar, on he començat parlant d'una cosa i he acabat parlant d'una altra. Però és el que tenia ganes d'explicar en aquests moments.

Vull acabar amb un cita d’una pel·lícula que trobo que ve al cas en relació al plantejament del post i que sempre m'ha agradat molt:

-         -  Els vells somnis eren bons somnis. Alguns no es van fer realitat però estic content d’haver-los tingut.

Els ponts de Madison