Phenomena, Super 8 i la nostàlgia

Sempre he tingut un punt de nostàlgic ben acusat. Com els personatges de l'última de Woody Allen, Midnight in Paris, que anhelen els temps passats. Jo no me'n vaig tan lluny en el temps ni m'obsessiono amb el tema però és cert que quan recordo les bones estones d'anys enrere em ve una enyorança que em queda ben endins. M'agrada escoltar músiques que escoltava antigament, mirar fotografies, veure pel·lícules que he vist mil cops... 

I dos esdeveniments aquesta setmana passada m'han despertat uns sentiments que situo en una època molt concreta i els he rebut amb molta emoció i alegria. Per una banda, he vist que ja es poden comprar les entrades per a l'últim Phenomena del mes de juny i, per una altra, he vist el tràiler de Super 8.

 

Phenomena és una gran iniciativa de no sé ben bé qui (he buscat informació al seu web i a Facebook i només surt el nom de Nacho Cerdà, el director de cinema) que vol recuperar una manera d'anar al cine com la de fa uns quants anys: sales i pantalles gegants, cues que feien la volta a l'illa i on havies d'arribar molt d'hora per aconseguir seure en una butaca decent, so impressionant i pel·lícules que van marcar una època. 

- És curiós. M'adono que em faig gran perquè la meva generació comença a agafar les regnes de la societat. I és una sensació molt estranya. Coses que per a mi són ben importants descobreixo que per a altra gent també ho són i, a sobre, tenen poder per a dur-les a terme. - 

Aquest final de juny podrem veure un programa doble excepcional: Regreso al futuro i ET el extraterrestre. Per a mi, dues pel·lícules clau i, sobretot la segona, font d'una muntanya de moments inoblidables. ET el extraterrestre segurament tindrà un post per a ella sola un dia d'aquests. És una de les pel·lícules que més m'han impressionat i que he vist més cops. Sempre m'emociona, em fa plorar i em porta a la meva infància, quan creia que amb la meva bicicleta podria volar i que conèixer alienígenes de bon cor era una cosa que podia passar en qualsevol moment. I això és el gran mèrit de Steven Spielberg, un director que adoro. Sobretot en la seva primera època, fins a mitjans anys 80. Pel·lícules on gent ordinària vivia experiències extraordinàries. Plenes de vida, emoció, aventura, humor, tendresa, personatges humans, carismàtics, i resoltes amb una eficàcia formal que et deixava sense paraules. 

Així doncs, gràcies a Phenomena, aquest proper 30 de juny, a les 20h, al cinema Urgell de Barcelona, amb còpies impecables, en versió original subtitulada i per només 8€, podré reviure per unes quatre horetes aquells moments. I estic segur que la màgia inundarà la platea. M'imagino que les 1800 localitats seran plenes de gent que van ser nens en aquella època i ja puc sentir els aplaudiments durant els moments clau i les llàgrimes a flor de pell en uns altres. Una catarsi col·lectiva. Segur.

Cartell de Super 8, a l'estil dels de Drew Struz

I tot això em porta a Super 8. És una de les pel·lícules d'aquest estiu, dirigida per J. J. Abrams i produïda per Spielberg. L'altre dia vaig veure el tràiler i vaig tenir una sensació molt curiosa. Aquesta pel·lícula vol recuperar l'esperit de les produccions de Spielberg dels 80: ET, Los Goonies, Gremlins, Regreso al futuro, Poltergeist... Aquelles pel·lícules que es convertien en grans esdeveniments i que tothom anava a veure, quan el blockbuster estiuenc tenia un altre significat i no pas el producte de màrqueting que és avui dia. I el tràiler realment evoca l'aire d'aquelles produccions i m'ha creat una emoció perduda de fa molt de temps. Una aventura amb nens, bicicletes, àliens... I una fotografia que recorda la llum del magnífic Allan Daviau que va pintar pel·lícules com ET, El imperio del sol o El color púrpura. No sé com serà el resultat final. Segurament no estarà a l'alçada de les grans expectatives que hi ha dipositat tothom i, no ens enganyem, Abrams no és Spielberg.


El tràiler de Super 8, aquí.

Però sigui com sigui, estic content d'haver tingut aquesta regressió als 80, quan la vida era tota una aventura i el futur, ple de possibilitats. Després del 30 faré un altre post per explicar les meves experiències durant i després de la projecció.

Començo a sentir aquella emoció com quan s'acostava l'estrena de la temporada... Espero que m'acompanyi per molts anys. La vida viscuda amb emoció és molt més interessant!