Operetta

Dramatúrgia i direcció escènica
Jordi Purtí

Direcció musical
David Costa

Arranjaments
Pere Mateu Xiberta
Esteve Palet Mir

Escenografia
Montse Baeza
Pablo Paz

  
Figurinisme
Rosa Lugo



Intèrprets (Cor de Teatre)
Montse Baeza
Carles Besalú
Gerard Capdevila
Mariona Callís
Lluís Coll
David Costa
Paula Costabella
Ginesta Ferrer
Anna Figueras
Lali Figueras
Gemma Fontbernat
Llorenç Gómez
Lluís Gratacós
Arcadi Juncosa
Alicia Lorente
Iona Llagostera
Eduard Mas
Albert Massip
Natacha Nesterchuk
Laura Pla
Adriana Planagumà
Pere Quintana
Joan Rigat
Rosa Rigau
Mònica Vila
Joan Vila



Aquest diumenge passat vaig tenir la sort de poder gaudir de l'espectacle Operetta al Teatre Nacional i m'he volgut afanyar a escriure un post sobre aquest muntatge perquè aquest cap de setmana que ve serà l'última oportunitat de veure'l, si més no, en aquest teatre, i voldria aprofitar per a recomanar-lo a tothom.

Fa cosa d'un any vaig veure El concert, una mena de concert teatralitzat a la sala Gaudí, on el Cor de Teatre oferia una visió renovada del que pot ser un concert de cant coral. De memòria, sense director, amb humor, coreografia, posada en escena... Em va sorprendre molt positivament i vaig pensar que caldria seguir-los la pista.

Quan vaig saber que Cor de Teatre entrava a la programació del Teatre Nacional vaig quedar molt sorprès. El salt d'aquesta colla era mortal i sense xarxa. Un cor amateur de Banyoles de cop dins de la programació oficial del Teatre Nacional? No coneixia Jordi Purtí, el director d'aquest espectacle però es veu que és un director molt reconegut i que quan va veure El concert a la Gaudí va pensar que havia trobat el col·lectiu ideal per a col·laborar-hi. Així doncs, de la mà de Purtí, l'arribada al Nacional ha estat per la porta gran.

Amb ganes i afecte vaig arribar al teatre. A deixar-me sorprendre i seduir. I vaig acabar dret i formant part d'una ovació com poques vegades he vist en un teatre català. Molt emocionat no només per la qualitat evident del que acabava de presenciar sinó també de pensar que allò era fruit de la passió i les hores (moooltes hores) d'un grup d'amics que es reuneixen per cantar i que tenen cada un la seva feina que els dóna menjar. La demostració que, si creus en el teu projecte, tot és possible.

Les virtuts que ja es veien a El concert, aquí estan multiplicades per mil. No només per les possibilitats d'un Teatre Nacional sinó, sobretot, per la posada en escena del director. Mil idees visuals per minut, poètic, divertit, enginyós, trepidant, precís... I els membres del cor són impecables com a actors també. Molt deixats anar, moltíssima energia, molt de clown i teatre de gest i, altre cop, molta precisió. És un espectacle que funciona com un rellotge i totes les peces van perfectament a lloc.

Per això és tan impactant: perquè res grinyola i fan que sembli fàcil una cosa que és complicadíssima. Perquè encara no he parlat de la música. I és que, al cap i a la fi, és un concert. Com a membre de cors i director coral, puc valorar ben bé la dificultat tècnica que representa el que fa Cor de Teatre a escena. I és impressionant el resultat. Quan tots els membres del cor es dispersen per l'espai, les diferents cordes es barregen i, a sobre, canten sense director, un pensa que el desastre és imminent. Però no. Tot flueix sense contratemps, tot és a lloc, canten ben junts i afinats, amb bon gust i amb molt bones veus. El joc contrapuntístic, els solistes, les dinàmiques... I els arranjaments no són fàcils. A càrrec de Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir, són complexos i molt eficaços. No és fàcil arranjar per a cor obres simfòniques o substituir l'orquestra d'una ària per un cor. Els arranjaments són molt bons i funcionen perfectament. També s'ha de destacar algunes de les veus solistes del cor que brillen amb força. En l'aspecte tècnic, cal dir que els micròfons d'ambient donen el punt just de gruix necessari i la reverberació precisa. Impecable.

Molts moments per a destacar. La sortida del piano, una imatge molt poètica on la música surt de dins mateix de l'instrument en la forma dels membres del cor; el fragment de Wagner, molt bonic i hipnòtic; Saint Saëns, un arranjament preciós; el fragment dels esports; la història d'amor dels escombriaires; Carmen a ritme d'esternut... La veritat és que costa destacar un fragment respecte dels altres. És un espectacle molt homogeni, molt compacte i regular.

En definitiva, una proposta molt recomanable i que tant de bo trobi sortida en un teatre privat de la ciutat on pugui fer una temporada ben llarga. S'ho mereixen!


I ara, a omplir-los les dues últimes funcions!