El projecte dels bojos i la salut del teatre musical català

El projecte dels bojos

director: Marc Vilavella

música i direcció musical: Marc Sambola 

text i lletres: Laia Martí

direcció adjunta: Quim Dalmau, Míriam Escurriola

coreografia: Miquel Barcelona

escenografia: Carles Cardelús

producció: La Barni Teatre, Lazzigags Produccions

Repartiment:

- Òscar Mas

- Marc Vilavella

- Mariona Castillo

- Jordi Sanosa

- Carme Sánchez

Ahir vaig anar a veure El projecte dels bojos al Teatre Almeria. Una producció de petit format, valenta, original, arriscada i de collita pròpia. Més endavant comentaré l'espectacle però de moment només dic que érem 23 persones a la platea.

Sovint llegim en els diferents mitjans especialitzats comentaris respecte de la salut del nostre teatre musical. I sovint, en entrevistes als implicats, s'afirma rotundament que estem millor que mai, que el jovent puja cada cop més ben preparat i que per fi tenim una indústria teatral preparada per a programar grans muntatges que vénen de Broadway i el West End.

 

El nou trio protagonista de Flor de nit

Jo no puc ser més pessimista respecte d'això. La veritat és que vaig a veure menys musicals que mai.

Tenen part de raó les manifestacions entusiastes que afirmen que tot va sobre rodes. El nostre star system està augmentant i millorant de forma espectacular. Això també ho vam poder constatar aquesta setmana amb la versió concert de Flor de nit que va oferir la revista digital Teatralnet per al seu 13è aniversari. Realment feia goig veure junta tanta gent jove i amb tant de talent: Sergi Albert, Júlia Möller, Ivan Labanda, Frank Capdet, Marc Pujol, Laia Piró, Mariona Castillo, Marc Vilavella, Toni Vinyals, Anna Alborch, Maria Santallusia, Àngel Llàcer i un llarg etcètera de joves actors i actrius que hi van participar. 

Teatralnet va triar Flor de nit que té gairebé 20 anys. Aleshores, com diuen en Flor de nit, el gènere encara estava per fer, però penso que no hem avançat gaire si aquest musical encara queda en l'imaginari coŀlectiu com la major fita dins del món del teatre musical català de gran format.

Què tenim ara? Grease, Spamelot, Mortadelo y Filemón, Los 40 principales, Hoy no me puedo levantar, Mamma mia, La bella y la bestia, Bésame mucho, Hair...

Aquest és el teatre musical de gran format del nostre país.

El repartiment del Hair català

Que tots aquests espectacles siguin en castellà també és el reflex d'alguna cosa: Diners (alguns són produccions que vénen de Madrid i s'entén que siguin en la llengua "del imperio"). Quina és la màxima preocupació dels nostres productors? recaptar. I ho entenc. Ningú vol perdre diners i tothom en vol guanyar. Però ha de ser a qualsevol preu?

Malauradament, estem malacostumant el públic. El teatre musical no és això. Bé, rectifico. No és només això. I és clar, quan ve algú i em diu que no li agraden els musicals, jo li dic que l'entenc, que a mi tampoc. A mi tampoc m'agrada tot el que s'està oferint al públic en els últims anys.
Per què cap productor s'arrisca a produir espectacles en què cregui des d'un punt de vista creatiu i artístic?

Bé, és cert que no he parlat de Dagoll Dagom però és que... Mar i cel, El Mikado, Nit de St. Joan??? Ja sé que cal justificar la subvenció anual però trobo que viure de renda no és el que necessitem avui dia. D'acord, tenim Boscos endins i Aloma. Pots estar més o menys d'acord amb el resultat final però són productes dignes, propis i... en català.

Però són una excepció davant el desert.

I el públic es pensa que el musical és una cosa frívola, superficial, buida, banal, que ha de fer riure a qualsevol preu, que ha de tenir música coneguda, marxosa i que et faci ballar. I si és en format "jukebox", millor. Per què oferir un repertori nou? És més fàcil agrupar una pila de cançons d'èxit i lligar-les amb un fil conductor, i com més primet sigui, millor... Si Bertolt Brecht aixequés el cap...

Ja sé que amb posts així no em guanyaré gaires amics però... perdoneu però algú ho havia de dir.

Next to normal, un petit gran musical a reivindicar

També és cert que aquesta crisi és d'abast mundial. Posant les coses en el seu context, a Broadway no hi estan massa millor. És difícil arribar-hi i trobar algun espectacle nou de qualitat. L'any passat només vaig gaudir de Next to normal, una proposta d'un relatiu petit format, tenint en compte les dimensions de Broadway. La resta, o eren espectacles que havien demostrat la seva qualitat anys anteriors com In the Heights (si us plau, que la pel·lícula no la dirigeixi en Kenny Ortega!), Jersey Boys o Avenue Q, o eren productes molt deficients a tots nivells com Legally Blonde, The Addams Family o West Side Story. Després està la Disney, és clar, que està fent molt de mal infantilitzant el públic a marxes forçades.

