127 hores

Estats Units - Regne Unit, 2010
Títol original: 127 hours
Director: Danny Boyle
Productors: Christian Colson, Danny Boyle i John Smithson
Producció: Clouds Eight Films/Everest Ent./Darlow Smithsons Prods./Dune Ent. III per a Film 4/Pathe/Fox Searchlight
Guió: Danny Boyle i Simon Beaufoy, basat en el llibre d'Aron Ralston
Fotografia: Anthony Dod Mantle i Enrique Chediak
Disseny de producció: Suttirat Larlarb
Música: A. R. Rahman
Muntatge: Jon Harris

Intèrprets:
- James Franco (Aron Ralston)
- Amber Tamblyn (Megan)
- Kate Mara (Kristi)
- Kate Burton (mare de l'Aron)
- Treat Williams (pare de l'Aron)

És complicat per a un cineasta plantejar-se com dur a la pantalla una història ben coneguda com aquesta, on més o menys tothom entra a la sala sabent el que passarà i on fins i tot el títol de la pel·lícula et diu quant durarà. Doblement complicat quan la història és pràcticament nul·la i passa en un únic espai. Danny Boyle opta pels castells de foc i els jocs malabars.

Com més mínima és la història, més recursos narratius: flashbacks, partir la pantalla en 3 parts, plans subjectius impossibles dins d’una cantimplora o dins d’una càmera de vídeo, somnis, al·lucinacions, premonicions... i tot amb un ritme trepidant, una música eixordadora i uns paisatges impressionants.

Però tot aquest artifici no amaga la realitat que, abans de començar, ja sabem que veurem un personatge atrapat durant 5 dies en una escletxa perduda dins del parc de Canyonlands. I tots estem esperant el moment en què el protagonista es tallarà l’avantbraç per sobreviure. Fins i tot sabem que la cosa serà truculenta perquè no té un bon ganivet i que finalment serà trobat per una família. Bé, és veritat que segurament no tothom deu estar al corrent de tots aquests detalls, però sí que és cert que als Estats Units aquesta és una història ben coneguda i el director ho sap.

A mi personalment, tot aquest foc d’encenalls no m’ha funcionat i massa cops m’he preguntat la justificació de molts recursos. Entenc que el director necessiti alleugerir la història a cop d’efecte, però en mi el que ha aconseguit és distància. I no per falta de talent de l’actor protagonista. Realment, James Franco fa una gran creació. Està esplèndid en tots els plans on surt i recrea brillantment el procés de degradació del seu personatge. Però tot i així, no n’hi ha prou. No n’acabem de saber gaire, d’aquest Aron. Només sabem que no contesta les trucades de sa mare, de la qual cosa està molt penedit, i que té tendència a anar a la seva i això ha fet que trenqués amb la seva nòvia. I ja està. No és massa, tenint en compte que ens passarem uns 75 minuts amb ell dins d’aquella escletxa.

Així doncs, malgrat el joc exhibicionista del director, arriba un moment en què comences a perdre interès i esperes que es talli el braç i acabem d’una vegada. S’ha de dir que l’escena de l’amputació està ben resolta. Aquell nervi que no s’acaba d’esquinçar, posa els pèls de punta (en part per l'efecte de so, com de corda metàl·lica i desafinada), i quan finalment és rescatat, et sents veritablement esgotat. Aquest és un dels valors de la pel·lícula. És tan física que et transporta a aquest paratge agrest i perillós, i acabes ben suat.

Destacaria l’escena en què l’Aron i les dues noies que es troba es llancen al buit i cauen en aquella llacuna, un moment realment bonic; el pla que va des d’un primer pla de l’Aron atrapat fins a una vista a ulls d’ocell del canyó, força impressionant (malauradament el repeteix i perd una part del seu efecte); i l’escena, abans comentada, de l’amputació.

Però almenys Danny Boyle ha filmat amb personalitat i això ja és d’agrair. Agradarà més o menys el seu estil, però és el seu, és reconeixible i per això ja pot considerar-se un autor i no un simple artesà.