Me n'estic anant...

Tot això venia a raó de El projecte dels bojos.
I és que en els petits formats, on la inversió és més moderada, és on acabem trobant els espectacles més interessants. Fins fa poc Ruddigore o la nissaga maleïda dels Egos Teatre estava en boca de tothom, sorpresos pel seu enginy, la seva frescor i el seu mínim pressupost. Avui, és El projecte dels bojos.
5 actors i 5 músics. Prou ambiciós per a un espectacle de petit format. El primer que em va sorprendre va ser la disposició de les butaques a la platea. L'últim muntatge que vaig veure allà va ser Pegados (Algú es pot creure que estigui nominat a 5 Max incloent-hi el de millor musical? Jo no...) i la disposició era a la italiana. Aquí utilitzen l'escenari com a espai per a tenir els músics i coŀloquen les butaques a platea en forma de U, de manera que l'escenari queda al bell mig de la platea, com a continuació de l'escenari tradicional. Una forma molt enginyosa de distribuir l'espai i molt més eficaç.

El repartiment de El projecte dels bojos

Aviso que si voleu anar totalment verges a l’espectacle, no seguiu llegint perquè destaparé totes les seves entranyes.

Comença amb un seguit d'escenes on es van alternant seqüències oníriques i escenes realistes dintre d’un bar anomenat Voilà! Una colla de personatges ben peculiars coincideixen en aquest bar i sembla que no puguin ser més diferents entre ells. Durant el primer acte no en sabem gaire, de tots plegats, només que estan una mica més allà que aquí, i misteriosament es van intercalant cançons que parlen de la nostra actualitat: del poder dels països emergents, de política, de religió, de l'(alta) cultura... A partir del segon acte descobrirem que aquestes cançons formen part d’un cabaret que estan preparant els personatges per intentar evitar l’enderrocament de l’edifici on hi ha el Voilà! a causa del seu estat deficient.

El primer que em va cridar l’atenció és la qualitat musical. Tant vocal com instrumental però sobretot de la partitura. Complexa, interessant, molt ben lligada al text, amb multitud de climes i textures diferents, gens complaent, vocalment exigent amb harmonies difícils d’afinar... Per a mi, el millor descobriment de la nit. Després em va sorprendre molt gratament la posada en escena dels números musicals. Anàrquica, boja, divertida, original, enginyosa, amb molta energia i multitud de recursos visuals i escènics amb l’ajuda, però, de només quatre bancs, un maniquí i un carro de supermercat. Tot molt físic i molt visceral. Em recordava l’anarquia de la comèdia de l’art en molts moments, potser perquè identifico molt en Marc Vilavella amb el seu personatge d’Arlequino en els espectacles de Dei Furbi. 

Les pastanagues tenen molta importància a El projecte dels bojos...

Potser em falla una mica la dramatúrgia. El començament és molt suggerent i promet moltes coses. Un cop ja entens el joc i el context de tot plegat, trobo que perd el punt de suggerència i es torna més pla. Crec que hi ha molta distància entre el nivell del món del cabaret i el del món real. Quan finalment descobreixes que tot plegat eren les cançons que estaven preparant el grup protagonista per al seu cabaret, perd el punt de màgia que tenia fins aleshores. Tot és massa convencional. Malgrat que es pot veure com s'esforcen a donar singularitat a cada un dels personatges, la trama s'acaba convertint en una mena de Glee, la típica història d'una colla d'inadaptats que intenta donar sentit a la seva vida per mitjà del teatre. Comença ben radical però es va arraulint a mesura que avança l'espectacle. Tot i així, els números musicals segueixen essent magnífics. La professora de política que ensenya encanteris per a enganyar la població (dondedijedigodigodiego) va ser tota una troballa. El moment Thelma & Louise, molt ben resolt a nivell escènic. Molt divertit el comentari de “s’ha de fer, s’ha de fer”, amb tota la mala llet, després de sentir un fragment d’un text teatral català ben nostrat del qual no s’entén ni mitja paraula durant la cançó (alta)cultura. Tot un plegat de reflexions sobre la nostra quotidianitat, que surten de la premsa escrita (el bar està folrat amb paper de diari) i que estan exposades amb poesia, mala llet i esperit de denúncia.

Per a mi, més que suficient com per a recomanar aquest muntatge a tothom. Veure només 23 persones a platea em va fer molta pena quan penso en el nivell de l’espectacle i en el nivell general del musical a Barcelona. 

Crec que és el tipus de teatre musical que hem de reivindicar. El dia que un espectacle amb aquestes característiques arribi a un gran teatre i s’hi estigui una bona temporada, segur que em reconciliaré amb la humanitat.

Mentrestant, a gaudir del musical de petit format.